El clau al peu

"El relato más popular sobre la transexualidad ha señalado que nuestro malestar reside en nuestro cuerpo y la solución es transformarlo. Sin embargo, otras voces han querido impugnar ese relato con nuevas preguntas: ¿y si el origen de nuestro malestar no estuviera en nuestro cuerpo?, ¿seguiría estando en el cuerpo el remedio?" Miquel Missé (1)

Una persona va al metge i li diu que li fa mal el peu, que hi té un clau clavat. El metge li mira el peu, i li diu que no hi té cap clau, que la causa del mal deu ser una altra. Aquesta persona insisteix, que sí, que hi té un clau clavat, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg.

O al revés. Una persona va al metge i li diu que li fa mal al peu, que és a causa dels maltractaments que va patir quan era petit. El metge li mira el peu, i li diu que el mal deu venir d'un clau que hi té clavat, i que caldria treure'l. Aquesta persona s'enfada, diu que el seu mal al peu és a causa dels seus traumes, que no li desautoritzi els seus patiments, i llavors el metge li diu que potser hauria d'anar a un psicòleg, a més de fer-se treure el clau.

En les dues històries la persona que sent mal o malestar el sent realment, i pateix, potser molt. Però que ella sigui qui sent el seu mal no vol dir, és obvi, que en reconegui la causa. I per tant, no pot tenir tampoc el millor criteri per saber quin és el remei més adequat.

Cal remarcar-ho, les vegades que faci falta: ningú no li pot negar el seu patiment. Però això no implica, també cal remarcar-ho, que se li hagi de donar la raó sobre quin és l'origen del seu mal. I tampoc, és clar, que se li hagi de facilitar allò que ella pugui considerar la solució adequada.

Més complicat, però en part semblant, és el que passa de vegades en els casos de persones que senten que viuen "en un cos equivocat", amb una anatomia sexual amb la qual no s'identifiquen. Els seus malestars, els seus patiments, són del tot reals, ningú no els pot qüestionar. Però això no vol dir que s'hagin de compartir les explicacions sobre la seva situació, ni les alternatives a les quals consideren que tenen dret, i la societat l'obligació, de facilitar-los.

En aquests casos, els altres, la societat, han de ser empàtics, reconèixer el sofriment d'aquestes persones (si és que aspirem a un model de societat d'aquest tipus, comprensiva i compassiva). Però no tenen cap obligació de compartir l'explicació que donen les persones afectades, ni l'obligació de facilitar-los les ajudes que demanin o exigeixin.

D'altra banda, el sofriment a causa que el propi cos no sigui com a un li agradaria que fos no és exclusiu de les persones que no s'identifiquen amb la morfologia sexual del seu cos. És també un sofriment de moltes altres persones, en relació amb els seus cossos. Per exemple, a causa del pes o volum, l'estatura, les faccions de la cara, la pell, els cabells... 

Hi ha molta gent que pateix, pel fet de no tenir el cos "que considera correcte", que pensa que hauria de tenir. És així per la senzilla raó que ningú no neix "amb el cos que ha triat" (com l'hauria de triar, abans de néixer?), sinó en el que li ha tocat. I el resultat és que els atzars de la vida i les esclavituds i arbitrarietats de les modes fan que hi hagi molta gent descontenta del seu cos. És un dels resultats d'aquesta societat "d'individus": de persones cada vegada més narcisistes, autocontemplatives, fràgils, consumistes i infantilitzades que entre tots anem construint i alguns van promocionant.

Per acabar, un recordatori incòmode, per a qui viu instal.lat en la queixa i la denuncia. Incòmode però imprescindible: del sofriment, en tant que experiència subjectiva, cadascú és responsable del seu. Aquesta responsabilitat no és delegable ni transferible. És a dir, si el món no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu fill no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, si el meu cos no és com a mi m'agradaria que fos, i a causa d'això pateixo, i resulta que jo no puc canviar ni el món, ni el meu fill, ni el meu cos, el que sí puc fer és una altra cosa: canviar "la relació que jo tinc" (els pensaments, les expectatives, per tal que llavors també canviïn els sentiments i les emocions), amb "la realitat", les realitats que, quan és el cas, és fora del meu abast modificar-les.

Podem plantejar-nos això, o seguir amb la queixa i la insistència. En el segon cas, és obvi que trobarem gent contenta a causa del nostre desig de transformacions corporals, sobretot si va acompanyat de l'exigència que sigui satisfet. En primer lloc, les indústries farmacològica i quirúrgica, les quals, per tal de seguir enriquint-se amb tractaments i intervencions d'aquest tipus, evidentment necessiten "clients" (via atenció privada o pública).

D'això ja en parlava Buda, fa uns 2.500 anys. De moment, però, sembla que entre Buda (o Zenó de Cítion), guanyen les multinacionals del desig, de les pastilles i del bisturí.

--
(1) www.miguelmisse.com/iniciativa/a-la-conquista-del-cuerpo-equivocado-de-miquel-misse/ (2023)

El centre de dia

En un centre de dia per a persones amb problemes d'addiccions un dia parlen de la transsexualitat. Un dels usuaris diu que si un dia veu una noia que li agrada, i queda amb ella per tenir-hi relacions sexuals, i que quan es despullen veu que la noia té penis i testicles, es sentirà enganyat. Diu que la noia, la noia que llavors veu que és trans, l'hauria d'haver avisat "de la seva peculiaritat".

Llavors, una educadora li diu: "I si al despullar-vos haguessis vist que tenia una berruga o una piga que no t'agradava, també l'hauries rebutjat? No seria en els dos casos una discriminació semblant?"

No és una història inventada, és real; de vegades aquest és el nivell de la reflexió, "l'estat de la qüestió", quan en segons quins ambients es parla d'aquest tema: és igual una piga o una berruga que un penis i uns testicles... Són només "diferents tipus de diferències".

Aquest cas me l'explica el protagonista, l'usuari d'aquest centre de dia. I alhora em pregunta què en penso. Jo li dic dues coses. Primer, que l'argument d'aquesta educadora és ridícul, llastimós. I segon, li dic, li subratllo, que si ell va al centre del dia és par tal d'aprendre a controlar el seu problema d'addiccions, de manera que si alguna vegada, alguna estona, es parla "de coses d'aquestes", és millor que no digui res. Perquè participar-hi suposa malbaratar unes energies que ell ha de dedicar de manera preferent al tema de les addiccions.

Té molta importància, aquest cas que he exposat? De fet, no és significatiu de res, perquè a tot arreu hi pot haver persones amb opinions pintoresques. O ridícules. El que sí que té més importància és el context d'aquesta història. Perquè en aquest centre de dia ("d'addiccions", cal subratllar-ho), es veu que de forma periòdica fan sessions per parlar "d'identitats de gènere". Per quin motiu? És un misteri. Potser perquè pensen que, a causa de problemes d'identitat de gènere, algunes persones poden acabar tenint problemes d'addiccions? No ho sé. 

Però si el raonament fos aquest, pel mateix motiu al centre de dia haurien de fer sessions dedicades al racisme, la xenofòbia, les discapacitats, els pèl-rojos, els grassos, etc. Perquè també poden generar malestars, uns malestars que després potser poden dur a les addiccions. Estaria bé, parlar de tot això? Potser sí, però el problema seria que, tocant tantes tecles, el temps per dedicar a les addiccions seria cada vegada més petit. I, per tant, la feina que es podria fer (relacionada amb les addiccions, ho torno a subratllar, no ens oblidem dels objectius d'aquests centres de dia), seria molt poca.

D'altra banda, que en aquest centre part del temps es dediqui al tema de les identitats de gènere no és el més greu: potser només és el resultat del criteri de la directora del centre, que ha decidit incloure, pel motiu personal que sigui, aquest contingut al programa d'activitats del centre de dia que dirigeix. 

Dic que no és greu, o només és relativament greu, perquè una altra possibilitat, més inquietant, és que aquest contingut sigui determinat per qui s'ocupa dels continguts dels programes dels diferents centres de dia dedicats al tema de les addiccions. No en tinc ni idea, però naturalment, de com més amunt parteixi el criteri o decisió, el problema és més greu, perquè afecta més usuaris.

Transicions i codependències

"Si quieres librarte de la codependencia, tendrás que hacer algo para que se vaya." Melody Beattie (1)

El concepte de codependència no tothom l'explica de la mateixa manera. Es fa servir sobretot en els casos de les relacions entre una persona amb problemes d'addiccions, i un familiar seu, aquell de qui l'addicte n'és més dependent, ja sigui la mare, la parella, la germana, l'amiga... (ho poso en femení perquè encara que no sigui sempre així, crec que les dones hi estan més exposades).

La persona amb una relació de codependència amb el seu familiar consumidor viu supeditada al tipus de vida, de demandes i de coaccions emocionals de la persona addicta. Viu de manera reactiva, ja sigui motivada per la por del que pugui fer o li pugui passar a l'altre, o pel desig d'allò que voldria que fes. Alhora, està convençuda que tot el que ella fa i com ho fa és perquè l'estima: com que l'estima, li vol alleujar els seus problemes, els seus patiments, sense entendre que els problemes només els pot resoldre l'altre, l'addicte.

La persona codependent és una persona insegura i plena de por i, per tant, molt manipulable. I a causa de tot això, té una vida bastant encongida i desgraciada. Per partida doble. Perquè a més de la seva esclavitud i malestar, en lloc d'ajudar de manera efectiva el seu familiar amb problemes de consums, el que fa és afavorir la cronificació i consolidació dels consums. Perquè amb la seva forma d'estimació és incapaç de posar els límits necessaris que, d'una banda, la protegirien a ella, i d'una altra banda, obligarien l'addicte a moure fitxa, a autoresponsabilitzar-se, perquè ja no podria seguir manipulant.

No sé si ho he explicat de la millor manera, però si més no penso que pot servir per explicar el que volia explicar avui: el que jo considero també relacions de codependència entre una persona que diu que té un cos equivocat, i els seus familiars més propers, quan és el cas que aquests familiars tenen por del que podria passar si li portessin la contrària i, llavors, amb aquesta por, la van acompanyant en les seves decisions, encara que aquest camí els faci patir.

He dit "quan és el cas", perquè hi ha dos possibles escenaris més: un, quan la família comparteix plenament la postura i decisions d'aquesta persona, i una altra, quan la família diu que no en vol saber res, i la rebutja. Entremig d'aquests dos escenaris, és on s'ubica el que he exposat, associat a relacions de codependència, a causa, tal com he dit, de les diferents pors, inseguretats, amors malentesos, eventuals sentiments de culpabilitat, vergonyes, etc., que poden afectar els familiars de la persona "trans".

D'aquests casos, potser se n'hauria de parlar més. I com en tots els casos de relacions de codependència, s'hauria d'explicar a les persones codependents que aquest tipus de relació no és saludable per a ningú. Ni per a elles, ni per a la persona que estimen.

--
(1) Citada per Robin Barnett a "Un adicto en casa", Yonhibooks / Nextdoorpublishers, 2022 (p. 241).

Les persones oblidades

"Los deseos exigían ser derechos.

Y el mundo empezó a llenarse

de seres humanos de plastilina."

Araceli Pancorbo (1)

Al matí la Marta diu que vol tenir un fill. Al migdia diu que és un home, i que vol iniciar la transició. I al vespre diu que es vol suïcidar. No és un acudit, ni una invenció: hi ha persones tan confoses i amb estats emocionals tan inestables a les quals els poden passar coses d'aquestes. Algunes al final es suïciden.

Potser els canvis són una mica més lents, un dia una cosa, un altre dia una altra... I no cal tampoc que els canvis siguin els esmentats, poden ser altres. El que és constant és "la pulsió del canvi". Si se'ls apliqués la terminologia que es fa servir amb el tipus de bipolars que oscil.len molt sovint, a les persones com la Marta també se les podria etiquetar com a "cicladores ràpides".

A mesura que s'han anat facilitant els requisits i tràmits quan una persona diu que sent "que el cos que li correspon és un altre", i llavors ho vol corregir, tant al registre civil com a la farmàcia i al quiròfan, ningú ha pensat en com podia afectar això a les persones com la Marta. I si hi ha pensat, suposo que ha pensat que era "un dany col.lateral" que calia assumir.

O potser ha pensat això altre: que "tots" els problemes de la Marta venien de la "imposició", quan va néixer, d'un sexe que després ella va veure que no concordava "amb el que sentia". I que va ser a partir de llavors, de les conseqüències "d'aquella arbitrarietat inicial" en el moment de néixer, que després van venir tots els greus problemes mentals i biogràfics que han condicionat la vida de la Marta. 

Hi ha persones que diuen aquestes coses. Costa imaginar que hagin tingut gaire contacte amb el món de la salut mental, més concretament amb el dels trastorns de la personalitat, i de manera encara més concreta, amb el del Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), que seria l'etiqueta que potser correspondria a la Marta.

Mentrestant, la Marta, i les persones com ella, desvalgudes a causa de les seves inseguretats, ansietats i impulsivitats, amb l'arribada d'aquesta ideologia sobre les "identitats sentides", encara se senten més extraviades. Perquè centrifugades per les seves confusions, ansietats i impulsos, és normal que es puguin plantejar canviar de sexe, si pensen que pot ser la solució dels seus malestars. De la mateixa manera que també els poden passar pel cap altres eventuals canvis, de tota mena, amb el mateix propòsit o il.lusió. Perquè la fantasia que "canviant" (el que sigui), alleujarà el seu patiment, és molt temptadora. (2)

Malauradament, les coses no funcionen així. I si en un moment donat, per exemple, pensen que la solució és fer-se veganes, o no menjar perquè es veuen grasses, o fer-se un tatuatge al front per il.luminar-se la ment... tots aquests canvis (com també un eventual cavi transsexual), no poden alleujar ni un bri el seu malestar existencial. Al contrari, encara el poden consolidar, perquè la fantasia dels canvis com a solució el que fa és seguir mantenint ocults, o evitats, els veritables motius dels seus patiments: el seu trastorn mental.

Elles estan extraviades, i els creients de la cosa queer, amb les seves teories i reivindicacions, amb la seva publicitat i els seus proselitismes, amb el seu intrusisme irresponsable, alimenten l'extraviament d'aquestes persones. I com que les creences (i l'orgull, i el narcisisme), normalment són inexpugnables, llavors, quan "alguna Marta es suïcida", si en el seu historial hi ha referències a la seva confusió en relació amb la seva identitat sexual (cosa habitual en les persones TLP), pot ser temptador, per als creients de la religió queer, atribuir la seva mort "a la societat transfòbica". (3)

Perquè fins i tot si és el cas que han conegut alguna Marta, probablement no han tingut l'interès, ni la paciència, ni la humilitat, per dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per poder arribar a conèixer de debò una mica aquesta persona. Perquè per arribar a conèixer aquestes persones (qualsevol persona, però aquestes encara més), calen moltes hores de proximitat i atenció. Amb elles, i amb els seus familiars. Molt temps de paraules, i potser de silencis, de vegades potser a les sales d'espera d'urgències dels hospitals...

Que quedi clar, abans d'acabar: avui només parlo de persones amb greus problemes mentals, "no de tot el col.lectiu trans". De tot el col.lectiu, en general, ja n'he parlat moltes altres vegades, mentre que d'aquest tema en concret d'avui crec que no ho havia fet encara.

--
(1) pulgacuentos.blogspot.com, 3/7/2020 (2023)
(2) He fet servir el cas concret de les persones amb TLP perquè considero que és el més greu. Però amb malestars de menys intensitat, però capaços d'alimentar igualment aquesta fantasia "que canviant embolcalls es poden resoldre els problemes", hi ha moltes noies i nois joves que poden ser també víctimes "d'aquests cants de sirena transsexuals". Amb el resultat que un problema de desorientació adolescent els pot acabar complicant tota la vida.
(3) "Els oblidats dels oblidats" (Carles Caparrós, 2011) és un documental sobre com es tracten els malalts mentals a alguns llocs de l'Àfrica subsahariana. "Els altres oblidats" podria ser el títol d'un altre documental, sobre les persones com la Marta i la repercussió en les seves vides de la difusió de les teories i les reivindicacions queer, i de la seva arribada a l'àmbit legislatiu.

Cossos i caps equivocats

Si es pot néixer, diuen, amb un cos equivocat, es pot néixer també amb un cap equivocat?

Si es neix amb un cos equivocat i es vol corregir l'equivocació corregint el cos, es pot corregir també un cap equivocat corregint el cap?

(significat de 'cap' en aquest text: no com una part física del cos, sinó com un conglomerat de sentiments, pensaments, desitjos, pulsions...)

Si hi ha cossos i caps eventualment equivocats, i llavors algú tracta de corregir allò que, "ell", considera una equivocació, ¿per què tanta fúria, fins i tot persecució legal, amb les iniciatives que volen acompanyar "determinats canvis de cap", quan són decidits lliurement pels propietaris dels caps que prenen aquesta decisió?

Si s'argumenta, tal com passa, que aquestes persones no són mai tan lliures com diuen, ja que la seva voluntat i les seves decisions són resultat de pressions de tercers, ¿aquest argument no es podria aplicar, també, en els casos dels "canvis de cossos"?

Un argument és vàlid per la seva coherència, o només ho és quan reforça els pensaments i sentiments de l'argumentador? 

Com un calfred, de Juny Siva

"Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats."
J.V. Foix (Les irreals omegues, fragment)

Llegeixo "Com un calfred, et veig", de la Juny Siva (1). El llibre entenc que és un intent de denúncia de la marginació, l'assetjament i els maltractaments que pateixen les dones trans (els homes trans al llibre no hi són). Però està escrit d'una manera que sovint costa d'entendre allò que vol dir, i una pàgina rere l'altra, això es va fent bastant feixuc. De fet, començo a llegir el llibre, i l'acabo fullejant: "massa focs artificials" (i també desordre).

En aquest sentit, en part tinc la sensació d'estar llegint un poemari d'en Foix, a causa del llenguatge, de la gramàtica i del vocabulari (d'aquí la cita inicial). És una de les pegues que hi trobo, al llibre, que el text no sigui més planer i senzill. Vaja (per dir-ho d'alguna manera), més com els d'en Pla, o del Maragall... Perquè és clar, quan un escriu, "el com" facilita (o dificulta), que es pugui entendre "el què" (si algú ho llegeix, i si és que n'hi ha, de què). I en aquest cas de la Juny, aquesta facilitació sembla que ha estat, pel motiu que sigui, intencionadament rebutjada (començant pel títol, que també podria ser perfectament el d'un poema d'en Foix, és a dir, "críptic"). (2)

"Com un calfred..." Doncs sí, una mena de calfred. Perquè només començar, amb el glossari introductori queda ben situat el tema: aquí parlarem d'això, "d'aquesta teologia dogmàtica" resumida al glossari. No hi vinguis a buscar altres coses. L'abordatge és d'aquest tipus, segueix aquesta seqüència: "després de la invenció de Déu", llavors ve "la invenció dels seus Atributs", i a continuació ja només toca parlar (o ja només es pot parlar), "de les divagacions entre els Creients d'aquestes Creences".

Com a resum del llibre, diria això, que està adreçat "a les persones ja convençudes", incondicionals, que no necessiten cap mena de reflexions, sinó només confirmacions: "Gràcies, Juny, pensem això mateix, i ens agrada trobar qui pensa com nosaltres, ja que així consolidem les nostres creences". Vaja, com el Llibre Vermell de Mao pels de Sendero Luminoso, o els textos de Monsenyor Escrivá per a la gent de l'Opus Dei... o els d'albiraments d'ovnis pels qui creuen en les visites d'extraterrestres. 

Com que el text (penso jo) només és útil a les persones ja convençudes, probablement té poca utilitat i interès per a la resta. I no hi ha la possibilitat, en conseqüència, de fer la feina pedagògica que, presumptament, potser es pretenia amb la publicació d'un llibre com aquest. Ho reitero: trobo que és un embolic de llibre. I alhora una oportunitat perduda, perquè a l'estar tot embolicat, fins i tot queda desdibuixada la que hauria de ser la reivindicació principal, legítima i necessària: la de la necessitat de no tolerar les agressions a les persones Trans "pel fet de ser-ho". 

Perquè quan al llibre es fa referència al tema de les agressions, es fa de la mateixa manera que ho fan "els creients d'altres religions", quan qualifiquen també d'agressions intolerables el fet que altres persones puguin discrepar de les seves idees. Confondre fets i paraules (per molt que de vegades puguin estar força relacionades), és propi dels "pensaments dictatorials". I en aquest cas, el llenguatge del llibre és molt semblant al dels integristes (musulmans, catòlics, comunistes, vegetarians, futbolístics, etc.), que defensen iradament la necessitat de no permetre, i fins i tot la necessitat de penar, l'ofensa "a les seves creences". Una mena d'intolerància, semblant entre aquests col.lectius alhora tan diferents, que hauria de fer pensar una mica als creients d'aquesta nova religió. (3)

De vegades (igual que els textos dels apologistes "de les altres religions" que he esmentat), el text de la Juny es torna fins i tot desagradable, a causa dels seus fonamentalismes i afirmacions rotundes... Com si fos una mena d'inquisidor, un Nicolau Eimeric teòleg de la transsexualitat, i estigués escrivint el seu particular 'Directorium inquisitorum' contra totes les persones discrepants del seu punt de vista. (4)

--
(1) El nom està escrit al llibre amb minúscules, però amb majúscules als crèdits, a la part dels drets d'autor. I com que a mi hi ha "convencions" que em sembla que fan la vida, o les lectures, més fàcils, aquí m'he decantat per les majúscules. Posar la voluntat de diferenciació pel davant de la voluntat de comprensió trobo que és bastant incompatible amb la voluntat de comunicació (que si més no "se li suposa").
(2) Una altra manera de dir el que he dit sobre en Foix seria aquesta. Quan anava a col.legi, em parlaven de dues escoles o tendències literàries,  crec que del Segle d'Or espanyol, una "sobria y concisa", i l'altra, "recargada, efectista y sonora". En el cas de la Juny, la cosa va dels excessos de la segona escola. 
(3) A les persones com la Juny potser els convindria llegir idees com les que exposa Richard Malka, l'advocat de Charlie Hebdo, a l'entrevista "La frase 'tú me debes respeto' es muy mafiosa" (La Vanguardia, 25/8/2023). 
(4) Tinc el costum de llegir els llibres amb un paper i un llapis al costat, per tal d'anar anotant el que em sembla que vull retenir de la lectura, indicant-ne alhora la pàgina, per si en un altre moment vull repassar el text. Vaig començar aquest llibre també així, però de seguida ho vaig deixar estar, perquè m'hauria marejat, intentant el meu sistema habitual d'anotacions, a causa del desgavell que, per a mi, és el text. Per això avui tampoc no n'incorporo cites, perquè no em vaig fer aquesta "guia personal de lectura", i perquè a més, el llibre, que era d'una biblioteca, ja l'he tornat (hi ha llibres que no m'agrada comprar-los, per no contribuir "al balanç d'explotació" dels autors, editors i promotors).

Vocacions i identitats

Hi pot haver alguna relació entre una noia que es fa monja de clausura i un noi que es fa transsexual? 

Primer avís. No pretenc fer cap generalització sobre la vocació i la decisió de les dones que es fan monges de clausura, ni sobre els motius pels quals una persona es pot identificar i viure com a transsexual. Res de generalitzacions: només vull parlar de dos casos concrets, que conec una mica, a partir dels quals em sembla possible formular la pregunta inicial.

Ella era una noia inquieta, des del meu punt de vista existencialment despistada, cosa d'altra banda bastant habitual a la seva edat. Des de la seva inquietud, buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida. I al final el va trobar. Primer, a través de la fe (religiosa), abans inexistent o molt feble, i que llavors es va anar enfortint. Fins que va arribar a un punt que, ja molt ferma, va començar a veure la vida com a monja de clausura com una opció real. Més endavant, amb el convenciment que aquella era "la seva vocació", va decidir fer el pas d'entrar en un convent.

Ell era un noi, des del meu punt de vista, també existencialment despistat, cosa també normal a la seva edat. Des de la seva inquietud, també buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida, i al final el va trobar. Fins aquí, he repetit les mateixes frases que he fet servir per a referir-me a ella.

Però ell, quan va trobar el sentit, el va trobar en ser "ella". I va començar una immersió en el món de la transsexualitat, i es va anar convencent, va anar "descobrint", la seva feminitat. "La seva veritable naturalesa". Després, va començar tant la seva autotransformació com el seu activisme reivindicatiu "de la cosa transsexual", en diferents àmbits i fronts.

Feta aquesta doble exposició (òbviament esquemàtica), la resposta meva a la pregunta inicial és aquesta: la relació entre la monja de clausura i l'ara "ella" transsexual (i torno a repetir que parlo exclusivament d'aquestes dues persones, de ningú més), és que, tant ella com "ella", en lloc de l'opció de vida que han triat podrien haver acabat triant-ne "qualsevol altra"... sempre que hagués sigut una opció prou potent per sadollar la seva necessitat "d'un sentit"; la seva necessitat de trobar un agafador que els donés seguretat, i la seva necessitat de tenir un objectiu en el qual abocar tota la seva gran energia.

Dit d'una altra manera: considero que, en un altre entorn, aquestes dues persones es podrien haver decantat per fer-se, per exemple, de la guerrilla maoista Sendero Luminoso, o per anar-se'n a una reserva a protegir goril.les, o per afiliar-se a VOX... I de qualsevol d'aquestes opcions, sens dubte, n'haurien sigut unes proselitistes extremes, integristes, messiàniques. Perquè aquesta és sovint una característica "dels nous conversos", sigui quina sigui la naturalesa de la seva conversió, l'opció concreta que triïn.

Bé, aquest és el meu punt de vista, i no pretenc convèncer ningú: és com ho veig jo i, un cop exposat, ja està.