"De seguida, el SS que estava al meu davant, després de tancar violentament el meu expedient, em va tractar de 'Schweinhund', de 'gos fastigós', és a dir, de maricó de merda." Pierre Seel (1)
"Però, ¿per què a nosaltres, els homosexuals, ens segueixen tractant de forma tan inhumana, per què continuen perseguint-nos i ens condemnen els tribunals igual que ho feien en temps de Hitler?" Heinz Heger (2)
"Sovint es diu que, 'd'Auschwitz', no se'n pot parlar. Però si ens quedem muts 'Auschwitz' haurà guanyat la seva batalla pòstuma." Joan-Carles Mèlich (3)
Pierre Seel i Heinz Heger (4) van ser deportats a camps de concentració nazis a causa de la seva condició d'homosexuals. La detenció d'homosexuals estava afavorida pel fet que l'homosexualitat ja estava denigrada tan a Alemanya com als països que Alemanya es va anar annexionant i envaint. Per exemple, Pierre Seel va ser identificat i detingut en tant que homosexual "gràcies" a les fitxes policials que van trobar els nazis quan van ocupar Alsàcia. (5)
Heinz Heger va publicar el relat dels seus anys de deportat el 1972. Pierre Seel ho va fer el 1994. La principal explicació dels anys transcorreguts entre el seu alliberament el 1945 dels camps de concentració i la publicació de les seves memòries és que, un cop alliberats, havien de seguir ocultant la causa per la qual havien estat deportats, ja que tant a Àustria com a França l'homosexualitat seguia denigrada i perseguida.
No era una qüestió de dretes o d'esquerres, de dictadura o democràcia. L'homosexualitat era rebutjada de manera generalitzada a tots els països (també a Espanya, amb la inclusió dels homosexuals dins de la "Ley de vagos y maleantes"). Si de cas, el rebuig (o la penalització explícita) era només una qüestió de grau. En el cas del nazisme, el grau era "la solució final".
Va arribar un dia que Pierre Seel i Heinz Heger van poder parlar, van ser capaços de poder parlar, però la resta d'homosexuals que van sobreviure a la deportació nazi després van seguir en un estat "de deportació interior", guardant el seu secret, i quan el secret era conegut, suportant el rebuig de la societat, de vegades també el de la pròpia família. L'homofòbia era la norma, la comprensió i l'acceptació l'excepció. Per exemple, Oliver Sacks, londinenc de naixement (i homosexual), ho explicava així:
"En el Londres de la dècada de 1950 no era fàcil, ni segur, admetre la pròpia homosexualitat ni practicar-la. Les activitats homosexuals , si es detectaven, podien dur a penes severes, a la presó o, com en el cas d'Alan Turing, a la castració química mitjançant l'administració obligatòria d'estrògens. L'actitud de la gent era, en general, tan condemnatòria com la llei." (6)
En tot això hi he tornat a pensar aquests dies. Per l'onada de fred que aquesta setmana ha fet davallar els termòmetres fins a valors sota zero, i que m'ha recordat les escenes dels recomptes de deportats als camps nazis, de vegades hores i hores formats a l'aire lliure, malcalçats, malvestits potser només amb una camisa i uns pantalons espellifats. Unes escenes ben descrites per molts testimonis, i de manera magistral per alguns grans escriptors, com Primo Levi o Jorge Semprún.
Entre els deportats, a més de jueus, dels que se n'ha parlat i se'n parla molt, hi havia també altres col.lectius de persones que van patir el mateix destí, dels quals se n'ha parlat molt menys (o en segons quins contextos i moments, gens). Per exemple els gitanos. O els homosexuals.
--
(1) Pierre Seel, deportado homosexual. Pierre Seel, Jean Le Bitoux. Edicions Bellaterra, 2001 (p. 30). Del llibre, hi ha un subtema que també mereixeria ser considerat, i és la part en què narra la seva integració durant un temps en un batalló militar nazi que terroritzava la població civil ara no recordo de quin país (incloses execucions indiscriminades); ell ho justifica dient "que es veia obligat a fer-ho per sobreviure". Però d'aquest tema si de cas caldria parlar-ne de forma monogràfica, potser en un altre moment, perquè enllaça de manera inquietant amb la resposta que van donar posteriorment molts nazis al ser jutjats per la seva participació en les les atrocitats i les polítiques d'extermini comeses durant la guerra.
(2) Heinz Heger. Los hombres del triángulo rosa: Memorias de un homosexual en los campos de concentración nazis, Amaranto Editores, 2002. (p. 155)
(3) Joan-Carles Mèlich. La lliçó d'Auschwitz. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001 (p. 12)
(4) Heinz Heger és el pseudónim que fa servir l'escriptor Hans Neumann per relatar l'experiència de Josef Kohout. Com que relata la història en primera persona, i com que Josef Kohout no és esmentat en cap moment (per voluntat expressa seva), hi ha qui es fa un embolic en relació a qui és el protagonista del relat (Heinz Heger, Hans Neumann, Josef Kohout).
(5) Abans de la invasió alemanya la policia alsaciana havia fitxat Seel a causa de la denúncia que ell havia posat perquè li havien robat un rellotge: quan la policia li va preguntar on li havien robat el rellotge i ell va dir que en un determinat parc, associat a les trobades d'homosexuals, va quedar en el seu expedient aquesta informació: de denunciant com a víctima d'un robatori va passar a fitxat per homosexual.
(6) Oliver Sacks. En movimiento. Anagrama, 2015 (p. 51)
