Nazario

Torno al llibre autobiogràfic del Nazario "La vida cotidiana del dibujante underground".

El llibre m'atrau perquè parla d'un món per a mi força desconegut, i a més ho fa d'una manera a la qual no hi estic acostumat. Sortir del context "dels propis costums" i "dels propis llenguatges", si estàs despert, sempre és estimulant, perquè t'obliga o et convida a reflexionar.

Per exemple, en relació a aquests estils i mons que em són estranys, del llibre em sobten les referències explícites i continuades que hi ha a la "polla" immensa de l'Alejandro, la parella del Nazario (i en altres moments a altres titoles):

"Aquella tarde, en la casita de la Malleni en la calle Cuna, en cuanto oí que hablaban del tamaño de la polla de un chico comparándola con un vaso de gintónic que tenían en la mano, evidentemente 'ardí en deseos' de conocer la polla de aquel chico, y cuando me lo presentaron hice todo lo posible por comprobar que las dimensiones de las que hablaban aquellas locas eran reales. (...) Porque aquel chico con aquella polla o aquella polla con aquel chico habían de ser míos." (p. 184)

Són unes referències que d'una banda em cansen una mica (per la reiteració), i que alhora segurament són necessàries per tal de poder-te fer una idea del món mental de l'autor, dividit entre la feina de dibuixant, les borratxeres (fins que va deixar l'alcohol) i les quotidianes activitats fornicadores amb el nòvio oficial i els amants passavolants. (1)

El llibre em permet una immersió en aquell ambient dels anys 70 i principis dels 80 de l'Ocaña i companyia, d'homosexuals desacomplexats, de travestis exhibicionistes, de borratxeres descomunals, de cocaïna i heroïna, de tota mena de promiscuïtats, de l'aparició de la sida, en aquell entorn de Les Rambles:

"Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la Plaza Real y el Paseo Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por el Arco del Teatro, la calles San Pablo o la calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, macarras, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulernta." (p. 42)

Llegir el llibre per a mi és com fer un viatge a un país exòtic, un país al qual "hi arribo" encuriosit, pels personatges que hi viuen, pels seus costums, els seus ambients, les seves olors (sovint intenses, sovint de degradació, brutícia, vòmits), etc. Un barri i una gent que no tenia res a veure amb el barri on jo vaig néixer i créixer, la part alta de la ciutat, en una família en la qual hauria sigut del tot impensable que, per exemple, a algú de la família se li hagués acudit dir, durant un dinar o un sopar, la paraula "polla".

D'altra banda, hi ha una altra coincidència. El 1972 (el mateix any que el Nazario va arribar a Barcelona), als vespres jo de vegades anava a passejar pel Barri Xino, quan en teoria hauria d'estar estudiant a una acadèmia nocturna. Hi anava amb la mateixa curiositat que un parell d'anys més tard vaig fer les primeres visites a un manicomi, o amb la mateixa curiositat d'antropòleg tafaner amb què ara llegeixo aquest llibre del Nazario.

Torno al llibre. Una de les coses que també m'agrada del llibre és que de tant en tant el Nazario hi va intercalant reflexions molt afinades, com aquesta:

"El tiempo es algo que Alejandro pierde alegremente, con despreocupación, con la indiferencia de todos aquellos para los que, como los niños o los orientales, su dimensión y su medida son otras que para los occidentales. Ellos no pierden nada, soy yo el que me preocupo por la pérdida de algo inexistente para ellos." (p. 199)

En podria dir més coses, però paro. D'altra banda, per a mi un defecte del llibre és el desordre general de tot el text (de vegades no et queda clar de què o quan parla). En conjunt, el llibre trobo que hauria pogut ser millor més curt, sobretot més ordenat i, ja posats, amb algunes "pollas" menys. (2)

De tota manera, em sembla fantàstic que el Nazario l'hagi escrit i publicat. (3)

--
(1) És un text que segurament està escrit a parts iguals amb valentia i amb voluntat d'exhibicionisme. D'altra banda, malgrat les moltes descripcions de titoles i copul.lacions el text no em sembla pornogràfic, i de fet ni tan sols eròtic, de tant "naturalista" com és. Un adjectiu adequat podria ser "etnogràfic".
(2) Tinc la sensació que és un text poc revisat, i també tinc la sensació que de vegades se li colen alguns errors. Per exemple, en un moment donat (ara no recordo la pàgina) crec que s'equivoca de deu anys quan es refereix a la seva edat en relació a un episodi.
(3) Un altre estímul per llegir el llibre (en el meu cas) és que hi surt alguna persona, sobretot una, que conec molt, de la qual coneixia poc aquesta part de la seva vida vinculada "a la Barcelona canalla, promiscua i maricona" d'aquells anys. El dia que em vingui a tomb li diré si en vol parlar, d'aquells anys i d'aquells ambients, i de si se sent a gust de la manera com surt al llibre.

Homosexualitat, transvestisme i policia

"La detención del travesti Ocaña, ocurrida el pasado martes en la verbena de San Jaime, originó una serie de incidentes que se prolongaron durante gran parte de la noche (...) Fue detenido por la policía cuando efectuaba un show de travestismo en las Ramblas. En varias ocasiones había ofrecido el mismo espectáculo sin que intervinieran los guardias urbanos." El País, 26/07/1978

Nazario, a "La vida cotidiana del dibujante underground" (Anagrama, 2016, p. 178, 179, 180) ho explica així:

"Todo comenzó la tarde de la verbena de San Miguel (...) Ocaña y yo, del brazo, decidimos darnos una vuelta por las Ramblas. (1)

(...)

"Uno de los disfraces que más le gustaban -de su ropero repleto de fantásticos modelazos- era un sencillo traje negro de lunaritos blancos

(...)

"Ataviados de esta forma, nos dirigimos al Café de la Ópera, cuya terraza estaba como siempre desbordante de artistas, intelectuales y maricones en general. Llegamos, saludamos a todos y Ocaña se dispuso a amenizar aquel ambiente de intelectuales aburridas.

(...)

"'¡Nena, ahí están los guardias! me dice de pronto presionando mi brazo y mirando hacia atrás con el rabillo del ojo.

"Un municipal se me acerca por detrás y me coge del brazo diciéndome que lo acompañe al coche que tenían aparcado en los alrededores. Ocaña se puso a gritar como una loca diciendo que a ella no la detenían, que eran unos fachas y que no estaban haciendo nada malo, y echó a correr perseguido por los municipales restantes. Tropezó, cayó y fue arrastrado hasta el coche celular, mientras se resistía, pataleaba i chillaba. El público no daba crédito a este otro espectáculo que estaba contemplando y quedó paralizado por la sorpresa, pero rápidamente comenzó a reaccionar increpando a los guardias, pidiendo que nos soltaran, insultándolos y comenzando a tirarles botellas, sillas y mesas al ver que nos metían en el coche.

(...)

"Mi visión de estos hechos fue fugaz, porque ya nos llevaban a toda prisa a Ocaña (esposado) y a mí a la comisaría del Buen Suceso, donde nos encerraron en una celda.

(...)

"Poco después la puerta se abrió y entraron unos cuantos guardias enfurecidos, con las manos enguantadas, y comenzaron a ensañarse con todos los que estábamos allí encerrados, que terminamos tirados por el suelo intentando protegernos de los puñetazos y las patadas indiscriminadas. Ocaña aún estaba esposado.

"Sus insultos fluctuaban entre 'maricones' e 'hijos de puta', convirtiendo a Ocaña en su víctima favorita como se pudo comprobar días más tarde en los derrames, señales de botas y hematomas que lucía por toda la espalda.

(...)

"Los policías, que en estos casos siempre alegan defensa propia, arguyeron que habían tenido que intervenir al ser atacados por nosotros."

--

L'incident de les Rambles va passar el 24 de juliol de 1978. L'Ocaña era un personatge molt conegut, i de l'incident en van parlar tots els diaris. Després dels llargs anys de dictadura i homofòbia oficial, les coses començaven a canviar una mica. (2)

Durant dècades, la majoria d'homosexuals, si eren detinguts arbitràriament i apallissats (com l'Ocaña i el Nazario aquell dia), no tenien la possibilitat de fer-ho saber. Els abusos que patien quedaven totalment ocults i impunes (bé, el 1978, els de l'Ocaña i el Nazario també van quedar impunes).

El 1954 els homosexuals havien sigut inclosos en la "Ley de vagos y malentes" (la llei era del 1933). El 1970 aquesta llei es va substituir per la "Ley de peligrosidad y rehabilitación social", que també penalitzava l'homosexualitat. L'homosexualitat no va deixar de ser considerada un delicte fins el 1978.

Dels fragments citats del llibre del Nazario l'última frase potser és la millor. I segueix vigent.
D'ençà de l'incident de Les Rambles han passat quaranta anys, i encara massa vegades, la policia, quan s'extralimita (en l'escenari que sigui, una detenció improcedent, una manifestació, etc.), en lloc de després reconèixer els seus errors, en general segueix argumentant "que va actuar en defensa pròpia perquè havia sigut agredida". (3)

--
(1) No sé si el 24 de juliol és la vigília de sant Miquel, o és el Nazario que es confon de sant. Em fa mandra revisar el santoral.
(2) La revista Interviu també en va parlar: "Días después la revista Interviu sacó un ámplio reportaje con la espalda y el culo de Ocaña aún lleno de cardenales." (Nazario, p. 178).
(3) Totes les policies, municipals, autonòmiques i estatals; quan es passen de la ratlla la primera reacció sempre és la negació i l'actitud corporativa. El reconeixement només arriba "arrancat" a la força, sigui via judicial o constatació documental incontestable.