La Carlota i les seves identitats

(HTZ)

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.

Pamis

"Els meus pamis". Ho diu Ian Bermúdez, un noi transsexual i transactivista durant una xerrada (1). Se suposa que ho diu així per evitar les "marques de gènere" quan parla, però és clar, si volgués ser conseqüent, suposo que hauria d'haver "netejat" també l'article i l'adjectiu. Per exemple: "lis mis pamis" (ho dic amb la i perquè sembla que la i és "la vocal no marcada sexualment"; la o i la u suposo que no són adequades, amb aquest propòsit).

Però encara podem anar més enllà. Perquè si vivim en una societat sotmesa al colonialisme, el capitalisme i el patriarcat, "pamis" també en seria un exemple, ja que col.loca el "pa" davant del "mi".

Quina hauria de ser, per tant, l'alternativa no masclista i no binària? "Mapis" tampoc, perquè segueix sent binària, i a més també podria discriminar per masclisme, perquè amb el catàleg d'identitats actuals hi pot haver "ma" que se sentin "pa", i a l'inrevés. Amb tanta fluïdesa i creativitat, tot és molt complicat.

És clar, si l'Ian Bermúdez no volia utilitzar "pares", també tenia l'alternativa de dir "la meva mare i el meu pare" (ja que es referia a ells), però suposo que com a militant de la neollengua trans ho devia considerar poc compromès, de poc nivell, al costat del molt original "pamis".

No és l'única cosa que diu a partir de la qual un s'hi podria anar entretenint, perquè aquesta nova neollengua està farcida d'ocurrències d'aquest tipus. I no passa res, perquè tothom es pot inventar els idiomes o dialectes que li doni la gana, i amb una mica de sort fins i tot els podrà parlar amb les persones que comparteixin la seva mateixa afició o fixació. 

És a dir, que quan l'Ian Bermúdez es troba amb els seus "amiguis" (Bermúdez dixit), que parli així no és cap problema... si més no de moment, perquè suposo que algun dia, des de les seves pròpies coordenades, s'adonarà que ha de ser més purista, i ha de dir "lis sis amiguis"... i així fins al despropòsit i deliri finals.

El problema, el veritable problema, és que això només és el paper d'embolicar, la carcassa del cavall de troia. I a dins del paper hi ha coses més serioses, o delicades: la intenció de fer "una normalització lingüística" basada en les seves invencions, per tal de justificar les seves diferents exigències: per exemple, la influència creixent tant en el món educatiu com en els diferents àmbits de la societat. Sense que aquesta mena d'infecció del sentit comú sigui gaire qüestionada, llevat de poques i valentes excepcions (em refereixo a allò que s'anomena "esquerres"; les anomenades dretes ja s'entén que van a un altre pas).

Un exemple: durant la xerrada hi intervenen també persones del públic, i només una planteja alguna objecció al discurs de l'Ian Bermúdez. No només no hi ha més objeccions, sinó que fins i tot li riuen alguna de les seves gracietes o ocurrències, com per exemple quan diu que "com a cis potser hauria sigut masclista", i la gent riu. O quan per tal de posar de manifest "la seva fluïdesa de gènere", diu que un dia al matí es pot sentir noia, al migdia no binària, "i un tio camionero" a la tarda...

Sense que ningú li digui que aquest exemple és d'allò més sexista i caspós.

És igual, ell (o elli?), i la seva colla, van al seu aire, amb el seu projecte de neollengua, fent-se els originals amb els seus "estimadis", "generosis", "metgis", etc., mentre que alhora van fent progressos en relació amb el seu projecte d'infiltració (o infecció) social: aquest és el veritable "problemi". 

--
(1) Xerrada-debat "Transitem: una experiència com a persona trans". La Rogeta de Castelldefels, 19/01/2023.
https://www.youtube.com/watch?v=LFVFOgbmooM

Discrepar no és agredir

"El actor Roberto G. Alonso iba por la calle (...) chocó sin querer con un hombre. (...) El tropiezo cotidiano degeneró en una agresión homófoba, con gritos de 'maricón', golpes y Alonso tirado en la calzada. (...) 'Parece que por tu condición, por tu identidad, te pueden agredir. Yo no lo escondo, tengo pluma, voy con las uñas pintadas, tengo el pelo largo... Y parece que eso les dé derecho'." (1)

Siguis simpatitzant o la persona més crítica amb els desvariejos queer i tots els embolics que genera, hi ha coses davant les quals hi hauria d'haver una unitat absoluta, sense interferències que distreguin. Em refereixo als casos com el de la cita, en què una persona, "pel fet de ser com és o com vol" (travesti, trans, homosexual, negre, emigrant, àrab, musulmà, catòlic, del Betis...) és agredida. (2)

El problema és que això en principi tan elemental i de sentit comú de vegades es complica. Paradoxalment, de vegades a causa d'alguns discursos dels mateixos agredits (o susceptibles de ser agredits). 

Per què dic això? Perquè en el cas de l'activisme Trans això és bastant habitual, ja que de vegades sembla més interessant en l'expansió de la seva teologia dogmàtica que en la vida real. Ho sembla, sobretot, quan algunes persones igualen la discrepància d'opinions amb l'agressió física (o l'insult amb el propòsit de ferir). O quan afirmen que també és una agressió intolerable que, quan algú se'ls adreça, no utilitzi el vocabulari i la gramàtica "transnormativa", que consideren que és la correcta (perquè han sentenciat que qualsevol altre vocabulari i gramàtica són "transfòbics"). O quan afirmen, contundents, per tal d'acabar de reblar-ho, "que l'opinió diferent (de la seva) promou i valida l'agressió (en contra seu)". En resum: "Si no estàs d'acord amb mi, ets transfòbic".

És trist, perquè amb aquestes postures mentrestant no posen "tota l'atenció" en allò veritablement urgent: fer tot el possible per intentar evitar les agressions reals (com la de la notícia). Perquè una cosa són els discursos ideològics, i una altra buscar solucions. I si et dediques a fer discursos sobre la religió, la teologia i els dogmes queer, mentrestant no pots dedicar el teu temps ("si fas mitja, alhora no pots fer ganxet"), a intentar arribar a consensos sobre les mesures necessàries que caldria adoptar per tal d'intentar minimitzar o erradicar casos com el de la notícia.

Unes mesures que resulta que sovint s'han de pactar amb tots els actors socials, també amb aquells als quals tot el discurs queer potser els sembla una bajanada, però que poden estar fàcilment d'acord sobre que les agressions com la de la notícia no s'han de tolerar.

--
(1) Rebeca Carranco. El País, 15/9/2023
(2) "Desde 2008 a septiembre de 2022 hay constancia de crímenes de odio de al menos 4.369 personas transgénero en todo el mundo." Carlos Sanguino, Secció espanyola d'Amnistia Internacional, 31/3/2022.
www.es.amnesty.org/en-que-estamos/blog/historia/articulo/5-cosas-sobre-las-personas-trans/

El clau al peu

"El relato más popular sobre la transexualidad ha señalado que nuestro malestar reside en nuestro cuerpo y la solución es transformarlo. Sin embargo, otras voces han querido impugnar ese relato con nuevas preguntas: ¿y si el origen de nuestro malestar no estuviera en nuestro cuerpo?, ¿seguiría estando en el cuerpo el remedio?" Miquel Missé (1)

Una persona va al metge i li diu que li fa mal el peu, que hi té un clau clavat. El metge li mira el peu, i li diu que no hi té cap clau, que la causa del mal deu ser una altra. Aquesta persona insisteix, que sí, que hi té un clau clavat, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg.

O al revés. Una persona va al metge i li diu que li fa mal al peu, que és a causa dels maltractaments que va patir quan era petit. El metge li mira el peu, i li diu que el mal deu venir d'un clau que hi té clavat, i que caldria treure'l. Aquesta persona s'enfada, diu que el seu mal al peu és a causa dels seus traumes, que no li desautoritzi els seus patiments, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg, a més de fer-se treure el clau.

En les dues històries la persona que sent mal o malestar el sent realment, i pateix, potser molt. Però que ella sigui qui sent el seu mal no vol dir, és obvi, que en reconegui la causa. I per tant, no pot tenir tampoc el millor criteri per saber quin és el remei més adequat.

Cal remarcar-ho, les vegades que faci falta: ningú no li pot negar el seu patiment. Però això no implica, també cal remarcar-ho, que se li hagi de donar la raó sobre quin és l'origen del seu mal. I tampoc, és clar, que se li hagi de facilitar allò que ella pugui considerar la solució adequada.

Més complicat, però en part semblant, és el que passa de vegades en els casos de persones que senten que viuen "en un cos equivocat", amb una anatomia sexual amb la qual no s'identifiquen. Els seus malestars, els seus patiments, són del tot reals, ningú no els pot qüestionar. Però això no vol dir que s'hagin de compartir les explicacions sobre la seva situació, ni les alternatives a les quals consideren que tenen dret, i la societat l'obligació, de facilitar-los.

En aquests casos, els altres, la societat, han de ser empàtics, reconèixer el sofriment d'aquestes persones (si és que aspirem a un model de societat d'aquest tipus, comprensiva i compassiva). Però no tenen cap obligació de compartir l'explicació que donen les persones afectades, ni l'obligació de facilitar-los les ajudes que demanin o exigeixin.

D'altra banda, el sofriment a causa que el propi cos no sigui com a un li agradaria que fos no és exclusiu de les persones que no s'identifiquen amb la morfologia sexual del seu cos. És també un sofriment de moltes altres persones, en relació amb els seus cossos. Per exemple, a causa del pes o volum, l'estatura, les faccions de la cara, la pell, els cabells... 

Hi ha molta gent que pateix, pel fet de no tenir el cos "que considera correcte", que pensa que hauria de tenir. És així per la senzilla raó que ningú no neix "amb el cos que ha triat" (com l'hauria de triar, abans de néixer?), sinó en el que li ha tocat. I el resultat és que els atzars de la vida i les esclavituds i arbitrarietats de les modes fan que hi hagi molta gent descontenta del seu cos. És un dels resultats d'aquesta societat "d'individus": de persones cada vegada més narcisistes, autocontemplatives, fràgils, consumistes i infantilitzades que entre tots anem construint i alguns van promocionant.

Per acabar, un recordatori incòmode, per a qui viu instal.lat en la queixa i la denuncia. Incòmode però imprescindible: del sofriment, en tant que experiència subjectiva, cadascú és responsable del seu. Aquesta responsabilitat no és delegable ni transferible. És a dir, si el món no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu fill no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu cos no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, i resulta que jo no puc canviar ni el món, ni el meu fill, ni el meu cos, el que sí puc fer és una altra cosa: canviar "la relació que jo tinc" (els pensaments, les expectatives, per tal que llavors també canviïn els sentiments i les emocions), amb "la realitat", les realitats que, quan és el cas, és fora del meu abast modificar-les.

Podem plantejar-nos això, o seguir amb la queixa i la insistència. En el segon cas, és obvi que trobarem gent contenta a causa del nostre desig de transformacions corporals, sobretot si va acompanyat de l'exigència que sigui satisfet. En primer lloc, les indústries farmacològica i quirúrgica, les quals, per tal de seguir enriquint-se amb tractaments i intervencions d'aquest tipus, evidentment necessiten "clients" (via atenció privada o pública).

D'això ja en parlava Buda, fa uns 2.500 anys. De moment, però, sembla que entre Buda (o Zenó de Cítion), guanyen les multinacionals del desig, de les pastilles i del bisturí.

--
(1) www.miguelmisse.com/iniciativa/a-la-conquista-del-cuerpo-equivocado-de-miquel-misse/ (2023)

El centre de dia

En un centre de dia per a persones amb problemes d'addiccions un dia parlen de la transsexualitat. Un dels usuaris diu que si un dia veu una noia que li agrada, i queda amb ella per tenir-hi relacions sexuals, i que quan es despullen veu que la noia té penis i testicles, es sentirà enganyat. Diu que la noia, la noia que llavors veu que és trans, l'hauria d'haver avisat "de la seva peculiaritat".

Llavors, una educadora li diu: "I si al despullar-vos haguessis vist que tenia una berruga o una piga que no t'agradava, també l'hauries rebutjat? No seria en els dos casos una discriminació semblant?"

No és una història inventada, és real; de vegades aquest és el nivell de la reflexió, "l'estat de la qüestió", quan en segons quins ambients es parla d'aquest tema: és igual una piga o una berruga que un penis i uns testicles... Són només "diferents tipus de diferències".

Aquest cas me l'explica el protagonista, l'usuari d'aquest centre de dia. I alhora em pregunta què en penso. Jo li dic dues coses. Primer, que l'argument d'aquesta educadora és ridícul, llastimós. I segon, li dic, li subratllo, que si ell va al centre del dia és par tal d'aprendre a controlar el seu problema d'addiccions, de manera que si alguna vegada, alguna estona, es parla "de coses d'aquestes", és millor que no digui res. Perquè participar-hi suposa malbaratar unes energies que ell ha de dedicar de manera preferent al tema de les addiccions.

Té molta importància, aquest cas que he exposat? De fet, no és significatiu de res, perquè a tot arreu hi pot haver persones amb opinions pintoresques. O ridícules. El que sí que té més importància és el context d'aquesta història. Perquè en aquest centre de dia ("d'addiccions", cal subratllar-ho), es veu que de forma periòdica fan sessions per parlar "d'identitats de gènere". Per quin motiu? És un misteri. Potser perquè pensen que, a causa de problemes d'identitat de gènere, algunes persones poden acabar tenint problemes d'addiccions? No ho sé. 

Però si el raonament fos aquest, pel mateix motiu al centre de dia haurien de fer sessions dedicades al racisme, la xenofòbia, les discapacitats, els pèl-rojos, els grassos, etc. Perquè també poden generar malestars, uns malestars que després potser poden dur a les addiccions. Estaria bé, parlar de tot això? Potser sí, però el problema seria que, tocant tantes tecles, el temps per dedicar a les addiccions seria cada vegada més petit. I, per tant, la feina que es podria fer (relacionada amb les addiccions, ho torno a subratllar, no ens oblidem dels objectius d'aquests centres de dia), seria molt poca.

D'altra banda, que en aquest centre part del temps es dediqui al tema de les identitats de gènere no és el més greu: potser només és el resultat del criteri de la directora del centre, que ha decidit incloure, pel motiu personal que sigui, aquest contingut al programa d'activitats del centre de dia que dirigeix. 

Dic que no és greu, o només és relativament greu, perquè una altra possibilitat, més inquietant, és que aquest contingut sigui determinat per qui s'ocupa dels continguts dels programes dels diferents centres de dia dedicats al tema de les addiccions. No en tinc ni idea, però naturalment, de com més amunt parteixi el criteri o decisió, el problema és més greu, perquè afecta més usuaris.

Transicions i codependències

"Si quieres librarte de la codependencia, tendrás que hacer algo para que se vaya." Melody Beattie (1)

El concepte de codependència no tothom l'explica de la mateixa manera. Es fa servir sobretot en els casos de les relacions entre una persona amb problemes d'addiccions, i un familiar seu, aquell de qui l'addicte n'és més dependent, ja sigui la mare, la parella, la germana, l'amiga... (ho poso en femení perquè encara que no sigui sempre així, crec que les dones hi estan més exposades).

La persona amb una relació de codependència amb el seu familiar consumidor viu supeditada al tipus de vida, de demandes i de coaccions emocionals de la persona addicta. Viu de manera reactiva, ja sigui motivada per la por del que pugui fer o li pugui passar a l'altre, o pel desig d'allò que voldria que fes. Alhora, està convençuda que tot el que ella fa i com ho fa és perquè l'estima: com que l'estima, li vol alleujar els seus problemes, els seus patiments, sense entendre que els problemes només els pot resoldre l'altre, l'addicte.

La persona codependent és una persona insegura i plena de por i, per tant, molt manipulable. I a causa de tot això, té una vida bastant encongida i desgraciada. Per partida doble. Perquè a més de la seva esclavitud i malestar, en lloc d'ajudar de manera efectiva el seu familiar amb problemes de consums, el que fa és afavorir la cronificació i consolidació dels consums. Perquè amb la seva forma d'estimació és incapaç de posar els límits necessaris que, d'una banda, la protegirien a ella, i d'una altra banda, obligarien l'addicte a moure fitxa, a autoresponsabilitzar-se, perquè ja no podria seguir manipulant.

No sé si ho he explicat de la millor manera, però si més no penso que pot servir per explicar el que volia explicar avui: el que jo considero també relacions de codependència entre una persona que diu que té un cos equivocat, i els seus familiars més propers, quan és el cas que aquests familiars tenen por del que podria passar si li portessin la contrària i, llavors, amb aquesta por, la van acompanyant en les seves decisions, encara que aquest camí els faci patir.

He dit "quan és el cas", perquè hi ha dos possibles escenaris més: un, quan la família comparteix plenament la postura i decisions d'aquesta persona, i una altra, quan la família diu que no en vol saber res, i la rebutja. Entremig d'aquests dos escenaris, és on s'ubica el que he exposat, associat a relacions de codependència, a causa, tal com he dit, de les diferents pors, inseguretats, amors malentesos, eventuals sentiments de culpabilitat, vergonyes, etc., que poden afectar els familiars de la persona "trans".

D'aquests casos, potser se n'hauria de parlar més. I com en tots els casos de relacions de codependència, s'hauria d'explicar a les persones codependents que aquest tipus de relació no és saludable per a ningú. Ni per a elles, ni per a la persona que estimen.

--
(1) Citada per Robin Barnett a "Un adicto en casa", Yonhibooks / Nextdoorpublishers, 2022 (p. 241).

Les persones oblidades

"Los deseos exigían ser derechos.

Y el mundo empezó a llenarse

de seres humanos de plastilina."

Araceli Pancorbo (1)

Al matí la Marta diu que vol tenir un fill. Al migdia diu que és un home, i que vol iniciar la transició. I al vespre diu que es vol suïcidar. No és un acudit, ni una invenció: hi ha persones tan confoses i amb estats emocionals tan inestables a les quals els poden passar coses d'aquestes. Algunes al final es suïciden.

Potser els canvis són una mica més lents, un dia una cosa, un altre dia una altra... I no cal tampoc que els canvis siguin els esmentats, poden ser altres. El que és constant és "la pulsió del canvi". Si se'ls apliqués la terminologia que es fa servir amb el tipus de bipolars que oscil.len molt sovint, a les persones com la Marta també se les podria etiquetar com a "cicladores ràpides".

A mesura que s'han anat facilitant els requisits i tràmits quan una persona diu que sent "que el cos que li correspon és un altre", i llavors ho vol corregir, tant al registre civil com a la farmàcia i al quiròfan, ningú ha pensat en com podia afectar això a les persones com la Marta. I si hi ha pensat, suposo que ha pensat que era "un dany col.lateral" que calia assumir.

O potser ha pensat això altre: que "tots" els problemes de la Marta venien de la "imposició", quan va néixer, d'un sexe que després ella va veure que no concordava "amb el que sentia". I que va ser a partir de llavors, de les conseqüències "d'aquella arbitrarietat inicial" en el moment de néixer, que després van venir tots els greus problemes mentals i biogràfics que han condicionat la vida de la Marta. 

Hi ha persones que diuen aquestes coses. Costa imaginar que hagin tingut gaire contacte amb el món de la salut mental, més concretament amb el dels trastorns de la personalitat, i de manera encara més concreta, amb el del Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), que seria l'etiqueta que potser correspondria a la Marta.

Mentrestant, la Marta, i les persones com ella, desvalgudes a causa de les seves inseguretats, ansietats i impulsivitats, amb l'arribada d'aquesta ideologia sobre les "identitats sentides", encara se senten més extraviades. Perquè centrifugades per les seves confusions, ansietats i impulsos, és normal que es puguin plantejar canviar de sexe, si pensen que pot ser la solució dels seus malestars. De la mateixa manera que també els poden passar pel cap altres eventuals canvis, de tota mena, amb el mateix propòsit o il.lusió. Perquè la fantasia que "canviant" (el que sigui), alleujarà el seu patiment, és molt temptadora. (2)

Malauradament, les coses no funcionen així. I si en un moment donat, per exemple, pensen que la solució és fer-se veganes, o no menjar perquè es veuen grasses, o fer-se un tatuatge al front per il.luminar-se la ment... tots aquests canvis (com també un eventual cavi transsexual), no poden alleujar ni un bri el seu malestar existencial. Al contrari, encara el poden consolidar, perquè la fantasia dels canvis com a solució el que fa és seguir mantenint ocults, o evitats, els veritables motius dels seus patiments: el seu trastorn mental.

Elles estan extraviades, i els creients de la cosa queer, amb les seves teories i reivindicacions, amb la seva publicitat i els seus proselitismes, amb el seu intrusisme irresponsable, alimenten l'extraviament d'aquestes persones. I com que les creences (i l'orgull, i el narcisisme), normalment són inexpugnables, llavors, quan "alguna Marta es suïcida", si en el seu historial hi ha referències a la seva confusió en relació amb la seva identitat sexual (cosa habitual en les persones TLP), pot ser temptador, per als creients de la religió queer, atribuir la seva mort "a la societat transfòbica". (3)

Perquè fins i tot si és el cas que han conegut alguna Marta, probablement no han tingut l'interès, ni la paciència, ni la humilitat, per dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per poder arribar a conèixer de debò una mica aquesta persona. Perquè per arribar a conèixer aquestes persones (qualsevol persona, però aquestes encara més), calen moltes hores de proximitat i atenció. Amb elles, i amb els seus familiars. Molt temps de paraules, i potser de silencis, de vegades potser a les sales d'espera d'urgències dels hospitals...

Que quedi clar, abans d'acabar: avui només parlo de persones amb greus problemes mentals, "no de tot el col.lectiu trans". De tot el col.lectiu, en general, ja n'he parlat moltes altres vegades, mentre que d'aquest tema en concret d'avui crec que no ho havia fet encara.

--
(1) pulgacuentos.blogspot.com, 3/7/2020 (2023)
(2) He fet servir el cas concret de les persones amb TLP perquè considero que és el més greu. Però amb malestars de menys intensitat, però capaços d'alimentar igualment aquesta fantasia "que canviant embolcalls es poden resoldre els problemes", hi ha moltes noies i nois joves que poden ser també víctimes "d'aquests cants de sirena transsexuals". Amb el resultat que un problema de desorientació adolescent els pot acabar complicant tota la vida.
(3) "Els oblidats dels oblidats" (Carles Caparrós, 2011) és un documental sobre com es tracten els malalts mentals a alguns llocs de l'Àfrica subsahariana. "Els altres oblidats" podria ser el títol d'un altre documental, sobre les persones com la Marta i la repercussió en les seves vides de la difusió de les teories i les reivindicacions queer, i de la seva arribada a l'àmbit legislatiu.