Sortia la notícia a diferents mitjans de comunicació: a l'Església Anglicana hi ha un sector que reivindica que Déu ha de ser tractat "de manera no binària", mentre que un altre sector diu que la forma masculina com a gènere neutre no pressuposa que Déu sigui masculí, ja que tractant-se de Déu no té sentit parlar de sexes, i que, per tant, no cal complicar els conceptes, la teología ni l'idioma.
El cas és que, de mica en mica, aquesta mena d'ocurrència o acudit de la ideologia queer va fent forat, i ara es veu que la contaminació ha arribat fins i tot als teòlegs, en aquest cas els de l'Església Anglicana. Dintre de la qual, segons sembla, n'hi ha que no volen passar per retrògrads, per reaccionaris, i amb aquesta por o inseguretat, davant d'un "desafiament" com aquest, ara es volen fer els moderns: progressistes, oberts de mires, etc.
Vist des de fora, com a ocurrència sembla més aviat una ocurrència bastant ridícula. Però és obvi que és una ocurrència que afavoreix l'estratègia "dels activistes queer", que ara deuen fregar-se les mans de satisfacció, amb aquest nou impacte, amb aquesta nova visibilitat.
Aquí, fa poc, l'actual Ministeri d'Igualtat impulsava una campanya contra els estereotips basats en la suposada dona de cos ideal, a causa dels quals, d'aquest tipus d'estereotips i ideals, moltes dones se senten esclavitzades i desgraciades (1). La campanya, amb bon criteri, promou, pretén, que tothom es pugui sentir a gust amb el cos que té, sigui el que sigui: un cos gras, prim, alt, baix, amb pits o cul grans o petits, amb un nas així o aixà, etc. El missatge o resum de la campanya seria aquest:
"El problema no ets tu, el teu cos, sinó com et judiques, i com t'afecta la mirada judicadora, eventualment discriminadora, dels altres. Per tant, més que aspirar a canviar el teu cos, d'una banda has d'aspirar a acceptar-te com ets. I al mateix temps, col.lectivament, tots hem d'aspirar a una societat no discriminadora ni carregada de prejudicis pel que fa al cos de cadascú."
El curiós és que, alhora, fonamentant-se en l'argument contrari, el mateix Ministeri d'Igualtat impulsa també tot l'embolic del tema trans. És a dir, el dret de tothom "a poder tenir el cos que creu o sent que li correspon", que hauria de tenir i potser no té. I en aquest cas no hi ha cap reflexió sobre la necessitat d'autoacceptació, sinó que es diu, de forma categòrica, rotunda, fins i tot desafiant, que quan una persona té un sentiment d'aquest tipus, "de tenir un cos equivocat", és tan dolorós que, a causa d'aquest dolor i frustració, a aquesta persona no només se li ha de permetre "la seva transformació corporal", sinó que també se li han de facilitar totes les ajudes y mitjans per tal que la pugui dur a terme.
És a dir, que aquí no hi ha només el dret (o presumpte dret) a aquesta transformació, sinó també l'obligació de la societat de finançar-la. I, és clar, a finançar-la indefinidament, de per vida, perquè un cos així "transformat", biològicament violentat de manera tan profunda, de fet es transforma "en un cos malalt". Ho subratllo: malalt. Ja que, de manera permanent, aquest cos haurà de rebre atencions mèdiques, per tal de mantenir la seva precària "transformació organico-biològica contranatura".
És tota una paradoxa, aquesta novetat històrica: un col.lectiu de persones sanes que, en nom de la llibertat, reivindiquen enèrgicament ser tractades quirúrgicament i mèdicament, tot i saber que la conseqüència d'aquests tractaments mèdics és la seva transformació, de per vida, en persones malaltes.
En aquest cas no hi ha pedagogia de l'autoacceptació, sinó apologia de la transformació. I tot des del mateix ministeri.
(1) "400.000 intervenciones de cirugía estética al año. 'Soy real, soy auténtica', la campaña de Igualdad. La ministra Montero quiere acabar con la 'violencia estética' que crece por las redes y los filtros". Patricia Martín, El Periódico, 9/1/2023
