Teoria King Kong

"Me parece formidable que haya también mujeres a las que les guste seducir, que sepan seducir, y otras que sepan casarse, que haya mujeres que huelan a sexo y otras que huelan a merienda de niños que salen del colegio. Formidable que las haya muy dulces, otras contentas en su feminidad, que las haya jóvenes, muy guapas, otras coquetas y radiantes. Francamente, me alegro por todas a las que les convienen las cosas tal como son. Lo digo sin la menor ironía."

Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.

"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."

Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.

És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.

Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.

Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").

Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.

Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.

Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:

"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."

I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."

Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.

Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.

Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).

En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.

No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.

--
(1) Literatura Random House, 2018.

Orgull queer

Fa uns dies em vaig referir al "Dia de l'orgull boig" (a una altra banda, parlant de salut mental). Vaig dir llavors que la idea aquesta de l'orgull em semblava desafortunada, en la mesura que considero que l'orgull si de cas hauria d'estar associat "al fer" i no "al ser".

A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.

Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).

Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.

Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.

Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.

No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.

No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.

Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.

Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.