"Existe una diversidad de términos para designar el autoerotismo. El primero que los escritores utilizaron fue "onanismo", por referencia a Onan, personaje bíblico (...) Pero este término corresponde a lo que se denomina "coitus interruptus". Otro término muy utilizado hasta ahora és el de "masturbación", derivado del latin "manu" y "strupare", mancharse con la mano. Hoy se propugna el término "ipsación", que proviene del pronombre latino "ipse", que quiere decir "el mismo". Esta palabra indica la acción de uno mismo sobre sí. La ipsación es un tipo de actividad sexual por la que el sujeto llega al orgasmo mediante la manipulación, mecánica a veces, y acompañada casi siempre de fantasías eróticas, de sus órganos genitales."
Ho explica Joaquín Latorre a "Los españoles y el VI madamiento" (Ediciones 29, 1971).
Em crida l'atenció la paraula, que desconeixia (i que que no trobo que tingui equivalen en català). Desconec també per què l'autor diu "hoy se propugna el término ipsación": Qui ho propugnava? Per quin motiu? No agradava la paraula "masturbació"? (p. 143)
Els següents apartats del capítol "La ipsación" duen aquests titolets:
-Los bebés también se masturban
-La ipsación no mata a nadie
-Ipsación, educación y sentimiento de culpabilidad
-La ipsación, como válvula compensadora
-Un caso de ipasación compensadora
-Pero... la ipsación tiene su riesgo
-Ipsación y religión
-Cifras sobre la ipsación
Després de desqualificar opinions històriques (algunes encara vigent quan ell escrivia) sobre els presumptes efectes destructius de la masturbació, al subapartat "Pero... la ipsación tiene su riesgo" sembla que vulgui compensar el que ha estat dient:
"Los individuos que se satisfacen sobre todo mediante ipsación, por no haber adquirido la capacidad de ponerse en relación con compañeros reales, se perjudican a si mismos, ya que habituándose a una sexualidad solitaria detienen la búsqueda de contactos exteriores. No cabe duda que esto contribuye a reducir el ámbito vital. En cuanto a los que van adquiriendo una relativa capacidad para establecer relaciones, pero otorgan sexualmente preferencia a la ipsación, han retocedido de una forma de vida más elevada a otra inferior. De este modo, la ipsación contribuye a empobrecer psíquicamente al sujeto, al que arrastra a una efectiva desintegración personal y sexual." (p. 151, 152).
En qualsevol cas, és un llibre curiós, i si es pensa que va ser publicat el 1971, raonablement valent.
12 de des. 2018
17 de set. 2018
Sodomitas. Mauricio Carlavilla
"Sodomitas" és un llibre de Mauricio Carlavilla, publicat per l'Editorial NOS (creada per ell mateix), el 1956. Segons sembla, el llibre es va reeditar diferents vegades, l'última, la 12a edició, el 1973. Segons l'autor, els comunistes, amb l'ajuda dels jueus i els maçons, es volien apoderar d'Espanya. ¿Y què els passava als comunistes, als jueus i als maçons, per què eren tan perversos? Doncs perquè la majoria eren homosexuals. (1) (2)
"Las razones para la consustancialidad entre homosexualismo y comunismo son varias. La primera es el ateísmo. Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y ético. Con la desaparición en la conciencia del Juez-Testigo inengañable e incegable, bastará con que se crea el tentado por vicio sodomítico a salvo de la curiosidad ajena para entregarse a la depravación. Al señalar al ateísmo como causa primera del homosexualismo, ya se ha demostrado y se demostrará, debe también ser acusado el satanismo consustancial con la sodomía; pero es argumento de tipo metafísico, y dado el 'estado' de la mentalidad actual, no será tomado por muchos en cuenta. Más, con el necesario denuedo, diremos que, por su antiateísmo, también el Comunismo es satánico; y, por lo tanto, afirmamos que el satanismo es el gozne que articula Comunismo y homosexualismo." (p. 66)
"Y preguntamos, ¿dónde y cuándo podrá saciar mejor su odio a la Sociedad el Sodomita si no es por medio de una Revolución?... y la más feroz es la comunista. Sin duda, el odio sodomita entra como poderoso factor en la Revolución, y, en gran parte, podrá explicar ese alto porcentaje de sodomitas entre los revolucionarios y entre los espías al servicio del Comunismo." (p. 67)
Aquest és el discurs del llibre, el qual s'inicia amb un avís adreçat als pares:
"Este libro fue proyectado para mostrar el peligro que es el sodomita para la Patria. Pero también lo es tan tremendo y más para la sociedad y, sobre todo, para la familia. Por ello, me permito dirigir a los padres este previo grito de alarma.
"Si tú, madre, o tú, padre, habitaseis rodeados por la selva tropical, plagada de fieras feroces y pérfidos reptiles, en acecho día y noche para devorar o estrangular a vuestros hijos, estarías en desvelo y alarma día y noche; vuestras advertencias contra esos peligros serían continuas, y no permitiríais de ningún modo que salieran los mayores sin ir armados y a los pequeñuelos no les permitiríais abandonar la casa sin ir acompañados de quien pudiera defenderlos. Todo antes que hallar sus sangrientos despojos en cualquier espesura, encontrar su cuerpo yerto, hecho un trapo, después de haber sido estrangulado por los viscosos anillos de un reptil, o exánime, envenenado por la mordedura de una cobra.
(...)
"Y un día estallará el escándalo; las amistades huirán del pervertido señalándolo, hasta que, por fin, la espantosa verdad llegue a vuestros oídos de padres.
"Desde luego, rechazaréis airados la "vil calumnia", pero el áspid de la duda morderá en vuestras entrañas paternales; recordaréis detalles, actitudes, cosas inexplicables delatoras... hasta que lo fatal os llegue y la última duda se disipe ante la realidad irrefutable.
"¡Mejor muerto!... gritaréis desesperados.
"Sí; mejor muerto vuestro hijo... Mejor devorado por cualquier alimaña. Mejor para él, para vosotros y para Dios: Ningún tormento mayor para él y para vosotros, ni mayor abominación para Dios.
Aquest "millor mort que ser homosexual", l'Eduard, un amic una mica més gran que jo, homosexual, havia sentit com el seu pare li ho deia. Devia ser a finals dels anys 50. Ves a saber, potser el seu pare havia llegit el llibre de Mauricio Carlavilla...
No sabia res d'aquest Mauricio Carlavilla (1896-1982), i es veu que va ser tot un personatge. Policia durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la República va ser expulsat del cos, i uns anys després s'hi va reincorporar com a policia franquista. En paral.lel a la seva feina de policia, va desenvolupar sempre una gran activitat com a escriptor i editor de publicacions anticomunistes (i antimaçòniques, antijueves i antihomosexuals). (3)
--
(1) Les cites estan tretes de l'edició digital:
https://www.scribd.com/document/90526476/Mauricio-Carlavilla-Del-Barrio-Sodomitas
(els números corresponen a les pàgines en paper, no a les del document digital)
(2) De les diferents edicions en parla la Viquipèdia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Mauricio_Carlavilla
(3) El llibre l'he descobert perquè primer em vaig trobar (en un punt de reciclatge) el seu llibre "Antiespaña 1959", també de l'Editorial NOS. El tema d'"Antiespaña 1959" és semblant, 450 pàgines de de samfaina sobre les relacions entre comunisme, maçoneria i jueus (el "contubernio" del que parlava el Franco), amb l'aparició de tant en tant de l'homosexualitat. Em va picar la curiositat, i llavors vaig descobrir "Sodomitas".
"Las razones para la consustancialidad entre homosexualismo y comunismo son varias. La primera es el ateísmo. Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y ético. Con la desaparición en la conciencia del Juez-Testigo inengañable e incegable, bastará con que se crea el tentado por vicio sodomítico a salvo de la curiosidad ajena para entregarse a la depravación. Al señalar al ateísmo como causa primera del homosexualismo, ya se ha demostrado y se demostrará, debe también ser acusado el satanismo consustancial con la sodomía; pero es argumento de tipo metafísico, y dado el 'estado' de la mentalidad actual, no será tomado por muchos en cuenta. Más, con el necesario denuedo, diremos que, por su antiateísmo, también el Comunismo es satánico; y, por lo tanto, afirmamos que el satanismo es el gozne que articula Comunismo y homosexualismo." (p. 66)
"Y preguntamos, ¿dónde y cuándo podrá saciar mejor su odio a la Sociedad el Sodomita si no es por medio de una Revolución?... y la más feroz es la comunista. Sin duda, el odio sodomita entra como poderoso factor en la Revolución, y, en gran parte, podrá explicar ese alto porcentaje de sodomitas entre los revolucionarios y entre los espías al servicio del Comunismo." (p. 67)
Aquest és el discurs del llibre, el qual s'inicia amb un avís adreçat als pares:
"Este libro fue proyectado para mostrar el peligro que es el sodomita para la Patria. Pero también lo es tan tremendo y más para la sociedad y, sobre todo, para la familia. Por ello, me permito dirigir a los padres este previo grito de alarma.
"Si tú, madre, o tú, padre, habitaseis rodeados por la selva tropical, plagada de fieras feroces y pérfidos reptiles, en acecho día y noche para devorar o estrangular a vuestros hijos, estarías en desvelo y alarma día y noche; vuestras advertencias contra esos peligros serían continuas, y no permitiríais de ningún modo que salieran los mayores sin ir armados y a los pequeñuelos no les permitiríais abandonar la casa sin ir acompañados de quien pudiera defenderlos. Todo antes que hallar sus sangrientos despojos en cualquier espesura, encontrar su cuerpo yerto, hecho un trapo, después de haber sido estrangulado por los viscosos anillos de un reptil, o exánime, envenenado por la mordedura de una cobra.
(...)
"Y un día estallará el escándalo; las amistades huirán del pervertido señalándolo, hasta que, por fin, la espantosa verdad llegue a vuestros oídos de padres.
"Desde luego, rechazaréis airados la "vil calumnia", pero el áspid de la duda morderá en vuestras entrañas paternales; recordaréis detalles, actitudes, cosas inexplicables delatoras... hasta que lo fatal os llegue y la última duda se disipe ante la realidad irrefutable.
"¡Mejor muerto!... gritaréis desesperados.
"Sí; mejor muerto vuestro hijo... Mejor devorado por cualquier alimaña. Mejor para él, para vosotros y para Dios: Ningún tormento mayor para él y para vosotros, ni mayor abominación para Dios.
Aquest "millor mort que ser homosexual", l'Eduard, un amic una mica més gran que jo, homosexual, havia sentit com el seu pare li ho deia. Devia ser a finals dels anys 50. Ves a saber, potser el seu pare havia llegit el llibre de Mauricio Carlavilla...
No sabia res d'aquest Mauricio Carlavilla (1896-1982), i es veu que va ser tot un personatge. Policia durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la República va ser expulsat del cos, i uns anys després s'hi va reincorporar com a policia franquista. En paral.lel a la seva feina de policia, va desenvolupar sempre una gran activitat com a escriptor i editor de publicacions anticomunistes (i antimaçòniques, antijueves i antihomosexuals). (3)
--
(1) Les cites estan tretes de l'edició digital:
https://www.scribd.com/document/90526476/Mauricio-Carlavilla-Del-Barrio-Sodomitas
(els números corresponen a les pàgines en paper, no a les del document digital)
(2) De les diferents edicions en parla la Viquipèdia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Mauricio_Carlavilla
(3) El llibre l'he descobert perquè primer em vaig trobar (en un punt de reciclatge) el seu llibre "Antiespaña 1959", també de l'Editorial NOS. El tema d'"Antiespaña 1959" és semblant, 450 pàgines de de samfaina sobre les relacions entre comunisme, maçoneria i jueus (el "contubernio" del que parlava el Franco), amb l'aparició de tant en tant de l'homosexualitat. Em va picar la curiositat, i llavors vaig descobrir "Sodomitas".
9 de set. 2018
Intersexualitat, acceptació, rebuig
-Què fas?
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
9 d’ag. 2018
Dones esportistes
De tant en tant apareix als mitjans de comunicació la denúncia de la discriminació que pateixen les dones esportistes a causa de la poca atenció mediàtica que reben i de la seva insuficient remuneració econòmica, en els dos casos fent la comparació amb la mateixa disciplina esportiva practicada per homes. Fa poc aquesta queixa va aparèixer vinculada al futbol femení, i la recordo en altres moments relacionada amb el bàsquet i el tenis, i potser també amb més esports.
Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".
Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).
Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.
Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.
Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.
Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.
A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.
Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".
Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).
Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.
Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.
Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.
Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.
A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.
19 de jul. 2018
Treballadores sexuals - 2
La gent té dret a fer amb el seu cos el que vulgui? Se li pot impedir? Per exemple en el cas de la prostitució? (1)
Les postures que adopten les diferents societats davant el fenomen de la prostitució no són les mateixes. I fins i tot dins de les societats més progressistes no hi ha consens. De fet, sovint és en aquestes societats on es manifesten les postures més extremes i contraposades: la dels qui defensen el dret a exercir la prostitució i que l'exercici d'aquest dret sigui considerat un treball més, com un altre qualsevol, fins a la dels qui defensen la seva prohibició absoluta (penalitzant, quan és el cas, les prostitutes, o els clients, a tots dos).
Des d'opcions contraposades només s'acostuma a coincidir en la necessitat de perseguir l'activitat dels traficants de dones i dels proxenetes.
Dins del col.lectiu de dones que exerceixen la prostitució existeix una minoria molt activa que exigeix la legalització de la prostitució i la protecció de l'activitat laboral de les treballadores del sexe, tal com s'autodenominen elles mateixes.
Alguns sectors socials, inclosos alguns dirigents polítics, aproven aquest tipus de mesures. Diuen que l'exercici de la prostitució ha de ser considerat un treball més, i que s'han de concedir a les prostitutes tots els drets laborals, amb els seus corresponents deures, inclosa la seva cotització a la Seguretat Social. Argumenten que el contrari és un exercici d'hipocresia, ja que la prostitució no és erradicable (sostenen que mentre hi hagi demanda hi haurà oferta, sigui en les condicions que sigui), i que a més la seva ocultació només contribueix a mantenir la situació d'indefensió de les dones que exerceixen la prostitució.
Després hi ha un sector de població més ampli, integrat de forma majoritària per dones (però no exclusivament), que s'oposa rotundament a la legalització de la prostitució i reclama la seva prohibició. Una prohibició que, insisteixen, ha d'anar acompanyada de tot un paquet de mesures: l'educació adequada de tots els sectors de la societat (i al llarg de les diferents franges d'edats), la planificació de les mesures socials perquè les dones en risc de caure en la prostitució tinguin altres alternatives, i les mesures necessàries perquè les prostitutes en actiu que vulguin deixar-ho puguin fer-ho.
Finalment, hi ha el sector, potser majoritari, que ja sigui per mandra o fins i tot per principis és contrari tant a la seva legalització com a la seva prohibició. Segons els casos, els motius exposats són diferents.
La pregunta pertinent davant un dilema d'aquestes característiques sempre és la mateixa: des del punt de vista dels drets i valors recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, quin és la postura més coherent? Quina relació existeix, o com s'ha d'encaixar, la llibertat personal recollida en el primer article de la Declaració Universal, i la prohibició de l'esclavitud recollida en l'article 4, en la mesura que amplis sectors de la societat consideren la prostitució una forma d'esclavitud?
Segurament el tema de la prostitució és un d'aquests temes en què és impossible arribar a un consens general. I és probable que sempre sigui així. De manera que segurament ens haurem d'acostumar a conviure amb aquesta incomoditat, amb opcions legals (canviants, ara unes, ara unes altres) que, siguin les que siguin, no seran mai del gust de tothom. (2)
--
(1) Igual que l'anterior, aquest escrit també és de fa anys, de la mateixa època. Traducció i adaptació de l'original en castellà del 25/11/2009.
(2) La revista El Temps (10/07/2018) ha publicat "Putes o treballadores sexuals", amb un escrit general (Violeta Tena)acompanyat de de dues entrevites, una a Helga F. Moreno, contrària a la normalització "del treball sexual", i una altra a Miel Guernica, defensora de la seva normalització.
Les postures que adopten les diferents societats davant el fenomen de la prostitució no són les mateixes. I fins i tot dins de les societats més progressistes no hi ha consens. De fet, sovint és en aquestes societats on es manifesten les postures més extremes i contraposades: la dels qui defensen el dret a exercir la prostitució i que l'exercici d'aquest dret sigui considerat un treball més, com un altre qualsevol, fins a la dels qui defensen la seva prohibició absoluta (penalitzant, quan és el cas, les prostitutes, o els clients, a tots dos).
Des d'opcions contraposades només s'acostuma a coincidir en la necessitat de perseguir l'activitat dels traficants de dones i dels proxenetes.
Dins del col.lectiu de dones que exerceixen la prostitució existeix una minoria molt activa que exigeix la legalització de la prostitució i la protecció de l'activitat laboral de les treballadores del sexe, tal com s'autodenominen elles mateixes.
Alguns sectors socials, inclosos alguns dirigents polítics, aproven aquest tipus de mesures. Diuen que l'exercici de la prostitució ha de ser considerat un treball més, i que s'han de concedir a les prostitutes tots els drets laborals, amb els seus corresponents deures, inclosa la seva cotització a la Seguretat Social. Argumenten que el contrari és un exercici d'hipocresia, ja que la prostitució no és erradicable (sostenen que mentre hi hagi demanda hi haurà oferta, sigui en les condicions que sigui), i que a més la seva ocultació només contribueix a mantenir la situació d'indefensió de les dones que exerceixen la prostitució.
Després hi ha un sector de població més ampli, integrat de forma majoritària per dones (però no exclusivament), que s'oposa rotundament a la legalització de la prostitució i reclama la seva prohibició. Una prohibició que, insisteixen, ha d'anar acompanyada de tot un paquet de mesures: l'educació adequada de tots els sectors de la societat (i al llarg de les diferents franges d'edats), la planificació de les mesures socials perquè les dones en risc de caure en la prostitució tinguin altres alternatives, i les mesures necessàries perquè les prostitutes en actiu que vulguin deixar-ho puguin fer-ho.
Finalment, hi ha el sector, potser majoritari, que ja sigui per mandra o fins i tot per principis és contrari tant a la seva legalització com a la seva prohibició. Segons els casos, els motius exposats són diferents.
La pregunta pertinent davant un dilema d'aquestes característiques sempre és la mateixa: des del punt de vista dels drets i valors recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, quin és la postura més coherent? Quina relació existeix, o com s'ha d'encaixar, la llibertat personal recollida en el primer article de la Declaració Universal, i la prohibició de l'esclavitud recollida en l'article 4, en la mesura que amplis sectors de la societat consideren la prostitució una forma d'esclavitud?
Segurament el tema de la prostitució és un d'aquests temes en què és impossible arribar a un consens general. I és probable que sempre sigui així. De manera que segurament ens haurem d'acostumar a conviure amb aquesta incomoditat, amb opcions legals (canviants, ara unes, ara unes altres) que, siguin les que siguin, no seran mai del gust de tothom. (2)
--
(1) Igual que l'anterior, aquest escrit també és de fa anys, de la mateixa època. Traducció i adaptació de l'original en castellà del 25/11/2009.
(2) La revista El Temps (10/07/2018) ha publicat "Putes o treballadores sexuals", amb un escrit general (Violeta Tena)acompanyat de de dues entrevites, una a Helga F. Moreno, contrària a la normalització "del treball sexual", i una altra a Miel Guernica, defensora de la seva normalització.
17 de jul. 2018
Treballadores sexuals
Fa uns mesos vaig veure anunciada una jornada organitzada per Amnistia Internacional sobre "els drets de les treballadores sexuals". Sempre que veig que es fa referència a aquesta activitat, la prostitució, tractant-la de treball, hi ha una cosa que em grinyola. I no perquè consideri que no siguin un motiu de preocupació els drets de les persones que es dediquen a aquesta activitat (sovint en situacions de gran vulnerabilitat), sinó pel fet de la utilització de la paraula "treballadores". (1)
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
11 de jul. 2018
Sexe i gènere
És curiosa la facilitat amb què persones que fan una bona explicació sobre la diferència entre sexe i gènere, després de l'explicació, quan comencen a fer l'exposició que segons el cas s'escaigui (temes educatius, feministes, LGTBI...) de vegades es fan un embolic i utilitzen les dues paraules com si fossin sinònimes.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
12 de juny 2018
Teoria King Kong
"Me parece formidable que haya también mujeres a las que les guste seducir, que sepan seducir, y otras que sepan casarse, que haya mujeres que huelan a sexo y otras que huelan a merienda de niños que salen del colegio. Formidable que las haya muy dulces, otras contentas en su feminidad, que las haya jóvenes, muy guapas, otras coquetas y radiantes. Francamente, me alegro por todas a las que les convienen las cosas tal como son. Lo digo sin la menor ironía."
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
11 de juny 2018
Orgull queer
Fa uns dies em vaig referir al "Dia de l'orgull boig" (a una altra banda, parlant de salut mental). Vaig dir llavors que la idea aquesta de l'orgull em semblava desafortunada, en la mesura que considero que l'orgull si de cas hauria d'estar associat "al fer" i no "al ser".
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
14 de maig 2018
L'onanisme a l'Enciclopèdia Espasa
"En la adolescencia el onanismo obra como causa predisponente de neurosis cardiacas y de tuberculosis. (...) El tratamiento deberá ser profiláctico y curativo. (...) Cuando el onanismo esté ya declarado, se impedirá su repetición vigilando al enfermo y si es conveniente aislándole y aun recluyéndole. (...) Como medicación puede ensayarse, ya la sedante como los bromuros y el alcanfor, ya la tónica como la valeriana y el hierro." 'Onanismo', Enciclopedia Espasa, volum 39, p. 1246. (1)
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
13 de maig 2018
Sobre la masturbació
Tots els excessos són dolents. Si et passes tot el dia bebent vi acabaràs alcoholitzat. O inflat com un globus si te'l passes menjant barres de pa sense parar. I si des del matí fins al vespre no pares de masturbar-te, acabaràs sec a causa de tantes pol.lucions.
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
7 de maig 2018
Cites, Dean Burnett
"Cuando escribí una defensa de las personas transgénero como consecuencia de cierto artículo especialmente virulento contra ellas (que no escribí yo, me apresuro a aclarar), fui acusado de formar parte de una conspiración contra las personas transgénero (porque no las había defendido con la suficiente garra) y de una conspiración pro personas transgénero (porque las había defendido). Así que no solo estoy implicado en múltiples conspiraciones, sino que, de paso, también me opongo activamente a mi propia actividad conspirativa."
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
6 de maig 2018
Religió queer
Totes les religions tenen la seva teologia, els seus dogmes, la convicció que la seva és la veritat única i absoluta. També tenen vocació messiànica, és a dir, la necessitat (l'obligació) de fer apostolat, per tal de donar a conèixer "per tot el món" la seva bona nova, i així eradicar allò que consideren ignorància, idolatries i falses creences.
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
5 de maig 2018
Divagacions queer
La paraula queer al llarg dels anys ha sigut utilitzada amb diferents propòsits i significats. Actualment també passa el mateix. Per exemple, de vegades es fa servir per parlar "de tot": a banda dels temes relacionats amb la identitat i la llibertat sexual, també es fa servir per parlar de feminisme, capitalisme, colonialisme, racisme, xenofòbia, animalisme, veganisme... Òbviament, en aquests casos de multisignificat, costa de veure quin sentit té fer servir aquesta paraula, perquè a més, diferents persones que fan servir "el punt de referència queer", en relació a cada "isme" concret és fàcil que no es posin d'acord.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
18 de març 2018
Nazario
Torno al llibre autobiogràfic del Nazario "La vida cotidiana del dibujante underground".
El llibre m'atrau perquè parla d'un món per a mi força desconegut, i a més ho fa d'una manera a la qual no hi estic acostumat. Sortir del context "dels propis costums" i "dels propis llenguatges", si estàs despert, sempre és estimulant, perquè t'obliga o et convida a reflexionar.
Per exemple, en relació a aquests estils i mons que em són estranys, del llibre em sobten les referències explícites i continuades que hi ha a la "polla" immensa de l'Alejandro, la parella del Nazario (i en altres moments a altres titoles):
"Aquella tarde, en la casita de la Malleni en la calle Cuna, en cuanto oí que hablaban del tamaño de la polla de un chico comparándola con un vaso de gintónic que tenían en la mano, evidentemente 'ardí en deseos' de conocer la polla de aquel chico, y cuando me lo presentaron hice todo lo posible por comprobar que las dimensiones de las que hablaban aquellas locas eran reales. (...) Porque aquel chico con aquella polla o aquella polla con aquel chico habían de ser míos." (p. 184)
Són unes referències que d'una banda em cansen una mica (per la reiteració), i que alhora segurament són necessàries per tal de poder-te fer una idea del món mental de l'autor, dividit entre la feina de dibuixant, les borratxeres (fins que va deixar l'alcohol) i les quotidianes activitats fornicadores amb el nòvio oficial i els amants passavolants. (1)
El llibre em permet una immersió en aquell ambient dels anys 70 i principis dels 80 de l'Ocaña i companyia, d'homosexuals desacomplexats, de travestis exhibicionistes, de borratxeres descomunals, de cocaïna i heroïna, de tota mena de promiscuïtats, de l'aparició de la sida, en aquell entorn de Les Rambles:
"Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la Plaza Real y el Paseo Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por el Arco del Teatro, la calles San Pablo o la calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, macarras, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulernta." (p. 42)
Llegir el llibre per a mi és com fer un viatge a un país exòtic, un país al qual "hi arribo" encuriosit, pels personatges que hi viuen, pels seus costums, els seus ambients, les seves olors (sovint intenses, sovint de degradació, brutícia, vòmits), etc. Un barri i una gent que no tenia res a veure amb el barri on jo vaig néixer i créixer, la part alta de la ciutat, en una família en la qual hauria sigut del tot impensable que, per exemple, a algú de la família se li hagués acudit dir, durant un dinar o un sopar, la paraula "polla".
D'altra banda, hi ha una altra coincidència. El 1972 (el mateix any que el Nazario va arribar a Barcelona), als vespres jo de vegades anava a passejar pel Barri Xino, quan en teoria hauria d'estar estudiant a una acadèmia nocturna. Hi anava amb la mateixa curiositat que un parell d'anys més tard vaig fer les primeres visites a un manicomi, o amb la mateixa curiositat d'antropòleg tafaner amb què ara llegeixo aquest llibre del Nazario.
Torno al llibre. Una de les coses que també m'agrada del llibre és que de tant en tant el Nazario hi va intercalant reflexions molt afinades, com aquesta:
"El tiempo es algo que Alejandro pierde alegremente, con despreocupación, con la indiferencia de todos aquellos para los que, como los niños o los orientales, su dimensión y su medida son otras que para los occidentales. Ellos no pierden nada, soy yo el que me preocupo por la pérdida de algo inexistente para ellos." (p. 199)
En podria dir més coses, però paro. D'altra banda, per a mi un defecte del llibre és el desordre general de tot el text (de vegades no et queda clar de què o quan parla). En conjunt, el llibre trobo que hauria pogut ser millor més curt, sobretot més ordenat i, ja posats, amb algunes "pollas" menys. (2)
De tota manera, em sembla fantàstic que el Nazario l'hagi escrit i publicat. (3)
--
(1) És un text que segurament està escrit a parts iguals amb valentia i amb voluntat d'exhibicionisme. D'altra banda, malgrat les moltes descripcions de titoles i copul.lacions el text no em sembla pornogràfic, i de fet ni tan sols eròtic, de tant "naturalista" com és. Un adjectiu adequat podria ser "etnogràfic".
(2) Tinc la sensació que és un text poc revisat, i també tinc la sensació que de vegades se li colen alguns errors. Per exemple, en un moment donat (ara no recordo la pàgina) crec que s'equivoca de deu anys quan es refereix a la seva edat en relació a un episodi.
(3) Un altre estímul per llegir el llibre (en el meu cas) és que hi surt alguna persona, sobretot una, que conec molt, de la qual coneixia poc aquesta part de la seva vida vinculada "a la Barcelona canalla, promiscua i maricona" d'aquells anys. El dia que em vingui a tomb li diré si en vol parlar, d'aquells anys i d'aquells ambients, i de si se sent a gust de la manera com surt al llibre.
El llibre m'atrau perquè parla d'un món per a mi força desconegut, i a més ho fa d'una manera a la qual no hi estic acostumat. Sortir del context "dels propis costums" i "dels propis llenguatges", si estàs despert, sempre és estimulant, perquè t'obliga o et convida a reflexionar.
Per exemple, en relació a aquests estils i mons que em són estranys, del llibre em sobten les referències explícites i continuades que hi ha a la "polla" immensa de l'Alejandro, la parella del Nazario (i en altres moments a altres titoles):
"Aquella tarde, en la casita de la Malleni en la calle Cuna, en cuanto oí que hablaban del tamaño de la polla de un chico comparándola con un vaso de gintónic que tenían en la mano, evidentemente 'ardí en deseos' de conocer la polla de aquel chico, y cuando me lo presentaron hice todo lo posible por comprobar que las dimensiones de las que hablaban aquellas locas eran reales. (...) Porque aquel chico con aquella polla o aquella polla con aquel chico habían de ser míos." (p. 184)
Són unes referències que d'una banda em cansen una mica (per la reiteració), i que alhora segurament són necessàries per tal de poder-te fer una idea del món mental de l'autor, dividit entre la feina de dibuixant, les borratxeres (fins que va deixar l'alcohol) i les quotidianes activitats fornicadores amb el nòvio oficial i els amants passavolants. (1)
El llibre em permet una immersió en aquell ambient dels anys 70 i principis dels 80 de l'Ocaña i companyia, d'homosexuals desacomplexats, de travestis exhibicionistes, de borratxeres descomunals, de cocaïna i heroïna, de tota mena de promiscuïtats, de l'aparició de la sida, en aquell entorn de Les Rambles:
"Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la Plaza Real y el Paseo Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por el Arco del Teatro, la calles San Pablo o la calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, macarras, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulernta." (p. 42)
Llegir el llibre per a mi és com fer un viatge a un país exòtic, un país al qual "hi arribo" encuriosit, pels personatges que hi viuen, pels seus costums, els seus ambients, les seves olors (sovint intenses, sovint de degradació, brutícia, vòmits), etc. Un barri i una gent que no tenia res a veure amb el barri on jo vaig néixer i créixer, la part alta de la ciutat, en una família en la qual hauria sigut del tot impensable que, per exemple, a algú de la família se li hagués acudit dir, durant un dinar o un sopar, la paraula "polla".
D'altra banda, hi ha una altra coincidència. El 1972 (el mateix any que el Nazario va arribar a Barcelona), als vespres jo de vegades anava a passejar pel Barri Xino, quan en teoria hauria d'estar estudiant a una acadèmia nocturna. Hi anava amb la mateixa curiositat que un parell d'anys més tard vaig fer les primeres visites a un manicomi, o amb la mateixa curiositat d'antropòleg tafaner amb què ara llegeixo aquest llibre del Nazario.
Torno al llibre. Una de les coses que també m'agrada del llibre és que de tant en tant el Nazario hi va intercalant reflexions molt afinades, com aquesta:
"El tiempo es algo que Alejandro pierde alegremente, con despreocupación, con la indiferencia de todos aquellos para los que, como los niños o los orientales, su dimensión y su medida son otras que para los occidentales. Ellos no pierden nada, soy yo el que me preocupo por la pérdida de algo inexistente para ellos." (p. 199)
En podria dir més coses, però paro. D'altra banda, per a mi un defecte del llibre és el desordre general de tot el text (de vegades no et queda clar de què o quan parla). En conjunt, el llibre trobo que hauria pogut ser millor més curt, sobretot més ordenat i, ja posats, amb algunes "pollas" menys. (2)
De tota manera, em sembla fantàstic que el Nazario l'hagi escrit i publicat. (3)
--
(1) És un text que segurament està escrit a parts iguals amb valentia i amb voluntat d'exhibicionisme. D'altra banda, malgrat les moltes descripcions de titoles i copul.lacions el text no em sembla pornogràfic, i de fet ni tan sols eròtic, de tant "naturalista" com és. Un adjectiu adequat podria ser "etnogràfic".
(2) Tinc la sensació que és un text poc revisat, i també tinc la sensació que de vegades se li colen alguns errors. Per exemple, en un moment donat (ara no recordo la pàgina) crec que s'equivoca de deu anys quan es refereix a la seva edat en relació a un episodi.
(3) Un altre estímul per llegir el llibre (en el meu cas) és que hi surt alguna persona, sobretot una, que conec molt, de la qual coneixia poc aquesta part de la seva vida vinculada "a la Barcelona canalla, promiscua i maricona" d'aquells anys. El dia que em vingui a tomb li diré si en vol parlar, d'aquells anys i d'aquells ambients, i de si se sent a gust de la manera com surt al llibre.
17 de març 2018
Homosexualitat, transvestisme i policia
"La detención del travesti Ocaña, ocurrida el pasado martes en la verbena de San Jaime, originó una serie de incidentes que se prolongaron durante gran parte de la noche (...) Fue detenido por la policía cuando efectuaba un show de travestismo en las Ramblas. En varias ocasiones había ofrecido el mismo espectáculo sin que intervinieran los guardias urbanos." El País, 26/07/1978
Nazario, a "La vida cotidiana del dibujante underground" (Anagrama, 2016, p. 178, 179, 180) ho explica així:
"Todo comenzó la tarde de la verbena de San Miguel (...) Ocaña y yo, del brazo, decidimos darnos una vuelta por las Ramblas. (1)
(...)
"Uno de los disfraces que más le gustaban -de su ropero repleto de fantásticos modelazos- era un sencillo traje negro de lunaritos blancos
(...)
"Ataviados de esta forma, nos dirigimos al Café de la Ópera, cuya terraza estaba como siempre desbordante de artistas, intelectuales y maricones en general. Llegamos, saludamos a todos y Ocaña se dispuso a amenizar aquel ambiente de intelectuales aburridas.
(...)
"'¡Nena, ahí están los guardias! me dice de pronto presionando mi brazo y mirando hacia atrás con el rabillo del ojo.
"Un municipal se me acerca por detrás y me coge del brazo diciéndome que lo acompañe al coche que tenían aparcado en los alrededores. Ocaña se puso a gritar como una loca diciendo que a ella no la detenían, que eran unos fachas y que no estaban haciendo nada malo, y echó a correr perseguido por los municipales restantes. Tropezó, cayó y fue arrastrado hasta el coche celular, mientras se resistía, pataleaba i chillaba. El público no daba crédito a este otro espectáculo que estaba contemplando y quedó paralizado por la sorpresa, pero rápidamente comenzó a reaccionar increpando a los guardias, pidiendo que nos soltaran, insultándolos y comenzando a tirarles botellas, sillas y mesas al ver que nos metían en el coche.
(...)
"Mi visión de estos hechos fue fugaz, porque ya nos llevaban a toda prisa a Ocaña (esposado) y a mí a la comisaría del Buen Suceso, donde nos encerraron en una celda.
(...)
"Poco después la puerta se abrió y entraron unos cuantos guardias enfurecidos, con las manos enguantadas, y comenzaron a ensañarse con todos los que estábamos allí encerrados, que terminamos tirados por el suelo intentando protegernos de los puñetazos y las patadas indiscriminadas. Ocaña aún estaba esposado.
"Sus insultos fluctuaban entre 'maricones' e 'hijos de puta', convirtiendo a Ocaña en su víctima favorita como se pudo comprobar días más tarde en los derrames, señales de botas y hematomas que lucía por toda la espalda.
(...)
"Los policías, que en estos casos siempre alegan defensa propia, arguyeron que habían tenido que intervenir al ser atacados por nosotros."
--
L'incident de les Rambles va passar el 24 de juliol de 1978. L'Ocaña era un personatge molt conegut, i de l'incident en van parlar tots els diaris. Després dels llargs anys de dictadura i homofòbia oficial, les coses començaven a canviar una mica. (2)
Durant dècades, la majoria d'homosexuals, si eren detinguts arbitràriament i apallissats (com l'Ocaña i el Nazario aquell dia), no tenien la possibilitat de fer-ho saber. Els abusos que patien quedaven totalment ocults i impunes (bé, el 1978, els de l'Ocaña i el Nazario també van quedar impunes).
El 1954 els homosexuals havien sigut inclosos en la "Ley de vagos y malentes" (la llei era del 1933). El 1970 aquesta llei es va substituir per la "Ley de peligrosidad y rehabilitación social", que també penalitzava l'homosexualitat. L'homosexualitat no va deixar de ser considerada un delicte fins el 1978.
Dels fragments citats del llibre del Nazario l'última frase potser és la millor. I segueix vigent.
D'ençà de l'incident de Les Rambles han passat quaranta anys, i encara massa vegades, la policia, quan s'extralimita (en l'escenari que sigui, una detenció improcedent, una manifestació, etc.), en lloc de després reconèixer els seus errors, en general segueix argumentant "que va actuar en defensa pròpia perquè havia sigut agredida". (3)
--
(1) No sé si el 24 de juliol és la vigília de sant Miquel, o és el Nazario que es confon de sant. Em fa mandra revisar el santoral.
(2) La revista Interviu també en va parlar: "Días después la revista Interviu sacó un ámplio reportaje con la espalda y el culo de Ocaña aún lleno de cardenales." (Nazario, p. 178).
(3) Totes les policies, municipals, autonòmiques i estatals; quan es passen de la ratlla la primera reacció sempre és la negació i l'actitud corporativa. El reconeixement només arriba "arrancat" a la força, sigui via judicial o constatació documental incontestable.
Nazario, a "La vida cotidiana del dibujante underground" (Anagrama, 2016, p. 178, 179, 180) ho explica així:
"Todo comenzó la tarde de la verbena de San Miguel (...) Ocaña y yo, del brazo, decidimos darnos una vuelta por las Ramblas. (1)
(...)
"Uno de los disfraces que más le gustaban -de su ropero repleto de fantásticos modelazos- era un sencillo traje negro de lunaritos blancos
(...)
"Ataviados de esta forma, nos dirigimos al Café de la Ópera, cuya terraza estaba como siempre desbordante de artistas, intelectuales y maricones en general. Llegamos, saludamos a todos y Ocaña se dispuso a amenizar aquel ambiente de intelectuales aburridas.
(...)
"'¡Nena, ahí están los guardias! me dice de pronto presionando mi brazo y mirando hacia atrás con el rabillo del ojo.
"Un municipal se me acerca por detrás y me coge del brazo diciéndome que lo acompañe al coche que tenían aparcado en los alrededores. Ocaña se puso a gritar como una loca diciendo que a ella no la detenían, que eran unos fachas y que no estaban haciendo nada malo, y echó a correr perseguido por los municipales restantes. Tropezó, cayó y fue arrastrado hasta el coche celular, mientras se resistía, pataleaba i chillaba. El público no daba crédito a este otro espectáculo que estaba contemplando y quedó paralizado por la sorpresa, pero rápidamente comenzó a reaccionar increpando a los guardias, pidiendo que nos soltaran, insultándolos y comenzando a tirarles botellas, sillas y mesas al ver que nos metían en el coche.
(...)
"Mi visión de estos hechos fue fugaz, porque ya nos llevaban a toda prisa a Ocaña (esposado) y a mí a la comisaría del Buen Suceso, donde nos encerraron en una celda.
(...)
"Poco después la puerta se abrió y entraron unos cuantos guardias enfurecidos, con las manos enguantadas, y comenzaron a ensañarse con todos los que estábamos allí encerrados, que terminamos tirados por el suelo intentando protegernos de los puñetazos y las patadas indiscriminadas. Ocaña aún estaba esposado.
"Sus insultos fluctuaban entre 'maricones' e 'hijos de puta', convirtiendo a Ocaña en su víctima favorita como se pudo comprobar días más tarde en los derrames, señales de botas y hematomas que lucía por toda la espalda.
(...)
"Los policías, que en estos casos siempre alegan defensa propia, arguyeron que habían tenido que intervenir al ser atacados por nosotros."
--
L'incident de les Rambles va passar el 24 de juliol de 1978. L'Ocaña era un personatge molt conegut, i de l'incident en van parlar tots els diaris. Després dels llargs anys de dictadura i homofòbia oficial, les coses començaven a canviar una mica. (2)
Durant dècades, la majoria d'homosexuals, si eren detinguts arbitràriament i apallissats (com l'Ocaña i el Nazario aquell dia), no tenien la possibilitat de fer-ho saber. Els abusos que patien quedaven totalment ocults i impunes (bé, el 1978, els de l'Ocaña i el Nazario també van quedar impunes).
El 1954 els homosexuals havien sigut inclosos en la "Ley de vagos y malentes" (la llei era del 1933). El 1970 aquesta llei es va substituir per la "Ley de peligrosidad y rehabilitación social", que també penalitzava l'homosexualitat. L'homosexualitat no va deixar de ser considerada un delicte fins el 1978.
Dels fragments citats del llibre del Nazario l'última frase potser és la millor. I segueix vigent.
D'ençà de l'incident de Les Rambles han passat quaranta anys, i encara massa vegades, la policia, quan s'extralimita (en l'escenari que sigui, una detenció improcedent, una manifestació, etc.), en lloc de després reconèixer els seus errors, en general segueix argumentant "que va actuar en defensa pròpia perquè havia sigut agredida". (3)
--
(1) No sé si el 24 de juliol és la vigília de sant Miquel, o és el Nazario que es confon de sant. Em fa mandra revisar el santoral.
(2) La revista Interviu també en va parlar: "Días después la revista Interviu sacó un ámplio reportaje con la espalda y el culo de Ocaña aún lleno de cardenales." (Nazario, p. 178).
(3) Totes les policies, municipals, autonòmiques i estatals; quan es passen de la ratlla la primera reacció sempre és la negació i l'actitud corporativa. El reconeixement només arriba "arrancat" a la força, sigui via judicial o constatació documental incontestable.
15 de febr. 2018
Desacomplexar-me
Fa poc més d'un any (16-12-2016) vaig fer alguns comentaris sobre les opinions de Paul B Preciado en relació a la Teoria Queer. Anys enrere, quan sentia parlar algú d'aquests temes amb la seguretat amb què parla Paul B. Preciado, i encara més si aquest algú era, com en el seu cas, algú amb estudis i prestigi reconegut, tenia la tendència d'arrupir-me, d'acovardir-me davant de les seves exposicions.
A més, en relació a aquests temes per a mi complicats i alhora bastant desconeguts, sovint tenia un complex afegit de ser potser reaccionari, a causa de les meves dificultats "per entendre i acceptar" aquells pensament desafiants de la normalitat imperant.
Al fer-me gran, i també a l'anar veient que de vegades darrera de moltes grans paraules, de moltes grans seguretats i afirmacions categòriques, potser no és tan consistent el que hi ha, tot i que segueixo tenint molts dubtes de moltes menes (i espero que durin, perquè els considero saludables) davant de discursos així, com els de Paul B. Preciado, ja no em sento tan acomplexat.
Ara, a tot estirar, quan sento algú que fa exposicions com les de Paul B. Preciado, el que em pregunto és si allò que diu és consistent, coherent. I si no veig clar que sigui així, si em sembla que el que passa és que potser allò és poc seriós o massa frívol, giro pàgina la mar de tranquil, perquè els focs artificials semàntics i dialèctics ja no m'impressionen. Amb l'edat "les grans paraules" cada vegada em semblen més petites, més banals, i per tant segons quins discursos els escolto més tranquil i cada cop m'afecten menys.
I m'és igual que aquestes grans paraules estiguin relacionades amb temes tan delicats com el món LGTBI. Precisament perquè el tema LGTBI és delicat, precisament perquè queden moltes reivindicacions pendents, crec que aquest tema s'ha de tractar amb més cura.
Dit d'una altra manera: segons com em sembla que el Pau B. Preciado està més interessat en un "activisme artístic queer" que en les dificultats, frustracions, marginacions i malestars quotidians de moltes persones pertanyents al món LGTBI. Aquesta és la percepció que en tinc, i és per això que m'interessa poc el que ell diu.
A més, en relació a aquests temes per a mi complicats i alhora bastant desconeguts, sovint tenia un complex afegit de ser potser reaccionari, a causa de les meves dificultats "per entendre i acceptar" aquells pensament desafiants de la normalitat imperant.
Al fer-me gran, i també a l'anar veient que de vegades darrera de moltes grans paraules, de moltes grans seguretats i afirmacions categòriques, potser no és tan consistent el que hi ha, tot i que segueixo tenint molts dubtes de moltes menes (i espero que durin, perquè els considero saludables) davant de discursos així, com els de Paul B. Preciado, ja no em sento tan acomplexat.
Ara, a tot estirar, quan sento algú que fa exposicions com les de Paul B. Preciado, el que em pregunto és si allò que diu és consistent, coherent. I si no veig clar que sigui així, si em sembla que el que passa és que potser allò és poc seriós o massa frívol, giro pàgina la mar de tranquil, perquè els focs artificials semàntics i dialèctics ja no m'impressionen. Amb l'edat "les grans paraules" cada vegada em semblen més petites, més banals, i per tant segons quins discursos els escolto més tranquil i cada cop m'afecten menys.
I m'és igual que aquestes grans paraules estiguin relacionades amb temes tan delicats com el món LGTBI. Precisament perquè el tema LGTBI és delicat, precisament perquè queden moltes reivindicacions pendents, crec que aquest tema s'ha de tractar amb més cura.
Dit d'una altra manera: segons com em sembla que el Pau B. Preciado està més interessat en un "activisme artístic queer" que en les dificultats, frustracions, marginacions i malestars quotidians de moltes persones pertanyents al món LGTBI. Aquesta és la percepció que en tinc, i és per això que m'interessa poc el que ell diu.
3 de gen. 2018
L'homosexualitat: persones concretes
[tb. a PSV]
L'Eduard va néixer al voltant de 1950 a una capital de comarca. Des de petit se sentia "diferent", i a partir del moment que va identificar aquesta diferència (el seu desinterès per les noies i el seu interès pels nois) va viure terroritzat. Terroritzat sobretot pel el seu pare, un home "de principis", d'idees anarquistes, un sindicalista compromès, militant antifranquista... i alhora un gran homòfob. Amb una homofòbia que no se l'amagava, al contrari, la proclamava, com quan a casa seva, algun cop (potser de manera inconscient, o potser perquè havia intuït alguna cosa) bramulava: "Jo, si tinc un fill homosexual el mato!"
L'Eduard quan era un nen sentia això que deia el seu pare, i naturalment vivia ben espantat. De fet, no es va desespantar del tot fins que, ell ja emancipat, més tard el seu pare es va morir. Perquè l'Eduard, a diferència del seu pare, no és una persona bel.ligerant, de plantar cara, sinó més aviat d'anar fent amb discreció la seva vida, procurant evitar els enfrontaments.
Podria posar uns quants exemples més, de persones homosexuals que amb són properes, cada una amb les seves particularitats, les seves dificultats per conviure amb la seva condició homosexual, de vegades arrossegant un sentit de culpabilitat, de vegades corrent riscos importants a causa de viure obertament la seva condició homosexual.
Avui, a Espanya, malgrat tots els avanços, malgrat les lleis que penalitzen l'homofòbia, malgrat ser un model de referència pel que fa a les llibertats que han aconseguit les persones homosexuals, ser-ho segueix suposant en general tenir una vida més difícil. Sobretot, si vius en un poble i no en una gran ciutat. O si ets un estudiant i vas a segons quin institut: avui, nois o noies homosexuals de vegades segueixen patint assetjaments als instituts només per això, "pel fet de ser diferents", homosexuals.
Passa. I hi ha qui ho relativitza, o que fins i tot ho nega. El negacionisme de vegades fa servir la comparació. Diu que hi ha països en què l'homosexualitat segueix sent un delicte, i que en alguns fins i tot pot ser castigada amb la pena de mort. I que en canvi aquí no passa això. És veritat, i el recordatori és oportú (o no, perquè això ja ho sabem). Però sobretot, si l'objectiu d'aquest recordatori és la relativització o el negacionisme del que passa aquí, llavors sí que ja no ho és en absolut, d'oportú. Llavors només és una justificació de les discriminacions i dels abusos que segueixen existint aquí en relació a les persones homosexuals.
L'Eduard va néixer al voltant de 1950 a una capital de comarca. Des de petit se sentia "diferent", i a partir del moment que va identificar aquesta diferència (el seu desinterès per les noies i el seu interès pels nois) va viure terroritzat. Terroritzat sobretot pel el seu pare, un home "de principis", d'idees anarquistes, un sindicalista compromès, militant antifranquista... i alhora un gran homòfob. Amb una homofòbia que no se l'amagava, al contrari, la proclamava, com quan a casa seva, algun cop (potser de manera inconscient, o potser perquè havia intuït alguna cosa) bramulava: "Jo, si tinc un fill homosexual el mato!"
L'Eduard quan era un nen sentia això que deia el seu pare, i naturalment vivia ben espantat. De fet, no es va desespantar del tot fins que, ell ja emancipat, més tard el seu pare es va morir. Perquè l'Eduard, a diferència del seu pare, no és una persona bel.ligerant, de plantar cara, sinó més aviat d'anar fent amb discreció la seva vida, procurant evitar els enfrontaments.
Podria posar uns quants exemples més, de persones homosexuals que amb són properes, cada una amb les seves particularitats, les seves dificultats per conviure amb la seva condició homosexual, de vegades arrossegant un sentit de culpabilitat, de vegades corrent riscos importants a causa de viure obertament la seva condició homosexual.
Avui, a Espanya, malgrat tots els avanços, malgrat les lleis que penalitzen l'homofòbia, malgrat ser un model de referència pel que fa a les llibertats que han aconseguit les persones homosexuals, ser-ho segueix suposant en general tenir una vida més difícil. Sobretot, si vius en un poble i no en una gran ciutat. O si ets un estudiant i vas a segons quin institut: avui, nois o noies homosexuals de vegades segueixen patint assetjaments als instituts només per això, "pel fet de ser diferents", homosexuals.
Passa. I hi ha qui ho relativitza, o que fins i tot ho nega. El negacionisme de vegades fa servir la comparació. Diu que hi ha països en què l'homosexualitat segueix sent un delicte, i que en alguns fins i tot pot ser castigada amb la pena de mort. I que en canvi aquí no passa això. És veritat, i el recordatori és oportú (o no, perquè això ja ho sabem). Però sobretot, si l'objectiu d'aquest recordatori és la relativització o el negacionisme del que passa aquí, llavors sí que ja no ho és en absolut, d'oportú. Llavors només és una justificació de les discriminacions i dels abusos que segueixen existint aquí en relació a les persones homosexuals.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)