[tb. a PSV]
L'Eduard va néixer al voltant de 1950 a una capital de comarca. Des de petit se sentia "diferent", i a partir del moment que va identificar aquesta diferència (el seu desinterès per les noies i el seu interès pels nois) va viure terroritzat. Terroritzat sobretot pel el seu pare, un home "de principis", d'idees anarquistes, un sindicalista compromès, militant antifranquista... i alhora un gran homòfob. Amb una homofòbia que no se l'amagava, al contrari, la proclamava, com quan a casa seva, algun cop (potser de manera inconscient, o potser perquè havia intuït alguna cosa) bramulava: "Jo, si tinc un fill homosexual el mato!"
L'Eduard quan era un nen sentia això que deia el seu pare, i naturalment vivia ben espantat. De fet, no es va desespantar del tot fins que, ell ja emancipat, més tard el seu pare es va morir. Perquè l'Eduard, a diferència del seu pare, no és una persona bel.ligerant, de plantar cara, sinó més aviat d'anar fent amb discreció la seva vida, procurant evitar els enfrontaments.
Podria posar uns quants exemples més, de persones homosexuals que amb són properes, cada una amb les seves particularitats, les seves dificultats per conviure amb la seva condició homosexual, de vegades arrossegant un sentit de culpabilitat, de vegades corrent riscos importants a causa de viure obertament la seva condició homosexual.
Avui, a Espanya, malgrat tots els avanços, malgrat les lleis que penalitzen l'homofòbia, malgrat ser un model de referència pel que fa a les llibertats que han aconseguit les persones homosexuals, ser-ho segueix suposant en general tenir una vida més difícil. Sobretot, si vius en un poble i no en una gran ciutat. O si ets un estudiant i vas a segons quin institut: avui, nois o noies homosexuals de vegades segueixen patint assetjaments als instituts només per això, "pel fet de ser diferents", homosexuals.
Passa. I hi ha qui ho relativitza, o que fins i tot ho nega. El negacionisme de vegades fa servir la comparació. Diu que hi ha països en què l'homosexualitat segueix sent un delicte, i que en alguns fins i tot pot ser castigada amb la pena de mort. I que en canvi aquí no passa això. És veritat, i el recordatori és oportú (o no, perquè això ja ho sabem). Però sobretot, si l'objectiu d'aquest recordatori és la relativització o el negacionisme del que passa aquí, llavors sí que ja no ho és en absolut, d'oportú. Llavors només és una justificació de les discriminacions i dels abusos que segueixen existint aquí en relació a les persones homosexuals.
