Després del que vaig dir l'altre dia, és obvi que no veig clara l'aprovació de la "nova llei trans" (tenint en compte tot el que inclou), que una part del Govern Central vol tirar endavant: la relativa a les transformacions físiques (sobretot pel que fa a la "responsabilitat" de la societat d'assumir els costos d'aquests processos), i a les inscripcions registrals a la carta. De fet, dir que és una llei "progressista" considero que és només una frase. També es podria dir que és "reaccionària", si es té en compte la situació de desprotecció en què poden quedar alguns menors d'edat.
D'altra banda, el que si hi ha és un tema absolutament prioritari i urgent. Cal, és realment urgent, una tolerància zero cap a qualsevol mena de manifestació homofòbica o basada en l'odi a la diversitat o comportaments sexuals. Això, per descomptat, també ho diuen els impulsors de la llei, però potser obliden que "si tot és prioritari", al final potser res no ho és. Sobretot, quan s'inclouen com a prioritaris aspectes sobre els quals no hi ha consensos. Sobre els quals no n'hi ha... ni n'hi haurà mai, tal com ja vaig argumentar. Perquè, ens agradi o no, atesa la diversitat de les ideologies i les creences de la societat, aquest tema sempre serà conflictiu. I en conseqüència, la seva plasmació concreta legal, anirà canviant. Segons d'on bufi el vent de les majories.
En una societat democràtica, les decisions es prenen per majories, i ja es veurà, cap on s'aniran decantant aquestes majories (una altra cosa és si les majories han de ser simples o, segons els casos, es consideren preferibles altres percentatges).
En canvi, sobre la necessitat d'aturar els assassinats i els assetjaments, segur que és fàcil arribar a àmplies majories, segur que és fàcil que només siguin petites minories, si existeixen, les que puguin aprovar aquestes violències.
Sobre això, a més, és una trampa voler relacionar aquest tema de la violència amb el de la facilitació de les transformacions i dels canvis en el registre civil. No té res a veure, una cosa amb l'altra, fins i tot podria donar-se la paradoxa que una major facilitat pel que fa a les transformacions o reassignacions, i pel que fa a les modificacions dels registres, encara empitjori més la qüestió de la violència. Sense pedagogia (i ja que hi som, "sense policia" que posi límit -després dels corresponents mandats judicials- a les agressions dels violents), l'odi i les agressions no s'aturaran.
I en segon lloc, en paral.lel, en comptes d'anar alimentant (de seguir alimentant, tal com cada vegada es fa més), aquesta cultura de la subjectivitat i el desig, en lloc d'alimentar aquest infantilisme de "tot hauria de ser segons el meu desig o sentiment", caldria fer una mica de pedagogia "del deseiximent", i una pedagogia també del rebuig dels determinismes emocionals com a justificacions de reivindicacions "que obliguen els altres" (a actuar segons el nostre desig). He dit una mica de pedagogia, però suposo que hauria de dir, de manera ben clara, molta, molta pedagogia d'aquesta. Si no, el món que ens espera podria ser un veritable infern d'estupidesa, frustracions i heterogènies patologies.
El victimisme només té sentit i legitimitat quan ens agredeixen (en aquest cas, no es pot transigir, no es pot ser mai tolerant). Però quan no hi ha agressió, el victimisme, la frustració per no ser com es voldria ser, és un tema que en principi se l'hauria de resoldre cadascú, sense pretendre implicar els altres a la força. O més ben dit, sense pretendre "obligar" els altres; tots podem demanar ajudes, però una altra cosa és exigir-les. I voler-les garantir a través de lleis.
En cas contrari, tal com he dit, la societat que anirem construint cada vegada serà més infantil, en el mal sentit de la paraula: les reivindicacions "dels drets generats pels meus desitjos" s'aniran multiplicant fins a l'infinit. És a dir, serà una societat immadura, irresponsable, plena de persones fràgils i vulnerables emocionalment.
En el text de la proclamació d'independència de les colònies americanes de finals del segle XVIII, al principi s'esmenta "el dret de tot individu a buscar la felicitat". Ara, sembla que el que es vol és exigir que aquesta felicitat, en lloc de "tenir dret a buscar-la" (responsabilitat nostra), ens l'ha de garantir l'Estat amb les seves intervencions. Un absolut despropòsit. En aquest sentit, es podria dir que les reivindicacions "trans" només són un símptoma d'un problema molt més gran i preocupant.
