"Ara estem sotmesos al perill de passar d'una societat que situava la ficció en els somnis i els desitjos, el que ens agradaria que passés, a una altra en què els desitjos són la base de la realitat." Joan Julibert (1)
Les teràpies de conversió, que pretenen "curar" l'homosexualitat, s'han utilitzat durant dècades. Les han patit tant menors d'edat, com persones adultes, sovint emprant contra elles procediments semblants a formes de tortura (física o psicològica). De manera que la denúncia d'aquestes pràctiques cruels i absurdes, "presumptament terapèutiques", així com la voluntat de la seva erradicació, estan del tot justificades.
Ara bé, entre la gent que denuncia la seva existència i reivindica la seva erradicació, hi ha un el col.lectiu que en part sobta, que s'hi sumi. Em refereixo al col.lectiu queer. A veure si ho explico. Resulta que des d'aquest col.lectiu es reivindica el dret a fer amb el propi cos i amb els propis esquemes mentals i sentiments "el que es vulgui". Sense límits, perquè qualsevol límit extern es considera una imposició inacceptable: "la pròpia voluntat i el propi desig són sagrats".
Però tenint en compte aquest plantejament, llavors passa que també es pot fer (com a mínim té coherència fer) aquesta altra pregunta: si es reivindica aquesta llibertat sense límits, ¿per què alhora es critica que algú, eventualment, la vulgui fer servir amb un altre propòsit? És a dir: si cadascú té dret a fer "el que vulgui amb ell mateix", ¿per què una persona homosexual, si així ho vol, no ha de tenir el dret "a ser diferent" de com és, en aquest cas a deixar de ser homosexual? I si ho vol així, ¿per què no hauria de poder recórrer a les "teràpies de conversió", si la seva fos una decisió presa lliurement? O és que només estan legitimades "unes determinades opcions de canvi", uns determinats "desitjos"?
Una possible explicació: potser, el problema del col.lectiu queer, en general, i més en aquest cas concret, és que de fet és un col.lectiu amb una base "religiosa", emotiva, irracional, i com a tal (com tots els heterogenis col.lectius en aquesta situació), està convençut de la seva veritat absoluta. Una veritat absoluta basada en una "teologia dogmàtica", acompanyada, de manera inevitable, de la "certesa" que els "creients d'altres religions" (entre ells, també els "ateus" pel que fa al tema queer), han de ser "convertits". Aquesta seria la seva "creuada". I com que el seu plantejament és religiós (només compta "la fe i el dogma"), la raó queda marginada.
Per això, a causa d'aquest fons religiós (i per contradiccions com l'esmentada a l'inici), cal anar amb compte amb les reivindicacions d'aquest col.lectiu, sobretot quan aquestes reivindicacions resulta que es "vesteixen" amb actituds i argumentacions "presumptament progressistes"...
Per descomptat, alhora, cal no despistar-se i no deixar de denunciar qualsevol vestigi de vigència de les anomenades "teràpies de conversió". Sobretot, quan les persones afectades són menors, o persones majors d'edat però especialment vulnerables. Perquè no ho hem d'oblidar: en una societat amb graus o sectors homofòbics importants (en una societat "com la nostra", no ens enganyem), d'entrada una persona homosexual, "per definició", és especialment vulnerable. Tant, que de vegades, en alguns casos, pot ser necessari protegir-la. No només dels homòfobs... sinó també d'altres riscos, com ara dels discursos dels "predicadors queer".
(1) El poder de la mentida. Edicions Saldonar, 2018 (p. 108)
