Tunejats

Un travesti és un tunejat tèxtil. Un transsexual és un tunejat orgànic.

Tot i el tunejat, tant l'un com l'altre, el segon exactament igual, segueixen tenint els cromosomes XX o XY que tenien quan van néixer i, per tant, sota el tunejat, segueixen sent mascle i femella.

Que és un tunejat superficial es fa evident quan el travesti es desvesteix, i també quan el transsexual "es desvesteix" de tots els tractaments medicofarmacològics que ha de fer, de manera permanent, per tal de conservar en bon estat el seu tunejat.

Fins aquí no és una opinió, sinó l'exposició d'uns fets.

Ja com a opinió, es pot dir que cadascú ha de poder fer, "amb ell mateix", el que li doni la gana. I aquesta llibertat inclou la de poder inventar-se les teories que es vulguin per tal de justificar la pròpia opció personal. En aquest cas, a favor de les autotransformacions.

Alhora, amb la mateixa llibertat, els altres no tenen cap obligació d'acceptar que les despeses requerides per al tunejat anatòmic d'algú, siguin assumides per la col.lectivitat. 

Per descomptat, el col.lectiu defensor del dret al tunejat anatòmic té tot el dret del món a qualificar de la manera que vulgui les persones que no veuen les coses com ells les veuen.

I les altres, a la vegada, tenen el mateix dret del món a que, aquest tipus de desqualificacions (i d'eventuals insults), els entrin per una orella i els surtin, sense dificultats, per l'altra.

I vet-ho aquí, tots entretinguts, entretingudes i entretingudis...

Sobre pits i llet

Tinc una amiga que, les dues vegades que va ser mare, ja fa anys, al seu marit, com que a ella li sobrava llet, li preparava cafès amb llet dels seus pits. Recordo que, quan llavors m'ho va explicar, em va fer molta gràcia. I fins i tot em vaig delir. Ara bé, malgrat que em va convidar a assaborir algun d'aquells cafès amb llet tan originals, no vaig poder aprofitar la seva invitació, perquè ella vivia molt lluny (per carta manteníem el contacte, i a mi viatjar em feia molta mandra).

Una altra història de pits i llet. Tinc un bon grapat de germans i germanes i, alhora, també una germana de llet. La meva tia va parir més o menys alhora que la meva mare, i com que la meva mare es veu que tenia poca llet, i, en canvi, la meva tia en tenia abundant, de sobres, jo de tant en tant també xarrupava de la teta de la meva tia (això era possible perquè, a l'estiu, les dues famílies vivien juntes).

Les històries de pits i llets són infinites, si vas sumant les històries de dides professionals, les preocupacions de les dones de classe alta perquè, al parir, no se'ls deformessin els pits, la tristesa o desesperació d'altres dones a causa de la manca de llet dels seus pits...

A aquest extens catàleg o aparador d'històries de pits i llets, ara s'hi ha incorporat una novetat, ben curiosa. M'acabo d'assabentar d'aquesta notícia: una dona té un fill i, la seva parella, també dona, resulta que també vol alletar el fill, "per tal que la maternitat sigui més compartida". De manera que fa un tractament per tal que els seus pits produeixin llet i, així, poder satisfer el seu desig d'alletar.

Com que el món no para de progressar, suposo que aviat algun pare potser també tindrà el mateix desig que aquesta dona. I llavors, presumiblement, gràcies "als avanços de la ciència", amb les ajudes mèdiques necessàries, aquests homes també aconseguiran que els seus pits facin llet i que, a través dels seus mugrons, els seus fills puguin mamar. O potser se n'hauria de dir 'papar'...? Caldria aclarir-ho, fer la pertinent consulta a l'institut d'Estudis Catalans.

Aquí passen aquestes coses (i les que passaran): invertim recursos mèdics i econòmics d'aquesta manera, i algunes persones ho troben del tot normal, fins i tot admirable: "Si és el seu desig, qui té dret a qüestionar-lo? Tots els desitjos són sagrats!"

Mentre aquí funcionem així, a altres llocs (ho sabem molt bé, perfectament), resulta que hi ha pits, molts pits, eixuts perquè les seves propietàries ni mengen ni beuen el que els caldria, per tal de poder tenir llet. I els seus fills, és clar, deshidratats i desnodrits, van morint de manera inaturable.

Sí, les històries de pits i llets són infinites i, de vegades, també infinitament vergonyoses...