Tots els excessos són dolents. Si et passes tot el dia bebent vi acabaràs alcoholitzat. O inflat com un globus si te'l passes menjant barres de pa sense parar. I si des del matí fins al vespre no pares de masturbar-te, acabaràs sec a causa de tantes pol.lucions.
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
