Pamis

"Els meus pamis". Ho diu Ian Bermúdez, un noi transsexual i transactivista durant una xerrada (1). Se suposa que ho diu així per evitar les "marques de gènere" quan parla, però és clar, si volgués ser conseqüent, suposo que hauria d'haver "netejat" també l'article i l'adjectiu. Per exemple: "lis mis pamis" (ho dic amb la i perquè sembla que la i és "la vocal no marcada sexualment"; la o i la u suposo que no són adequades, amb aquest propòsit).

Però encara podem anar més enllà. Perquè si vivim en una societat sotmesa al colonialisme, el capitalisme i el patriarcat, "pamis" també en seria un exemple, ja que col.loca el "pa" davant del "mi".

Quina hauria de ser, per tant, l'alternativa no masclista i no binària? "Mapis" tampoc, perquè segueix sent binària, i a més també podria discriminar per masclisme, perquè amb el catàleg d'identitats actuals hi pot haver "ma" que se sentin "pa", i a l'inrevés. Amb tanta fluïdesa i creativitat, tot és molt complicat.

És clar, si l'Ian Bermúdez no volia utilitzar "pares", també tenia l'alternativa de dir "la meva mare i el meu pare" (ja que es referia a ells), però suposo que com a militant de la neollengua trans ho devia considerar poc compromès, de poc nivell, al costat del molt original "pamis".

No és l'única cosa que diu a partir de la qual un s'hi podria anar entretenint, perquè aquesta nova neollengua està farcida d'ocurrències d'aquest tipus. I no passa res, perquè tothom es pot inventar els idiomes o dialectes que li doni la gana, i amb una mica de sort fins i tot els podrà parlar amb les persones que comparteixin la seva mateixa afició o fixació. 

És a dir, que quan l'Ian Bermúdez es troba amb els seus "amiguis" (Bermúdez dixit), que parli així no és cap problema... si més no de moment, perquè suposo que algun dia, des de les seves pròpies coordenades, s'adonarà que ha de ser més purista, i ha de dir "lis sis amiguis"... i així fins al despropòsit i deliri finals.

El problema, el veritable problema, és que això només és el paper d'embolicar, la carcassa del cavall de troia. I a dins del paper hi ha coses més serioses, o delicades: la intenció de fer "una normalització lingüística" basada en les seves invencions, per tal de justificar les seves diferents exigències: per exemple, la influència creixent tant en el món educatiu com en els diferents àmbits de la societat. Sense que aquesta mena d'infecció del sentit comú sigui gaire qüestionada, llevat de poques i valentes excepcions (em refereixo a allò que s'anomena "esquerres"; les anomenades dretes ja s'entén que van a un altre pas).

Un exemple: durant la xerrada hi intervenen també persones del públic, i només una planteja alguna objecció al discurs de l'Ian Bermúdez. No només no hi ha més objeccions, sinó que fins i tot li riuen alguna de les seves gracietes o ocurrències, com per exemple quan diu que "com a cis potser hauria sigut masclista", i la gent riu. O quan per tal de posar de manifest "la seva fluïdesa de gènere", diu que un dia al matí es pot sentir noia, al migdia no binària, "i un tio camionero" a la tarda...

Sense que ningú li digui que aquest exemple és d'allò més sexista i caspós.

És igual, ell (o elli?), i la seva colla, van al seu aire, amb el seu projecte de neollengua, fent-se els originals amb els seus "estimadis", "generosis", "metgis", etc., mentre que alhora van fent progressos en relació amb el seu projecte d'infiltració (o infecció) social: aquest és el veritable "problemi". 

--
(1) Xerrada-debat "Transitem: una experiència com a persona trans". La Rogeta de Castelldefels, 19/01/2023.
https://www.youtube.com/watch?v=LFVFOgbmooM

Discrepar no és agredir

"El actor Roberto G. Alonso iba por la calle (...) chocó sin querer con un hombre. (...) El tropiezo cotidiano degeneró en una agresión homófoba, con gritos de 'maricón', golpes y Alonso tirado en la calzada. (...) 'Parece que por tu condición, por tu identidad, te pueden agredir. Yo no lo escondo, tengo pluma, voy con las uñas pintadas, tengo el pelo largo... Y parece que eso les dé derecho'." (1)

Siguis simpatitzant o la persona més crítica amb els desvariejos queer i tots els embolics que genera, hi ha coses davant les quals hi hauria d'haver una unitat absoluta, sense interferències que distreguin. Em refereixo als casos com el de la cita, en què una persona, "pel fet de ser com és o com vol" (travesti, trans, homosexual, negre, emigrant, àrab, musulmà, catòlic, del Betis...) és agredida. (2)

El problema és que això en principi tan elemental i de sentit comú de vegades es complica. Paradoxalment, de vegades a causa d'alguns discursos dels mateixos agredits (o susceptibles de ser agredits). 

Per què dic això? Perquè en el cas de l'activisme Trans això és bastant habitual, ja que de vegades sembla més interessant en l'expansió de la seva teologia dogmàtica que en la vida real. Ho sembla, sobretot, quan algunes persones igualen la discrepància d'opinions amb l'agressió física (o l'insult amb el propòsit de ferir). O quan afirmen que també és una agressió intolerable que, quan algú se'ls adreça, no utilitzi el vocabulari i la gramàtica "transnormativa", que consideren que és la correcta (perquè han sentenciat que qualsevol altre vocabulari i gramàtica són "transfòbics"). O quan afirmen, contundents, per tal d'acabar de reblar-ho, "que l'opinió diferent (de la seva) promou i valida l'agressió (en contra seu)". En resum: "Si no estàs d'acord amb mi, ets transfòbic".

És trist, perquè amb aquestes postures mentrestant no posen "tota l'atenció" en allò veritablement urgent: fer tot el possible per intentar evitar les agressions reals (com la de la notícia). Perquè una cosa són els discursos ideològics, i una altra buscar solucions. I si et dediques a fer discursos sobre la religió, la teologia i els dogmes queer, mentrestant no pots dedicar el teu temps ("si fas mitja, alhora no pots fer ganxet"), a intentar arribar a consensos sobre les mesures necessàries que caldria adoptar per tal d'intentar minimitzar o erradicar casos com el de la notícia.

Unes mesures que resulta que sovint s'han de pactar amb tots els actors socials, també amb aquells als quals tot el discurs queer potser els sembla una bajanada, però que poden estar fàcilment d'acord sobre que les agressions com la de la notícia no s'han de tolerar.

--
(1) Rebeca Carranco. El País, 15/9/2023
(2) "Desde 2008 a septiembre de 2022 hay constancia de crímenes de odio de al menos 4.369 personas transgénero en todo el mundo." Carlos Sanguino, Secció espanyola d'Amnistia Internacional, 31/3/2022.
www.es.amnesty.org/en-que-estamos/blog/historia/articulo/5-cosas-sobre-las-personas-trans/

El clau al peu

"El relato más popular sobre la transexualidad ha señalado que nuestro malestar reside en nuestro cuerpo y la solución es transformarlo. Sin embargo, otras voces han querido impugnar ese relato con nuevas preguntas: ¿y si el origen de nuestro malestar no estuviera en nuestro cuerpo?, ¿seguiría estando en el cuerpo el remedio?" Miquel Missé (1)

Una persona va al metge i li diu que li fa mal el peu, que hi té un clau clavat. El metge li mira el peu, i li diu que no hi té cap clau, que la causa del mal deu ser una altra. Aquesta persona insisteix, que sí, que hi té un clau clavat, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg.

O al revés. Una persona va al metge i li diu que li fa mal al peu, que és a causa dels maltractaments que va patir quan era petit. El metge li mira el peu, i li diu que el mal deu venir d'un clau que hi té clavat, i que caldria treure'l. Aquesta persona s'enfada, diu que el seu mal al peu és a causa dels seus traumes, que no li desautoritzi els seus patiments, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg, a més de fer-se treure el clau.

En les dues històries la persona que sent mal o malestar el sent realment, i pateix, potser molt. Però que ella sigui qui sent el seu mal no vol dir, és obvi, que en reconegui la causa. I per tant, no pot tenir tampoc el millor criteri per saber quin és el remei més adequat.

Cal remarcar-ho, les vegades que faci falta: ningú no li pot negar el seu patiment. Però això no implica, també cal remarcar-ho, que se li hagi de donar la raó sobre quin és l'origen del seu mal. I tampoc, és clar, que se li hagi de facilitar allò que ella pugui considerar la solució adequada.

Més complicat, però en part semblant, és el que passa de vegades en els casos de persones que senten que viuen "en un cos equivocat", amb una anatomia sexual amb la qual no s'identifiquen. Els seus malestars, els seus patiments, són del tot reals, ningú no els pot qüestionar. Però això no vol dir que s'hagin de compartir les explicacions sobre la seva situació, ni les alternatives a les quals consideren que tenen dret, i la societat l'obligació, de facilitar-los.

En aquests casos, els altres, la societat, han de ser empàtics, reconèixer el sofriment d'aquestes persones (si és que aspirem a un model de societat d'aquest tipus, comprensiva i compassiva). Però no tenen cap obligació de compartir l'explicació que donen les persones afectades, ni l'obligació de facilitar-los les ajudes que demanin o exigeixin.

D'altra banda, el sofriment a causa que el propi cos no sigui com a un li agradaria que fos no és exclusiu de les persones que no s'identifiquen amb la morfologia sexual del seu cos. És també un sofriment de moltes altres persones, en relació amb els seus cossos. Per exemple, a causa del pes o volum, l'estatura, les faccions de la cara, la pell, els cabells... 

Hi ha molta gent que pateix, pel fet de no tenir el cos "que considera correcte", que pensa que hauria de tenir. És així per la senzilla raó que ningú no neix "amb el cos que ha triat" (com l'hauria de triar, abans de néixer?), sinó en el que li ha tocat. I el resultat és que els atzars de la vida i les esclavituds i arbitrarietats de les modes fan que hi hagi molta gent descontenta del seu cos. És un dels resultats d'aquesta societat "d'individus": de persones cada vegada més narcisistes, autocontemplatives, fràgils, consumistes i infantilitzades que entre tots anem construint i alguns van promocionant.

Per acabar, un recordatori incòmode, per a qui viu instal.lat en la queixa i la denuncia. Incòmode però imprescindible: del sofriment, en tant que experiència subjectiva, cadascú és responsable del seu. Aquesta responsabilitat no és delegable ni transferible. És a dir, si el món no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu fill no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu cos no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, i resulta que jo no puc canviar ni el món, ni el meu fill, ni el meu cos, el que sí puc fer és una altra cosa: canviar "la relació que jo tinc" (els pensaments, les expectatives, per tal que llavors també canviïn els sentiments i les emocions), amb "la realitat", les realitats que, quan és el cas, és fora del meu abast modificar-les.

Podem plantejar-nos això, o seguir amb la queixa i la insistència. En el segon cas, és obvi que trobarem gent contenta a causa del nostre desig de transformacions corporals, sobretot si va acompanyat de l'exigència que sigui satisfet. En primer lloc, les indústries farmacològica i quirúrgica, les quals, per tal de seguir enriquint-se amb tractaments i intervencions d'aquest tipus, evidentment necessiten "clients" (via atenció privada o pública).

D'això ja en parlava Buda, fa uns 2.500 anys. De moment, però, sembla que entre Buda (o Zenó de Cítion), guanyen les multinacionals del desig, de les pastilles i del bisturí.

--
(1) www.miguelmisse.com/iniciativa/a-la-conquista-del-cuerpo-equivocado-de-miquel-misse/ (2023)

El centre de dia

En un centre de dia per a persones amb problemes d'addiccions un dia parlen de la transsexualitat. Un dels usuaris diu que si un dia veu una noia que li agrada, i queda amb ella per tenir-hi relacions sexuals, i que quan es despullen veu que la noia té penis i testicles, es sentirà enganyat. Diu que la noia, la noia que llavors veu que és trans, l'hauria d'haver avisat "de la seva peculiaritat".

Llavors, una educadora li diu: "I si al despullar-vos haguessis vist que tenia una berruga o una piga que no t'agradava, també l'hauries rebutjat? No seria en els dos casos una discriminació semblant?"

No és una història inventada, és real; de vegades aquest és el nivell de la reflexió, "l'estat de la qüestió", quan en segons quins ambients es parla d'aquest tema: és igual una piga o una berruga que un penis i uns testicles... Són només "diferents tipus de diferències".

Aquest cas me l'explica el protagonista, l'usuari d'aquest centre de dia. I alhora em pregunta què en penso. Jo li dic dues coses. Primer, que l'argument d'aquesta educadora és ridícul, llastimós. I segon, li dic, li subratllo, que si ell va al centre del dia és par tal d'aprendre a controlar el seu problema d'addiccions, de manera que si alguna vegada, alguna estona, es parla "de coses d'aquestes", és millor que no digui res. Perquè participar-hi suposa malbaratar unes energies que ell ha de dedicar de manera preferent al tema de les addiccions.

Té molta importància, aquest cas que he exposat? De fet, no és significatiu de res, perquè a tot arreu hi pot haver persones amb opinions pintoresques. O ridícules. El que sí que té més importància és el context d'aquesta història. Perquè en aquest centre de dia ("d'addiccions", cal subratllar-ho), es veu que de forma periòdica fan sessions per parlar "d'identitats de gènere". Per quin motiu? És un misteri. Potser perquè pensen que, a causa de problemes d'identitat de gènere, algunes persones poden acabar tenint problemes d'addiccions? No ho sé. 

Però si el raonament fos aquest, pel mateix motiu al centre de dia haurien de fer sessions dedicades al racisme, la xenofòbia, les discapacitats, els pèl-rojos, els grassos, etc. Perquè també poden generar malestars, uns malestars que després potser poden dur a les addiccions. Estaria bé, parlar de tot això? Potser sí, però el problema seria que, tocant tantes tecles, el temps per dedicar a les addiccions seria cada vegada més petit. I, per tant, la feina que es podria fer (relacionada amb les addiccions, ho torno a subratllar, no ens oblidem dels objectius d'aquests centres de dia), seria molt poca.

D'altra banda, que en aquest centre part del temps es dediqui al tema de les identitats de gènere no és el més greu: potser només és el resultat del criteri de la directora del centre, que ha decidit incloure, pel motiu personal que sigui, aquest contingut al programa d'activitats del centre de dia que dirigeix. 

Dic que no és greu, o només és relativament greu, perquè una altra possibilitat, més inquietant, és que aquest contingut sigui determinat per qui s'ocupa dels continguts dels programes dels diferents centres de dia dedicats al tema de les addiccions. No en tinc ni idea, però naturalment, de com més amunt parteixi el criteri o decisió, el problema és més greu, perquè afecta més usuaris.

Transicions i codependències

"Si quieres librarte de la codependencia, tendrás que hacer algo para que se vaya." Melody Beattie (1)

El concepte de codependència no tothom l'explica de la mateixa manera. Es fa servir sobretot en els casos de les relacions entre una persona amb problemes d'addiccions, i un familiar seu, aquell de qui l'addicte n'és més dependent, ja sigui la mare, la parella, la germana, l'amiga... (ho poso en femení perquè encara que no sigui sempre així, crec que les dones hi estan més exposades).

La persona amb una relació de codependència amb el seu familiar consumidor viu supeditada al tipus de vida, de demandes i de coaccions emocionals de la persona addicta. Viu de manera reactiva, ja sigui motivada per la por del que pugui fer o li pugui passar a l'altre, o pel desig d'allò que voldria que fes. Alhora, està convençuda que tot el que ella fa i com ho fa és perquè l'estima: com que l'estima, li vol alleujar els seus problemes, els seus patiments, sense entendre que els problemes només els pot resoldre l'altre, l'addicte.

La persona codependent és una persona insegura i plena de por i, per tant, molt manipulable. I a causa de tot això, té una vida bastant encongida i desgraciada. Per partida doble. Perquè a més de la seva esclavitud i malestar, en lloc d'ajudar de manera efectiva el seu familiar amb problemes de consums, el que fa és afavorir la cronificació i consolidació dels consums. Perquè amb la seva forma d'estimació és incapaç de posar els límits necessaris que, d'una banda, la protegirien a ella, i d'una altra banda, obligarien l'addicte a moure fitxa, a autoresponsabilitzar-se, perquè ja no podria seguir manipulant.

No sé si ho he explicat de la millor manera, però si més no penso que pot servir per explicar el que volia explicar avui: el que jo considero també relacions de codependència entre una persona que diu que té un cos equivocat, i els seus familiars més propers, quan és el cas que aquests familiars tenen por del que podria passar si li portessin la contrària i, llavors, amb aquesta por, la van acompanyant en les seves decisions, encara que aquest camí els faci patir.

He dit "quan és el cas", perquè hi ha dos possibles escenaris més: un, quan la família comparteix plenament la postura i decisions d'aquesta persona, i una altra, quan la família diu que no en vol saber res, i la rebutja. Entremig d'aquests dos escenaris, és on s'ubica el que he exposat, associat a relacions de codependència, a causa, tal com he dit, de les diferents pors, inseguretats, amors malentesos, eventuals sentiments de culpabilitat, vergonyes, etc., que poden afectar els familiars de la persona "trans".

D'aquests casos, potser se n'hauria de parlar més. I com en tots els casos de relacions de codependència, s'hauria d'explicar a les persones codependents que aquest tipus de relació no és saludable per a ningú. Ni per a elles, ni per a la persona que estimen.

--
(1) Citada per Robin Barnett a "Un adicto en casa", Yonhibooks / Nextdoorpublishers, 2022 (p. 241).

Les persones oblidades

"Los deseos exigían ser derechos.

Y el mundo empezó a llenarse

de seres humanos de plastilina."

Araceli Pancorbo (1)

Al matí la Marta diu que vol tenir un fill. Al migdia diu que és un home, i que vol iniciar la transició. I al vespre diu que es vol suïcidar. No és un acudit, ni una invenció: hi ha persones tan confoses i amb estats emocionals tan inestables a les quals els poden passar coses d'aquestes. Algunes al final es suïciden.

Potser els canvis són una mica més lents, un dia una cosa, un altre dia una altra... I no cal tampoc que els canvis siguin els esmentats, poden ser altres. El que és constant és "la pulsió del canvi". Si se'ls apliqués la terminologia que es fa servir amb el tipus de bipolars que oscil.len molt sovint, a les persones com la Marta també se les podria etiquetar com a "cicladores ràpides".

A mesura que s'han anat facilitant els requisits i tràmits quan una persona diu que sent "que el cos que li correspon és un altre", i llavors ho vol corregir, tant al registre civil com a la farmàcia i al quiròfan, ningú ha pensat en com podia afectar això a les persones com la Marta. I si hi ha pensat, suposo que ha pensat que era "un dany col.lateral" que calia assumir.

O potser ha pensat això altre: que "tots" els problemes de la Marta venien de la "imposició", quan va néixer, d'un sexe que després ella va veure que no concordava "amb el que sentia". I que va ser a partir de llavors, de les conseqüències "d'aquella arbitrarietat inicial" en el moment de néixer, que després van venir tots els greus problemes mentals i biogràfics que han condicionat la vida de la Marta. 

Hi ha persones que diuen aquestes coses. Costa imaginar que hagin tingut gaire contacte amb el món de la salut mental, més concretament amb el dels trastorns de la personalitat, i de manera encara més concreta, amb el del Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), que seria l'etiqueta que potser correspondria a la Marta.

Mentrestant, la Marta, i les persones com ella, desvalgudes a causa de les seves inseguretats, ansietats i impulsivitats, amb l'arribada d'aquesta ideologia sobre les "identitats sentides", encara se senten més extraviades. Perquè centrifugades per les seves confusions, ansietats i impulsos, és normal que es puguin plantejar canviar de sexe, si pensen que pot ser la solució dels seus malestars. De la mateixa manera que també els poden passar pel cap altres eventuals canvis, de tota mena, amb el mateix propòsit o il.lusió. Perquè la fantasia que "canviant" (el que sigui), alleujarà el seu patiment, és molt temptadora. (2)

Malauradament, les coses no funcionen així. I si en un moment donat, per exemple, pensen que la solució és fer-se veganes, o no menjar perquè es veuen grasses, o fer-se un tatuatge al front per il.luminar-se la ment... tots aquests canvis (com també un eventual cavi transsexual), no poden alleujar ni un bri el seu malestar existencial. Al contrari, encara el poden consolidar, perquè la fantasia dels canvis com a solució el que fa és seguir mantenint ocults, o evitats, els veritables motius dels seus patiments: el seu trastorn mental.

Elles estan extraviades, i els creients de la cosa queer, amb les seves teories i reivindicacions, amb la seva publicitat i els seus proselitismes, amb el seu intrusisme irresponsable, alimenten l'extraviament d'aquestes persones. I com que les creences (i l'orgull, i el narcisisme), normalment són inexpugnables, llavors, quan "alguna Marta es suïcida", si en el seu historial hi ha referències a la seva confusió en relació amb la seva identitat sexual (cosa habitual en les persones TLP), pot ser temptador, per als creients de la religió queer, atribuir la seva mort "a la societat transfòbica". (3)

Perquè fins i tot si és el cas que han conegut alguna Marta, probablement no han tingut l'interès, ni la paciència, ni la humilitat, per dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per poder arribar a conèixer de debò una mica aquesta persona. Perquè per arribar a conèixer aquestes persones (qualsevol persona, però aquestes encara més), calen moltes hores de proximitat i atenció. Amb elles, i amb els seus familiars. Molt temps de paraules, i potser de silencis, de vegades potser a les sales d'espera d'urgències dels hospitals...

Que quedi clar, abans d'acabar: avui només parlo de persones amb greus problemes mentals, "no de tot el col.lectiu trans". De tot el col.lectiu, en general, ja n'he parlat moltes altres vegades, mentre que d'aquest tema en concret d'avui crec que no ho havia fet encara.

--
(1) pulgacuentos.blogspot.com, 3/7/2020 (2023)
(2) He fet servir el cas concret de les persones amb TLP perquè considero que és el més greu. Però amb malestars de menys intensitat, però capaços d'alimentar igualment aquesta fantasia "que canviant embolcalls es poden resoldre els problemes", hi ha moltes noies i nois joves que poden ser també víctimes "d'aquests cants de sirena transsexuals". Amb el resultat que un problema de desorientació adolescent els pot acabar complicant tota la vida.
(3) "Els oblidats dels oblidats" (Carles Caparrós, 2011) és un documental sobre com es tracten els malalts mentals a alguns llocs de l'Àfrica subsahariana. "Els altres oblidats" podria ser el títol d'un altre documental, sobre les persones com la Marta i la repercussió en les seves vides de la difusió de les teories i les reivindicacions queer, i de la seva arribada a l'àmbit legislatiu.

Cossos i caps equivocats

Si es pot néixer, diuen, amb un cos equivocat, es pot néixer també amb un cap equivocat?

Si es neix amb un cos equivocat i es vol corregir l'equivocació corregint el cos, es pot corregir també un cap equivocat corregint el cap?

(significat de 'cap' en aquest text: no com una part física del cos, sinó com un conglomerat de sentiments, pensaments, desitjos, pulsions...)

Si hi ha cossos i caps eventualment equivocats, i llavors algú tracta de corregir allò que, "ell", considera una equivocació, ¿per què tanta fúria, fins i tot persecució legal, amb les iniciatives que volen acompanyar "determinats canvis de cap", quan són decidits lliurement pels propietaris dels caps que prenen aquesta decisió?

Si s'argumenta, tal com passa, que aquestes persones no són mai tan lliures com diuen, ja que la seva voluntat i les seves decisions són resultat de pressions de tercers, ¿aquest argument no es podria aplicar, també, en els casos dels "canvis de cossos"?

Un argument és vàlid per la seva coherència, o només ho és quan reforça els pensaments i sentiments de l'argumentador? 

Com un calfred, de Juny Siva

"Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats."
J.V. Foix (Les irreals omegues, fragment)

Llegeixo "Com un calfred, et veig", de la Juny Siva (1). El llibre entenc que és un intent de denúncia de la marginació, l'assetjament i els maltractaments que pateixen les dones trans (els homes trans al llibre no hi són). Però està escrit d'una manera que sovint costa d'entendre allò que vol dir, i una pàgina rere l'altra, això es va fent bastant feixuc. De fet, començo a llegir el llibre, i l'acabo fullejant: "massa focs artificials" (i també desordre).

En aquest sentit, en part tinc la sensació d'estar llegint un poemari d'en Foix, a causa del llenguatge, de la gramàtica i del vocabulari (d'aquí la cita inicial). És una de les pegues que hi trobo, al llibre, que el text no sigui més planer i senzill. Vaja (per dir-ho d'alguna manera), més com els d'en Pla, o del Maragall... Perquè és clar, quan un escriu, "el com" facilita (o dificulta), que es pugui entendre "el què" (si algú ho llegeix, i si és que n'hi ha, de què). I en aquest cas de la Juny, aquesta facilitació sembla que ha estat, pel motiu que sigui, intencionadament rebutjada (començant pel títol, que també podria ser perfectament el d'un poema d'en Foix, és a dir, "críptic"). (2)

"Com un calfred..." Doncs sí, una mena de calfred. Perquè només començar, amb el glossari introductori queda ben situat el tema: aquí parlarem d'això, "d'aquesta teologia dogmàtica" resumida al glossari. No hi vinguis a buscar altres coses. L'abordatge és d'aquest tipus, segueix aquesta seqüència: "després de la invenció de Déu", llavors ve "la invenció dels seus Atributs", i a continuació ja només toca parlar (o ja només es pot parlar), "de les divagacions entre els Creients d'aquestes Creences".

Com a resum del llibre, diria això, que està adreçat "a les persones ja convençudes", incondicionals, que no necessiten cap mena de reflexions, sinó només confirmacions: "Gràcies, Juny, pensem això mateix, i ens agrada trobar qui pensa com nosaltres, ja que així consolidem les nostres creences". Vaja, com el Llibre Vermell de Mao pels de Sendero Luminoso, o els textos de Monsenyor Escrivá per a la gent de l'Opus Dei... o els d'albiraments d'ovnis pels qui creuen en les visites d'extraterrestres. 

Com que el text (penso jo) només és útil a les persones ja convençudes, probablement té poca utilitat i interès per a la resta. I no hi ha la possibilitat, en conseqüència, de fer la feina pedagògica que, presumptament, potser es pretenia amb la publicació d'un llibre com aquest. Ho reitero: trobo que és un embolic de llibre. I alhora una oportunitat perduda, perquè a l'estar tot embolicat, fins i tot queda desdibuixada la que hauria de ser la reivindicació principal, legítima i necessària: la de la necessitat de no tolerar les agressions a les persones Trans "pel fet de ser-ho". 

Perquè quan al llibre es fa referència al tema de les agressions, es fa de la mateixa manera que ho fan "els creients d'altres religions", quan qualifiquen també d'agressions intolerables el fet que altres persones puguin discrepar de les seves idees. Confondre fets i paraules (per molt que de vegades puguin estar força relacionades), és propi dels "pensaments dictatorials". I en aquest cas, el llenguatge del llibre és molt semblant al dels integristes (musulmans, catòlics, comunistes, vegetarians, futbolístics, etc.), que defensen iradament la necessitat de no permetre, i fins i tot la necessitat de penar, l'ofensa "a les seves creences". Una mena d'intolerància, semblant entre aquests col.lectius alhora tan diferents, que hauria de fer pensar una mica als creients d'aquesta nova religió. (3)

De vegades (igual que els textos dels apologistes "de les altres religions" que he esmentat), el text de la Juny es torna fins i tot desagradable, a causa dels seus fonamentalismes i afirmacions rotundes... Com si fos una mena d'inquisidor, un Nicolau Eimeric teòleg de la transsexualitat, i estigués escrivint el seu particular 'Directorium inquisitorum' contra totes les persones discrepants del seu punt de vista. (4)

--
(1) El nom està escrit al llibre amb minúscules, però amb majúscules als crèdits, a la part dels drets d'autor. I com que a mi hi ha "convencions" que em sembla que fan la vida, o les lectures, més fàcils, aquí m'he decantat per les majúscules. Posar la voluntat de diferenciació pel davant de la voluntat de comprensió trobo que és bastant incompatible amb la voluntat de comunicació (que si més no "se li suposa").
(2) Una altra manera de dir el que he dit sobre en Foix seria aquesta. Quan anava a col.legi, em parlaven de dues escoles o tendències literàries,  crec que del Segle d'Or espanyol, una "sobria y concisa", i l'altra, "recargada, efectista y sonora". En el cas de la Juny, la cosa va dels excessos de la segona escola. 
(3) A les persones com la Juny potser els convindria llegir idees com les que exposa Richard Malka, l'advocat de Charlie Hebdo, a l'entrevista "La frase 'tú me debes respeto' es muy mafiosa" (La Vanguardia, 25/8/2023). 
(4) Tinc el costum de llegir els llibres amb un paper i un llapis al costat, per tal d'anar anotant el que em sembla que vull retenir de la lectura, indicant-ne alhora la pàgina, per si en un altre moment vull repassar el text. Vaig començar aquest llibre també així, però de seguida ho vaig deixar estar, perquè m'hauria marejat, intentant el meu sistema habitual d'anotacions, a causa del desgavell que, per a mi, és el text. Per això avui tampoc no n'incorporo cites, perquè no em vaig fer aquesta "guia personal de lectura", i perquè a més, el llibre, que era d'una biblioteca, ja l'he tornat (hi ha llibres que no m'agrada comprar-los, per no contribuir "al balanç d'explotació" dels autors, editors i promotors).

Vocacions i identitats

Hi pot haver alguna relació entre una noia que es fa monja de clausura i un noi que es fa transsexual? 

Primer avís. No pretenc fer cap generalització sobre la vocació i la decisió de les dones que es fan monges de clausura, ni sobre els motius pels quals una persona es pot identificar i viure com a transsexual. Res de generalitzacions: només vull parlar de dos casos concrets, que conec una mica, a partir dels quals em sembla possible formular la pregunta inicial.

Ella era una noia inquieta, des del meu punt de vista existencialment despistada, cosa d'altra banda bastant habitual a la seva edat. Des de la seva inquietud, buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida. I al final el va trobar. Primer, a través de la fe (religiosa), abans inexistent o molt feble, i que llavors es va anar enfortint. Fins que va arribar a un punt que, ja molt ferma, va començar a veure la vida com a monja de clausura com una opció real. Més endavant, amb el convenciment que aquella era "la seva vocació", va decidir fer el pas d'entrar en un convent.

Ell era un noi, des del meu punt de vista, també existencialment despistat, cosa també normal a la seva edat. Des de la seva inquietud, també buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida, i al final el va trobar. Fins aquí, he repetit les mateixes frases que he fet servir per a referir-me a ella.

Però ell, quan va trobar el sentit, el va trobar en ser "ella". I va començar una immersió en el món de la transsexualitat, i es va anar convencent, va anar "descobrint", la seva feminitat. "La seva veritable naturalesa". Després, va començar tant la seva autotransformació com el seu activisme reivindicatiu "de la cosa transsexual", en diferents àmbits i fronts.

Feta aquesta doble exposició (òbviament esquemàtica), la resposta meva a la pregunta inicial és aquesta: la relació entre la monja de clausura i l'ara "ella" transsexual (i torno a repetir que parlo exclusivament d'aquestes dues persones, de ningú més), és que, tant ella com "ella", en lloc de l'opció de vida que han triat podrien haver acabat triant-ne "qualsevol altra"... sempre que hagués sigut una opció prou potent per sadollar la seva necessitat "d'un sentit"; la seva necessitat de trobar un agafador que els donés seguretat, i la seva necessitat de tenir un objectiu en el qual abocar tota la seva gran energia.

Dit d'una altra manera: considero que, en un altre entorn, aquestes dues persones es podrien haver decantat per fer-se, per exemple, de la guerrilla maoista Sendero Luminoso, o per anar-se'n a una reserva a protegir goril.les, o per afiliar-se a VOX... I de qualsevol d'aquestes opcions, sens dubte, n'haurien sigut unes proselitistes extremes, integristes, messiàniques. Perquè aquesta és sovint una característica "dels nous conversos", sigui quina sigui la naturalesa de la seva conversió, l'opció concreta que triïn.

Bé, aquest és el meu punt de vista, i no pretenc convèncer ningú: és com ho veig jo i, un cop exposat, ja està.

Dones, futbol i transicions

Crucificats pel desmesurat protagonisme mediàtic i cretinitzador del futbol professional masculí, ara s'afegeixen al desgavell les dones. Reclamen la igualtat de drets: volen, exigeixen, la mateixa atenció pública que reben els futbolistes masculins. De manera que si no n'hi havia prou amb el plat omnipresent i estupiditzador del futbol masculí, doncs ara dos plats, també el del futbol femení.

Com que a més sembla que és un procés irreversible, caldrà tenir paciència... o "encara més paciència" que quan només ens donaven la tabarra amb el futbol masculí. Un horror, un desastre, una veritable calamitat.

D'altra banda, ara també s'obrirà un escenari ben interessant. ¿Què passarà, quan un futbolista home, desitjós de més protagonisme esportiu (perquè potser al seu equip no passa de suplent), vagi al Registre Civil, digui "que sent que és una dona", l'inscriguin com a tal i, llavors, s'ofereixi a un club femení de futbol?

¿Els clubs femenins fitxaran aquestes "abans homes", ja que el seu avantatge físic les farà més competitives? ¿Les jugadores a l'equip de les quals estigui previst el fitxatge d'una d'aquestes noves "jugadores", s'hi oposaran perquè veuran que llavors elles tindran més dificultats per ser titulars? I les jugadores dels altres equips sense "jugadores trans", ¿estaran d'acord en competir amb aquestes "abans homes"?

Ja ha passat a altres esports, i potser a algun lloc també amb el futbol, ho desconec. Però passi el que passi (i passarà, és només qüestió de temps), "serà interessant".

Mentrestant, també ens podem imaginar altres escenaris, alternatius o paral.lels. Per exemple, la creació d'una "tercera lliga", només per a persones trans. Seria un invent que, a més, encaixaria amb les teories d'alguns opinadors queer, que diuen que de sexes "n'hi ha més de dos". I així, amb aquesta "triple oferta" (lliga masculina, lliga femenina i lliga trans), els/les espectadors/es consumidors/es de futbol podria anar als partits que els semblessin més atractius, ja fos per la cosa estrictament esportiva... o la morbosa.

Tot arribarà.

Els PrEP: "Volem follar sense preservatius!"

"La profilaxi preexposició, coneguda popularment com a PrEP per les seves sigles en anglès (Pre-Exposure Prophylaxis), és una estratègia de prevenció del VIH que consisteix a prendre una medicació contra el virus (antiretrovirals) abans d’estar-hi potencialment exposat, per evitar la probabilitat d’infecció." Bcncheckpoint.com (1)

No en sabia res, me n'he assabentat fa poc, dels medicaments coneguts com a PrEP, utilitzats entre les persones homosexuals, sobretot les molt promiscues. No com a tractament curatiu, sinó preventiu, per tal que, si no tenen la sida, i tenen relacions sexuals sense protecció amb persones infectades, no s'infectin elles.

Busco informació sobre aquest tema, i trobo moltes persones que defensen aquest ús dels PrEP. O que l'exigeixen com a usuaris. Trobo també un document del Comité de Bioética de España que fa uns anys ja avalava aquest ús per part d'aquest col.lectiu. (2)

Com que, tal com he dit, no en sabia res, quan me n'assabento d'entrada em quedo perplex. Del fet que es faciliti (a càrrec de la Seguretat Social), un medicament a unes persones perquè puguin follar sense haver de prendre precaucions (si follen amb persones infectades).

La cerca que faig buscant informació sobre el tema reconec que és limitada. Dins d'aquesta limitació, el cas és que no trobo cap opinió crítica sobre aquest ús dels PrEP. Al contrari, fins i tot trobo algú que qualifica de "genocidi" el fet que no a totes aquestes persones se'ls faciliti l'accés als PrEP. Perquè passa que, com que el tractament amb els PrEP és bastant car, fins ara no es facilita a tots els demandants, hi ha llistes d'espera.

Les "víctimes potencials", de moment sense accés als PrEP, es queixen, ho exigeixen: "Prou homofòbia, volem follar sense preservatius amb qui vulguem, a què espereu a facilitar-nos ho?!"

És un nou despropòsit del món actual. Es fa un plantejament com si les persones homosexuals amb conductes promiscues fossin com uns animalets moguts per impulsos incontrolables, com una mena de nens petits capriciosos i sense voluntat, incapaços de responsabilitzar-se dels seus actes. En concret, de posar-se un preservatiu quan volen follar amb algú de qui no tenen la garantia que estigui "net" de la sida.

De fet, amb aquest plantejament, per tal que fos just, aquesta oferta dels PrEP s'hauria de fer a tota la població, de manera que s'hi pogués acollir qui volgués, homosexual o no. Perquè de persones que no volen posar-se preservatius quan follen amb desconeguts o desconegudes, que ho volen fer "a pèl", n'hi ha moltes. Per què els heterosexuals no han de tenir accés a aquest medicament?

Així estan les coses: d'una banda, es va fomentant una societat cada vegada més infantilitzada, irresponsable, moguda sobretot "per sentiments i desitjos", uns desitjos que naturalment han de ser satisfets sense impediments, i de manera immediata. ¿Per què pensar en les conseqüències dels propis actes si, després, "la societat" ja s'ocuparà de gestionar els problemes que nosaltres mateixos ens provoquem amb la nostra irresponsabilitat?

I d'una altra banda, com que només ens importem nosaltres, com que només estem pendents del nostre caprici, de la nostra pulsió, és obvi que aquest tipus de conductes i exigències (en aquest cas, la reclamació dels PrEP, que ho reitero, no són precisament barats), impliquen que, de manera inevitable, hi hagi altres prestacions sanitàries que disposin de menys recursos. Perquè el miracle dels pans i dels peixos només passa als Evangelis, i a la vida real, si d'un cistell amb quatre pans en treus tres, només en queden un (i si en treus els quatre, no en queda cap).

És clar, amb això que dic, hi haurà qui dirà que se'm veu el llautó, que això que dic em delata, que és propi d'una ment reprimida, moralista, retrògrada, reaccionària, homòfoba, nazi, etc. Perquè -diran- hem de poder follar  amb qui vulguem i com vulguem, sense preocupar-nos de res. Fora repressions! Visca la llibertat! Etc.

I tenen part de raó, cadascú ha de poder fer el que vulgui... Però després, en nom de la mateixa llibertat, cadascú també hauria d'assumir les conseqüències de l'exercici de la seva llibertat. Perquè intentar transferir als altres les conseqüències de l'ús que fem de la nostra llibertat és fer trampa. I resulta que aquesta mena de trampes cada vegada són més habituals, estan socialment més normalitzades i legitimades. Quines coses...

Pel que fa a aquest tema dels PrEP, també hi ha qui diu una altra cosa (entre altres, el Comité de Bioética de España esmentat abans). Hi ha qui diu que s'ha de facilitar els PrEP a aquestes persones perquè, si agafen la sida, al final el cost per a la societat encara és més elevat. 

Bé, posem que sigui així, no ho sé. Però llavors, potser algun dia ens haurem de començar a plantejar escenaris conceptualment diferents, per tal de sortir d'aquest embolic. De manera que aquelles persones que s'encomanen malalties (o empitjoren de les que tenen), i això els passa a causa "directa" de la seva deixadesa, irresponsabilitat, etc., potser hauran de ser tractades d'una manera diferent. És a dir, que potser caldrà començar a prioritzar les atencions, a l'hora d'atendre les persones amb problemes de salut. I aquelles que, per la seva part, no facin res per conservar la seva salut, potser haurien d'anar al final de la cua. O quedar directament al marge. 

¿Per què han de ser els altres, els que s'ocupin de nosaltres, si nosaltres no comencem ocupant-nos de nosaltres mateixos? Com a societat, hem de tractar les persones adultes com si fossin eternament criatures? No tenim l'obligació, cadascú de nosaltres (els homosexuals promiscus també), de fer-nos responsables de les nostres vides? (3)

D'acord, és un tema complicat, i seria arriscat començar a fer generalitzacions precipitades, perquè les situacions poden ser moltes. Però potser estaria bé posar-ho a l'agenda, per tal d'algun dia començar-ne a parlar seriosament. (4)

--
(1) BCN Checkpoint és un dels centres que a Catalunya coordina l'accés als PrEP.
(2) "Informe del Comité de Bioética de España sobre la financiación pública del medicamento profilaxis preexposición (PrEP) en la prevención del VIH" (2016).
(3) Per exemple, i per sortir de l'ambient de l'homosexualitat i la sida: una persona té càncer de pulmó i, malgrat saber que no hauria de seguir fumant, segueix fumant. Si els recursos sanitaris són limitats, ¿se li ha d'oferir la mateixa atenció que a una persona, fumadora i amb el mateix tipus de càncer, que estigui disposada a fer l'esforç de deixar de fumar? Poso aquest exemple concret perquè he conegut més d'una persona que, estant ingressada a causa d'un càncer de pulmó i rebent quimioteràpia, de tant en tant s'amagava per fumar-se els seus cigarrets... Al final es van morir, però abans van provocar una despesa considerable al sistema sanitari, considerable i estúpida, tenint en compte la seva falta de disposició a col.laborar en l'intent de la seva curació.
(4) Tampoc seria res de l'altre món, de fet en tots els serveis mèdics, sobretot els que tenen llistes d'espera, ja hi ha diferents prioritzacions, i diferents criteris per avaluar la sensatesa d'iniciar o continuar determinats tractaments. I és normal (i inevitable), que sigui així, ja que la fantasia que "tothom pot ser curat de tot" és això, una fantasia mèdica i social, a més d'una impossibilitat econòmica.

Orígens apòcrifs de la ideologia queer

"Gràcies a Déu, encara sóc ateu." Luis Buñuel

¿I si l'origen de tot això de la ideologia queer fos una mena d'acudit d'un grup de bromistes? Per exemple: un dia, potser en un bar, aquesta colla de bromistes, mentre bevien cerveses i fumaven porros, haurien començat a dir ocurrències sobre la sexualitat, els homosexuals, els travestis, els desitjos, els gèneres, etc. S'ho passaven bé, el tema era atractiu, i permetia imaginar moltes combinacions i variables divertides. I de mica en mica, amb l'augment de la seva concentració corporal d'alcohol i cànnabis, es van anar animant. S'ho passaven de primera, divagant entre els vapors de la borratxera.

Després, més endavant, ja serens, alguns d'aquells tertulians ocasionals, van pensar que aquell dia que anaven tan torrats de fet havien parit una cosa important. I allò que inicialment només havia sigut un joc per passar l'estona, van pensar que ho podien convertir en una nova teoria social que, a causa de la seva originalitat, causaria veritable sensació. 

De mica en mica, van anar estructurant aquell antic batibull d'ocurrències, intentant que tinguessin una mica de coherència. Si més no una mica, ja que tampoc consideraven que fos imprescindible que tot encaixés perfectament: prioritzaven la novetat, els focs artificials, l'impacte mediàtic, abans que la solidesa argumental.

Com que calia un nom, van batejar l'invent com a "teoria queer". I llavors, van començar a fer públic aquell garbuix ideològic. La maquinària ja s'havia posat en marxa. 

A continuació, va anar passant el que normalment passa en aquesta mena de casos, com per exemple, quan apareix algun nou líder religiós amb la novetat d'una nova religió (religiosa o laica). Perquè de compradors de novetats sempre n'hi ha: sempre hi ha gent despistada, una mica a la deriva, persones que necessiten tenir "una missió", per tal de tenir la sensació que la seva vida té un sentit. Quin sentit en concret? Això ja és secundari.

Hi ha religions amb mil.lenis d'antiguitat. I d'altres que han durat molt poc, de vegades només una bufada. Amb aquesta nova religió ja ho veurem, de moment és una incògnita. Perquè si alguna cosa sembla bastant clara és aquesta: "l'artefacte queer" és això, una religió, i bastant fonamentalista. Una religió amb els seus sacerdots, la seva teologia i doctrina, la seva moral, els seus rituals, les seves infal.libilitats, les seves intoleràncies, etc.

És clar, tot això que he explicat podria ser només un conte. Però també podria ser, potser, que la realitat no fos tan diferent d'aquest conte.

Més històries sobre el consum de prostitució

Sobre això del dret o presumpte dret a tenir relacions sexuals, i la suposada discriminació que és el fet de no poder-ne tenir per raons circumstancials, personals (sobretot, pel fet de no ser vist atractiu, desitjable sexualment, per part d'altres persones), un cas curiós és el d'un centre que acull persones amb problemes d'addiccions i risc d'exclusió social, la directora del qual un dia em va explicar que, com que el dret a les relacions sexuals era això, un dret, des del centre de vegades les facilitaven a alguns usuaris, mitjançant l'accés a prostitutes. No em va concretar els detalls, només em va fer aquesta exposició general.

Com que quan m'ho va explicar va veure que jo posava cara de sorpresa, abans que tingués temps de dir res em va dir "que si jo pensava que aquelles persones no tenien dret a les relacions sexuals", a causa dels seus problemes i de la seva situació. Vaig callar, tant a causa de la meva sorpresa, com per prudència, ja que no tenia gens de ganes d'entrar en una controvèrsia amb ella (el motiu de tot plegat, de la conversa amb ella, ara és secundari, per això no en dono més detalls).

Poc després, em van explicar una altra història sobre el mateix tema. Els pares d'un noi vinculat a un altre centre de tractament d'addiccions pensaven que el seu fill s'ho passava molt malament, a causa dels problemes que arrossegava i de la duresa del tractament. I com que aquest fill, de manera reiterada, els parlava del seu desig, "necessitat", de tenir relacions sexuals, els pares, aprofitant un cap de setmana que tenia permís per estar amb la família, el van dur a un bordell. En aquest cas, la història me la va explicar una treballadora del centre, afegint-hi que ella ho desaprovava.

És clar, sobre aquest tema cadascú posa l'accent allí on li convé. Els puters, els clients de prostitució, el posen "en la seva necessitat de sexe" (no solitari), i en el seu dret a satisfer aquesta necessitat, amb independència que anar-se'n de putes sigui una cosa molt diferent de masturbar-se.

L'altre punt de vista és aquest: posats a consumir, és bastant diferent consumir una infusió, o els "serveis" d'una prostituta. Però és obvi que aquesta diferència hi ha gent que no la veu, que només veu "el seu desig", la satisfacció del qual considera un dret fonamental i indiscutible. Peti qui peti.

Discapacitats i sexualitat

Quan es confonen desitjos i drets les controvèrsies i els embolics estan garantits. Potser encara més quan aquesta confusió afecta col.lectius més vulnerables, com ara el de les persones amb discapacitats (o amb "funcionalitats diferents", tal com sembla que ara se n'ha de dir).

Un exemple d'aquesta confusió és quan algunes persones d'aquest col.lectiu, junt amb d'altres que els donen suport, defensen que el seu desig de poder tenir relacions sexuals és també un dret, i que com a tal els ha de ser garantit.

La confusió d'aquestes persones està en el fet que el seu desig, del tot natural i respectable, és obvi que no ha de ser "impedit" (aquesta obvietat potser no ho és per a tothom, però si més no ho hauria de ser). En canvi, no té per què ser "garantit". És a dir, la societat no s'hi pot oposar (la família, etc.), però de cap manera ha de tenir l'obligació que aquests desitjos d'aquestes persones hagin de poder de ser satisfets. 

En aquest sentit, la vida és "molt injusta". Perquè hi ha persones que poden satisfer sense problemes els seus desitjos sexuals, mentre que a altres els és molt difícil, o impossible. Les segones en general se senten frustrades, de vegades "durant tota la vida", a causa d'aquesta impossibilitat de satisfer aquests desitjos. D'altra banda, és clar, això no els passa només a persones amb discapacitats, sinó a tota mena de persones, de diferents edats i condicions, sigui per uns motius o per uns altres. Li passa a molta gent.

Ara bé, aquesta insatisfacció sexual, de qui sigui, sovint de mal gestionar, l'únic dret que genera, tal com ja he dit, és el "del no impediment". Aquest sí. Però un cop no impedit, el que llavors pugui aconseguir cadascú ja és una altra història. De vegades molt frustrant. És així, què hi farem, perquè tal com també ja he dit, la vida és injusta (o més que injusta, ni justa ni injusta: "és").

Quan naixem, el repartiment de capacitats no és uniforme, és una loteria. I hem convingut que algunes de les desigualtats que s'originen, com a societat hem de mirar de compensar-les. Per això hi ha polítiques adreçades a què, per exemple, de l'accés a la sanitat, a l'alimentació, a l'habitatge, a l'educació, a la cultura, ningú en quedi marginat. 

Però no hi ha cap consens sobre que els desitjos sexuals siguin un dret fonamental que ha de poder ser satisfet. Perquè aquests desitjos corresponen a necessitats "d'una altra categoria". No hi ha consens, el que hi ha són discrepàncies. 

Resulta que hi ha qui, pel que fa a aquest tema, no es conforma amb la seva situació d'exclusió de la participació en "intercanvis sexuals". No es conforma amb el fet que potser ningú està disposat a mantenir relacions sexuals amb ell, de manera desinteressada, perquè el seu cos no és sexualment atractiu per als altres. I llavors, algunes d'aquestes persones insatisfetes reivindiquen el seu dret a l'accés al sexe de pagament (de vegades, amb l'afegit, si són econòmicament insolvents, que el cost d'aquest sexe comprat hauria de ser assumit, "solidàriament", per la societat).

El resultat és que, segons aquest plantejament, hi ha d'haver unes persones dedicades professionalment a la prostitució disposades a oferir aquests serveis sexuals a aquest tipus de clients.

Les persones "discapacitades" demandants d'aquests tipus de serveis, si els reben, esdevenen usuàries de prostitució. Exactament igual que tots els altres usuaris de prostitució sense l'etiqueta de discapacitats. Ho remarco: el fet de la seva discapacitat no modifica en absolut la seva condició de clients o consumidors de prostitució (faig servir en general el masculí perquè majoritàriament aquestes "persones demandants" són homes i, en conseqüència, les "persones professionals al servei dels seus desitjos" són dones; en definitiva, el mateix esquema de la prostitució en general).

D'altra banda, si "comprem" l'argument d'aquestes persones, el coherent llavors seria estendre aquesta "comprensió de necessitats" a totes les persones també insatisfetes sexualment. Per exemple, persones grans (o joves), potser amb problemes mentals (o no), o empresonades (o no), o que pel motiu que sigui, se senten frustrades sexualment. 

És a dir, si es compra l'argument, llavors caldria un veritable exèrcit de prostitutes. Ja que, si no, seria impossible satisfer tota la demanda.

Més que un escenari possible o desitjable, sembla més aviat l'argument d'una pel.lícula, no sé si còmica, esperpèntica o de por.

Torno al tema inicial, a la reivindicació "del dret a la pròpia sexualitat", satisfet per una persona pagada (una prostituta), que reivindiquen algunes persones amb alguna discapacitat o diversitat funcional. 

Si intervens en un debat sobre aquest tema organitzat per "persones partidàries" d'aquest suposat dret, i dius coses semblants a les que he exposat, és fàcil, de fet ho tens garantit, que llavors et titllin de retrògrad, insensible, i de tot el que convingui que no sigui amable. Mala sort.

Prostitució i drets laborals

Una persona es pot autoqualificar com a treballadora sexual (o pot ser considerada com a tal per altres persones), i llavors, com a treballadora, pot reclamar els drets laborals reconeguts a les persones treballadores.

Ho pot fer, o reivindicar, sobretot perquè tots els drets són invencions. I si una majoria social considera que aquesta categoria laboral (la de prostituta), i els drets que se'n deriven, han de formar part de les normes socials o invencions vigents, llavors, legalment, mentre la invenció elevada a legalitat sigui aquesta, no s'hi poden fer objeccions. Moralment sí, segons la moral de cadascú, però legalment no.

¿És un encert, un progrés, que a aquestes persones, majoritàriament dones, se'ls reconeguin drets laborals, tal com hi ha qui reivindica? No només algunes prostitutes, sinó també, entre altres, entitats tan prestigioses com Amnistia Internacional, ja que quan es refereixen a les persones que exerceixen la prostitució les anomena "treballadores sexuals". 

Treballadores: bé, si es vol que siguin considerades així (per exemple, amb el propòsit benintencionat que no estiguin tan desprotegides), el normal és que, llavors, alhora, el seu treball de puta hagi de ser també normalitzat, en tots els sentits. És a dir, valorat, respectat, potser fins i tot afavorit o estimulat. Ja que, en cas contrari, sembla que seria una contradicció.

Tenint en compte que tots els estudis i estadístiques coincideixen en el fet que la immensa majoria de prostitutes són persones sota diferents graus de coercions i esclavituds, ¿la seva "regularització laboral" és una forma de protegir-les a elles, o de protegir i consolidar el negoci basat en l'esclavatge de les dones prostituïdes?

És clar, com que tot són invencions, i l'esclavitud és una de les invencions més antigues, és normal que les diferents formes d'esclavitud hagin tingut, i segueixin tenint en alguns casos, els seus defensors. Ja fossin, per exemple, temps enrere, els propietaris d'esclaus romans, els propietaris d'esclaus dels països sudistes nord-americans, els propietaris d'indústries alemanyes que utilitzaven mà d'obra esclava provinent de deportacions, o tants altres propietaris o utilitzadors d'esclaus al llarg de la història. 

També, abans i ara, els proxenetes o propietaris de prostíbuls, en aquest cas sempre amb el suport incondicional dels seus clients, els puters, els quals, per la seva banda, és clar, reclamen el seu dret a poder follar a canvi de diners.

Per tant: ¿és un avanç, atorgar drets laborals a les persones esclavitzades, o és més urgent reconèixer, a aquestes persones, "els seus drets humans fonamentals", un dels quals, segons la Declaració Universal dels Drets Humans (també una "invenció", val a dir que amb un elevat grau d'acceptació social), és el de no ser sotmeses a esclavitud?

És veritat que hi ha una petita part de dones (la prostitució masculina és només una minsa part del total de la prostitució), que afirmen que es dediquen a la prostitució de manera totalment lliure. D'acord, acceptem l'existència (o no entrem ara en més detalls), d'aquesta part residual que s'hi dedica lliurement. Ara bé, fins i tot en aquests casos, les seves "activitats" han de ser considerades "un treball"?

O dit d'una altra manera: tota activitat exercida lliurement i que es fa a canvi de diners, ¿ha de ser considerada un treball i, per tant, les persones que s'hi dediquen han de ser considerades treballadores i, com a tals, tenir dret als seus drets laborals?

Per exemple: un narcotraficant, un sicari, un proxeneta, un venedor de nadons robats, un intermediari d'òrgans humans obtinguts de gent miserable i desesperada (o de persones segrestades), un esclavista, el coordinador d'una xarxa de ventres de lloguer, etc., ¿són tots "treballadors" i, com a tals, han de poder tenir els seus drets laborals garantits, i alhora la seva feina ha de ser respectada?

És a dir, allò amb què comercien aquestes persones (els proxenetes, els esclavistes, els narcotraficants...), ha de tenir alguna rellevància? Laboralment parlant, ha de ser indiferent, que allò amb què es comercia siguin per exemple pomes, o siguin persones? 

En resum: tot s'ha de poder comprar i vendre? O s'ha d'establir algun límit, "en la llibertat de comerç"? Per quin model "d'invenció social" ens hem de decantar?

Més tema trans

A causa de la meva periòdica insistència, suposo que hi ha qui pot pensar que estic obsessionat amb el tema de la transsexualitat. Però de fet la meva veritable obsessió, si la qualifiquem així, no és ben bé aquesta, sinó una altra de més general: l'actual confusió, des del meu punt de vista, entre desitjos i drets, cosa que origina i contamina polèmiques i debats.

El cas és que, si en general parlo més de la transsexualitat, és sobretot perquè és un tema del qual en tinc referències més properes, fins i tot quotidianes, en comparació amb altres temes també complicats i generadors de controvèrsies. 

És a dir, suposo que si aquesta proximitat meva fos, per exemple, amb casos de persones que reclamen el seu dret a la maternitat o la paternitat a través de la utilització de ventres de lloguer, o de casos de persones discapacitades que reivindiquen el seu dret a satisfer els seus desitjos sexuals mitjançant els serveis de "treballadores del sexe", doncs seria d'aquests casos, dels que parlaria amb més assiduïtat. Perquè algunes de les argumentacions i reivindicacions que els caracteritzen em generen una perplexitat semblant  a la que em genera el tema trans.

D'altra banda, pel que fa a la transsexualitat, a més de la proximitat amb casos concrets (tant de persones "transitadores" com de persones opinadores sobre del tema), hi ha alhora la capacitat d'aquest col.lectiu de fer-se visible i exercir pressions: la seva dimensió mediàtica. Molt més gran que la dels als altres dos col.lectius que he esmentat. I aquesta presència pública seva, de vegades omnipresència, crec que contribueix al fet que a mi, de tant en tant, se m'activi l'impuls de comentari o rèplica. Com qui es rasca quan li pica un mosquit.

És una reactivitat que ignoro si és una virtut, o un defecte, o només una característica. No ho sé i, pel que fa a l'opinió dels altres sobre aquest punt, suposo que la resposta sobretot deu tenir relació amb si, a qui llegeix el que escric, allò que escric el molesta, el complau, o li és indiferent. 

Déu és "Elle", i les campanyes del Ministeri d'Igualtat

Sortia la notícia a diferents mitjans de comunicació: a l'Església Anglicana hi ha un sector que reivindica que Déu ha de ser tractat "de manera no binària", mentre que un altre sector diu que la forma masculina com a gènere neutre no pressuposa que Déu sigui masculí, ja que tractant-se de Déu no té sentit parlar de sexes, i que, per tant, no cal complicar els conceptes, la teología ni l'idioma.

El cas és que, de mica en mica, aquesta mena d'ocurrència o acudit de la ideologia queer va fent forat, i ara es veu que la contaminació ha arribat fins i tot als teòlegs, en aquest cas els de l'Església Anglicana. Dintre de la qual, segons sembla, n'hi ha que no volen passar per retrògrads, per reaccionaris, i amb aquesta por o inseguretat, davant d'un "desafiament" com aquest, ara es volen fer els moderns: progressistes, oberts de mires, etc.

Vist des de fora, com a ocurrència sembla més aviat una ocurrència bastant ridícula. Però és obvi que és una ocurrència que afavoreix l'estratègia "dels activistes queer", que ara deuen fregar-se les mans de satisfacció, amb aquest nou impacte, amb aquesta nova visibilitat. 

Aquí, fa poc, l'actual Ministeri d'Igualtat impulsava una campanya contra els estereotips basats en la suposada dona de cos ideal, a causa dels quals, d'aquest tipus d'estereotips i ideals, moltes dones se senten esclavitzades i desgraciades (1). La campanya, amb bon criteri, promou, pretén, que tothom es pugui sentir a gust amb el cos que té, sigui el que sigui: un cos gras, prim, alt, baix, amb pits o cul grans o petits, amb un nas així o aixà, etc. El missatge o resum de la campanya seria aquest: 

"El problema no ets tu, el teu cos, sinó com et judiques, i com t'afecta la mirada judicadora, eventualment discriminadora, dels altres. Per tant, més que aspirar a canviar el teu cos, d'una banda has d'aspirar a acceptar-te com ets. I al mateix temps, col.lectivament, tots hem d'aspirar a una societat no discriminadora ni carregada de prejudicis pel que fa al cos de cadascú." 

El curiós és que, alhora, fonamentant-se en l'argument contrari, el mateix Ministeri d'Igualtat impulsa també tot l'embolic del tema trans. És a dir, el dret de tothom "a poder tenir el cos que creu o sent que li correspon", que hauria de tenir i potser no té. I en aquest cas no hi ha cap reflexió sobre la necessitat d'autoacceptació, sinó que es diu, de forma categòrica, rotunda, fins i tot desafiant, que quan una persona té un sentiment d'aquest tipus, "de tenir un cos equivocat", és tan dolorós que, a causa d'aquest dolor i frustració, a aquesta persona no només se li ha de permetre "la seva transformació corporal", sinó que també se li han de facilitar totes les ajudes y mitjans per tal que la pugui dur a terme.

És a dir, que aquí no hi ha només el dret (o presumpte dret) a aquesta transformació, sinó també l'obligació de la societat de finançar-la. I, és clar, a finançar-la indefinidament, de per vida, perquè un cos així "transformat", biològicament violentat de manera tan profunda, de fet es transforma "en un cos malalt". Ho subratllo: malalt. Ja que, de manera permanent, aquest cos haurà de rebre atencions mèdiques, per tal de mantenir la seva precària "transformació organico-biològica contranatura".

És tota una paradoxa, aquesta novetat històrica: un col.lectiu de persones sanes que, en nom de la llibertat, reivindiquen enèrgicament ser tractades quirúrgicament i mèdicament, tot i saber que la conseqüència d'aquests tractaments mèdics és la seva transformació, de per vida, en persones malaltes.

En aquest cas no hi ha pedagogia de l'autoacceptació, sinó apologia de la transformació. I tot des del mateix ministeri.

--
(1) "400.000 intervenciones de cirugía estética al año. 'Soy real, soy auténtica', la campaña de Igualdad. La ministra Montero quiere acabar con la 'violencia estética' que crece por las redes y los filtros". Patricia Martín, El Periódico, 9/1/2023