21 de gen. 2017

Assistents sexuals

Per casualitat, arrossegat per un amic, fa tres anys vaig anar a la seu de l'Editorial Comanegra a la presentació del llibre "Sensuales", de Gemma Deulofeu i Clara Clos. O no per casualitat, suposo que em va temptar el fet que fos un tema que desconeixia: de vegades és més estimulant trobar noves preguntes que respostes.

Què passa amb la sexualitat de les persones que tenen discapacitats físiques o intel.lectuals i que a causa d'aquestes discapacitats no són capaces d'aconseguir sentir-se satisfetes sexualment i per tant se senten frustrades?

Suposo que va ser poc després de la presentació del llibre que vaig llegir una entrevista a una de les autores (La Vanguardia, 10-7-2014). Fa uns mesos se'm va tornar a refrescar el tema quan vaig veure el programa "Jo també vull sexe!" (TV3, Sense ficció, 29-11-2016). I fa pocs dies vaig llegir un reportatge sobre Dyon, el primer "assistent sexual" home que ha exercit a Espanya (El Mundo, 8-1-2017).

Gemma Deulofeu, una de les autores del llibre (i alhora l'entrevistada a La Vanguardia i que també va intervenir al programa de TV3), ha tingut el mèrit de posar damunt la taula un tema que uns prefereixen ignorar, uns altres el reconeixen però rebutgen enfrontar-ne la gestió (o no tenen clar com fer-ho), i finalment uns altres que diuen que s'ha de fer alguna cosa. Gemma Deulofeu pertany al tercer grup, i sovint s'expressa de manera molt reivindicativa i contundent.

Al documental entre d'altres coses s'explica que entre les persones que reconeixen el problema i creuen que s'ha de fer alguna cosa hi ha les que consideren que s'ha d'ajudar la persona amb limitacions a autosatisfer-se (ajudant-la a masturbar-se), i les que creuen que s'ha d'anar més enllà, que a aquestes persones se'ls ha d'afavorir que tinguin relacions sexuals amb altres persones. Un assistent sexual podria fer les dues funcions, segons els límits que ell s'imposi o els que delimiti la persona que requereix els seus serveis.

Tal com he dit al principi, és un tema que genera moltes preguntes (si més no a mi). Trobo que és un tema complicat perquè implica dos grans temes, cada un dels dos també molt complicat. D'una banda, el de la prostitució, d'una altra, la dels drets de les persones. Només els apuntaré, només per posar de manifest per què, des del meu punt de vista, alguna de les reivindicacions i afirmacions rotundes de la Gemma Deulofeu no les veig tan clares com ella.

Pel que fa a la prostitució, sembla que "també" en l'àmbit de les discapacitats s'hauria de fer la mateixa aproximació al tema que en el cas de la prostitució en general. L'activitat de vendre serveis sexuals essencialment és la mateixa sigui qui sigui el destinatari o destinatària d'aquests serveis. Només ho apunto, tot recordant alhora que les postures sobre aquesta activitat no estan consensuades, sinó que n'hi ha de completament oposades, fins i tot de forma molt bel.ligerant.

Pel que fa als drets de les persones, també és complicat. Perquè d'una banda els drets, tots, "són invencions", convencions, acords, o si més no aquest és el meu punt de vista (és a dir, un punt de vista positivista i no jusnaturalista). I d'una altra banda, un cop assumida aquesta condició d'invenció, llavors cal considerar (si més no a mi em sembla que és imprescindible considerar), que hi ha dos tipus de drets, els que han de ser garantits i els que no poden ser impedits.

Per exemple, un dret "que no ha de ser impedit" és el dret a buscar la felicitat, esmentat en la Declaració d'Independència dels Estats Units. Això vol dir que l'Estat no té l'obligació de garantir-te aquests dret, només la de no impedir que intentis assolir-lo (de manera que no és responsable si no ho aconsegueixes). Un altre dret d'aquest tipus seria, per exemple, el dret al matrimoni, que no ha de ser impedit, però no ha de ser garantit.

En canvi, un dret "que hauria de garantir-se" és el de no ser torturat (és l'únic dret que la Convenció dels drets civils i polítics remarca, de manera explícita que mai, en cap circumstància, pot ser derogat). Una altra cosa és el que després passa de vegades.

He fet una presentació esquemàtica, segons com gairebé anecdòtica (si de cas una altra estona ja hi aprofundiré més, perquè sens dubte s'ho val). Però crec que el que he exposat és suficient per a poder plantejar la pregunta que ara faria al cas: el dret a la satisfacció de la sexualitat de les persones amb discapacitats és un dret que ha de ser garantit (i per tant si cal "ofertat" per la societat, aportant els mitjans necessaris), o que només "no ha de ser impedit"?

Pel que fa a la segona opció, recordo que hi ha moltes famílies "que impedeixen activament" qualsevol intent del seu familiar discapacitat adreçat a satisfer d'alguna manera aquesta necessitat (o aquest dret) de relacions sexuals (solitàries o compartides).

O per explicar-ho potser millor, mitjançant un altre exemple. Si el dret a la sexualitat ha de ser garantit, s'ha de garantir "a tothom"? A totes les persones insatisfetes o frustrades sexualment? Per exemple, també a totes les persones soles sense problemes de discapacitats, però incapaces de relacionar-se i satisfer aquest "dret" pel seu compte, pel motiu que sigui? Hi hauria d'haver també, per exemple, uns professionals dels serveis sexuals dedicats a satisfer les necessitats sexuals insatisfetes de la gent gran que viu sola?

He començat dient que hi ha temes que atrauen precisament per les preguntes que plantegen, més que per les respostes que de moment els hi poguem donar. A mi amb aquest tema dels assistents sexuals em passa això. De moment, he mirat de fer-ne una exposició general, si de cas alguna estona hi tornaré amb més detall.

Pel que fa a l'últim exemple, encara que no sigui el tema d'aquest escrit aprofito per fer un comentari: hi ha persones grans que viuen en residències i que són tractades pitjors que nens petits: separats homes i dones, sense cap oportunitat de mantenir eventuals relacions (sexuals) entre ells. Aquest seria un cas clar "de dret que no ha de ser impedit", i que en canvi, tot sovint ho és.

De manera que si faig un resum, tant en el cas de la sexualitat de les persones "reconegudament discapacitades" com en el de les persones "d'alguna manera discapacitades" (gent gran, o altres persones soles o "inhàbils socialment", etc.), d'entrada potser l'únic que veig clar és el tema dels drets (sexuals) que no han de ser impedits, però menys els que han de ser garantits.