Sento que sóc hermafrodita i, com que em sento així, desitjo que el meu cos s'adigui amb aquest sentiment. Alhora, com que tic aquest sentiment, també desitjo que les meves possibilitats reproductores siguin hermafrodites.
Cadascú sent el que sent i desitja el que desitja. I no ve a tomb cap judici moral: només les religions (religioses o laiques) fiscalitzen els sentiments, pensaments i desitjos. En un món secularitzat aquesta fiscalització "d'allò que només passa a dins d'un mateix", no té cap sentit.
Però quan sortim de nosaltres, quan a partir del nostre sentiment i desig formulen una demanda "als altres", el terreny de joc deixa de ser el que era, deixa de ser privat i passa a ser públic, col.lectiu. I quan aquesta demanda es converteix en exigència, pot aparèixer el conflicte.
Venim dels micos, i tots els drets són inventats. I en general hem convingut que de drets n'hi ha de dos tipus: aquells la satisfacció dels quals ha d'estar garantida, i aquells la satisfacció dels quals no ha de ser impedida. La diferència és important, i no tenir-la en compte multiplica els conflictes.
Dit potser d'una altra manera: pel fet de ser diferent tothom ha de ser respectat, però no tothom té perquè ser satisfet. Una altra cosa, és clar, són les discrepàncies a l'hora de les concrecions (ja he dit que tot era un invent).
Per exemple: hi ha qui defensa, de manera lloable, el dret a la sexualitat de les persones amb diferents tipus o graus de discapacitat. I també hi ha qui considera que aquest dret, que en principi entraria en la categoria "de no oposició", hauria de ser un dret "de satisfacció garantida". I des d'aquesta postura promou que s'ofereixin "serveis sexuals" a aquestes persones. En canvi, altres persones no hi estan d'acord.
És un bon exemple de les discrepàncies que hi poden haver, en relació amb un dret o presumpte dret concret, sobre la seva consideració com a dret que no ha de ser impedit, o com a dret que ha de ser garantit (bé, encara hi ha qui defensa que les persones discapacitades "no tenen dret a la sexualitat", de cap mena, però aquesta ja és una altra història).
Estirem una mica més el fil. Des de la postura dels defensors "del dret a la satisfacció", sembla coherent suposar que aquest dret sexual s'hauria "d'universalitzar". Per tal de no cometre discriminacions. Per tant, seguint el raonament, sembla coherent que també s'hauria de fer extensiu a totes les persones (de l'edat i condició que sigui), "en situació de no satisfacció sexual". Per exemple, la gent gran que viu sola, o la que viu acompanyada però sense aquesta satisfacció. I és clar, ja posats, també tot el jovent en una situació semblant d'insatisfacció sexual. En definitiva, tothom qui, per la raó que sigui, se sent exclosa de les possibilitats de sexe compartit.
Continuant amb aquesta coherència, i amb la idea "de dret la satisfacció del qual s'ha de garantir", s'hauria de demanar a l'Estat que establís una gran xarxa de prostíbuls, i de serveis sexuals a domicili, per tal que aquest dret a la sexualitat, en el cas de no estar satisfet, pogués ser satisfet per tothom. I que així, no es seguís produint aquesta "discriminadora i escandalosa violació de drets" actual. És una broma? Doncs no, només cal seguir els debats que alguns col.lectius mantenen sobre aquest tema.
Torno a l'individu inicial, amb sentiment hermafrodita. La societat per descomptat hauria de respectar el seu sentiment. Però, ¿li hauria de satisfer les seves demandes de transformació física, i les seves demandes de capacitació reproductora? Si aquesta persona ho demanés, ¿se l'hauria d'ajudar, per exemple, per tal que pogués tenir un fill a partir de només el seu cos i els seus gens? I alhora, ¿la societat s'hauria de sentir malament, si decidís no satisfer aquesta petició?
És un tema interessant. I complicat. Perquè tal com ja he dit, no hi hauria d'haver cap objecció, ni hauria de produir-se cap discriminació, pel fet que algú senti que és "de la manera que sigui". I pel fet que "vulgui ser com sent que és". Pel motiu que sigui, és igual, per exemple, si és el cas, també "per la seva voluntat d'experimentació" (tal com es defensa, sobretot, des del col.lectiu queer, tant pel que fa a la transformació del cos, com pel que fa a la transformació dels desitjos i sentiments). Vivim en la societat de consum, i aquesta és una altra possibilitat de consumisme.
Per això he titulat aquest escrit "L'embolic trans"...
PD: En el debat actual al voltant del projecte de l'anomenada nova llei trans, en general entenc i comparteixo molt més els arguments de les feministes que s'hi oposen que els de les persones i col.lectius que la defensen. A banda del que he dit més amunt, afegeixo uns altres punts que en els quals també caldria posar l'accent (exposar-ho amb més detall ara em sobrepassa, potser en un altre moment ho faré):
a) La utilització indiscriminada, per part dels defensors de la llei, de la paraula sexe i gènere segons la conveniència del moment (o senzillament sense que s'endevini el motiu d'una o l'altra paraula en un moment concret).
b) La utilització de l'expressió "sexe assignat" en el moment de néixer, quan la realitat és que en aquest cas es tracta "del sexe observat" (en la immensa majoria de casos, del tot clar; els dubtes o la intersexualitat òbvia són estadísticament mínims).
c) La lleugeresa amb què es celebra "la despatologització" dels processos de "trànsit", ignorant la fragilitat i vulnerabilitat de les persones afectades per alguns trastorns mentals ("alguns", no faig cap generalització), i que amb la nova llei quedarien encara més desprotegides davant "de les seves volubilitats i inseguretats", de vegades de caràcter marcadament patològiques.
