"Sodomitas" és un llibre de Mauricio Carlavilla, publicat per l'Editorial NOS (creada per ell mateix), el 1956. Segons sembla, el llibre es va reeditar diferents vegades, l'última, la 12a edició, el 1973. Segons l'autor, els comunistes, amb l'ajuda dels jueus i els maçons, es volien apoderar d'Espanya. ¿Y què els passava als comunistes, als jueus i als maçons, per què eren tan perversos? Doncs perquè la majoria eren homosexuals. (1) (2)
"Las razones para la consustancialidad entre homosexualismo y comunismo son varias. La primera es el ateísmo. Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y ético. Con la desaparición en la conciencia del Juez-Testigo inengañable e incegable, bastará con que se crea el tentado por vicio sodomítico a salvo de la curiosidad ajena para entregarse a la depravación. Al señalar al ateísmo como causa primera del homosexualismo, ya se ha demostrado y se demostrará, debe también ser acusado el satanismo consustancial con la sodomía; pero es argumento de tipo metafísico, y dado el 'estado' de la mentalidad actual, no será tomado por muchos en cuenta. Más, con el necesario denuedo, diremos que, por su antiateísmo, también el Comunismo es satánico; y, por lo tanto, afirmamos que el satanismo es el gozne que articula Comunismo y homosexualismo." (p. 66)
"Y preguntamos, ¿dónde y cuándo podrá saciar mejor su odio a la Sociedad el Sodomita si no es por medio de una Revolución?... y la más feroz es la comunista. Sin duda, el odio sodomita entra como poderoso factor en la Revolución, y, en gran parte, podrá explicar ese alto porcentaje de sodomitas entre los revolucionarios y entre los espías al servicio del Comunismo." (p. 67)
Aquest és el discurs del llibre, el qual s'inicia amb un avís adreçat als pares:
"Este libro fue proyectado para mostrar el peligro que es el sodomita para la Patria. Pero también lo es tan tremendo y más para la sociedad y, sobre todo, para la familia. Por ello, me permito dirigir a los padres este previo grito de alarma.
"Si tú, madre, o tú, padre, habitaseis rodeados por la selva tropical, plagada de fieras feroces y pérfidos reptiles, en acecho día y noche para devorar o estrangular a vuestros hijos, estarías en desvelo y alarma día y noche; vuestras advertencias contra esos peligros serían continuas, y no permitiríais de ningún modo que salieran los mayores sin ir armados y a los pequeñuelos no les permitiríais abandonar la casa sin ir acompañados de quien pudiera defenderlos. Todo antes que hallar sus sangrientos despojos en cualquier espesura, encontrar su cuerpo yerto, hecho un trapo, después de haber sido estrangulado por los viscosos anillos de un reptil, o exánime, envenenado por la mordedura de una cobra.
(...)
"Y un día estallará el escándalo; las amistades huirán del pervertido señalándolo, hasta que, por fin, la espantosa verdad llegue a vuestros oídos de padres.
"Desde luego, rechazaréis airados la "vil calumnia", pero el áspid de la duda morderá en vuestras entrañas paternales; recordaréis detalles, actitudes, cosas inexplicables delatoras... hasta que lo fatal os llegue y la última duda se disipe ante la realidad irrefutable.
"¡Mejor muerto!... gritaréis desesperados.
"Sí; mejor muerto vuestro hijo... Mejor devorado por cualquier alimaña. Mejor para él, para vosotros y para Dios: Ningún tormento mayor para él y para vosotros, ni mayor abominación para Dios.
Aquest "millor mort que ser homosexual", l'Eduard, un amic una mica més gran que jo, homosexual, havia sentit com el seu pare li ho deia. Devia ser a finals dels anys 50. Ves a saber, potser el seu pare havia llegit el llibre de Mauricio Carlavilla...
No sabia res d'aquest Mauricio Carlavilla (1896-1982), i es veu que va ser tot un personatge. Policia durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la República va ser expulsat del cos, i uns anys després s'hi va reincorporar com a policia franquista. En paral.lel a la seva feina de policia, va desenvolupar sempre una gran activitat com a escriptor i editor de publicacions anticomunistes (i antimaçòniques, antijueves i antihomosexuals). (3)
--
(1) Les cites estan tretes de l'edició digital:
https://www.scribd.com/document/90526476/Mauricio-Carlavilla-Del-Barrio-Sodomitas
(els números corresponen a les pàgines en paper, no a les del document digital)
(2) De les diferents edicions en parla la Viquipèdia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Mauricio_Carlavilla
(3) El llibre l'he descobert perquè primer em vaig trobar (en un punt de reciclatge) el seu llibre "Antiespaña 1959", també de l'Editorial NOS. El tema d'"Antiespaña 1959" és semblant, 450 pàgines de de samfaina sobre les relacions entre comunisme, maçoneria i jueus (el "contubernio" del que parlava el Franco), amb l'aparició de tant en tant de l'homosexualitat. Em va picar la curiositat, i llavors vaig descobrir "Sodomitas".
17 de set. 2018
9 de set. 2018
Intersexualitat, acceptació, rebuig
-Què fas?
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)