Una persona es pot autoqualificar com a treballadora sexual (o pot ser considerada com a tal per altres persones), i llavors, com a treballadora, pot reclamar els drets laborals reconeguts a les persones treballadores.
Ho pot fer, o reivindicar, sobretot perquè tots els drets són invencions. I si una majoria social considera que aquesta categoria laboral (la de prostituta), i els drets que se'n deriven, han de formar part de les normes socials o invencions vigents, llavors, legalment, mentre la invenció elevada a legalitat sigui aquesta, no s'hi poden fer objeccions. Moralment sí, segons la moral de cadascú, però legalment no.
¿És un encert, un progrés, que a aquestes persones, majoritàriament dones, se'ls reconeguin drets laborals, tal com hi ha qui reivindica? No només algunes prostitutes, sinó també, entre altres, entitats tan prestigioses com Amnistia Internacional, ja que quan es refereixen a les persones que exerceixen la prostitució les anomena "treballadores sexuals".
Treballadores: bé, si es vol que siguin considerades així (per exemple, amb el propòsit benintencionat que no estiguin tan desprotegides), el normal és que, llavors, alhora, el seu treball de puta hagi de ser també normalitzat, en tots els sentits. És a dir, valorat, respectat, potser fins i tot afavorit o estimulat. Ja que, en cas contrari, sembla que seria una contradicció.
Tenint en compte que tots els estudis i estadístiques coincideixen en el fet que la immensa majoria de prostitutes són persones sota diferents graus de coercions i esclavituds, ¿la seva "regularització laboral" és una forma de protegir-les a elles, o de protegir i consolidar el negoci basat en l'esclavatge de les dones prostituïdes?
És clar, com que tot són invencions, i l'esclavitud és una de les invencions més antigues, és normal que les diferents formes d'esclavitud hagin tingut, i segueixin tenint en alguns casos, els seus defensors. Ja fossin, per exemple, temps enrere, els propietaris d'esclaus romans, els propietaris d'esclaus dels països sudistes nord-americans, els propietaris d'indústries alemanyes que utilitzaven mà d'obra esclava provinent de deportacions, o tants altres propietaris o utilitzadors d'esclaus al llarg de la història.
També, abans i ara, els proxenetes o propietaris de prostíbuls, en aquest cas sempre amb el suport incondicional dels seus clients, els puters, els quals, per la seva banda, és clar, reclamen el seu dret a poder follar a canvi de diners.
Per tant: ¿és un avanç, atorgar drets laborals a les persones esclavitzades, o és més urgent reconèixer, a aquestes persones, "els seus drets humans fonamentals", un dels quals, segons la Declaració Universal dels Drets Humans (també una "invenció", val a dir que amb un elevat grau d'acceptació social), és el de no ser sotmeses a esclavitud?
És veritat que hi ha una petita part de dones (la prostitució masculina és només una minsa part del total de la prostitució), que afirmen que es dediquen a la prostitució de manera totalment lliure. D'acord, acceptem l'existència (o no entrem ara en més detalls), d'aquesta part residual que s'hi dedica lliurement. Ara bé, fins i tot en aquests casos, les seves "activitats" han de ser considerades "un treball"?
O dit d'una altra manera: tota activitat exercida lliurement i que es fa a canvi de diners, ¿ha de ser considerada un treball i, per tant, les persones que s'hi dediquen han de ser considerades treballadores i, com a tals, tenir dret als seus drets laborals?
Per exemple: un narcotraficant, un sicari, un proxeneta, un venedor de nadons robats, un intermediari d'òrgans humans obtinguts de gent miserable i desesperada (o de persones segrestades), un esclavista, el coordinador d'una xarxa de ventres de lloguer, etc., ¿són tots "treballadors" i, com a tals, han de poder tenir els seus drets laborals garantits, i alhora la seva feina ha de ser respectada?
És a dir, allò amb què comercien aquestes persones (els proxenetes, els esclavistes, els narcotraficants...), ha de tenir alguna rellevància? Laboralment parlant, ha de ser indiferent, que allò amb què es comercia siguin per exemple pomes, o siguin persones?
En resum: tot s'ha de poder comprar i vendre? O s'ha d'establir algun límit, "en la llibertat de comerç"? Per quin model "d'invenció social" ens hem de decantar?
