(avís: aquest text de fet és, essencialment, una repetició de les argumentacions exposades als escrits anteriors titulats 'L'embolic trans', del 26 de febrer i 29 de març)
Una cosa és fer el que vols, o intentar-ho, i una altra és exigir que et facin el que vols. La diferència és òbvia... i de vegades les confusions també.
Potser aquesta seria una manera de resumir part de l'embolic generat al voltant d'algunes reivindicacions del col.lectiu "trans", i també, una explicació de les discrepàncies d'aquest col.lectiu amb altres sectors de la societat. Discrepàncies de diferents tipus, perquè els grups opositors poden ser heterogenis, de vegades també oposats entre ells (per exemple, seria el cas de l'argumentari d'una part del feminisme, en relació amb el de l'Església).
Si jo sóc una persona que no em sento a gust amb el meu cos, sobretot si sóc major d'edat, en principi puc fer el que vulgui amb mi mateix (o si més no intentar-ho, tal com he dit abans). Però per poder exigir que "em facin" el que vull (és a dir, passar del "jo faig", al "vull que em facin"), primer hauré d'aconseguir un consens social i, si és el cas, també unes lleis que legitimin la meva exigència.
De manera més concreta: si jo "sento" que el meu cos no és com hauria de ser, o com jo "vull" que hauria de ser, ¿haig de tenir dret a exigir que me'l canviïn, que me'l transformin? I si hi tinc dret, quines són les transformacions que puc exigir? Només les relacionades amb les meves característiques anatòmiques sexuals? O també d'altres, de qualsevol tipus, amb el mateix argument de la insatisfacció, la frustració, la falta d'identificació, etc.? També hi haig de tenir dret, per exemple, si el meu desacord és pel fet que sóc baix i no "sento" que ho sigui o em genera sofriment ser-ho? En aquest cas m'haurien d'allargar? També si la meva cara no s'adiu amb els cànons de bellesa dominants? En aquest altre cas, també tindria dret a la transformació? On s'haurien d'acabar, aquests drets, si és que s'haurien d'acabar? Quin seria el límit d'aquest ventall de possibilitats i reclamacions?
Segueixo: ¿els meus sentiments han d'obligar la societat a invertir els recursos materials que facin falta en les meves transformacions? I pel que fa a això: quina prioritat han de tenir aquestes intervencions, tenint en compte que els recursos sanitaris són limitats? I també: si es vol "despatolotgizar" aquest tema, per què alhora es demanen, "s'exigeixen", aquestes intervencions mèdiques?
I alhora, seguint aquest mateix fil. De manera general, quina ha de ser la funció del sistema sanitari? Tractar malalties, o tractar desitjos? I si la malaltia és emocional (el meu cos no és com hauria de ser, i això em genera un gran patiment), ¿el sistema sanitari ha de tractar el cos (modificar-lo), o hauria, podria, tractar la ment, ajudar-me a aprendre a conviure amb el cos que tinc? És a dir, ajudar-me a acceptar aquesta realitat, aquesta divergència entre cos i ment. I no només pel que fa al tema del sexe i el gènere, sinó també els altres: alçades, nassos, massa corporal, etc.
A veure, que quedi clar: quan dic tractar la ment no dic intentar canviar el sentiment "d'inadequació" que es pugui tenir (llevat que algú "vulgui" voluntàriament canviar-lo, és clar, que aquesta és una altra història, que ara la deixo per a una altra estona), sinó que només em refereixo a poder acceptar la divergència entre la realitat física i la mental. Només em refereixo a això. El que després cadascú vulgui o pugui fer amb la seva ment ja és una altra història (i el que vulgui o pugui fer amb el seu cos, igual).
Un cop dit tot això, el cas és que la reivindicació del dret a la transformació del cos a causa dels sentiments que es tenen amb relació a ell és una realitat que ha arribat per quedar-se, i sobre la qual és fàcil adonar-se que mai no hi haurà un consens. Consens, mai. Igual, per exemple, que sobre els temes de l'avortament i l'eutanàsia. Hi podrà haver diferents majories, però de consensos, insisteixo, no n'hi haurà mai. De manera que les normes o lleis que tractin aquests temes podran anar canviant en un sentit o un altre, amb les consegüents alegries i frustracions, segons les oscil.lacions de torn, dels diferents sectors enfrontats.
I les generacions que vagin venint, en funció del que vagi passant, potser aniran aprenent alguna cosa, sigui la que sigui. O no. El futur és un misteri.
