-Què fas?
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
