Fer el que vols, exigir que et tractin com vols / 2

Després del que vaig dir l'altre dia, és obvi que no veig clara l'aprovació de la "nova llei trans" (tenint en compte tot el que inclou), que una part del Govern Central vol tirar endavant: la relativa a les transformacions físiques (sobretot pel que fa a la "responsabilitat" de la societat d'assumir els costos d'aquests processos), i a les inscripcions registrals a la carta. De fet, dir que és una llei "progressista" considero que és només una frase. També es podria dir que és "reaccionària", si es té en compte la situació de desprotecció en què poden quedar alguns menors d'edat.

D'altra banda, el que si hi ha és un tema absolutament prioritari i urgent. Cal, és realment urgent, una tolerància zero cap a qualsevol mena de manifestació homofòbica o basada en l'odi a la diversitat o comportaments sexuals. Això, per descomptat, també ho diuen els impulsors de la llei, però potser obliden que "si tot és prioritari", al final potser res no ho és. Sobretot, quan s'inclouen com a prioritaris aspectes sobre els quals no hi ha consensos. Sobre els quals no n'hi ha... ni n'hi haurà mai, tal com ja vaig argumentar. Perquè, ens agradi o no, atesa la diversitat de les ideologies i les creences de la societat, aquest tema sempre serà conflictiu. I en conseqüència, la seva plasmació concreta legal, anirà canviant. Segons d'on bufi el vent de les majories.

En una societat democràtica, les decisions es prenen per majories, i ja es veurà, cap on s'aniran decantant aquestes majories (una altra cosa és si les majories han de ser simples o, segons els casos, es consideren preferibles altres percentatges).

En canvi, sobre la necessitat d'aturar els assassinats i els assetjaments, segur que és fàcil arribar a àmplies majories, segur que és fàcil que només siguin petites minories, si existeixen, les que puguin aprovar aquestes violències.

Sobre això, a més, és una trampa voler relacionar aquest tema de la violència amb el de la facilitació de les transformacions i dels canvis en el registre civil. No té res a veure, una cosa amb l'altra, fins i tot podria donar-se la paradoxa que una major facilitat pel que fa a les transformacions o reassignacions, i pel que fa a les modificacions dels registres, encara empitjori més la qüestió de la violència. Sense pedagogia (i ja que hi som, "sense policia" que posi límit -després dels corresponents mandats judicials- a les agressions dels violents), l'odi i les agressions no s'aturaran.

I en segon lloc, en paral.lel, en comptes d'anar alimentant (de seguir alimentant, tal com cada vegada es fa més), aquesta cultura de la subjectivitat i el desig, en lloc d'alimentar aquest infantilisme de "tot hauria de ser segons el meu desig o sentiment", caldria fer una mica de pedagogia "del deseiximent", i una pedagogia també del rebuig dels determinismes emocionals com a justificacions de reivindicacions "que obliguen els altres" (a actuar segons el nostre desig). He dit una mica de pedagogia, però suposo que hauria de dir, de manera ben clara, molta, molta pedagogia d'aquesta. Si no, el món que ens espera podria ser un veritable infern d'estupidesa, frustracions i heterogènies patologies.

El victimisme només té sentit i legitimitat quan ens agredeixen (en aquest cas, no es pot transigir, no es pot ser mai tolerant). Però quan no hi ha agressió, el victimisme, la frustració per no ser com es voldria ser, és un tema que en principi se l'hauria de resoldre cadascú, sense pretendre implicar els altres a la força. O més ben dit, sense pretendre "obligar" els altres; tots podem demanar ajudes, però una altra cosa és exigir-les. I voler-les garantir a través de lleis.

En cas contrari, tal com he dit, la societat que anirem construint cada vegada serà més infantil, en el mal sentit de la paraula: les reivindicacions "dels drets generats pels meus desitjos" s'aniran multiplicant fins a l'infinit. És a dir, serà una societat immadura, irresponsable, plena de persones fràgils i vulnerables emocionalment.

En el text de la proclamació d'independència de les colònies americanes de finals del segle XVIII, al principi s'esmenta "el dret de tot individu a buscar la felicitat". Ara, sembla que el que es vol és exigir que aquesta felicitat, en lloc de "tenir dret a buscar-la" (responsabilitat nostra), ens l'ha de garantir l'Estat amb les seves intervencions. Un absolut despropòsit. En aquest sentit, es podria dir que les reivindicacions "trans" només són un símptoma d'un problema molt més gran i preocupant.

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols

(avís: aquest text de fet és, essencialment, una repetició de les argumentacions exposades als escrits anteriors titulats 'L'embolic trans', del 26 de febrer i 29 de març)

Una cosa és fer el que vols, o intentar-ho, i una altra és exigir que et facin el que vols. La diferència és òbvia... i de vegades les confusions també.

Potser aquesta seria una manera de resumir part de l'embolic generat al voltant d'algunes reivindicacions del col.lectiu "trans", i també, una explicació de les discrepàncies d'aquest col.lectiu amb altres sectors de la societat. Discrepàncies de diferents tipus, perquè els grups opositors poden ser heterogenis, de vegades també oposats entre ells (per exemple, seria el cas de l'argumentari d'una part del feminisme, en relació amb el de l'Església).

Si jo sóc una persona que no em sento a gust amb el meu cos, sobretot si sóc major d'edat, en principi puc fer el que vulgui amb mi mateix (o si més no intentar-ho, tal com he dit abans). Però per poder exigir que "em facin" el que vull (és a dir, passar del "jo faig", al "vull que em facin"), primer hauré d'aconseguir un consens social i, si és el cas, també unes lleis que legitimin la meva exigència.

De manera més concreta: si jo "sento" que el meu cos no és com hauria de ser, o com jo "vull" que hauria de ser, ¿haig de tenir dret a exigir que me'l canviïn, que me'l transformin? I si hi tinc dret, quines són les transformacions que puc exigir? Només les relacionades amb les meves característiques anatòmiques sexuals? O també d'altres, de qualsevol tipus, amb el mateix argument de la insatisfacció, la frustració, la falta d'identificació, etc.? També hi haig de tenir dret, per exemple, si el meu desacord és pel fet que sóc baix i no "sento" que ho sigui o em genera sofriment ser-ho? En aquest cas m'haurien d'allargar? També si la meva cara no s'adiu amb els cànons de bellesa dominants? En aquest altre cas, també tindria dret a la transformació? On s'haurien d'acabar, aquests drets, si és que s'haurien d'acabar? Quin seria el límit d'aquest ventall de possibilitats i reclamacions?

Segueixo: ¿els meus sentiments han d'obligar la societat a invertir els recursos materials que facin falta en les meves transformacions? I pel que fa a això: quina prioritat han de tenir aquestes intervencions, tenint en compte que els recursos sanitaris són limitats? I també: si es vol "despatolotgizar" aquest tema, per què alhora es demanen, "s'exigeixen", aquestes intervencions mèdiques?

I alhora, seguint aquest mateix fil. De manera general, quina ha de ser la funció del sistema sanitari? Tractar malalties, o tractar desitjos? I si la malaltia és emocional (el meu cos no és com hauria de ser, i això em genera un gran patiment), ¿el sistema sanitari ha de tractar el cos (modificar-lo), o hauria, podria, tractar la ment, ajudar-me a aprendre a conviure amb el cos que tinc? És a dir, ajudar-me a acceptar aquesta realitat, aquesta divergència entre cos i ment. I no només pel que fa al tema del sexe i el gènere, sinó també els altres: alçades, nassos, massa corporal, etc.

A veure, que quedi clar: quan dic tractar la ment no dic intentar canviar el sentiment "d'inadequació" que es pugui tenir (llevat que algú "vulgui" voluntàriament canviar-lo, és clar, que aquesta és una altra història, que ara la deixo per a una altra estona), sinó que només em refereixo a poder acceptar la divergència entre la realitat física i la mental. Només em refereixo a això. El que després cadascú vulgui o pugui fer amb la seva ment ja és una altra història (i el que vulgui o pugui fer amb el seu cos, igual).

Un cop dit tot això, el cas és que la reivindicació del dret a la transformació del cos a causa dels sentiments que es tenen amb relació a ell és una realitat que ha arribat per quedar-se, i sobre la qual és fàcil adonar-se que mai no hi haurà un consens. Consens, mai. Igual, per exemple, que sobre els temes de l'avortament i l'eutanàsia. Hi podrà haver diferents majories, però de consensos, insisteixo, no n'hi haurà mai. De manera que les normes o lleis que tractin aquests temes podran anar canviant en un sentit o un altre, amb les consegüents alegries i frustracions, segons les oscil.lacions de torn, dels diferents sectors enfrontats.

I les generacions que vagin venint, en funció del que vagi passant, potser aniran aprenent alguna cosa, sigui la que sigui. O no. El futur és un misteri.