Fa uns dies em vaig referir al "Dia de l'orgull boig" (a una altra banda, parlant de salut mental). Vaig dir llavors que la idea aquesta de l'orgull em semblava desafortunada, en la mesura que considero que l'orgull si de cas hauria d'estar associat "al fer" i no "al ser".
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
