Cossos i caps equivocats

Si es pot néixer, diuen, amb un cos equivocat, es pot néixer també amb un cap equivocat?

Si es neix amb un cos equivocat i es vol corregir l'equivocació corregint el cos, es pot corregir també un cap equivocat corregint el cap?

(significat de 'cap' en aquest text: no com una part física del cos, sinó com un conglomerat de sentiments, pensaments, desitjos, pulsions...)

Si hi ha cossos i caps eventualment equivocats, i llavors algú tracta de corregir allò que, "ell", considera una equivocació, ¿per què tanta fúria, fins i tot persecució legal, amb les iniciatives que volen acompanyar "determinats canvis de cap", quan són decidits lliurement pels propietaris dels caps que prenen aquesta decisió?

Si s'argumenta, tal com passa, que aquestes persones no són mai tan lliures com diuen, ja que la seva voluntat i les seves decisions són resultat de pressions de tercers, ¿aquest argument no es podria aplicar, també, en els casos dels "canvis de cossos"?

Un argument és vàlid per la seva coherència, o només ho és quan reforça els pensaments i sentiments de l'argumentador? 

Com un calfred, de Juny Siva

"Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats."
J.V. Foix (Les irreals omegues, fragment)

Llegeixo "Com un calfred, et veig", de la Juny Siva (1). El llibre entenc que és un intent de denúncia de la marginació, l'assetjament i els maltractaments que pateixen les dones trans (els homes trans al llibre no hi són). Però està escrit d'una manera que sovint costa d'entendre allò que vol dir, i una pàgina rere l'altra, això es va fent bastant feixuc. De fet, començo a llegir el llibre, i l'acabo fullejant: "massa focs artificials" (i també desordre).

En aquest sentit, en part tinc la sensació d'estar llegint un poemari d'en Foix, a causa del llenguatge, de la gramàtica i del vocabulari (d'aquí la cita inicial). És una de les pegues que hi trobo, al llibre, que el text no sigui més planer i senzill. Vaja (per dir-ho d'alguna manera), més com els d'en Pla, o del Maragall... Perquè és clar, quan un escriu, "el com" facilita (o dificulta), que es pugui entendre "el què" (si algú ho llegeix, i si és que n'hi ha, de què). I en aquest cas de la Juny, aquesta facilitació sembla que ha estat, pel motiu que sigui, intencionadament rebutjada (començant pel títol, que també podria ser perfectament el d'un poema d'en Foix, és a dir, "críptic"). (2)

"Com un calfred..." Doncs sí, una mena de calfred. Perquè només començar, amb el glossari introductori queda ben situat el tema: aquí parlarem d'això, "d'aquesta teologia dogmàtica" resumida al glossari. No hi vinguis a buscar altres coses. L'abordatge és d'aquest tipus, segueix aquesta seqüència: "després de la invenció de Déu", llavors ve "la invenció dels seus Atributs", i a continuació ja només toca parlar (o ja només es pot parlar), "de les divagacions entre els Creients d'aquestes Creences".

Com a resum del llibre, diria això, que està adreçat "a les persones ja convençudes", incondicionals, que no necessiten cap mena de reflexions, sinó només confirmacions: "Gràcies, Juny, pensem això mateix, i ens agrada trobar qui pensa com nosaltres, ja que així consolidem les nostres creences". Vaja, com el Llibre Vermell de Mao pels de Sendero Luminoso, o els textos de Monsenyor Escrivá per a la gent de l'Opus Dei... o els d'albiraments d'ovnis pels qui creuen en les visites d'extraterrestres. 

Com que el text (penso jo) només és útil a les persones ja convençudes, probablement té poca utilitat i interès per a la resta. I no hi ha la possibilitat, en conseqüència, de fer la feina pedagògica que, presumptament, potser es pretenia amb la publicació d'un llibre com aquest. Ho reitero: trobo que és un embolic de llibre. I alhora una oportunitat perduda, perquè a l'estar tot embolicat, fins i tot queda desdibuixada la que hauria de ser la reivindicació principal, legítima i necessària: la de la necessitat de no tolerar les agressions a les persones Trans "pel fet de ser-ho". 

Perquè quan al llibre es fa referència al tema de les agressions, es fa de la mateixa manera que ho fan "els creients d'altres religions", quan qualifiquen també d'agressions intolerables el fet que altres persones puguin discrepar de les seves idees. Confondre fets i paraules (per molt que de vegades puguin estar força relacionades), és propi dels "pensaments dictatorials". I en aquest cas, el llenguatge del llibre és molt semblant al dels integristes (musulmans, catòlics, comunistes, vegetarians, futbolístics, etc.), que defensen iradament la necessitat de no permetre, i fins i tot la necessitat de penar, l'ofensa "a les seves creences". Una mena d'intolerància, semblant entre aquests col.lectius alhora tan diferents, que hauria de fer pensar una mica als creients d'aquesta nova religió. (3)

De vegades (igual que els textos dels apologistes "de les altres religions" que he esmentat), el text de la Juny es torna fins i tot desagradable, a causa dels seus fonamentalismes i afirmacions rotundes... Com si fos una mena d'inquisidor, un Nicolau Eimeric teòleg de la transsexualitat, i estigués escrivint el seu particular 'Directorium inquisitorum' contra totes les persones discrepants del seu punt de vista. (4)

--
(1) El nom està escrit al llibre amb minúscules, però amb majúscules als crèdits, a la part dels drets d'autor. I com que a mi hi ha "convencions" que em sembla que fan la vida, o les lectures, més fàcils, aquí m'he decantat per les majúscules. Posar la voluntat de diferenciació pel davant de la voluntat de comprensió trobo que és bastant incompatible amb la voluntat de comunicació (que si més no "se li suposa").
(2) Una altra manera de dir el que he dit sobre en Foix seria aquesta. Quan anava a col.legi, em parlaven de dues escoles o tendències literàries,  crec que del Segle d'Or espanyol, una "sobria y concisa", i l'altra, "recargada, efectista y sonora". En el cas de la Juny, la cosa va dels excessos de la segona escola. 
(3) A les persones com la Juny potser els convindria llegir idees com les que exposa Richard Malka, l'advocat de Charlie Hebdo, a l'entrevista "La frase 'tú me debes respeto' es muy mafiosa" (La Vanguardia, 25/8/2023). 
(4) Tinc el costum de llegir els llibres amb un paper i un llapis al costat, per tal d'anar anotant el que em sembla que vull retenir de la lectura, indicant-ne alhora la pàgina, per si en un altre moment vull repassar el text. Vaig començar aquest llibre també així, però de seguida ho vaig deixar estar, perquè m'hauria marejat, intentant el meu sistema habitual d'anotacions, a causa del desgavell que, per a mi, és el text. Per això avui tampoc no n'incorporo cites, perquè no em vaig fer aquesta "guia personal de lectura", i perquè a més, el llibre, que era d'una biblioteca, ja l'he tornat (hi ha llibres que no m'agrada comprar-los, per no contribuir "al balanç d'explotació" dels autors, editors i promotors).

Vocacions i identitats

Hi pot haver alguna relació entre una noia que es fa monja de clausura i un noi que es fa transsexual? 

Primer avís. No pretenc fer cap generalització sobre la vocació i la decisió de les dones que es fan monges de clausura, ni sobre els motius pels quals una persona es pot identificar i viure com a transsexual. Res de generalitzacions: només vull parlar de dos casos concrets, que conec una mica, a partir dels quals em sembla possible formular la pregunta inicial.

Ella era una noia inquieta, des del meu punt de vista existencialment despistada, cosa d'altra banda bastant habitual a la seva edat. Des de la seva inquietud, buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida. I al final el va trobar. Primer, a través de la fe (religiosa), abans inexistent o molt feble, i que llavors es va anar enfortint. Fins que va arribar a un punt que, ja molt ferma, va començar a veure la vida com a monja de clausura com una opció real. Més endavant, amb el convenciment que aquella era "la seva vocació", va decidir fer el pas d'entrar en un convent.

Ell era un noi, des del meu punt de vista, també existencialment despistat, cosa també normal a la seva edat. Des de la seva inquietud, també buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida, i al final el va trobar. Fins aquí, he repetit les mateixes frases que he fet servir per a referir-me a ella.

Però ell, quan va trobar el sentit, el va trobar en ser "ella". I va començar una immersió en el món de la transsexualitat, i es va anar convencent, va anar "descobrint", la seva feminitat. "La seva veritable naturalesa". Després, va començar tant la seva autotransformació com el seu activisme reivindicatiu "de la cosa transsexual", en diferents àmbits i fronts.

Feta aquesta doble exposició (òbviament esquemàtica), la resposta meva a la pregunta inicial és aquesta: la relació entre la monja de clausura i l'ara "ella" transsexual (i torno a repetir que parlo exclusivament d'aquestes dues persones, de ningú més), és que, tant ella com "ella", en lloc de l'opció de vida que han triat podrien haver acabat triant-ne "qualsevol altra"... sempre que hagués sigut una opció prou potent per sadollar la seva necessitat "d'un sentit"; la seva necessitat de trobar un agafador que els donés seguretat, i la seva necessitat de tenir un objectiu en el qual abocar tota la seva gran energia.

Dit d'una altra manera: considero que, en un altre entorn, aquestes dues persones es podrien haver decantat per fer-se, per exemple, de la guerrilla maoista Sendero Luminoso, o per anar-se'n a una reserva a protegir goril.les, o per afiliar-se a VOX... I de qualsevol d'aquestes opcions, sens dubte, n'haurien sigut unes proselitistes extremes, integristes, messiàniques. Perquè aquesta és sovint una característica "dels nous conversos", sigui quina sigui la naturalesa de la seva conversió, l'opció concreta que triïn.

Bé, aquest és el meu punt de vista, i no pretenc convèncer ningú: és com ho veig jo i, un cop exposat, ja està.