Més tema trans

A causa de la meva periòdica insistència, suposo que hi ha qui pot pensar que estic obsessionat amb el tema de la transsexualitat. Però de fet la meva veritable obsessió, si la qualifiquem així, no és ben bé aquesta, sinó una altra de més general: l'actual confusió, des del meu punt de vista, entre desitjos i drets, cosa que origina i contamina polèmiques i debats.

El cas és que, si en general parlo més de la transsexualitat, és sobretot perquè és un tema del qual en tinc referències més properes, fins i tot quotidianes, en comparació amb altres temes també complicats i generadors de controvèrsies. 

És a dir, suposo que si aquesta proximitat meva fos, per exemple, amb casos de persones que reclamen el seu dret a la maternitat o la paternitat a través de la utilització de ventres de lloguer, o de casos de persones discapacitades que reivindiquen el seu dret a satisfer els seus desitjos sexuals mitjançant els serveis de "treballadores del sexe", doncs seria d'aquests casos, dels que parlaria amb més assiduïtat. Perquè algunes de les argumentacions i reivindicacions que els caracteritzen em generen una perplexitat semblant  a la que em genera el tema trans.

D'altra banda, pel que fa a la transsexualitat, a més de la proximitat amb casos concrets (tant de persones "transitadores" com de persones opinadores sobre del tema), hi ha alhora la capacitat d'aquest col.lectiu de fer-se visible i exercir pressions: la seva dimensió mediàtica. Molt més gran que la dels als altres dos col.lectius que he esmentat. I aquesta presència pública seva, de vegades omnipresència, crec que contribueix al fet que a mi, de tant en tant, se m'activi l'impuls de comentari o rèplica. Com qui es rasca quan li pica un mosquit.

És una reactivitat que ignoro si és una virtut, o un defecte, o només una característica. No ho sé i, pel que fa a l'opinió dels altres sobre aquest punt, suposo que la resposta sobretot deu tenir relació amb si, a qui llegeix el que escric, allò que escric el molesta, el complau, o li és indiferent. 

Déu és "Elle", i les campanyes del Ministeri d'Igualtat

Sortia la notícia a diferents mitjans de comunicació: a l'Església Anglicana hi ha un sector que reivindica que Déu ha de ser tractat "de manera no binària", mentre que un altre sector diu que la forma masculina com a gènere neutre no pressuposa que Déu sigui masculí, ja que tractant-se de Déu no té sentit parlar de sexes, i que, per tant, no cal complicar els conceptes, la teología ni l'idioma.

El cas és que, de mica en mica, aquesta mena d'ocurrència o acudit de la ideologia queer va fent forat, i ara es veu que la contaminació ha arribat fins i tot als teòlegs, en aquest cas els de l'Església Anglicana. Dintre de la qual, segons sembla, n'hi ha que no volen passar per retrògrads, per reaccionaris, i amb aquesta por o inseguretat, davant d'un "desafiament" com aquest, ara es volen fer els moderns: progressistes, oberts de mires, etc.

Vist des de fora, com a ocurrència sembla més aviat una ocurrència bastant ridícula. Però és obvi que és una ocurrència que afavoreix l'estratègia "dels activistes queer", que ara deuen fregar-se les mans de satisfacció, amb aquest nou impacte, amb aquesta nova visibilitat. 

Aquí, fa poc, l'actual Ministeri d'Igualtat impulsava una campanya contra els estereotips basats en la suposada dona de cos ideal, a causa dels quals, d'aquest tipus d'estereotips i ideals, moltes dones se senten esclavitzades i desgraciades (1). La campanya, amb bon criteri, promou, pretén, que tothom es pugui sentir a gust amb el cos que té, sigui el que sigui: un cos gras, prim, alt, baix, amb pits o cul grans o petits, amb un nas així o aixà, etc. El missatge o resum de la campanya seria aquest: 

"El problema no ets tu, el teu cos, sinó com et judiques, i com t'afecta la mirada judicadora, eventualment discriminadora, dels altres. Per tant, més que aspirar a canviar el teu cos, d'una banda has d'aspirar a acceptar-te com ets. I al mateix temps, col.lectivament, tots hem d'aspirar a una societat no discriminadora ni carregada de prejudicis pel que fa al cos de cadascú." 

El curiós és que, alhora, fonamentant-se en l'argument contrari, el mateix Ministeri d'Igualtat impulsa també tot l'embolic del tema trans. És a dir, el dret de tothom "a poder tenir el cos que creu o sent que li correspon", que hauria de tenir i potser no té. I en aquest cas no hi ha cap reflexió sobre la necessitat d'autoacceptació, sinó que es diu, de forma categòrica, rotunda, fins i tot desafiant, que quan una persona té un sentiment d'aquest tipus, "de tenir un cos equivocat", és tan dolorós que, a causa d'aquest dolor i frustració, a aquesta persona no només se li ha de permetre "la seva transformació corporal", sinó que també se li han de facilitar totes les ajudes y mitjans per tal que la pugui dur a terme.

És a dir, que aquí no hi ha només el dret (o presumpte dret) a aquesta transformació, sinó també l'obligació de la societat de finançar-la. I, és clar, a finançar-la indefinidament, de per vida, perquè un cos així "transformat", biològicament violentat de manera tan profunda, de fet es transforma "en un cos malalt". Ho subratllo: malalt. Ja que, de manera permanent, aquest cos haurà de rebre atencions mèdiques, per tal de mantenir la seva precària "transformació organico-biològica contranatura".

És tota una paradoxa, aquesta novetat històrica: un col.lectiu de persones sanes que, en nom de la llibertat, reivindiquen enèrgicament ser tractades quirúrgicament i mèdicament, tot i saber que la conseqüència d'aquests tractaments mèdics és la seva transformació, de per vida, en persones malaltes.

En aquest cas no hi ha pedagogia de l'autoacceptació, sinó apologia de la transformació. I tot des del mateix ministeri.

--
(1) "400.000 intervenciones de cirugía estética al año. 'Soy real, soy auténtica', la campaña de Igualdad. La ministra Montero quiere acabar con la 'violencia estética' que crece por las redes y los filtros". Patricia Martín, El Periódico, 9/1/2023

Normal

Si tu ets normal
i jo sóc normal
i som diferents,
això potser vol dir
que ser diferents 
també és normal.
I que, per tant,
dir que tu, o jo,
o nosaltres o vosaltres,
som normals,
serveix de poc:
no vol dir res.

(Excepte si dius diferent 
volent dir anormal, de manera 
desqualificadora, despectiva.
Aquest és un altre tema).

Tunejats

Un travesti és un tunejat tèxtil. Un transsexual és un tunejat orgànic.

Tot i el tunejat, tant l'un com l'altre, el segon exactament igual, segueixen tenint els cromosomes XX o XY que tenien quan van néixer i, per tant, sota el tunejat, segueixen sent mascle i femella.

Que és un tunejat superficial es fa evident quan el travesti es desvesteix, i també quan el transsexual "es desvesteix" de tots els tractaments medicofarmacològics que ha de fer, de manera permanent, per tal de conservar en bon estat el seu tunejat.

Fins aquí no és una opinió, sinó l'exposició d'uns fets.

Ja com a opinió, es pot dir que cadascú ha de poder fer, "amb ell mateix", el que li doni la gana. I aquesta llibertat inclou la de poder inventar-se les teories que es vulguin per tal de justificar la pròpia opció personal. En aquest cas, a favor de les autotransformacions.

Alhora, amb la mateixa llibertat, els altres no tenen cap obligació d'acceptar que les despeses requerides per al tunejat anatòmic d'algú, siguin assumides per la col.lectivitat. 

Per descomptat, el col.lectiu defensor del dret al tunejat anatòmic té tot el dret del món a qualificar de la manera que vulgui les persones que no veuen les coses com ells les veuen.

I les altres, a la vegada, tenen el mateix dret del món a que, aquest tipus de desqualificacions (i d'eventuals insults), els entrin per una orella i els surtin, sense dificultats, per l'altra.

I vet-ho aquí, tots entretinguts, entretingudes i entretingudis...

Sobre pits i llet

Tinc una amiga que, les dues vegades que va ser mare, ja fa anys, al seu marit, com que a ella li sobrava llet, li preparava cafès amb llet dels seus pits. Recordo que, quan llavors m'ho va explicar, em va fer molta gràcia. I fins i tot em vaig delir. Ara bé, malgrat que em va convidar a assaborir algun d'aquells cafès amb llet tan originals, no vaig poder aprofitar la seva invitació, perquè ella vivia molt lluny (per carta manteníem el contacte, i a mi viatjar em feia molta mandra).

Una altra història de pits i llet. Tinc un bon grapat de germans i germanes i, alhora, també una germana de llet. La meva tia va parir més o menys alhora que la meva mare, i com que la meva mare es veu que tenia poca llet, i, en canvi, la meva tia en tenia abundant, de sobres, jo de tant en tant també xarrupava de la teta de la meva tia (això era possible perquè, a l'estiu, les dues famílies vivien juntes).

Les històries de pits i llets són infinites, si vas sumant les històries de dides professionals, les preocupacions de les dones de classe alta perquè, al parir, no se'ls deformessin els pits, la tristesa o desesperació d'altres dones a causa de la manca de llet dels seus pits...

A aquest extens catàleg o aparador d'històries de pits i llets, ara s'hi ha incorporat una novetat, ben curiosa. M'acabo d'assabentar d'aquesta notícia: una dona té un fill i, la seva parella, també dona, resulta que també vol alletar el fill, "per tal que la maternitat sigui més compartida". De manera que fa un tractament per tal que els seus pits produeixin llet i, així, poder satisfer el seu desig d'alletar.

Com que el món no para de progressar, suposo que aviat algun pare potser també tindrà el mateix desig que aquesta dona. I llavors, presumiblement, gràcies "als avanços de la ciència", amb les ajudes mèdiques necessàries, aquests homes també aconseguiran que els seus pits facin llet i que, a través dels seus mugrons, els seus fills puguin mamar. O potser se n'hauria de dir 'papar'...? Caldria aclarir-ho, fer la pertinent consulta a l'institut d'Estudis Catalans.

Aquí passen aquestes coses (i les que passaran): invertim recursos mèdics i econòmics d'aquesta manera, i algunes persones ho troben del tot normal, fins i tot admirable: "Si és el seu desig, qui té dret a qüestionar-lo? Tots els desitjos són sagrats!"

Mentre aquí funcionem així, a altres llocs (ho sabem molt bé, perfectament), resulta que hi ha pits, molts pits, eixuts perquè les seves propietàries ni mengen ni beuen el que els caldria, per tal de poder tenir llet. I els seus fills, és clar, deshidratats i desnodrits, van morint de manera inaturable.

Sí, les històries de pits i llets són infinites i, de vegades, també infinitament vergonyoses...

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols / 2

Després del que vaig dir l'altre dia, és obvi que no veig clara l'aprovació de la "nova llei trans" (tenint en compte tot el que inclou), que una part del Govern Central vol tirar endavant: la relativa a les transformacions físiques (sobretot pel que fa a la "responsabilitat" de la societat d'assumir els costos d'aquests processos), i a les inscripcions registrals a la carta. De fet, dir que és una llei "progressista" considero que és només una frase. També es podria dir que és "reaccionària", si es té en compte la situació de desprotecció en què poden quedar alguns menors d'edat.

D'altra banda, el que si hi ha és un tema absolutament prioritari i urgent. Cal, és realment urgent, una tolerància zero cap a qualsevol mena de manifestació homofòbica o basada en l'odi a la diversitat o comportaments sexuals. Això, per descomptat, també ho diuen els impulsors de la llei, però potser obliden que "si tot és prioritari", al final potser res no ho és. Sobretot, quan s'inclouen com a prioritaris aspectes sobre els quals no hi ha consensos. Sobre els quals no n'hi ha... ni n'hi haurà mai, tal com ja vaig argumentar. Perquè, ens agradi o no, atesa la diversitat de les ideologies i les creences de la societat, aquest tema sempre serà conflictiu. I en conseqüència, la seva plasmació concreta legal, anirà canviant. Segons d'on bufi el vent de les majories.

En una societat democràtica, les decisions es prenen per majories, i ja es veurà, cap on s'aniran decantant aquestes majories (una altra cosa és si les majories han de ser simples o, segons els casos, es consideren preferibles altres percentatges).

En canvi, sobre la necessitat d'aturar els assassinats i els assetjaments, segur que és fàcil arribar a àmplies majories, segur que és fàcil que només siguin petites minories, si existeixen, les que puguin aprovar aquestes violències.

Sobre això, a més, és una trampa voler relacionar aquest tema de la violència amb el de la facilitació de les transformacions i dels canvis en el registre civil. No té res a veure, una cosa amb l'altra, fins i tot podria donar-se la paradoxa que una major facilitat pel que fa a les transformacions o reassignacions, i pel que fa a les modificacions dels registres, encara empitjori més la qüestió de la violència. Sense pedagogia (i ja que hi som, "sense policia" que posi límit -després dels corresponents mandats judicials- a les agressions dels violents), l'odi i les agressions no s'aturaran.

I en segon lloc, en paral.lel, en comptes d'anar alimentant (de seguir alimentant, tal com cada vegada es fa més), aquesta cultura de la subjectivitat i el desig, en lloc d'alimentar aquest infantilisme de "tot hauria de ser segons el meu desig o sentiment", caldria fer una mica de pedagogia "del deseiximent", i una pedagogia també del rebuig dels determinismes emocionals com a justificacions de reivindicacions "que obliguen els altres" (a actuar segons el nostre desig). He dit una mica de pedagogia, però suposo que hauria de dir, de manera ben clara, molta, molta pedagogia d'aquesta. Si no, el món que ens espera podria ser un veritable infern d'estupidesa, frustracions i heterogènies patologies.

El victimisme només té sentit i legitimitat quan ens agredeixen (en aquest cas, no es pot transigir, no es pot ser mai tolerant). Però quan no hi ha agressió, el victimisme, la frustració per no ser com es voldria ser, és un tema que en principi se l'hauria de resoldre cadascú, sense pretendre implicar els altres a la força. O més ben dit, sense pretendre "obligar" els altres; tots podem demanar ajudes, però una altra cosa és exigir-les. I voler-les garantir a través de lleis.

En cas contrari, tal com he dit, la societat que anirem construint cada vegada serà més infantil, en el mal sentit de la paraula: les reivindicacions "dels drets generats pels meus desitjos" s'aniran multiplicant fins a l'infinit. És a dir, serà una societat immadura, irresponsable, plena de persones fràgils i vulnerables emocionalment.

En el text de la proclamació d'independència de les colònies americanes de finals del segle XVIII, al principi s'esmenta "el dret de tot individu a buscar la felicitat". Ara, sembla que el que es vol és exigir que aquesta felicitat, en lloc de "tenir dret a buscar-la" (responsabilitat nostra), ens l'ha de garantir l'Estat amb les seves intervencions. Un absolut despropòsit. En aquest sentit, es podria dir que les reivindicacions "trans" només són un símptoma d'un problema molt més gran i preocupant.

Fer el que vols, exigir que et tractin com vols

(avís: aquest text de fet és, essencialment, una repetició de les argumentacions exposades als escrits anteriors titulats 'L'embolic trans', del 26 de febrer i 29 de març)

Una cosa és fer el que vols, o intentar-ho, i una altra és exigir que et facin el que vols. La diferència és òbvia... i de vegades les confusions també.

Potser aquesta seria una manera de resumir part de l'embolic generat al voltant d'algunes reivindicacions del col.lectiu "trans", i també, una explicació de les discrepàncies d'aquest col.lectiu amb altres sectors de la societat. Discrepàncies de diferents tipus, perquè els grups opositors poden ser heterogenis, de vegades també oposats entre ells (per exemple, seria el cas de l'argumentari d'una part del feminisme, en relació amb el de l'Església).

Si jo sóc una persona que no em sento a gust amb el meu cos, sobretot si sóc major d'edat, en principi puc fer el que vulgui amb mi mateix (o si més no intentar-ho, tal com he dit abans). Però per poder exigir que "em facin" el que vull (és a dir, passar del "jo faig", al "vull que em facin"), primer hauré d'aconseguir un consens social i, si és el cas, també unes lleis que legitimin la meva exigència.

De manera més concreta: si jo "sento" que el meu cos no és com hauria de ser, o com jo "vull" que hauria de ser, ¿haig de tenir dret a exigir que me'l canviïn, que me'l transformin? I si hi tinc dret, quines són les transformacions que puc exigir? Només les relacionades amb les meves característiques anatòmiques sexuals? O també d'altres, de qualsevol tipus, amb el mateix argument de la insatisfacció, la frustració, la falta d'identificació, etc.? També hi haig de tenir dret, per exemple, si el meu desacord és pel fet que sóc baix i no "sento" que ho sigui o em genera sofriment ser-ho? En aquest cas m'haurien d'allargar? També si la meva cara no s'adiu amb els cànons de bellesa dominants? En aquest altre cas, també tindria dret a la transformació? On s'haurien d'acabar, aquests drets, si és que s'haurien d'acabar? Quin seria el límit d'aquest ventall de possibilitats i reclamacions?

Segueixo: ¿els meus sentiments han d'obligar la societat a invertir els recursos materials que facin falta en les meves transformacions? I pel que fa a això: quina prioritat han de tenir aquestes intervencions, tenint en compte que els recursos sanitaris són limitats? I també: si es vol "despatolotgizar" aquest tema, per què alhora es demanen, "s'exigeixen", aquestes intervencions mèdiques?

I alhora, seguint aquest mateix fil. De manera general, quina ha de ser la funció del sistema sanitari? Tractar malalties, o tractar desitjos? I si la malaltia és emocional (el meu cos no és com hauria de ser, i això em genera un gran patiment), ¿el sistema sanitari ha de tractar el cos (modificar-lo), o hauria, podria, tractar la ment, ajudar-me a aprendre a conviure amb el cos que tinc? És a dir, ajudar-me a acceptar aquesta realitat, aquesta divergència entre cos i ment. I no només pel que fa al tema del sexe i el gènere, sinó també els altres: alçades, nassos, massa corporal, etc.

A veure, que quedi clar: quan dic tractar la ment no dic intentar canviar el sentiment "d'inadequació" que es pugui tenir (llevat que algú "vulgui" voluntàriament canviar-lo, és clar, que aquesta és una altra història, que ara la deixo per a una altra estona), sinó que només em refereixo a poder acceptar la divergència entre la realitat física i la mental. Només em refereixo a això. El que després cadascú vulgui o pugui fer amb la seva ment ja és una altra història (i el que vulgui o pugui fer amb el seu cos, igual).

Un cop dit tot això, el cas és que la reivindicació del dret a la transformació del cos a causa dels sentiments que es tenen amb relació a ell és una realitat que ha arribat per quedar-se, i sobre la qual és fàcil adonar-se que mai no hi haurà un consens. Consens, mai. Igual, per exemple, que sobre els temes de l'avortament i l'eutanàsia. Hi podrà haver diferents majories, però de consensos, insisteixo, no n'hi haurà mai. De manera que les normes o lleis que tractin aquests temes podran anar canviant en un sentit o un altre, amb les consegüents alegries i frustracions, segons les oscil.lacions de torn, dels diferents sectors enfrontats.

I les generacions que vagin venint, en funció del que vagi passant, potser aniran aprenent alguna cosa, sigui la que sigui. O no. El futur és un misteri.