Fer el que vols, exigir que et tractin com vols / 2

Després del que vaig dir l'altre dia, és obvi que no veig clara l'aprovació de la "nova llei trans" (tenint en compte tot el que inclou), que una part del Govern Central vol tirar endavant: la relativa a les transformacions físiques (sobretot pel que fa a la "responsabilitat" de la societat d'assumir els costos d'aquests processos), i a les inscripcions registrals a la carta. De fet, dir que és una llei "progressista" considero que és només una frase. També es podria dir que és "reaccionària", si es té en compte la situació de desprotecció en què poden quedar alguns menors d'edat.

D'altra banda, el que si hi ha és un tema absolutament prioritari i urgent. Cal, és realment urgent, una tolerància zero cap a qualsevol mena de manifestació homofòbica o basada en l'odi a la diversitat o comportaments sexuals. Això, per descomptat, també ho diuen els impulsors de la llei, però potser obliden que "si tot és prioritari", al final potser res no ho és. Sobretot, quan s'inclouen com a prioritaris aspectes sobre els quals no hi ha consensos. Sobre els quals no n'hi ha... ni n'hi haurà mai, tal com ja vaig argumentar. Perquè, ens agradi o no, atesa la diversitat de les ideologies i les creences de la societat, aquest tema sempre serà conflictiu. I en conseqüència, la seva plasmació concreta legal, anirà canviant. Segons d'on bufi el vent de les majories.

En una societat democràtica, les decisions es prenen per majories, i ja es veurà, cap on s'aniran decantant aquestes majories (una altra cosa és si les majories han de ser simples o, segons els casos, es consideren preferibles altres percentatges).

En canvi, sobre la necessitat d'aturar els assassinats i els assetjaments, segur que és fàcil arribar a àmplies majories, segur que és fàcil que només siguin petites minories, si existeixen, les que puguin aprovar aquestes violències.

Sobre això, a més, és una trampa voler relacionar aquest tema de la violència amb el de la facilitació de les transformacions i dels canvis en el registre civil. No té res a veure, una cosa amb l'altra, fins i tot podria donar-se la paradoxa que una major facilitat pel que fa a les transformacions o reassignacions, i pel que fa a les modificacions dels registres, encara empitjori més la qüestió de la violència. Sense pedagogia (i ja que hi som, "sense policia" que posi límit -després dels corresponents mandats judicials- a les agressions dels violents), l'odi i les agressions no s'aturaran.

I en segon lloc, en paral.lel, en comptes d'anar alimentant (de seguir alimentant, tal com cada vegada es fa més), aquesta cultura de la subjectivitat i el desig, en lloc d'alimentar aquest infantilisme de "tot hauria de ser segons el meu desig o sentiment", caldria fer una mica de pedagogia "del deseiximent", i una pedagogia també del rebuig dels determinismes emocionals com a justificacions de reivindicacions "que obliguen els altres" (a actuar segons el nostre desig). He dit una mica de pedagogia, però suposo que hauria de dir, de manera ben clara, molta, molta pedagogia d'aquesta. Si no, el món que ens espera podria ser un veritable infern d'estupidesa, frustracions i heterogènies patologies.

El victimisme només té sentit i legitimitat quan ens agredeixen (en aquest cas, no es pot transigir, no es pot ser mai tolerant). Però quan no hi ha agressió, el victimisme, la frustració per no ser com es voldria ser, és un tema que en principi se l'hauria de resoldre cadascú, sense pretendre implicar els altres a la força. O més ben dit, sense pretendre "obligar" els altres; tots podem demanar ajudes, però una altra cosa és exigir-les. I voler-les garantir a través de lleis.

En cas contrari, tal com he dit, la societat que anirem construint cada vegada serà més infantil, en el mal sentit de la paraula: les reivindicacions "dels drets generats pels meus desitjos" s'aniran multiplicant fins a l'infinit. És a dir, serà una societat immadura, irresponsable, plena de persones fràgils i vulnerables emocionalment.

En el text de la proclamació d'independència de les colònies americanes de finals del segle XVIII, al principi s'esmenta "el dret de tot individu a buscar la felicitat". Ara, sembla que el que es vol és exigir que aquesta felicitat, en lloc de "tenir dret a buscar-la" (responsabilitat nostra), ens l'ha de garantir l'Estat amb les seves intervencions. Un absolut despropòsit. En aquest sentit, es podria dir que les reivindicacions "trans" només són un símptoma d'un problema molt més gran i preocupant.

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols

(avís: aquest text de fet és, essencialment, una repetició de les argumentacions exposades als escrits anteriors titulats 'L'embolic trans', del 26 de febrer i 29 de març)

Una cosa és fer el que vols, o intentar-ho, i una altra és exigir que et facin el que vols. La diferència és òbvia... i de vegades les confusions també.

Potser aquesta seria una manera de resumir part de l'embolic generat al voltant d'algunes reivindicacions del col.lectiu "trans", i també, una explicació de les discrepàncies d'aquest col.lectiu amb altres sectors de la societat. Discrepàncies de diferents tipus, perquè els grups opositors poden ser heterogenis, de vegades també oposats entre ells (per exemple, seria el cas de l'argumentari d'una part del feminisme, en relació amb el de l'Església).

Si jo sóc una persona que no em sento a gust amb el meu cos, sobretot si sóc major d'edat, en principi puc fer el que vulgui amb mi mateix (o si més no intentar-ho, tal com he dit abans). Però per poder exigir que "em facin" el que vull (és a dir, passar del "jo faig", al "vull que em facin"), primer hauré d'aconseguir un consens social i, si és el cas, també unes lleis que legitimin la meva exigència.

De manera més concreta: si jo "sento" que el meu cos no és com hauria de ser, o com jo "vull" que hauria de ser, ¿haig de tenir dret a exigir que me'l canviïn, que me'l transformin? I si hi tinc dret, quines són les transformacions que puc exigir? Només les relacionades amb les meves característiques anatòmiques sexuals? O també d'altres, de qualsevol tipus, amb el mateix argument de la insatisfacció, la frustració, la falta d'identificació, etc.? També hi haig de tenir dret, per exemple, si el meu desacord és pel fet que sóc baix i no "sento" que ho sigui o em genera sofriment ser-ho? En aquest cas m'haurien d'allargar? També si la meva cara no s'adiu amb els cànons de bellesa dominants? En aquest altre cas, també tindria dret a la transformació? On s'haurien d'acabar, aquests drets, si és que s'haurien d'acabar? Quin seria el límit d'aquest ventall de possibilitats i reclamacions?

Segueixo: ¿els meus sentiments han d'obligar la societat a invertir els recursos materials que facin falta en les meves transformacions? I pel que fa a això: quina prioritat han de tenir aquestes intervencions, tenint en compte que els recursos sanitaris són limitats? I també: si es vol "despatolotgizar" aquest tema, per què alhora es demanen, "s'exigeixen", aquestes intervencions mèdiques?

I alhora, seguint aquest mateix fil. De manera general, quina ha de ser la funció del sistema sanitari? Tractar malalties, o tractar desitjos? I si la malaltia és emocional (el meu cos no és com hauria de ser, i això em genera un gran patiment), ¿el sistema sanitari ha de tractar el cos (modificar-lo), o hauria, podria, tractar la ment, ajudar-me a aprendre a conviure amb el cos que tinc? És a dir, ajudar-me a acceptar aquesta realitat, aquesta divergència entre cos i ment. I no només pel que fa al tema del sexe i el gènere, sinó també els altres: alçades, nassos, massa corporal, etc.

A veure, que quedi clar: quan dic tractar la ment no dic intentar canviar el sentiment "d'inadequació" que es pugui tenir (llevat que algú "vulgui" voluntàriament canviar-lo, és clar, que aquesta és una altra història, que ara la deixo per a una altra estona), sinó que només em refereixo a poder acceptar la divergència entre la realitat física i la mental. Només em refereixo a això. El que després cadascú vulgui o pugui fer amb la seva ment ja és una altra història (i el que vulgui o pugui fer amb el seu cos, igual).

Un cop dit tot això, el cas és que la reivindicació del dret a la transformació del cos a causa dels sentiments que es tenen amb relació a ell és una realitat que ha arribat per quedar-se, i sobre la qual és fàcil adonar-se que mai no hi haurà un consens. Consens, mai. Igual, per exemple, que sobre els temes de l'avortament i l'eutanàsia. Hi podrà haver diferents majories, però de consensos, insisteixo, no n'hi haurà mai. De manera que les normes o lleis que tractin aquests temes podran anar canviant en un sentit o un altre, amb les consegüents alegries i frustracions, segons les oscil.lacions de torn, dels diferents sectors enfrontats.

I les generacions que vagin venint, en funció del que vagi passant, potser aniran aprenent alguna cosa, sigui la que sigui. O no. El futur és un misteri.

L'embolic trans / 3

Si un negre vol ser blanc (o "sent que ho és"), se l'ha de despigmentar, si així ho vol?

Si un albí vol ser negre, rosat o groc, se l'ha de pigmentar amb el color que desitja? (perquè "sent" que aquest color desitjat "és el veritablement seu", aquell amb el qual s'identifica).

Si un baixet se sent acomplexat (o interiorment "sent que la seva naturalesa és alta"), se l'ha d'estirar?

I si algú és molt alt i se sent incòmode amb tanta alçada, se l'ha d'escurçar?

Si algú té els llavis prims i els vol gruixuts, o el cul caigut i el vol alçat, o els pits petits i els vol grans (o els té grans i els vol petits), o el nas llarg i el vol curt... cal que se li facilitin aquestes transformacions?

Si algú amb un cos d'home sent que és una dona, ha de poder transformar el seu cos? I si ho vol fer, quin ha de ser el paper de la societat? La societat en aquest cas té alguna responsabilitat? O aquesta falta d'identificació només és una qüestió privada d'aquest algú?

Hem d'assumir la facilitació de les transformacions, de diferents tipus, que les persones puguin "sentir" que els són imprescindibles? O dit d'una altra manera: els desitjos i sentiments (per exemple els d'aquest tipus) generen drets d'obligada satisfacció per part de la societat?

O pel que fa a aquest tema també és una opció fer pedagogia de l'acceptació? Cadascú, en relació amb el cos que li ha tocat...

No es tracta de respondre ara aquestes preguntes; de moment, només es tracta de deixar-les sobre la taula.

L'embolic trans / 2

"Ara estem sotmesos al perill de passar d'una societat que situava la ficció en els somnis i els desitjos, el que ens agradaria que passés, a una altra en què els desitjos són la base de la realitat." Joan Julibert (1)

Les teràpies de conversió, que pretenen "curar" l'homosexualitat, s'han utilitzat durant dècades. Les han patit tant menors d'edat, com persones adultes, sovint emprant contra elles procediments semblants a formes de tortura (física o psicològica). De manera que la denúncia d'aquestes pràctiques cruels i absurdes, "presumptament terapèutiques", així com la voluntat de la seva erradicació, estan del tot justificades.

Ara bé, entre la gent que denuncia la seva existència i reivindica la seva erradicació, hi ha un el col.lectiu que en part sobta, que s'hi sumi. Em refereixo al col.lectiu queer. A veure si ho explico. Resulta que des d'aquest col.lectiu es reivindica el dret a fer amb el propi cos i amb els propis esquemes mentals i sentiments "el que es vulgui". Sense límits, perquè qualsevol límit extern es considera una imposició inacceptable: "la pròpia voluntat i el propi desig són sagrats".

Però tenint en compte aquest plantejament, llavors passa que també es pot fer (com a mínim té coherència fer) aquesta altra pregunta: si es reivindica aquesta llibertat sense límits, ¿per què alhora es critica que algú, eventualment, la vulgui fer servir amb un altre propòsit? És a dir: si cadascú té dret a fer "el que vulgui amb ell mateix", ¿per què una persona homosexual, si així ho vol, no ha de tenir el dret "a ser diferent" de com és, en aquest cas a deixar de ser homosexual? I si ho vol així, ¿per què no hauria de poder recórrer a les "teràpies de conversió", si la seva fos una decisió presa lliurement? O és que només estan legitimades "unes determinades opcions de canvi", uns determinats "desitjos"?

Una possible explicació: potser, el problema del col.lectiu queer, en general, i més en aquest cas concret, és que de fet és un col.lectiu amb una base "religiosa", emotiva, irracional, i com a tal (com tots els heterogenis col.lectius en aquesta situació), està convençut de la seva veritat absoluta. Una veritat absoluta basada en una "teologia dogmàtica", acompanyada, de manera inevitable, de la "certesa" que els "creients d'altres religions" (entre ells, també els "ateus" pel que fa al tema queer), han de ser "convertits". Aquesta seria la seva "creuada". I com que el seu plantejament és religiós (només compta "la fe i el dogma"), la raó queda marginada.

Per això, a causa d'aquest fons religiós (i per contradiccions com l'esmentada a l'inici), cal anar amb compte amb les reivindicacions d'aquest col.lectiu, sobretot quan aquestes reivindicacions resulta que es "vesteixen" amb actituds i argumentacions "presumptament progressistes"...

Per descomptat, alhora, cal no despistar-se i no deixar de denunciar qualsevol vestigi de vigència de les anomenades "teràpies de conversió". Sobretot, quan les persones afectades són menors, o persones majors d'edat però especialment vulnerables. Perquè no ho hem d'oblidar: en una societat amb graus o sectors homofòbics importants (en una societat "com la nostra", no ens enganyem), d'entrada una persona homosexual, "per definició", és especialment vulnerable. Tant, que de vegades, en alguns casos, pot ser necessari protegir-la. No només dels homòfobs... sinó també d'altres riscos, com ara dels discursos dels "predicadors queer". 

--
(1) El poder de la mentida. Edicions Saldonar, 2018 (p. 108)

L'embolic trans

Sento que sóc hermafrodita i, com que em sento així, desitjo que el meu cos s'adigui amb aquest sentiment. Alhora, com que tic aquest sentiment, també desitjo que les meves possibilitats reproductores siguin hermafrodites. 

Cadascú sent el que sent i desitja el que desitja. I no ve a tomb cap judici moral: només les religions (religioses o laiques) fiscalitzen els sentiments, pensaments i desitjos. En un món secularitzat aquesta fiscalització "d'allò que només passa a dins d'un mateix", no té cap sentit.

Però quan sortim de nosaltres, quan a partir del nostre sentiment i desig formulen una demanda "als altres", el terreny de joc deixa de ser el que era, deixa de ser privat i passa a ser públic, col.lectiu. I quan aquesta demanda es converteix en exigència, pot aparèixer el conflicte.

Venim dels micos, i tots els drets són inventats. I en general hem convingut que de drets n'hi ha de dos tipus: aquells la satisfacció dels quals ha d'estar garantida, i aquells la satisfacció dels quals no ha de ser impedida. La diferència és important, i no tenir-la en compte multiplica els conflictes.

Dit potser d'una altra manera: pel fet de ser diferent tothom ha de ser respectat, però no tothom té perquè ser satisfet. Una altra cosa, és clar, són les discrepàncies a l'hora de les concrecions (ja he dit que tot era un invent).

Per exemple: hi ha qui defensa, de manera lloable, el dret a la sexualitat de les persones amb diferents tipus o graus de discapacitat. I també hi ha qui considera que aquest dret, que en principi entraria en la categoria "de no oposició", hauria de ser un dret "de satisfacció garantida". I des d'aquesta postura promou que s'ofereixin "serveis sexuals" a aquestes persones. En canvi, altres persones no hi estan d'acord.

És un bon exemple de les discrepàncies que hi poden haver, en relació amb un dret o presumpte dret concret, sobre la seva consideració com a dret que no ha de ser impedit, o com a dret que ha de ser garantit (bé, encara hi ha qui defensa que les persones discapacitades "no tenen dret a la sexualitat", de cap mena, però aquesta ja és una altra història).

Estirem una mica més el fil. Des de la postura dels defensors "del dret a la satisfacció", sembla coherent suposar que aquest dret sexual s'hauria "d'universalitzar". Per tal de no cometre discriminacions. Per tant, seguint el raonament, sembla coherent que també s'hauria de fer extensiu a totes les persones (de l'edat i condició que sigui), "en situació de no satisfacció sexual". Per exemple, la gent gran que viu sola, o la que viu acompanyada però sense aquesta satisfacció. I és clar, ja posats, també tot el jovent  en una situació semblant d'insatisfacció sexual. En definitiva, tothom qui, per la raó que sigui, se sent exclosa de les possibilitats de sexe compartit. 

Continuant amb aquesta coherència, i amb la idea "de dret la satisfacció del qual s'ha de garantir", s'hauria de demanar a l'Estat que establís una gran xarxa de prostíbuls, i de serveis sexuals a domicili, per tal que aquest dret a la sexualitat, en el cas de no estar satisfet, pogués ser satisfet per tothom. I que així, no es seguís produint aquesta "discriminadora i escandalosa violació de drets" actual. És una broma? Doncs no, només cal seguir els debats que alguns col.lectius mantenen sobre aquest tema.

Torno a l'individu inicial, amb sentiment hermafrodita. La societat per descomptat hauria de respectar el seu sentiment. Però, ¿li hauria de satisfer les seves demandes de transformació física, i les seves demandes de capacitació reproductora? Si aquesta persona ho demanés, ¿se l'hauria d'ajudar, per exemple, per tal que pogués tenir un fill a partir de només el seu cos i els seus gens? I alhora, ¿la societat s'hauria de sentir malament, si decidís no satisfer aquesta petició?

És un tema interessant. I complicat. Perquè tal com ja he dit, no hi hauria d'haver cap objecció, ni hauria de produir-se cap discriminació, pel fet que algú senti que és "de la manera que sigui". I pel fet que "vulgui ser com sent que és". Pel motiu que sigui, és igual, per exemple, si és el cas, també "per la seva voluntat d'experimentació" (tal com es defensa, sobretot, des del col.lectiu queer, tant pel que fa a la transformació del cos, com pel que fa a la transformació dels desitjos i sentiments). Vivim en la societat de consum, i aquesta és una altra possibilitat de consumisme. 

Per això he titulat aquest escrit "L'embolic trans"...

--
PD: En el debat actual al voltant del projecte de l'anomenada nova llei trans, en general entenc i comparteixo molt més els arguments de les feministes que s'hi oposen que els de les persones i col.lectius que la defensen. A banda del que he dit més amunt, afegeixo uns altres punts que en els quals també caldria posar l'accent (exposar-ho amb més detall ara em sobrepassa, potser en un altre moment ho faré):
a) La utilització indiscriminada, per part dels defensors de la llei, de la paraula sexe i gènere segons la conveniència del moment (o senzillament sense que s'endevini el motiu d'una o l'altra paraula en un moment concret).
b) La utilització de l'expressió "sexe assignat" en el moment de néixer, quan la realitat és que en aquest cas es tracta "del sexe observat" (en la immensa majoria de casos, del tot clar; els dubtes o la intersexualitat òbvia són estadísticament mínims).
c) La lleugeresa amb què es celebra "la despatologització" dels processos de "trànsit", ignorant la fragilitat i vulnerabilitat de les persones afectades per alguns trastorns mentals ("alguns", no faig cap generalització), i que amb la nova llei quedarien encara més desprotegides davant "de les seves volubilitats i inseguretats", de vegades de caràcter marcadament patològiques.