La gent té dret a fer amb el seu cos el que vulgui? Se li pot impedir? Per exemple en el cas de la prostitució? (1)
Les postures que adopten les diferents societats davant el fenomen de la prostitució no són les mateixes. I fins i tot dins de les societats més progressistes no hi ha consens. De fet, sovint és en aquestes societats on es manifesten les postures més extremes i contraposades: la dels qui defensen el dret a exercir la prostitució i que l'exercici d'aquest dret sigui considerat un treball més, com un altre qualsevol, fins a la dels qui defensen la seva prohibició absoluta (penalitzant, quan és el cas, les prostitutes, o els clients, a tots dos).
Des d'opcions contraposades només s'acostuma a coincidir en la necessitat de perseguir l'activitat dels traficants de dones i dels proxenetes.
Dins del col.lectiu de dones que exerceixen la prostitució existeix una minoria molt activa que exigeix la legalització de la prostitució i la protecció de l'activitat laboral de les treballadores del sexe, tal com s'autodenominen elles mateixes.
Alguns sectors socials, inclosos alguns dirigents polítics, aproven aquest tipus de mesures. Diuen que l'exercici de la prostitució ha de ser considerat un treball més, i que s'han de concedir a les prostitutes tots els drets laborals, amb els seus corresponents deures, inclosa la seva cotització a la Seguretat Social. Argumenten que el contrari és un exercici d'hipocresia, ja que la prostitució no és erradicable (sostenen que mentre hi hagi demanda hi haurà oferta, sigui en les condicions que sigui), i que a més la seva ocultació només contribueix a mantenir la situació d'indefensió de les dones que exerceixen la prostitució.
Després hi ha un sector de població més ampli, integrat de forma majoritària per dones (però no exclusivament), que s'oposa rotundament a la legalització de la prostitució i reclama la seva prohibició. Una prohibició que, insisteixen, ha d'anar acompanyada de tot un paquet de mesures: l'educació adequada de tots els sectors de la societat (i al llarg de les diferents franges d'edats), la planificació de les mesures socials perquè les dones en risc de caure en la prostitució tinguin altres alternatives, i les mesures necessàries perquè les prostitutes en actiu que vulguin deixar-ho puguin fer-ho.
Finalment, hi ha el sector, potser majoritari, que ja sigui per mandra o fins i tot per principis és contrari tant a la seva legalització com a la seva prohibició. Segons els casos, els motius exposats són diferents.
La pregunta pertinent davant un dilema d'aquestes característiques sempre és la mateixa: des del punt de vista dels drets i valors recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, quin és la postura més coherent? Quina relació existeix, o com s'ha d'encaixar, la llibertat personal recollida en el primer article de la Declaració Universal, i la prohibició de l'esclavitud recollida en l'article 4, en la mesura que amplis sectors de la societat consideren la prostitució una forma d'esclavitud?
Segurament el tema de la prostitució és un d'aquests temes en què és impossible arribar a un consens general. I és probable que sempre sigui així. De manera que segurament ens haurem d'acostumar a conviure amb aquesta incomoditat, amb opcions legals (canviants, ara unes, ara unes altres) que, siguin les que siguin, no seran mai del gust de tothom. (2)
--
(1) Igual que l'anterior, aquest escrit també és de fa anys, de la mateixa època. Traducció i adaptació de l'original en castellà del 25/11/2009.
(2) La revista El Temps (10/07/2018) ha publicat "Putes o treballadores sexuals", amb un escrit general (Violeta Tena)acompanyat de de dues entrevites, una a Helga F. Moreno, contrària a la normalització "del treball sexual", i una altra a Miel Guernica, defensora de la seva normalització.
19 de jul. 2018
17 de jul. 2018
Treballadores sexuals
Fa uns mesos vaig veure anunciada una jornada organitzada per Amnistia Internacional sobre "els drets de les treballadores sexuals". Sempre que veig que es fa referència a aquesta activitat, la prostitució, tractant-la de treball, hi ha una cosa que em grinyola. I no perquè consideri que no siguin un motiu de preocupació els drets de les persones que es dediquen a aquesta activitat (sovint en situacions de gran vulnerabilitat), sinó pel fet de la utilització de la paraula "treballadores". (1)
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
11 de jul. 2018
Sexe i gènere
És curiosa la facilitat amb què persones que fan una bona explicació sobre la diferència entre sexe i gènere, després de l'explicació, quan comencen a fer l'exposició que segons el cas s'escaigui (temes educatius, feministes, LGTBI...) de vegades es fan un embolic i utilitzen les dues paraules com si fossin sinònimes.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
12 de juny 2018
Teoria King Kong
"Me parece formidable que haya también mujeres a las que les guste seducir, que sepan seducir, y otras que sepan casarse, que haya mujeres que huelan a sexo y otras que huelan a merienda de niños que salen del colegio. Formidable que las haya muy dulces, otras contentas en su feminidad, que las haya jóvenes, muy guapas, otras coquetas y radiantes. Francamente, me alegro por todas a las que les convienen las cosas tal como son. Lo digo sin la menor ironía."
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
11 de juny 2018
Orgull queer
Fa uns dies em vaig referir al "Dia de l'orgull boig" (a una altra banda, parlant de salut mental). Vaig dir llavors que la idea aquesta de l'orgull em semblava desafortunada, en la mesura que considero que l'orgull si de cas hauria d'estar associat "al fer" i no "al ser".
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
14 de maig 2018
L'onanisme a l'Enciclopèdia Espasa
"En la adolescencia el onanismo obra como causa predisponente de neurosis cardiacas y de tuberculosis. (...) El tratamiento deberá ser profiláctico y curativo. (...) Cuando el onanismo esté ya declarado, se impedirá su repetición vigilando al enfermo y si es conveniente aislándole y aun recluyéndole. (...) Como medicación puede ensayarse, ya la sedante como los bromuros y el alcanfor, ya la tónica como la valeriana y el hierro." 'Onanismo', Enciclopedia Espasa, volum 39, p. 1246. (1)
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
13 de maig 2018
Sobre la masturbació
Tots els excessos són dolents. Si et passes tot el dia bebent vi acabaràs alcoholitzat. O inflat com un globus si te'l passes menjant barres de pa sense parar. I si des del matí fins al vespre no pares de masturbar-te, acabaràs sec a causa de tantes pol.lucions.
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)