"El relato más popular sobre la transexualidad ha señalado que nuestro malestar reside en nuestro cuerpo y la solución es transformarlo. Sin embargo, otras voces han querido impugnar ese relato con nuevas preguntas: ¿y si el origen de nuestro malestar no estuviera en nuestro cuerpo?, ¿seguiría estando en el cuerpo el remedio?" Miquel Missé (1)
Una persona va al metge i li diu que li fa mal el peu, que hi té un clau clavat. El metge li mira el peu, i li diu que no hi té cap clau, que la causa del mal deu ser una altra. Aquesta persona insisteix, que sí, que hi té un clau clavat, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg.
O al revés. Una persona va al metge i li diu que li fa mal al peu, que és a causa dels maltractaments que va patir quan era petit. El metge li mira el peu, i li diu que el mal deu venir d'un clau que hi té clavat, i que caldria treure'l. Aquesta persona s'enfada, diu que el seu mal al peu és a causa dels seus traumes, que no li desautoritzi els seus patiments, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg, a més de fer-se treure el clau.
En les dues històries la persona que sent mal o malestar el sent realment, i pateix, potser molt. Però que ella sigui qui sent el seu mal no vol dir, és obvi, que en reconegui la causa. I per tant, no pot tenir tampoc el millor criteri per saber quin és el remei més adequat.
Cal remarcar-ho, les vegades que faci falta: ningú no li pot negar el seu patiment. Però això no implica, també cal remarcar-ho, que se li hagi de donar la raó sobre quin és l'origen del seu mal. I tampoc, és clar, que se li hagi de facilitar allò que ella pugui considerar la solució adequada.
Més complicat, però en part semblant, és el que passa de vegades en els casos de persones que senten que viuen "en un cos equivocat", amb una anatomia sexual amb la qual no s'identifiquen. Els seus malestars, els seus patiments, són del tot reals, ningú no els pot qüestionar. Però això no vol dir que s'hagin de compartir les explicacions sobre la seva situació, ni les alternatives a les quals consideren que tenen dret, i la societat l'obligació, de facilitar-los.
En aquests casos, els altres, la societat, han de ser empàtics, reconèixer el sofriment d'aquestes persones (si és que aspirem a un model de societat d'aquest tipus, comprensiva i compassiva). Però no tenen cap obligació de compartir l'explicació que donen les persones afectades, ni l'obligació de facilitar-los les ajudes que demanin o exigeixin.
D'altra banda, el sofriment a causa que el propi cos no sigui com a un li agradaria que fos no és exclusiu de les persones que no s'identifiquen amb la morfologia sexual del seu cos. És també un sofriment de moltes altres persones, en relació amb els seus cossos. Per exemple, a causa del pes o volum, l'estatura, les faccions de la cara, la pell, els cabells...
Hi ha molta gent que pateix, pel fet de no tenir el cos "que considera correcte", que pensa que hauria de tenir. És així per la senzilla raó que ningú no neix "amb el cos que ha triat" (com l'hauria de triar, abans de néixer?), sinó en el que li ha tocat. I el resultat és que els atzars de la vida i les esclavituds i arbitrarietats de les modes fan que hi hagi molta gent descontenta del seu cos. És un dels resultats d'aquesta societat "d'individus": de persones cada vegada més narcisistes, autocontemplatives, fràgils, consumistes i infantilitzades que entre tots anem construint i alguns van promocionant.
Per acabar, un recordatori incòmode, per a qui viu instal.lat en la queixa i la denuncia. Incòmode però imprescindible: del sofriment, en tant que experiència subjectiva, cadascú és responsable del seu. Aquesta responsabilitat no és delegable ni transferible. És a dir, si el món no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu fill no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu cos no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, i resulta que jo no puc canviar ni el món, ni el meu fill, ni el meu cos, el que sí puc fer és una altra cosa: canviar "la relació que jo tinc" (els pensaments, les expectatives, per tal que llavors també canviïn els sentiments i les emocions), amb "la realitat", les realitats que, quan és el cas, és fora del meu abast modificar-les.
Podem plantejar-nos això, o seguir amb la queixa i la insistència. En el segon cas, és obvi que trobarem gent contenta a causa del nostre desig de transformacions corporals, sobretot si va acompanyat de l'exigència que sigui satisfet. En primer lloc, les indústries farmacològica i quirúrgica, les quals, per tal de seguir enriquint-se amb tractaments i intervencions d'aquest tipus, evidentment necessiten "clients" (via atenció privada o pública).
D'això ja en parlava Buda, fa uns 2.500 anys. De moment, però, sembla que entre Buda (o Zenó de Cítion), guanyen les multinacionals del desig, de les pastilles i del bisturí.
(1) www.miguelmisse.com/iniciativa/a-la-conquista-del-cuerpo-equivocado-de-miquel-misse/ (2023)
