"Me parece formidable que haya también mujeres a las que les guste seducir, que sepan seducir, y otras que sepan casarse, que haya mujeres que huelan a sexo y otras que huelan a merienda de niños que salen del colegio. Formidable que las haya muy dulces, otras contentas en su feminidad, que las haya jóvenes, muy guapas, otras coquetas y radiantes. Francamente, me alegro por todas a las que les convienen las cosas tal como son. Lo digo sin la menor ironía."
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
12 de juny 2018
11 de juny 2018
Orgull queer
Fa uns dies em vaig referir al "Dia de l'orgull boig" (a una altra banda, parlant de salut mental). Vaig dir llavors que la idea aquesta de l'orgull em semblava desafortunada, en la mesura que considero que l'orgull si de cas hauria d'estar associat "al fer" i no "al ser".
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
A aquesta reflexió sobre els orgulls hi vaig començar a donar voltes amb motiu de l'inici dels dies dels orgulls gais. D'una banda, entenia (entenc) de sobres la necessitat de la normalització del fet de ser homosexual i l'exigència de la no discriminació de les persones homosexuals pel fet de ser-ho.
Ara bé, d'una altra banda, "l'orgull pel fet de ser-ho" em sembla tan fora de lloc com, per exemple, l'orgull de ser pèl-roig, o de Santa Coloma de Farners. O també, de ser dona en lloc d'home (o a l'inrevés).
Dintre del col.lectiu LGTBI, on potser és més viu aquest sentiment d'orgull "de ser" és entre les persones que orbiten al voltant de les idees queer. I això també explicaria que sigui des d'aquest sector queer que surtin moltes reivindicacions en format artístic relacionades amb el món LGTBI.
Aquesta combinació de reivindicació i activitat artística tindria, per tant, aquests dos fonaments: la pertinença al món LGTBI, i la vocació artística dels seus protagonistes. En aquest cas, per tant, s'ajunten (o s'ajuntarien, si fos encertat el plantejament) els dos orgulls: l'orgull de ser (alguna variant LGTBI) i l'orgull de fer (produir ona obra o acció artística-reivindicativa, teatral, plàstica, videogràfica, etc. vinculada al món LGTBI). Des del meu punt de vista, aquesta síntesi seria un tret característic de l'activisme queer.
Ara canvio de tema. Pel que fa a l'orgull de ser, hi ha també de vegades una paradoxa, relacionada amb el col.lectiu queer i alguns sectors o individus LGTBI. Aquesta paradoxa (de vegades, insisteixo en la no generalització) és la de ser o sentir-se diferent, orgullosament i reivindicativament diferent, i alhora (aquesta és la paradoxa), també rebutjar la diferència, tot intentant deixar de ser com s'és per tal de "normalitzar-se": per tal d'arribar a ser com se sent que s'és o es vol ser. És el cas d'algunes persones transsexuals o intersexuals. I dic algunes per remarcar un cop més que no pretenc fer cap mena de generalització.
No dic que no sigui legítima aquesta postura, només faltaria: cadascú fa el que vol (o ho intenta) amb la seva vida. Només dic que segons com sembla una mica contradictori.
No és fàcil parlar d'aquestes coses, perquè d'una banda és fàcil que fent-ho et critiquin o utilitzin des de les dues bandes: des dels sectors LGTBI perquè, en tant que col.lectiu discriminat i maltractat (històricament i també avui), normalment s'esperen adhesions incondicionals i no eventuals objeccions. I des dels sectors homòfobs (i hi ha molts tipus i graus d'homofòbia, alguns força ben disfressats), perquè amb la seva obsessió homofòbica tot el que diguis ho poden tergiversar, descontextualitzar i convertir en munició pels seus atacs.
Sempre he dit que parlar d'aquests temes és complicat, i que per tant, per anar bé, si jo ho faig ho hauria de fer amb una dedicació i rigorositat de la qual reconec que no en puc presumir, perquè per a mi aquest tema és un més dels diferents temes que m'interessen, no l'únic. De manera que només puc afinar els plantejaments fins a un cert punt, menys del que voldria.
Ho accepto per endavant: igual que critico les eventuals contradiccions dels altres, accepto també les eventuals contradiccions o errors que pugui contenir el que he exposat.
14 de maig 2018
L'onanisme a l'Enciclopèdia Espasa
"En la adolescencia el onanismo obra como causa predisponente de neurosis cardiacas y de tuberculosis. (...) El tratamiento deberá ser profiláctico y curativo. (...) Cuando el onanismo esté ya declarado, se impedirá su repetición vigilando al enfermo y si es conveniente aislándole y aun recluyéndole. (...) Como medicación puede ensayarse, ya la sedante como los bromuros y el alcanfor, ya la tónica como la valeriana y el hierro." 'Onanismo', Enciclopedia Espasa, volum 39, p. 1246. (1)
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
13 de maig 2018
Sobre la masturbació
Tots els excessos són dolents. Si et passes tot el dia bebent vi acabaràs alcoholitzat. O inflat com un globus si te'l passes menjant barres de pa sense parar. I si des del matí fins al vespre no pares de masturbar-te, acabaràs sec a causa de tantes pol.lucions.
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
7 de maig 2018
Cites, Dean Burnett
"Cuando escribí una defensa de las personas transgénero como consecuencia de cierto artículo especialmente virulento contra ellas (que no escribí yo, me apresuro a aclarar), fui acusado de formar parte de una conspiración contra las personas transgénero (porque no las había defendido con la suficiente garra) y de una conspiración pro personas transgénero (porque las había defendido). Así que no solo estoy implicado en múltiples conspiraciones, sino que, de paso, también me opongo activamente a mi propia actividad conspirativa."
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
6 de maig 2018
Religió queer
Totes les religions tenen la seva teologia, els seus dogmes, la convicció que la seva és la veritat única i absoluta. També tenen vocació messiànica, és a dir, la necessitat (l'obligació) de fer apostolat, per tal de donar a conèixer "per tot el món" la seva bona nova, i així eradicar allò que consideren ignorància, idolatries i falses creences.
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
5 de maig 2018
Divagacions queer
La paraula queer al llarg dels anys ha sigut utilitzada amb diferents propòsits i significats. Actualment també passa el mateix. Per exemple, de vegades es fa servir per parlar "de tot": a banda dels temes relacionats amb la identitat i la llibertat sexual, també es fa servir per parlar de feminisme, capitalisme, colonialisme, racisme, xenofòbia, animalisme, veganisme... Òbviament, en aquests casos de multisignificat, costa de veure quin sentit té fer servir aquesta paraula, perquè a més, diferents persones que fan servir "el punt de referència queer", en relació a cada "isme" concret és fàcil que no es posin d'acord.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)