"De seguida, el SS que estava al meu davant, després de tancar violentament el meu expedient, em va tractar de 'Schweinhund', de 'gos fastigós', és a dir, de maricó de merda." Pierre Seel (1)
"Però, ¿per què a nosaltres, els homosexuals, ens segueixen tractant de forma tan inhumana, per què continuen perseguint-nos i ens condemnen els tribunals igual que ho feien en temps de Hitler?" Heinz Heger (2)
"Sovint es diu que, 'd'Auschwitz', no se'n pot parlar. Però si ens quedem muts 'Auschwitz' haurà guanyat la seva batalla pòstuma." Joan-Carles Mèlich (3)
Pierre Seel i Heinz Heger (4) van ser deportats a camps de concentració nazis a causa de la seva condició d'homosexuals. La detenció d'homosexuals estava afavorida pel fet que l'homosexualitat ja estava denigrada tan a Alemanya com als països que Alemanya es va anar annexionant i envaint. Per exemple, Pierre Seel va ser identificat i detingut en tant que homosexual "gràcies" a les fitxes policials que van trobar els nazis quan van ocupar Alsàcia. (5)
Heinz Heger va publicar el relat dels seus anys de deportat el 1972. Pierre Seel ho va fer el 1994. La principal explicació dels anys transcorreguts entre el seu alliberament el 1945 dels camps de concentració i la publicació de les seves memòries és que, un cop alliberats, havien de seguir ocultant la causa per la qual havien estat deportats, ja que tant a Àustria com a França l'homosexualitat seguia denigrada i perseguida.
No era una qüestió de dretes o d'esquerres, de dictadura o democràcia. L'homosexualitat era rebutjada de manera generalitzada a tots els països (també a Espanya, amb la inclusió dels homosexuals dins de la "Ley de vagos y maleantes"). Si de cas, el rebuig (o la penalització explícita) era només una qüestió de grau. En el cas del nazisme, el grau era "la solució final".
Va arribar un dia que Pierre Seel i Heinz Heger van poder parlar, van ser capaços de poder parlar, però la resta d'homosexuals que van sobreviure a la deportació nazi després van seguir en un estat "de deportació interior", guardant el seu secret, i quan el secret era conegut, suportant el rebuig de la societat, de vegades també el de la pròpia família. L'homofòbia era la norma, la comprensió i l'acceptació l'excepció. Per exemple, Oliver Sacks, londinenc de naixement (i homosexual), ho explicava així:
"En el Londres de la dècada de 1950 no era fàcil, ni segur, admetre la pròpia homosexualitat ni practicar-la. Les activitats homosexuals , si es detectaven, podien dur a penes severes, a la presó o, com en el cas d'Alan Turing, a la castració química mitjançant l'administració obligatòria d'estrògens. L'actitud de la gent era, en general, tan condemnatòria com la llei." (6)
En tot això hi he tornat a pensar aquests dies. Per l'onada de fred que aquesta setmana ha fet davallar els termòmetres fins a valors sota zero, i que m'ha recordat les escenes dels recomptes de deportats als camps nazis, de vegades hores i hores formats a l'aire lliure, malcalçats, malvestits potser només amb una camisa i uns pantalons espellifats. Unes escenes ben descrites per molts testimonis, i de manera magistral per alguns grans escriptors, com Primo Levi o Jorge Semprún.
Entre els deportats, a més de jueus, dels que se n'ha parlat i se'n parla molt, hi havia també altres col.lectius de persones que van patir el mateix destí, dels quals se n'ha parlat molt menys (o en segons quins contextos i moments, gens). Per exemple els gitanos. O els homosexuals.
--
(1) Pierre Seel, deportado homosexual. Pierre Seel, Jean Le Bitoux. Edicions Bellaterra, 2001 (p. 30). Del llibre, hi ha un subtema que també mereixeria ser considerat, i és la part en què narra la seva integració durant un temps en un batalló militar nazi que terroritzava la població civil ara no recordo de quin país (incloses execucions indiscriminades); ell ho justifica dient "que es veia obligat a fer-ho per sobreviure". Però d'aquest tema si de cas caldria parlar-ne de forma monogràfica, potser en un altre moment, perquè enllaça de manera inquietant amb la resposta que van donar posteriorment molts nazis al ser jutjats per la seva participació en les les atrocitats i les polítiques d'extermini comeses durant la guerra.
(2) Heinz Heger. Los hombres del triángulo rosa: Memorias de un homosexual en los campos de concentración nazis, Amaranto Editores, 2002. (p. 155)
(3) Joan-Carles Mèlich. La lliçó d'Auschwitz. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001 (p. 12)
(4) Heinz Heger és el pseudónim que fa servir l'escriptor Hans Neumann per relatar l'experiència de Josef Kohout. Com que relata la història en primera persona, i com que Josef Kohout no és esmentat en cap moment (per voluntat expressa seva), hi ha qui es fa un embolic en relació a qui és el protagonista del relat (Heinz Heger, Hans Neumann, Josef Kohout).
(5) Abans de la invasió alemanya la policia alsaciana havia fitxat Seel a causa de la denúncia que ell havia posat perquè li havien robat un rellotge: quan la policia li va preguntar on li havien robat el rellotge i ell va dir que en un determinat parc, associat a les trobades d'homosexuals, va quedar en el seu expedient aquesta informació: de denunciant com a víctima d'un robatori va passar a fitxat per homosexual.
(6) Oliver Sacks. En movimiento. Anagrama, 2015 (p. 51)
26 de gen. 2017
21 de gen. 2017
Assistents sexuals
Per casualitat, arrossegat per un amic, fa tres anys vaig anar a la seu de l'Editorial Comanegra a la presentació del llibre "Sensuales", de Gemma Deulofeu i Clara Clos. O no per casualitat, suposo que em va temptar el fet que fos un tema que desconeixia: de vegades és més estimulant trobar noves preguntes que respostes.
Què passa amb la sexualitat de les persones que tenen discapacitats físiques o intel.lectuals i que a causa d'aquestes discapacitats no són capaces d'aconseguir sentir-se satisfetes sexualment i per tant se senten frustrades?
Suposo que va ser poc després de la presentació del llibre que vaig llegir una entrevista a una de les autores (La Vanguardia, 10-7-2014). Fa uns mesos se'm va tornar a refrescar el tema quan vaig veure el programa "Jo també vull sexe!" (TV3, Sense ficció, 29-11-2016). I fa pocs dies vaig llegir un reportatge sobre Dyon, el primer "assistent sexual" home que ha exercit a Espanya (El Mundo, 8-1-2017).
Gemma Deulofeu, una de les autores del llibre (i alhora l'entrevistada a La Vanguardia i que també va intervenir al programa de TV3), ha tingut el mèrit de posar damunt la taula un tema que uns prefereixen ignorar, uns altres el reconeixen però rebutgen enfrontar-ne la gestió (o no tenen clar com fer-ho), i finalment uns altres que diuen que s'ha de fer alguna cosa. Gemma Deulofeu pertany al tercer grup, i sovint s'expressa de manera molt reivindicativa i contundent.
Al documental entre d'altres coses s'explica que entre les persones que reconeixen el problema i creuen que s'ha de fer alguna cosa hi ha les que consideren que s'ha d'ajudar la persona amb limitacions a autosatisfer-se (ajudant-la a masturbar-se), i les que creuen que s'ha d'anar més enllà, que a aquestes persones se'ls ha d'afavorir que tinguin relacions sexuals amb altres persones. Un assistent sexual podria fer les dues funcions, segons els límits que ell s'imposi o els que delimiti la persona que requereix els seus serveis.
Tal com he dit al principi, és un tema que genera moltes preguntes (si més no a mi). Trobo que és un tema complicat perquè implica dos grans temes, cada un dels dos també molt complicat. D'una banda, el de la prostitució, d'una altra, la dels drets de les persones. Només els apuntaré, només per posar de manifest per què, des del meu punt de vista, alguna de les reivindicacions i afirmacions rotundes de la Gemma Deulofeu no les veig tan clares com ella.
Pel que fa a la prostitució, sembla que "també" en l'àmbit de les discapacitats s'hauria de fer la mateixa aproximació al tema que en el cas de la prostitució en general. L'activitat de vendre serveis sexuals essencialment és la mateixa sigui qui sigui el destinatari o destinatària d'aquests serveis. Només ho apunto, tot recordant alhora que les postures sobre aquesta activitat no estan consensuades, sinó que n'hi ha de completament oposades, fins i tot de forma molt bel.ligerant.
Pel que fa als drets de les persones, també és complicat. Perquè d'una banda els drets, tots, "són invencions", convencions, acords, o si més no aquest és el meu punt de vista (és a dir, un punt de vista positivista i no jusnaturalista). I d'una altra banda, un cop assumida aquesta condició d'invenció, llavors cal considerar (si més no a mi em sembla que és imprescindible considerar), que hi ha dos tipus de drets, els que han de ser garantits i els que no poden ser impedits.
Per exemple, un dret "que no ha de ser impedit" és el dret a buscar la felicitat, esmentat en la Declaració d'Independència dels Estats Units. Això vol dir que l'Estat no té l'obligació de garantir-te aquests dret, només la de no impedir que intentis assolir-lo (de manera que no és responsable si no ho aconsegueixes). Un altre dret d'aquest tipus seria, per exemple, el dret al matrimoni, que no ha de ser impedit, però no ha de ser garantit.
En canvi, un dret "que hauria de garantir-se" és el de no ser torturat (és l'únic dret que la Convenció dels drets civils i polítics remarca, de manera explícita que mai, en cap circumstància, pot ser derogat). Una altra cosa és el que després passa de vegades.
He fet una presentació esquemàtica, segons com gairebé anecdòtica (si de cas una altra estona ja hi aprofundiré més, perquè sens dubte s'ho val). Però crec que el que he exposat és suficient per a poder plantejar la pregunta que ara faria al cas: el dret a la satisfacció de la sexualitat de les persones amb discapacitats és un dret que ha de ser garantit (i per tant si cal "ofertat" per la societat, aportant els mitjans necessaris), o que només "no ha de ser impedit"?
Pel que fa a la segona opció, recordo que hi ha moltes famílies "que impedeixen activament" qualsevol intent del seu familiar discapacitat adreçat a satisfer d'alguna manera aquesta necessitat (o aquest dret) de relacions sexuals (solitàries o compartides).
O per explicar-ho potser millor, mitjançant un altre exemple. Si el dret a la sexualitat ha de ser garantit, s'ha de garantir "a tothom"? A totes les persones insatisfetes o frustrades sexualment? Per exemple, també a totes les persones soles sense problemes de discapacitats, però incapaces de relacionar-se i satisfer aquest "dret" pel seu compte, pel motiu que sigui? Hi hauria d'haver també, per exemple, uns professionals dels serveis sexuals dedicats a satisfer les necessitats sexuals insatisfetes de la gent gran que viu sola?
He començat dient que hi ha temes que atrauen precisament per les preguntes que plantegen, més que per les respostes que de moment els hi poguem donar. A mi amb aquest tema dels assistents sexuals em passa això. De moment, he mirat de fer-ne una exposició general, si de cas alguna estona hi tornaré amb més detall.
Pel que fa a l'últim exemple, encara que no sigui el tema d'aquest escrit aprofito per fer un comentari: hi ha persones grans que viuen en residències i que són tractades pitjors que nens petits: separats homes i dones, sense cap oportunitat de mantenir eventuals relacions (sexuals) entre ells. Aquest seria un cas clar "de dret que no ha de ser impedit", i que en canvi, tot sovint ho és.
De manera que si faig un resum, tant en el cas de la sexualitat de les persones "reconegudament discapacitades" com en el de les persones "d'alguna manera discapacitades" (gent gran, o altres persones soles o "inhàbils socialment", etc.), d'entrada potser l'únic que veig clar és el tema dels drets (sexuals) que no han de ser impedits, però menys els que han de ser garantits.
Què passa amb la sexualitat de les persones que tenen discapacitats físiques o intel.lectuals i que a causa d'aquestes discapacitats no són capaces d'aconseguir sentir-se satisfetes sexualment i per tant se senten frustrades?
Suposo que va ser poc després de la presentació del llibre que vaig llegir una entrevista a una de les autores (La Vanguardia, 10-7-2014). Fa uns mesos se'm va tornar a refrescar el tema quan vaig veure el programa "Jo també vull sexe!" (TV3, Sense ficció, 29-11-2016). I fa pocs dies vaig llegir un reportatge sobre Dyon, el primer "assistent sexual" home que ha exercit a Espanya (El Mundo, 8-1-2017).
Gemma Deulofeu, una de les autores del llibre (i alhora l'entrevistada a La Vanguardia i que també va intervenir al programa de TV3), ha tingut el mèrit de posar damunt la taula un tema que uns prefereixen ignorar, uns altres el reconeixen però rebutgen enfrontar-ne la gestió (o no tenen clar com fer-ho), i finalment uns altres que diuen que s'ha de fer alguna cosa. Gemma Deulofeu pertany al tercer grup, i sovint s'expressa de manera molt reivindicativa i contundent.
Al documental entre d'altres coses s'explica que entre les persones que reconeixen el problema i creuen que s'ha de fer alguna cosa hi ha les que consideren que s'ha d'ajudar la persona amb limitacions a autosatisfer-se (ajudant-la a masturbar-se), i les que creuen que s'ha d'anar més enllà, que a aquestes persones se'ls ha d'afavorir que tinguin relacions sexuals amb altres persones. Un assistent sexual podria fer les dues funcions, segons els límits que ell s'imposi o els que delimiti la persona que requereix els seus serveis.
Tal com he dit al principi, és un tema que genera moltes preguntes (si més no a mi). Trobo que és un tema complicat perquè implica dos grans temes, cada un dels dos també molt complicat. D'una banda, el de la prostitució, d'una altra, la dels drets de les persones. Només els apuntaré, només per posar de manifest per què, des del meu punt de vista, alguna de les reivindicacions i afirmacions rotundes de la Gemma Deulofeu no les veig tan clares com ella.
Pel que fa a la prostitució, sembla que "també" en l'àmbit de les discapacitats s'hauria de fer la mateixa aproximació al tema que en el cas de la prostitució en general. L'activitat de vendre serveis sexuals essencialment és la mateixa sigui qui sigui el destinatari o destinatària d'aquests serveis. Només ho apunto, tot recordant alhora que les postures sobre aquesta activitat no estan consensuades, sinó que n'hi ha de completament oposades, fins i tot de forma molt bel.ligerant.
Pel que fa als drets de les persones, també és complicat. Perquè d'una banda els drets, tots, "són invencions", convencions, acords, o si més no aquest és el meu punt de vista (és a dir, un punt de vista positivista i no jusnaturalista). I d'una altra banda, un cop assumida aquesta condició d'invenció, llavors cal considerar (si més no a mi em sembla que és imprescindible considerar), que hi ha dos tipus de drets, els que han de ser garantits i els que no poden ser impedits.
Per exemple, un dret "que no ha de ser impedit" és el dret a buscar la felicitat, esmentat en la Declaració d'Independència dels Estats Units. Això vol dir que l'Estat no té l'obligació de garantir-te aquests dret, només la de no impedir que intentis assolir-lo (de manera que no és responsable si no ho aconsegueixes). Un altre dret d'aquest tipus seria, per exemple, el dret al matrimoni, que no ha de ser impedit, però no ha de ser garantit.
En canvi, un dret "que hauria de garantir-se" és el de no ser torturat (és l'únic dret que la Convenció dels drets civils i polítics remarca, de manera explícita que mai, en cap circumstància, pot ser derogat). Una altra cosa és el que després passa de vegades.
He fet una presentació esquemàtica, segons com gairebé anecdòtica (si de cas una altra estona ja hi aprofundiré més, perquè sens dubte s'ho val). Però crec que el que he exposat és suficient per a poder plantejar la pregunta que ara faria al cas: el dret a la satisfacció de la sexualitat de les persones amb discapacitats és un dret que ha de ser garantit (i per tant si cal "ofertat" per la societat, aportant els mitjans necessaris), o que només "no ha de ser impedit"?
Pel que fa a la segona opció, recordo que hi ha moltes famílies "que impedeixen activament" qualsevol intent del seu familiar discapacitat adreçat a satisfer d'alguna manera aquesta necessitat (o aquest dret) de relacions sexuals (solitàries o compartides).
O per explicar-ho potser millor, mitjançant un altre exemple. Si el dret a la sexualitat ha de ser garantit, s'ha de garantir "a tothom"? A totes les persones insatisfetes o frustrades sexualment? Per exemple, també a totes les persones soles sense problemes de discapacitats, però incapaces de relacionar-se i satisfer aquest "dret" pel seu compte, pel motiu que sigui? Hi hauria d'haver també, per exemple, uns professionals dels serveis sexuals dedicats a satisfer les necessitats sexuals insatisfetes de la gent gran que viu sola?
He començat dient que hi ha temes que atrauen precisament per les preguntes que plantegen, més que per les respostes que de moment els hi poguem donar. A mi amb aquest tema dels assistents sexuals em passa això. De moment, he mirat de fer-ne una exposició general, si de cas alguna estona hi tornaré amb més detall.
Pel que fa a l'últim exemple, encara que no sigui el tema d'aquest escrit aprofito per fer un comentari: hi ha persones grans que viuen en residències i que són tractades pitjors que nens petits: separats homes i dones, sense cap oportunitat de mantenir eventuals relacions (sexuals) entre ells. Aquest seria un cas clar "de dret que no ha de ser impedit", i que en canvi, tot sovint ho és.
De manera que si faig un resum, tant en el cas de la sexualitat de les persones "reconegudament discapacitades" com en el de les persones "d'alguna manera discapacitades" (gent gran, o altres persones soles o "inhàbils socialment", etc.), d'entrada potser l'únic que veig clar és el tema dels drets (sexuals) que no han de ser impedits, però menys els que han de ser garantits.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)