Més històries sobre el consum de prostitució

Sobre això del dret o presumpte dret a tenir relacions sexuals, i la suposada discriminació que és el fet de no poder-ne tenir per raons circumstancials, personals (sobretot, pel fet de no ser vist atractiu, desitjable sexualment, per part d'altres persones), un cas curiós és el d'un centre que acull persones amb problemes d'addiccions i risc d'exclusió social, la directora del qual un dia em va explicar que, com que el dret a les relacions sexuals era això, un dret, des del centre de vegades les facilitaven a alguns usuaris, mitjançant l'accés a prostitutes. No em va concretar els detalls, només em va fer aquesta exposició general.

Com que quan m'ho va explicar va veure que jo posava cara de sorpresa, abans que tingués temps de dir res em va dir "que si jo pensava que aquelles persones no tenien dret a les relacions sexuals", a causa dels seus problemes i de la seva situació. Vaig callar, tant a causa de la meva sorpresa, com per prudència, ja que no tenia gens de ganes d'entrar en una controvèrsia amb ella (el motiu de tot plegat, de la conversa amb ella, ara és secundari, per això no en dono més detalls).

Poc després, em van explicar una altra història sobre el mateix tema. Els pares d'un noi vinculat a un altre centre de tractament d'addiccions pensaven que el seu fill s'ho passava molt malament, a causa dels problemes que arrossegava i de la duresa del tractament. I com que aquest fill, de manera reiterada, els parlava del seu desig, "necessitat", de tenir relacions sexuals, els pares, aprofitant un cap de setmana que tenia permís per estar amb la família, el van dur a un bordell. En aquest cas, la història me la va explicar una treballadora del centre, afegint-hi que ella ho desaprovava.

És clar, sobre aquest tema cadascú posa l'accent allí on li convé. Els puters, els clients de prostitució, el posen "en la seva necessitat de sexe" (no solitari), i en el seu dret a satisfer aquesta necessitat, amb independència que anar-se'n de putes sigui una cosa molt diferent de masturbar-se.

L'altre punt de vista és aquest: posats a consumir, és bastant diferent consumir una infusió, o els "serveis" d'una prostituta. Però és obvi que aquesta diferència hi ha gent que no la veu, que només veu "el seu desig", la satisfacció del qual considera un dret fonamental i indiscutible. Peti qui peti.

Discapacitats i sexualitat

Quan es confonen desitjos i drets les controvèrsies i els embolics estan garantits. Potser encara més quan aquesta confusió afecta col.lectius més vulnerables, com ara el de les persones amb discapacitats (o amb "funcionalitats diferents", tal com sembla que ara se n'ha de dir).

Un exemple d'aquesta confusió és quan algunes persones d'aquest col.lectiu, junt amb d'altres que els donen suport, defensen que el seu desig de poder tenir relacions sexuals és també un dret, i que com a tal els ha de ser garantit.

La confusió d'aquestes persones està en el fet que el seu desig, del tot natural i respectable, és obvi que no ha de ser "impedit" (aquesta obvietat potser no ho és per a tothom, però si més no ho hauria de ser). En canvi, no té per què ser "garantit". És a dir, la societat no s'hi pot oposar (la família, etc.), però de cap manera ha de tenir l'obligació que aquests desitjos d'aquestes persones hagin de poder de ser satisfets. 

En aquest sentit, la vida és "molt injusta". Perquè hi ha persones que poden satisfer sense problemes els seus desitjos sexuals, mentre que a altres els és molt difícil, o impossible. Les segones en general se senten frustrades, de vegades "durant tota la vida", a causa d'aquesta impossibilitat de satisfer aquests desitjos. D'altra banda, és clar, això no els passa només a persones amb discapacitats, sinó a tota mena de persones, de diferents edats i condicions, sigui per uns motius o per uns altres. Li passa a molta gent.

Ara bé, aquesta insatisfacció sexual, de qui sigui, sovint de mal gestionar, l'únic dret que genera, tal com ja he dit, és el "del no impediment". Aquest sí. Però un cop no impedit, el que llavors pugui aconseguir cadascú ja és una altra història. De vegades molt frustrant. És així, què hi farem, perquè tal com també ja he dit, la vida és injusta (o més que injusta, ni justa ni injusta: "és").

Quan naixem, el repartiment de capacitats no és uniforme, és una loteria. I hem convingut que algunes de les desigualtats que s'originen, com a societat hem de mirar de compensar-les. Per això hi ha polítiques adreçades a què, per exemple, de l'accés a la sanitat, a l'alimentació, a l'habitatge, a l'educació, a la cultura, ningú en quedi marginat. 

Però no hi ha cap consens sobre que els desitjos sexuals siguin un dret fonamental que ha de poder ser satisfet. Perquè aquests desitjos corresponen a necessitats "d'una altra categoria". No hi ha consens, el que hi ha són discrepàncies. 

Resulta que hi ha qui, pel que fa a aquest tema, no es conforma amb la seva situació d'exclusió de la participació en "intercanvis sexuals". No es conforma amb el fet que potser ningú està disposat a mantenir relacions sexuals amb ell, de manera desinteressada, perquè el seu cos no és sexualment atractiu per als altres. I llavors, algunes d'aquestes persones insatisfetes reivindiquen el seu dret a l'accés al sexe de pagament (de vegades, amb l'afegit, si són econòmicament insolvents, que el cost d'aquest sexe comprat hauria de ser assumit, "solidàriament", per la societat).

El resultat és que, segons aquest plantejament, hi ha d'haver unes persones dedicades professionalment a la prostitució disposades a oferir aquests serveis sexuals a aquest tipus de clients.

Les persones "discapacitades" demandants d'aquests tipus de serveis, si els reben, esdevenen usuàries de prostitució. Exactament igual que tots els altres usuaris de prostitució sense l'etiqueta de discapacitats. Ho remarco: el fet de la seva discapacitat no modifica en absolut la seva condició de clients o consumidors de prostitució (faig servir en general el masculí perquè majoritàriament aquestes "persones demandants" són homes i, en conseqüència, les "persones professionals al servei dels seus desitjos" són dones; en definitiva, el mateix esquema de la prostitució en general).

D'altra banda, si "comprem" l'argument d'aquestes persones, el coherent llavors seria estendre aquesta "comprensió de necessitats" a totes les persones també insatisfetes sexualment. Per exemple, persones grans (o joves), potser amb problemes mentals (o no), o empresonades (o no), o que pel motiu que sigui, se senten frustrades sexualment. 

És a dir, si es compra l'argument, llavors caldria un veritable exèrcit de prostitutes. Ja que, si no, seria impossible satisfer tota la demanda.

Més que un escenari possible o desitjable, sembla més aviat l'argument d'una pel.lícula, no sé si còmica, esperpèntica o de por.

Torno al tema inicial, a la reivindicació "del dret a la pròpia sexualitat", satisfet per una persona pagada (una prostituta), que reivindiquen algunes persones amb alguna discapacitat o diversitat funcional. 

Si intervens en un debat sobre aquest tema organitzat per "persones partidàries" d'aquest suposat dret, i dius coses semblants a les que he exposat, és fàcil, de fet ho tens garantit, que llavors et titllin de retrògrad, insensible, i de tot el que convingui que no sigui amable. Mala sort.

Prostitució i drets laborals

Una persona es pot autoqualificar com a treballadora sexual (o pot ser considerada com a tal per altres persones), i llavors, com a treballadora, pot reclamar els drets laborals reconeguts a les persones treballadores.

Ho pot fer, o reivindicar, sobretot perquè tots els drets són invencions. I si una majoria social considera que aquesta categoria laboral (la de prostituta), i els drets que se'n deriven, han de formar part de les normes socials o invencions vigents, llavors, legalment, mentre la invenció elevada a legalitat sigui aquesta, no s'hi poden fer objeccions. Moralment sí, segons la moral de cadascú, però legalment no.

¿És un encert, un progrés, que a aquestes persones, majoritàriament dones, se'ls reconeguin drets laborals, tal com hi ha qui reivindica? No només algunes prostitutes, sinó també, entre altres, entitats tan prestigioses com Amnistia Internacional, ja que quan es refereixen a les persones que exerceixen la prostitució les anomena "treballadores sexuals". 

Treballadores: bé, si es vol que siguin considerades així (per exemple, amb el propòsit benintencionat que no estiguin tan desprotegides), el normal és que, llavors, alhora, el seu treball de puta hagi de ser també normalitzat, en tots els sentits. És a dir, valorat, respectat, potser fins i tot afavorit o estimulat. Ja que, en cas contrari, sembla que seria una contradicció.

Tenint en compte que tots els estudis i estadístiques coincideixen en el fet que la immensa majoria de prostitutes són persones sota diferents graus de coercions i esclavituds, ¿la seva "regularització laboral" és una forma de protegir-les a elles, o de protegir i consolidar el negoci basat en l'esclavatge de les dones prostituïdes?

És clar, com que tot són invencions, i l'esclavitud és una de les invencions més antigues, és normal que les diferents formes d'esclavitud hagin tingut, i segueixin tenint en alguns casos, els seus defensors. Ja fossin, per exemple, temps enrere, els propietaris d'esclaus romans, els propietaris d'esclaus dels països sudistes nord-americans, els propietaris d'indústries alemanyes que utilitzaven mà d'obra esclava provinent de deportacions, o tants altres propietaris o utilitzadors d'esclaus al llarg de la història. 

També, abans i ara, els proxenetes o propietaris de prostíbuls, en aquest cas sempre amb el suport incondicional dels seus clients, els puters, els quals, per la seva banda, és clar, reclamen el seu dret a poder follar a canvi de diners.

Per tant: ¿és un avanç, atorgar drets laborals a les persones esclavitzades, o és més urgent reconèixer, a aquestes persones, "els seus drets humans fonamentals", un dels quals, segons la Declaració Universal dels Drets Humans (també una "invenció", val a dir que amb un elevat grau d'acceptació social), és el de no ser sotmeses a esclavitud?

És veritat que hi ha una petita part de dones (la prostitució masculina és només una minsa part del total de la prostitució), que afirmen que es dediquen a la prostitució de manera totalment lliure. D'acord, acceptem l'existència (o no entrem ara en més detalls), d'aquesta part residual que s'hi dedica lliurement. Ara bé, fins i tot en aquests casos, les seves "activitats" han de ser considerades "un treball"?

O dit d'una altra manera: tota activitat exercida lliurement i que es fa a canvi de diners, ¿ha de ser considerada un treball i, per tant, les persones que s'hi dediquen han de ser considerades treballadores i, com a tals, tenir dret als seus drets laborals?

Per exemple: un narcotraficant, un sicari, un proxeneta, un venedor de nadons robats, un intermediari d'òrgans humans obtinguts de gent miserable i desesperada (o de persones segrestades), un esclavista, el coordinador d'una xarxa de ventres de lloguer, etc., ¿són tots "treballadors" i, com a tals, han de poder tenir els seus drets laborals garantits, i alhora la seva feina ha de ser respectada?

És a dir, allò amb què comercien aquestes persones (els proxenetes, els esclavistes, els narcotraficants...), ha de tenir alguna rellevància? Laboralment parlant, ha de ser indiferent, que allò amb què es comercia siguin per exemple pomes, o siguin persones? 

En resum: tot s'ha de poder comprar i vendre? O s'ha d'establir algun límit, "en la llibertat de comerç"? Per quin model "d'invenció social" ens hem de decantar?