Hans Killian i l'Anni

Fullejo "A vida o muerte. Las dramáticas confesiones de un cirujano", de Hans Killian (1892-1982), publicat per Planeta el 1982 (i per primer cop en alemany el 1973).

Només el fullejo, perquè el trobo de lectura feixuga. D'una banda perquè l'autor és bastant cregut, té un narcisisme desmesurat present en totes les pàgines, i això cansa. I d'una altra, perquè tot i exposar temes prou interessants, té el mal costum de no concretar les dates en què s'ubiquen els fets (per exemple, parla de la introducció dels antibiòtics, i dels avanços en anestesiologia, sense especificar quan es van anar fent els diferents progressos, de manera que el text queda absurdament coix).

Hi ha un capítol, però, que l'he llegit sencer, i amb molta atenció. El segon, titulat "Anni". M'he quedat absolutament esgarrifat.

Explica el cas d'una dona jove, rossa i bonica, que va a la consulta del metge perquè té pèls als braços i a la cara; se'ls ha de treure regularment, i vol saber si es pot fer alguna altra cosa per eliminar-los de manera més definitiva. És l'única preocupació que exposa. A partir d'aquí, comença l'espant.

Li fan un reconeixement, i Hans Killian arriba a la conclusió que no és una dona, sinó un home. Però a ella ningú no li diu res, només que pel tema de la molèstia dels pèls li faran "unes intervencions". I així, amb una prepotència desmesurada, li comencen a fer diferents operacions:

"Anni fue preparada para la intervención pues, aunque desconocía propiamente lo que estaba en juego, dio su consentimiento para la corrección operatoria, con la esperanza, naturalmente, de que en adelante no tendría necesidad de afeitarse." (p. 26)

A Hans Killian ni se li passa pel cap, que la noia, sigui "biològicament" el que sigui, mascle o femella (o intersexual), potser ja està bé com està (hi ha munts de dones que es depilen). I que per tant potser és millor no fer res. Però és clar, si no es fa res, ¿quin protagonisme té "el gran cirurgià", que com aquell qui diu ja s'ha començat a posar la bata i els guants, "il.lusionat" amb el repte professional que té al davant?

En definitiva, tracta la noia com si fos "una cosa", en lloc d'una persona (la tracta "com una propietat mèdica seva"). Des del seu punt de vista, considerada ella així, quin sentit té facilitar-li explicacions, si ells són els que saben, els experts?

Després d'algunes operacions, ella al final se n'atipa, i diu que no vol seguir. I s'escapa. Però desvalguda i espantada (i amb ferides obertes), acaba tornant a l'hospital. I llavors segueixen les intervencions programades. Naturalment, tot ho fan "amb la millor intenció del món", perquè "és el millor per a ella", etc.

Al final de tot li ho diuen. De mala manera; no ho fa el mateix Hans Killian, sinó que encarreguen l'explicació al metge més incompetent de la plantilla, tant, que al primer intent ni tan sols és capaç de dir-li-ho.

Llavors, quan li ho diuen i han acabat les operacions, s'adonen "que tenen un nou problema". I molt urgent: les operacions les hi han fet en el sector de dones de l'hospital, però ara és un home. "És un escàndol que un home estigui en el sector de les dones!" I per tant cal fer el trasllat, de manera immediata, al sector dels homes.

Tot aquest desgavell i prepotència, el savi i presumit Hans Killian el presenta com un dels seus grans èxits de diagnòstic i d'intervenció com a cirurgià. Per això li dedica un capítol del seu llibre. No fa cap autocrítica, ni la més mínima, només s'autoelogia, i de forma ben generosa.

La llàstima és que d'aquest cas tampoc no en diu la data, seria també una informació interessant (en qualsevol cas, anterior a 1973, any de la publicació del llibre). (1)

No diu tampoc res de què va passar després amb aquesta noia: diu que ell va telefonar a l'alcalde del poble de la noia perquè estigués al corrent del cas, que la noia va anar cap al poble, que al poble es va saber la seva història, i que va haver de marxar-ne. Punt i final.

Què va passar després? Bé, és obvi que per a Hans Killian això ja no és important. L'important és "ell", el seu diagnòstic i les seves habilitats amb el bisturí. I el seu llibre, amb la recopilació de les seves gestes.

--
(1) Cal tenir en compte que el coneixement d'aquests temes avui és molt més gran que a mitjans del segle passat. El coneixement i la sensibilitat que requereixen. Però pel damunt de "les circumstàncies històriques", la lliçó hauria de ser que en qualsevol actuació mèdica o psicològica la desinformació i la prepotència per part dels professionals, i el menyspreu del criteri de les persones afectades, no s'hauria de justificar mai.

Queer: assaig de definició personal

El punt de partida: una cosa és reivindicar el nostre dret a fer (o "intentar fer") el que ens doni la gana, i una altra reivindicar el dret a què el món sigui com "nosaltres" pensem que ha de ser i volem que sigui.

Tal com jo ho veig: el moviment queer consisteix en una exaltació de la creativitat del desig sexual i del transformisme corporal vehiculada, reivindicada i radicalitzada principalment a través de manifestacions artístiques. Sense la dimensió artística, costa imaginar l'activisme queer.

Amb la bona i legítima intenció de reivindicar els drets d'una minoria, les teòriques i activistes queer (aquelles persones que s'identifiquen amb les teories queer, només una part del col.lectiu LGTBI), acaben negant l'evidència de la normalitat i comoditat de la majoria de la societat que s'identifica com a mascles o femelles, amb independència que, després, "aquesta realitat sexual" la vesteixin o associïn "amb uns rols de gènere" de diferents tipus.

Hi ha feministes que critiquen l'activisme queer en la mesura que consideren que, amb la seva postura insistent i intolerant en contra del que anomenen (les persones activistes queer), "l'indesitjable binarisme de sexe", contribueix a afeblir la lluita de les dones pels seus drets. També és criticat per alguns sectors del moviment LGTBI, per motius semblants als de les feministes (per exemple, quan consideren que no afavoreix les reivindicacions específiques dels homosexuals).

La voluntat de l'activisme queer de permanent "performance" i els seus aires de superioritat amb relació a qualsevol altra concepció de la diversitat humana que no sigui la seva el converteix en escenificador de contínues piruetes artistico-filosòfiques, de vegades sorprenents i enginyoses, però amb molt poca vinculació i incidència pel que fa a les reivindicacions dels col.lectius discriminats (el ventall LGTBI) als quals presumptament pretenen protegir. Dit d'una altra manera: "Molta fressa i poca endreça".

Com a autores de "performances", les persones activistes queer m'atrauen poc, i com a transformadores socials, em semblen, tal com he dit, que la seva incidència és molt marginal o nul.la. En part per sort, atesa la naturalesa estrafolària d'algunes de les seves reivindicacions. Tanmateix, com a fet diferencial, i com a acoloridor de les agendes artístiques, cal reconèixer que té la seva cosa, i també el seu públic.

El principal problema de la ideologia queer és el seu fonamentalisme, d'altra banda tan semblant a casos semblants: per denunciar el que es considera un fonamentalisme ideològic, es construeix un altre fonamentalisme... sovint igual o encara més fonamentalista.

D'altra banda, suposo que la poca simpatia que li tinc també està condicionada per la poca atracció que sento, en general, cap a la majoria de propostes artístiques, del tipus que sigui, quan estan fetes a partir d'una autovaloració (tant de la proposta com de qui la fa) marcadament narcisista, desmesuradament inflada, bastida a partir d'egos massa "hormonats", d'actituds desproveïdes d'autocrítiques, etc.

En resum, tal com he dit al títol, aquest text és només un assaig de definició, "personal i intransferible", des del meu subjectiu punt de vista, sobre l'activisme queer. Unes consideracions que òbviament tinc ben assumit que a les persones simpatitzants de les idees queer els semblaran del tot infundades, desinformades, o fins i tot estúpides.

Segona part. Uns dies després d'haver escrit el text anterior, llegeixo "Simone de Beauvoir, del sexo al género", de Cristina Sánchez Muñoz (Batiscafo SL, 2016), i hi trobo el que adjunto a continuació, i que crec que il.lustra bé una part del que he exposat:

"El activismo 'queer' proclama la autodesignación de la identidad sexual. (...) Se trata de desestabilizar las normas habituales de género. Su instrumento principal (...) es la 'parodia de género', la teatralización (...) Comienzan así a aparecer en la escena pública, sobre todo en la escena pública artística, distintas parodias de la femenino y lo masculino. (...) Uno de los terrenos en los que más se ha afianzado el pensamiento 'queer' es en los colectivos artísticos. Disponemos de una amplia gama de representaciones artísticas de la 'queer' (...)" (p. 120, 122)

Queridísima Lolín

https://passavolant.blogspot.com/2019/01/queridisima-lolin.html