Les persones oblidades

"Los deseos exigían ser derechos.

Y el mundo empezó a llenarse

de seres humanos de plastilina."

Araceli Pancorbo (1)

Al matí la Marta diu que vol tenir un fill. Al migdia diu que és un home, i que vol iniciar la transició. I al vespre diu que es vol suïcidar. No és un acudit, ni una invenció: hi ha persones tan confoses i amb estats emocionals tan inestables a les quals els poden passar coses d'aquestes. Algunes al final es suïciden.

Potser els canvis són una mica més lents, un dia una cosa, un altre dia una altra... I no cal tampoc que els canvis siguin els esmentats, poden ser altres. El que és constant és "la pulsió del canvi". Si se'ls apliqués la terminologia que es fa servir amb el tipus de bipolars que oscil.len molt sovint, a les persones com la Marta també se les podria etiquetar com a "cicladores ràpides".

A mesura que s'han anat facilitant els requisits i tràmits quan una persona diu que sent "que el cos que li correspon és un altre", i llavors ho vol corregir, tant al registre civil com a la farmàcia i al quiròfan, ningú ha pensat en com podia afectar això a les persones com la Marta. I si hi ha pensat, suposo que ha pensat que era "un dany col.lateral" que calia assumir.

O potser ha pensat això altre: que "tots" els problemes de la Marta venien de la "imposició", quan va néixer, d'un sexe que després ella va veure que no concordava "amb el que sentia". I que va ser a partir de llavors, de les conseqüències "d'aquella arbitrarietat inicial" en el moment de néixer, que després van venir tots els greus problemes mentals i biogràfics que han condicionat la vida de la Marta. 

Hi ha persones que diuen aquestes coses. Costa imaginar que hagin tingut gaire contacte amb el món de la salut mental, més concretament amb el dels trastorns de la personalitat, i de manera encara més concreta, amb el del Trastorn Límit de la Personalitat (TLP), que seria l'etiqueta que potser correspondria a la Marta.

Mentrestant, la Marta, i les persones com ella, desvalgudes a causa de les seves inseguretats, ansietats i impulsivitats, amb l'arribada d'aquesta ideologia sobre les "identitats sentides", encara se senten més extraviades. Perquè centrifugades per les seves confusions, ansietats i impulsos, és normal que es puguin plantejar canviar de sexe, si pensen que pot ser la solució dels seus malestars. De la mateixa manera que també els poden passar pel cap altres eventuals canvis, de tota mena, amb el mateix propòsit o il.lusió. Perquè la fantasia que "canviant" (el que sigui), alleujarà el seu patiment, és molt temptadora. (2)

Malauradament, les coses no funcionen així. I si en un moment donat, per exemple, pensen que la solució és fer-se veganes, o no menjar perquè es veuen grasses, o fer-se un tatuatge al front per il.luminar-se la ment... tots aquests canvis (com també un eventual cavi transsexual), no poden alleujar ni un bri el seu malestar existencial. Al contrari, encara el poden consolidar, perquè la fantasia dels canvis com a solució el que fa és seguir mantenint ocults, o evitats, els veritables motius dels seus patiments: el seu trastorn mental.

Elles estan extraviades, i els creients de la cosa queer, amb les seves teories i reivindicacions, amb la seva publicitat i els seus proselitismes, amb el seu intrusisme irresponsable, alimenten l'extraviament d'aquestes persones. I com que les creences (i l'orgull, i el narcisisme), normalment són inexpugnables, llavors, quan "alguna Marta es suïcida", si en el seu historial hi ha referències a la seva confusió en relació amb la seva identitat sexual (cosa habitual en les persones TLP), pot ser temptador, per als creients de la religió queer, atribuir la seva mort "a la societat transfòbica". (3)

Perquè fins i tot si és el cas que han conegut alguna Marta, probablement no han tingut l'interès, ni la paciència, ni la humilitat, per dedicar-li el temps i l'atenció necessaris per poder arribar a conèixer de debò una mica aquesta persona. Perquè per arribar a conèixer aquestes persones (qualsevol persona, però aquestes encara més), calen moltes hores de proximitat i atenció. Amb elles, i amb els seus familiars. Molt temps de paraules, i potser de silencis, de vegades potser a les sales d'espera d'urgències dels hospitals...

Que quedi clar, abans d'acabar: avui només parlo de persones amb greus problemes mentals, "no de tot el col.lectiu trans". De tot el col.lectiu, en general, ja n'he parlat moltes altres vegades, mentre que d'aquest tema en concret d'avui crec que no ho havia fet encara.

--
(1) pulgacuentos.blogspot.com, 3/7/2020 (2023)
(2) He fet servir el cas concret de les persones amb TLP perquè considero que és el més greu. Però amb malestars de menys intensitat, però capaços d'alimentar igualment aquesta fantasia "que canviant embolcalls es poden resoldre els problemes", hi ha moltes noies i nois joves que poden ser també víctimes "d'aquests cants de sirena transsexuals". Amb el resultat que un problema de desorientació adolescent els pot acabar complicant tota la vida.
(3) "Els oblidats dels oblidats" (Carles Caparrós, 2011) és un documental sobre com es tracten els malalts mentals a alguns llocs de l'Àfrica subsahariana. "Els altres oblidats" podria ser el títol d'un altre documental, sobre les persones com la Marta i la repercussió en les seves vides de la difusió de les teories i les reivindicacions queer, i de la seva arribada a l'àmbit legislatiu.

Cossos i caps equivocats

Si es pot néixer, diuen, amb un cos equivocat, es pot néixer també amb un cap equivocat?

Si es neix amb un cos equivocat i es vol corregir l'equivocació corregint el cos, es pot corregir també un cap equivocat corregint el cap?

(significat de 'cap' en aquest text: no com una part física del cos, sinó com un conglomerat de sentiments, pensaments, desitjos, pulsions...)

Si hi ha cossos i caps eventualment equivocats, i llavors algú tracta de corregir allò que, "ell", considera una equivocació, ¿per què tanta fúria, fins i tot persecució legal, amb les iniciatives que volen acompanyar "determinats canvis de cap", quan són decidits lliurement pels propietaris dels caps que prenen aquesta decisió?

Si s'argumenta, tal com passa, que aquestes persones no són mai tan lliures com diuen, ja que la seva voluntat i les seves decisions són resultat de pressions de tercers, ¿aquest argument no es podria aplicar, també, en els casos dels "canvis de cossos"?

Un argument és vàlid per la seva coherència, o només ho és quan reforça els pensaments i sentiments de l'argumentador? 

Com un calfred, de Juny Siva

"Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
-Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats."
J.V. Foix (Les irreals omegues, fragment)

Llegeixo "Com un calfred, et veig", de la Juny Siva (1). El llibre entenc que és un intent de denúncia de la marginació, l'assetjament i els maltractaments que pateixen les dones trans (els homes trans al llibre no hi són). Però està escrit d'una manera que sovint costa d'entendre allò que vol dir, i una pàgina rere l'altra, això es va fent bastant feixuc. De fet, començo a llegir el llibre, i l'acabo fullejant: "massa focs artificials" (i també desordre).

En aquest sentit, en part tinc la sensació d'estar llegint un poemari d'en Foix, a causa del llenguatge, de la gramàtica i del vocabulari (d'aquí la cita inicial). És una de les pegues que hi trobo, al llibre, que el text no sigui més planer i senzill. Vaja (per dir-ho d'alguna manera), més com els d'en Pla, o del Maragall... Perquè és clar, quan un escriu, "el com" facilita (o dificulta), que es pugui entendre "el què" (si algú ho llegeix, i si és que n'hi ha, de què). I en aquest cas de la Juny, aquesta facilitació sembla que ha estat, pel motiu que sigui, intencionadament rebutjada (començant pel títol, que també podria ser perfectament el d'un poema d'en Foix, és a dir, "críptic"). (2)

"Com un calfred..." Doncs sí, una mena de calfred. Perquè només començar, amb el glossari introductori queda ben situat el tema: aquí parlarem d'això, "d'aquesta teologia dogmàtica" resumida al glossari. No hi vinguis a buscar altres coses. L'abordatge és d'aquest tipus, segueix aquesta seqüència: "després de la invenció de Déu", llavors ve "la invenció dels seus Atributs", i a continuació ja només toca parlar (o ja només es pot parlar), "de les divagacions entre els Creients d'aquestes Creences".

Com a resum del llibre, diria això, que està adreçat "a les persones ja convençudes", incondicionals, que no necessiten cap mena de reflexions, sinó només confirmacions: "Gràcies, Juny, pensem això mateix, i ens agrada trobar qui pensa com nosaltres, ja que així consolidem les nostres creences". Vaja, com el Llibre Vermell de Mao pels de Sendero Luminoso, o els textos de Monsenyor Escrivá per a la gent de l'Opus Dei... o els d'albiraments d'ovnis pels qui creuen en les visites d'extraterrestres. 

Com que el text (penso jo) només és útil a les persones ja convençudes, probablement té poca utilitat i interès per a la resta. I no hi ha la possibilitat, en conseqüència, de fer la feina pedagògica que, presumptament, potser es pretenia amb la publicació d'un llibre com aquest. Ho reitero: trobo que és un embolic de llibre. I alhora una oportunitat perduda, perquè a l'estar tot embolicat, fins i tot queda desdibuixada la que hauria de ser la reivindicació principal, legítima i necessària: la de la necessitat de no tolerar les agressions a les persones Trans "pel fet de ser-ho". 

Perquè quan al llibre es fa referència al tema de les agressions, es fa de la mateixa manera que ho fan "els creients d'altres religions", quan qualifiquen també d'agressions intolerables el fet que altres persones puguin discrepar de les seves idees. Confondre fets i paraules (per molt que de vegades puguin estar força relacionades), és propi dels "pensaments dictatorials". I en aquest cas, el llenguatge del llibre és molt semblant al dels integristes (musulmans, catòlics, comunistes, vegetarians, futbolístics, etc.), que defensen iradament la necessitat de no permetre, i fins i tot la necessitat de penar, l'ofensa "a les seves creences". Una mena d'intolerància, semblant entre aquests col.lectius alhora tan diferents, que hauria de fer pensar una mica als creients d'aquesta nova religió. (3)

De vegades (igual que els textos dels apologistes "de les altres religions" que he esmentat), el text de la Juny es torna fins i tot desagradable, a causa dels seus fonamentalismes i afirmacions rotundes... Com si fos una mena d'inquisidor, un Nicolau Eimeric teòleg de la transsexualitat, i estigués escrivint el seu particular 'Directorium inquisitorum' contra totes les persones discrepants del seu punt de vista. (4)

--
(1) El nom està escrit al llibre amb minúscules, però amb majúscules als crèdits, a la part dels drets d'autor. I com que a mi hi ha "convencions" que em sembla que fan la vida, o les lectures, més fàcils, aquí m'he decantat per les majúscules. Posar la voluntat de diferenciació pel davant de la voluntat de comprensió trobo que és bastant incompatible amb la voluntat de comunicació (que si més no "se li suposa").
(2) Una altra manera de dir el que he dit sobre en Foix seria aquesta. Quan anava a col.legi, em parlaven de dues escoles o tendències literàries,  crec que del Segle d'Or espanyol, una "sobria y concisa", i l'altra, "recargada, efectista y sonora". En el cas de la Juny, la cosa va dels excessos de la segona escola. 
(3) A les persones com la Juny potser els convindria llegir idees com les que exposa Richard Malka, l'advocat de Charlie Hebdo, a l'entrevista "La frase 'tú me debes respeto' es muy mafiosa" (La Vanguardia, 25/8/2023). 
(4) Tinc el costum de llegir els llibres amb un paper i un llapis al costat, per tal d'anar anotant el que em sembla que vull retenir de la lectura, indicant-ne alhora la pàgina, per si en un altre moment vull repassar el text. Vaig començar aquest llibre també així, però de seguida ho vaig deixar estar, perquè m'hauria marejat, intentant el meu sistema habitual d'anotacions, a causa del desgavell que, per a mi, és el text. Per això avui tampoc no n'incorporo cites, perquè no em vaig fer aquesta "guia personal de lectura", i perquè a més, el llibre, que era d'una biblioteca, ja l'he tornat (hi ha llibres que no m'agrada comprar-los, per no contribuir "al balanç d'explotació" dels autors, editors i promotors).

Vocacions i identitats

Hi pot haver alguna relació entre una noia que es fa monja de clausura i un noi que es fa transsexual? 

Primer avís. No pretenc fer cap generalització sobre la vocació i la decisió de les dones que es fan monges de clausura, ni sobre els motius pels quals una persona es pot identificar i viure com a transsexual. Res de generalitzacions: només vull parlar de dos casos concrets, que conec una mica, a partir dels quals em sembla possible formular la pregunta inicial.

Ella era una noia inquieta, des del meu punt de vista existencialment despistada, cosa d'altra banda bastant habitual a la seva edat. Des de la seva inquietud, buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida. I al final el va trobar. Primer, a través de la fe (religiosa), abans inexistent o molt feble, i que llavors es va anar enfortint. Fins que va arribar a un punt que, ja molt ferma, va començar a veure la vida com a monja de clausura com una opció real. Més endavant, amb el convenciment que aquella era "la seva vocació", va decidir fer el pas d'entrar en un convent.

Ell era un noi, des del meu punt de vista, també existencialment despistat, cosa també normal a la seva edat. Des de la seva inquietud, també buscava un sentit, un objectiu, per a la seva vida, i al final el va trobar. Fins aquí, he repetit les mateixes frases que he fet servir per a referir-me a ella.

Però ell, quan va trobar el sentit, el va trobar en ser "ella". I va començar una immersió en el món de la transsexualitat, i es va anar convencent, va anar "descobrint", la seva feminitat. "La seva veritable naturalesa". Després, va començar tant la seva autotransformació com el seu activisme reivindicatiu "de la cosa transsexual", en diferents àmbits i fronts.

Feta aquesta doble exposició (òbviament esquemàtica), la resposta meva a la pregunta inicial és aquesta: la relació entre la monja de clausura i l'ara "ella" transsexual (i torno a repetir que parlo exclusivament d'aquestes dues persones, de ningú més), és que, tant ella com "ella", en lloc de l'opció de vida que han triat podrien haver acabat triant-ne "qualsevol altra"... sempre que hagués sigut una opció prou potent per sadollar la seva necessitat "d'un sentit"; la seva necessitat de trobar un agafador que els donés seguretat, i la seva necessitat de tenir un objectiu en el qual abocar tota la seva gran energia.

Dit d'una altra manera: considero que, en un altre entorn, aquestes dues persones es podrien haver decantat per fer-se, per exemple, de la guerrilla maoista Sendero Luminoso, o per anar-se'n a una reserva a protegir goril.les, o per afiliar-se a VOX... I de qualsevol d'aquestes opcions, sens dubte, n'haurien sigut unes proselitistes extremes, integristes, messiàniques. Perquè aquesta és sovint una característica "dels nous conversos", sigui quina sigui la naturalesa de la seva conversió, l'opció concreta que triïn.

Bé, aquest és el meu punt de vista, i no pretenc convèncer ningú: és com ho veig jo i, un cop exposat, ja està.

Dones, futbol i transicions

Crucificats pel desmesurat protagonisme mediàtic i cretinitzador del futbol professional masculí, ara s'afegeixen al desgavell les dones. Reclamen la igualtat de drets: volen, exigeixen, la mateixa atenció pública que reben els futbolistes masculins. De manera que si no n'hi havia prou amb el plat omnipresent i estupiditzador del futbol masculí, doncs ara dos plats, també el del futbol femení.

Com que a més sembla que és un procés irreversible, caldrà tenir paciència... o "encara més paciència" que quan només ens donaven la tabarra amb el futbol masculí. Un horror, un desastre, una veritable calamitat.

D'altra banda, ara també s'obrirà un escenari ben interessant. ¿Què passarà, quan un futbolista home, desitjós de més protagonisme esportiu (perquè potser al seu equip no passa de suplent), vagi al Registre Civil, digui "que sent que és una dona", l'inscriguin com a tal i, llavors, s'ofereixi a un club femení de futbol?

¿Els clubs femenins fitxaran aquestes "abans homes", ja que el seu avantatge físic les farà més competitives? ¿Les jugadores a l'equip de les quals estigui previst el fitxatge d'una d'aquestes noves "jugadores", s'hi oposaran perquè veuran que llavors elles tindran més dificultats per ser titulars? I les jugadores dels altres equips sense "jugadores trans", ¿estaran d'acord en competir amb aquestes "abans homes"?

Ja ha passat a altres esports, i potser a algun lloc també amb el futbol, ho desconec. Però passi el que passi (i passarà, és només qüestió de temps), "serà interessant".

Mentrestant, també ens podem imaginar altres escenaris, alternatius o paral.lels. Per exemple, la creació d'una "tercera lliga", només per a persones trans. Seria un invent que, a més, encaixaria amb les teories d'alguns opinadors queer, que diuen que de sexes "n'hi ha més de dos". I així, amb aquesta "triple oferta" (lliga masculina, lliga femenina i lliga trans), els/les espectadors/es consumidors/es de futbol podria anar als partits que els semblessin més atractius, ja fos per la cosa estrictament esportiva... o la morbosa.

Tot arribarà.

Els PrEP: "Volem follar sense preservatius!"

"La profilaxi preexposició, coneguda popularment com a PrEP per les seves sigles en anglès (Pre-Exposure Prophylaxis), és una estratègia de prevenció del VIH que consisteix a prendre una medicació contra el virus (antiretrovirals) abans d’estar-hi potencialment exposat, per evitar la probabilitat d’infecció." Bcncheckpoint.com (1)

No en sabia res, me n'he assabentat fa poc, dels medicaments coneguts com a PrEP, utilitzats entre les persones homosexuals, sobretot les molt promiscues. No com a tractament curatiu, sinó preventiu, per tal que, si no tenen la sida, i tenen relacions sexuals sense protecció amb persones infectades, no s'infectin elles.

Busco informació sobre aquest tema, i trobo moltes persones que defensen aquest ús dels PrEP. O que l'exigeixen com a usuaris. Trobo també un document del Comité de Bioética de España que fa uns anys ja avalava aquest ús per part d'aquest col.lectiu. (2)

Com que, tal com he dit, no en sabia res, quan me n'assabento d'entrada em quedo perplex. Del fet que es faciliti (a càrrec de la Seguretat Social), un medicament a unes persones perquè puguin follar sense haver de prendre precaucions (si follen amb persones infectades).

La cerca que faig buscant informació sobre el tema reconec que és limitada. Dins d'aquesta limitació, el cas és que no trobo cap opinió crítica sobre aquest ús dels PrEP. Al contrari, fins i tot trobo algú que qualifica de "genocidi" el fet que no a totes aquestes persones se'ls faciliti l'accés als PrEP. Perquè passa que, com que el tractament amb els PrEP és bastant car, fins ara no es facilita a tots els demandants, hi ha llistes d'espera.

Les "víctimes potencials", de moment sense accés als PrEP, es queixen, ho exigeixen: "Prou homofòbia, volem follar sense preservatius amb qui vulguem, a què espereu a facilitar-nos ho?!"

És un nou despropòsit del món actual. Es fa un plantejament com si les persones homosexuals amb conductes promiscues fossin com uns animalets moguts per impulsos incontrolables, com una mena de nens petits capriciosos i sense voluntat, incapaços de responsabilitzar-se dels seus actes. En concret, de posar-se un preservatiu quan volen follar amb algú de qui no tenen la garantia que estigui "net" de la sida.

De fet, amb aquest plantejament, per tal que fos just, aquesta oferta dels PrEP s'hauria de fer a tota la població, de manera que s'hi pogués acollir qui volgués, homosexual o no. Perquè de persones que no volen posar-se preservatius quan follen amb desconeguts o desconegudes, que ho volen fer "a pèl", n'hi ha moltes. Per què els heterosexuals no han de tenir accés a aquest medicament?

Així estan les coses: d'una banda, es va fomentant una societat cada vegada més infantilitzada, irresponsable, moguda sobretot "per sentiments i desitjos", uns desitjos que naturalment han de ser satisfets sense impediments, i de manera immediata. ¿Per què pensar en les conseqüències dels propis actes si, després, "la societat" ja s'ocuparà de gestionar els problemes que nosaltres mateixos ens provoquem amb la nostra irresponsabilitat?

I d'una altra banda, com que només ens importem nosaltres, com que només estem pendents del nostre caprici, de la nostra pulsió, és obvi que aquest tipus de conductes i exigències (en aquest cas, la reclamació dels PrEP, que ho reitero, no són precisament barats), impliquen que, de manera inevitable, hi hagi altres prestacions sanitàries que disposin de menys recursos. Perquè el miracle dels pans i dels peixos només passa als Evangelis, i a la vida real, si d'un cistell amb quatre pans en treus tres, només en queden un (i si en treus els quatre, no en queda cap).

És clar, amb això que dic, hi haurà qui dirà que se'm veu el llautó, que això que dic em delata, que és propi d'una ment reprimida, moralista, retrògrada, reaccionària, homòfoba, nazi, etc. Perquè -diran- hem de poder follar  amb qui vulguem i com vulguem, sense preocupar-nos de res. Fora repressions! Visca la llibertat! Etc.

I tenen part de raó, cadascú ha de poder fer el que vulgui... Però després, en nom de la mateixa llibertat, cadascú també hauria d'assumir les conseqüències de l'exercici de la seva llibertat. Perquè intentar transferir als altres les conseqüències de l'ús que fem de la nostra llibertat és fer trampa. I resulta que aquesta mena de trampes cada vegada són més habituals, estan socialment més normalitzades i legitimades. Quines coses...

Pel que fa a aquest tema dels PrEP, també hi ha qui diu una altra cosa (entre altres, el Comité de Bioética de España esmentat abans). Hi ha qui diu que s'ha de facilitar els PrEP a aquestes persones perquè, si agafen la sida, al final el cost per a la societat encara és més elevat. 

Bé, posem que sigui així, no ho sé. Però llavors, potser algun dia ens haurem de començar a plantejar escenaris conceptualment diferents, per tal de sortir d'aquest embolic. De manera que aquelles persones que s'encomanen malalties (o empitjoren de les que tenen), i això els passa a causa "directa" de la seva deixadesa, irresponsabilitat, etc., potser hauran de ser tractades d'una manera diferent. És a dir, que potser caldrà començar a prioritzar les atencions, a l'hora d'atendre les persones amb problemes de salut. I aquelles que, per la seva part, no facin res per conservar la seva salut, potser haurien d'anar al final de la cua. O quedar directament al marge. 

¿Per què han de ser els altres, els que s'ocupin de nosaltres, si nosaltres no comencem ocupant-nos de nosaltres mateixos? Com a societat, hem de tractar les persones adultes com si fossin eternament criatures? No tenim l'obligació, cadascú de nosaltres (els homosexuals promiscus també), de fer-nos responsables de les nostres vides? (3)

D'acord, és un tema complicat, i seria arriscat començar a fer generalitzacions precipitades, perquè les situacions poden ser moltes. Però potser estaria bé posar-ho a l'agenda, per tal d'algun dia començar-ne a parlar seriosament. (4)

--
(1) BCN Checkpoint és un dels centres que a Catalunya coordina l'accés als PrEP.
(2) "Informe del Comité de Bioética de España sobre la financiación pública del medicamento profilaxis preexposición (PrEP) en la prevención del VIH" (2016).
(3) Per exemple, i per sortir de l'ambient de l'homosexualitat i la sida: una persona té càncer de pulmó i, malgrat saber que no hauria de seguir fumant, segueix fumant. Si els recursos sanitaris són limitats, ¿se li ha d'oferir la mateixa atenció que a una persona, fumadora i amb el mateix tipus de càncer, que estigui disposada a fer l'esforç de deixar de fumar? Poso aquest exemple concret perquè he conegut més d'una persona que, estant ingressada a causa d'un càncer de pulmó i rebent quimioteràpia, de tant en tant s'amagava per fumar-se els seus cigarrets... Al final es van morir, però abans van provocar una despesa considerable al sistema sanitari, considerable i estúpida, tenint en compte la seva falta de disposició a col.laborar en l'intent de la seva curació.
(4) Tampoc seria res de l'altre món, de fet en tots els serveis mèdics, sobretot els que tenen llistes d'espera, ja hi ha diferents prioritzacions, i diferents criteris per avaluar la sensatesa d'iniciar o continuar determinats tractaments. I és normal (i inevitable), que sigui així, ja que la fantasia que "tothom pot ser curat de tot" és això, una fantasia mèdica i social, a més d'una impossibilitat econòmica.

Orígens apòcrifs de la ideologia queer

"Gràcies a Déu, encara sóc ateu." Luis Buñuel

¿I si l'origen de tot això de la ideologia queer fos una mena d'acudit d'un grup de bromistes? Per exemple: un dia, potser en un bar, aquesta colla de bromistes, mentre bevien cerveses i fumaven porros, haurien començat a dir ocurrències sobre la sexualitat, els homosexuals, els travestis, els desitjos, els gèneres, etc. S'ho passaven bé, el tema era atractiu, i permetia imaginar moltes combinacions i variables divertides. I de mica en mica, amb l'augment de la seva concentració corporal d'alcohol i cànnabis, es van anar animant. S'ho passaven de primera, divagant entre els vapors de la borratxera.

Després, més endavant, ja serens, alguns d'aquells tertulians ocasionals, van pensar que aquell dia que anaven tan torrats de fet havien parit una cosa important. I allò que inicialment només havia sigut un joc per passar l'estona, van pensar que ho podien convertir en una nova teoria social que, a causa de la seva originalitat, causaria veritable sensació. 

De mica en mica, van anar estructurant aquell antic batibull d'ocurrències, intentant que tinguessin una mica de coherència. Si més no una mica, ja que tampoc consideraven que fos imprescindible que tot encaixés perfectament: prioritzaven la novetat, els focs artificials, l'impacte mediàtic, abans que la solidesa argumental.

Com que calia un nom, van batejar l'invent com a "teoria queer". I llavors, van començar a fer públic aquell garbuix ideològic. La maquinària ja s'havia posat en marxa. 

A continuació, va anar passant el que normalment passa en aquesta mena de casos, com per exemple, quan apareix algun nou líder religiós amb la novetat d'una nova religió (religiosa o laica). Perquè de compradors de novetats sempre n'hi ha: sempre hi ha gent despistada, una mica a la deriva, persones que necessiten tenir "una missió", per tal de tenir la sensació que la seva vida té un sentit. Quin sentit en concret? Això ja és secundari.

Hi ha religions amb mil.lenis d'antiguitat. I d'altres que han durat molt poc, de vegades només una bufada. Amb aquesta nova religió ja ho veurem, de moment és una incògnita. Perquè si alguna cosa sembla bastant clara és aquesta: "l'artefacte queer" és això, una religió, i bastant fonamentalista. Una religió amb els seus sacerdots, la seva teologia i doctrina, la seva moral, els seus rituals, les seves infal.libilitats, les seves intoleràncies, etc.

És clar, tot això que he explicat podria ser només un conte. Però també podria ser, potser, que la realitat no fos tan diferent d'aquest conte.