20 de febr. 2023

Més tema trans

A causa de la meva periòdica insistència, suposo que hi ha qui pot pensar que estic obsessionat amb el tema de la transsexualitat. Però de fet la meva veritable obsessió, si la qualifiquem així, no és ben bé aquesta, sinó una altra de més general: l'actual confusió, des del meu punt de vista, entre desitjos i drets, cosa que origina i contamina polèmiques i debats.

El cas és que, si en general parlo més de la transsexualitat, és sobretot perquè és un tema del qual en tinc referències més properes, fins i tot quotidianes, en comparació amb altres temes també complicats i generadors de controvèrsies. 

És a dir, suposo que si aquesta proximitat meva fos, per exemple, amb casos de persones que reclamen el seu dret a la maternitat o la paternitat a través de la utilització de ventres de lloguer, o de casos de persones discapacitades que reivindiquen el seu dret a satisfer els seus desitjos sexuals mitjançant els serveis de "treballadores del sexe", doncs seria d'aquests casos, dels que parlaria amb més assiduïtat. Perquè algunes de les argumentacions i reivindicacions que els caracteritzen em generen una perplexitat semblant  a la que em genera el tema trans.

D'altra banda, pel que fa a la transsexualitat, a més de la proximitat amb casos concrets (tant de persones "transitadores" com de persones opinadores sobre del tema), hi ha alhora la capacitat d'aquest col.lectiu de fer-se visible i exercir pressions: la seva dimensió mediàtica. Molt més gran que la dels als altres dos col.lectius que he esmentat. I aquesta presència pública seva, de vegades omnipresència, crec que contribueix al fet que a mi, de tant en tant, se m'activi l'impuls de comentari o rèplica. Com qui es rasca quan li pica un mosquit.

És una reactivitat que ignoro si és una virtut, o un defecte, o només una característica. No ho sé i, pel que fa a l'opinió dels altres sobre aquest punt, suposo que la resposta sobretot deu tenir relació amb si, a qui llegeix el que escric, allò que escric el molesta, el complau, o li és indiferent. 

17 de febr. 2023

Déu és "Elle", i les campanyes del Ministeri d'Igualtat

Sortia la notícia a diferents mitjans de comunicació: a l'Església Anglicana hi ha un sector que reivindica que Déu ha de ser tractat "de manera no binària", mentre que un altre sector diu que la forma masculina com a gènere neutre no pressuposa que Déu sigui masculí, ja que tractant-se de Déu no té sentit parlar de sexes, i que, per tant, no cal complicar els conceptes, la teología ni l'idioma.

El cas és que, de mica en mica, aquesta mena d'ocurrència o acudit de la ideologia queer va fent forat, i ara es veu que la contaminació ha arribat fins i tot als teòlegs, en aquest cas els de l'Església Anglicana. Dintre de la qual, segons sembla, n'hi ha que no volen passar per retrògrads, per reaccionaris, i amb aquesta por o inseguretat, davant d'un "desafiament" com aquest, ara es volen fer els moderns: progressistes, oberts de mires, etc.

Vist des de fora, com a ocurrència sembla més aviat una ocurrència bastant ridícula. Però és obvi que és una ocurrència que afavoreix l'estratègia "dels activistes queer", que ara deuen fregar-se les mans de satisfacció, amb aquest nou impacte, amb aquesta nova visibilitat. 

Aquí, fa poc, l'actual Ministeri d'Igualtat impulsava una campanya contra els estereotips basats en la suposada dona de cos ideal, a causa dels quals, d'aquest tipus d'estereotips i ideals, moltes dones se senten esclavitzades i desgraciades (1). La campanya, amb bon criteri, promou, pretén, que tothom es pugui sentir a gust amb el cos que té, sigui el que sigui: un cos gras, prim, alt, baix, amb pits o cul grans o petits, amb un nas així o aixà, etc. El missatge o resum de la campanya seria aquest: 

"El problema no ets tu, el teu cos, sinó com et judiques, i com t'afecta la mirada judicadora, eventualment discriminadora, dels altres. Per tant, més que aspirar a canviar el teu cos, d'una banda has d'aspirar a acceptar-te com ets. I al mateix temps, col.lectivament, tots hem d'aspirar a una societat no discriminadora ni carregada de prejudicis pel que fa al cos de cadascú." 

El curiós és que, alhora, fonamentant-se en l'argument contrari, el mateix Ministeri d'Igualtat impulsa també tot l'embolic del tema trans. És a dir, el dret de tothom "a poder tenir el cos que creu o sent que li correspon", que hauria de tenir i potser no té. I en aquest cas no hi ha cap reflexió sobre la necessitat d'autoacceptació, sinó que es diu, de forma categòrica, rotunda, fins i tot desafiant, que quan una persona té un sentiment d'aquest tipus, "de tenir un cos equivocat", és tan dolorós que, a causa d'aquest dolor i frustració, a aquesta persona no només se li ha de permetre "la seva transformació corporal", sinó que també se li han de facilitar totes les ajudes y mitjans per tal que la pugui dur a terme.

És a dir, que aquí no hi ha només el dret (o presumpte dret) a aquesta transformació, sinó també l'obligació de la societat de finançar-la. I, és clar, a finançar-la indefinidament, de per vida, perquè un cos així "transformat", biològicament violentat de manera tan profunda, de fet es transforma "en un cos malalt". Ho subratllo: malalt. Ja que, de manera permanent, aquest cos haurà de rebre atencions mèdiques, per tal de mantenir la seva precària "transformació organico-biològica contranatura".

És tota una paradoxa, aquesta novetat històrica: un col.lectiu de persones sanes que, en nom de la llibertat, reivindiquen enèrgicament ser tractades quirúrgicament i mèdicament, tot i saber que la conseqüència d'aquests tractaments mèdics és la seva transformació, de per vida, en persones malaltes.

En aquest cas no hi ha pedagogia de l'autoacceptació, sinó apologia de la transformació. I tot des del mateix ministeri.

--
(1) "400.000 intervenciones de cirugía estética al año. 'Soy real, soy auténtica', la campaña de Igualdad. La ministra Montero quiere acabar con la 'violencia estética' que crece por las redes y los filtros". Patricia Martín, El Periódico, 9/1/2023