De tant en tant apareix als mitjans de comunicació la denúncia de la discriminació que pateixen les dones esportistes a causa de la poca atenció mediàtica que reben i de la seva insuficient remuneració econòmica, en els dos casos fent la comparació amb la mateixa disciplina esportiva practicada per homes. Fa poc aquesta queixa va aparèixer vinculada al futbol femení, i la recordo en altres moments relacionada amb el bàsquet i el tenis, i potser també amb més esports.
Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".
Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).
Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.
Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.
Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.
Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.
A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.
