"Sodomitas" és un llibre de Mauricio Carlavilla, publicat per l'Editorial NOS (creada per ell mateix), el 1956. Segons sembla, el llibre es va reeditar diferents vegades, l'última, la 12a edició, el 1973. Segons l'autor, els comunistes, amb l'ajuda dels jueus i els maçons, es volien apoderar d'Espanya. ¿Y què els passava als comunistes, als jueus i als maçons, per què eren tan perversos? Doncs perquè la majoria eren homosexuals. (1) (2)
"Las razones para la consustancialidad entre homosexualismo y comunismo son varias. La primera es el ateísmo. Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y ético. Con la desaparición en la conciencia del Juez-Testigo inengañable e incegable, bastará con que se crea el tentado por vicio sodomítico a salvo de la curiosidad ajena para entregarse a la depravación. Al señalar al ateísmo como causa primera del homosexualismo, ya se ha demostrado y se demostrará, debe también ser acusado el satanismo consustancial con la sodomía; pero es argumento de tipo metafísico, y dado el 'estado' de la mentalidad actual, no será tomado por muchos en cuenta. Más, con el necesario denuedo, diremos que, por su antiateísmo, también el Comunismo es satánico; y, por lo tanto, afirmamos que el satanismo es el gozne que articula Comunismo y homosexualismo." (p. 66)
"Y preguntamos, ¿dónde y cuándo podrá saciar mejor su odio a la Sociedad el Sodomita si no es por medio de una Revolución?... y la más feroz es la comunista. Sin duda, el odio sodomita entra como poderoso factor en la Revolución, y, en gran parte, podrá explicar ese alto porcentaje de sodomitas entre los revolucionarios y entre los espías al servicio del Comunismo." (p. 67)
Aquest és el discurs del llibre, el qual s'inicia amb un avís adreçat als pares:
"Este libro fue proyectado para mostrar el peligro que es el sodomita para la Patria. Pero también lo es tan tremendo y más para la sociedad y, sobre todo, para la familia. Por ello, me permito dirigir a los padres este previo grito de alarma.
"Si tú, madre, o tú, padre, habitaseis rodeados por la selva tropical, plagada de fieras feroces y pérfidos reptiles, en acecho día y noche para devorar o estrangular a vuestros hijos, estarías en desvelo y alarma día y noche; vuestras advertencias contra esos peligros serían continuas, y no permitiríais de ningún modo que salieran los mayores sin ir armados y a los pequeñuelos no les permitiríais abandonar la casa sin ir acompañados de quien pudiera defenderlos. Todo antes que hallar sus sangrientos despojos en cualquier espesura, encontrar su cuerpo yerto, hecho un trapo, después de haber sido estrangulado por los viscosos anillos de un reptil, o exánime, envenenado por la mordedura de una cobra.
(...)
"Y un día estallará el escándalo; las amistades huirán del pervertido señalándolo, hasta que, por fin, la espantosa verdad llegue a vuestros oídos de padres.
"Desde luego, rechazaréis airados la "vil calumnia", pero el áspid de la duda morderá en vuestras entrañas paternales; recordaréis detalles, actitudes, cosas inexplicables delatoras... hasta que lo fatal os llegue y la última duda se disipe ante la realidad irrefutable.
"¡Mejor muerto!... gritaréis desesperados.
"Sí; mejor muerto vuestro hijo... Mejor devorado por cualquier alimaña. Mejor para él, para vosotros y para Dios: Ningún tormento mayor para él y para vosotros, ni mayor abominación para Dios.
Aquest "millor mort que ser homosexual", l'Eduard, un amic una mica més gran que jo, homosexual, havia sentit com el seu pare li ho deia. Devia ser a finals dels anys 50. Ves a saber, potser el seu pare havia llegit el llibre de Mauricio Carlavilla...
No sabia res d'aquest Mauricio Carlavilla (1896-1982), i es veu que va ser tot un personatge. Policia durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la República va ser expulsat del cos, i uns anys després s'hi va reincorporar com a policia franquista. En paral.lel a la seva feina de policia, va desenvolupar sempre una gran activitat com a escriptor i editor de publicacions anticomunistes (i antimaçòniques, antijueves i antihomosexuals). (3)
--
(1) Les cites estan tretes de l'edició digital:
https://www.scribd.com/document/90526476/Mauricio-Carlavilla-Del-Barrio-Sodomitas
(els números corresponen a les pàgines en paper, no a les del document digital)
(2) De les diferents edicions en parla la Viquipèdia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Mauricio_Carlavilla
(3) El llibre l'he descobert perquè primer em vaig trobar (en un punt de reciclatge) el seu llibre "Antiespaña 1959", també de l'Editorial NOS. El tema d'"Antiespaña 1959" és semblant, 450 pàgines de de samfaina sobre les relacions entre comunisme, maçoneria i jueus (el "contubernio" del que parlava el Franco), amb l'aparició de tant en tant de l'homosexualitat. Em va picar la curiositat, i llavors vaig descobrir "Sodomitas".
17 de set. 2018
9 de set. 2018
Intersexualitat, acceptació, rebuig
-Què fas?
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.
Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).
El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.
Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.
L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.
A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.
En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.
M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.
--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.
9 d’ag. 2018
Dones esportistes
De tant en tant apareix als mitjans de comunicació la denúncia de la discriminació que pateixen les dones esportistes a causa de la poca atenció mediàtica que reben i de la seva insuficient remuneració econòmica, en els dos casos fent la comparació amb la mateixa disciplina esportiva practicada per homes. Fa poc aquesta queixa va aparèixer vinculada al futbol femení, i la recordo en altres moments relacionada amb el bàsquet i el tenis, i potser també amb més esports.
Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".
Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).
Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.
Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.
Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.
Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.
A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.
Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".
Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).
Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.
Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.
Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.
Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.
A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.
19 de jul. 2018
Treballadores sexuals - 2
La gent té dret a fer amb el seu cos el que vulgui? Se li pot impedir? Per exemple en el cas de la prostitució? (1)
Les postures que adopten les diferents societats davant el fenomen de la prostitució no són les mateixes. I fins i tot dins de les societats més progressistes no hi ha consens. De fet, sovint és en aquestes societats on es manifesten les postures més extremes i contraposades: la dels qui defensen el dret a exercir la prostitució i que l'exercici d'aquest dret sigui considerat un treball més, com un altre qualsevol, fins a la dels qui defensen la seva prohibició absoluta (penalitzant, quan és el cas, les prostitutes, o els clients, a tots dos).
Des d'opcions contraposades només s'acostuma a coincidir en la necessitat de perseguir l'activitat dels traficants de dones i dels proxenetes.
Dins del col.lectiu de dones que exerceixen la prostitució existeix una minoria molt activa que exigeix la legalització de la prostitució i la protecció de l'activitat laboral de les treballadores del sexe, tal com s'autodenominen elles mateixes.
Alguns sectors socials, inclosos alguns dirigents polítics, aproven aquest tipus de mesures. Diuen que l'exercici de la prostitució ha de ser considerat un treball més, i que s'han de concedir a les prostitutes tots els drets laborals, amb els seus corresponents deures, inclosa la seva cotització a la Seguretat Social. Argumenten que el contrari és un exercici d'hipocresia, ja que la prostitució no és erradicable (sostenen que mentre hi hagi demanda hi haurà oferta, sigui en les condicions que sigui), i que a més la seva ocultació només contribueix a mantenir la situació d'indefensió de les dones que exerceixen la prostitució.
Després hi ha un sector de població més ampli, integrat de forma majoritària per dones (però no exclusivament), que s'oposa rotundament a la legalització de la prostitució i reclama la seva prohibició. Una prohibició que, insisteixen, ha d'anar acompanyada de tot un paquet de mesures: l'educació adequada de tots els sectors de la societat (i al llarg de les diferents franges d'edats), la planificació de les mesures socials perquè les dones en risc de caure en la prostitució tinguin altres alternatives, i les mesures necessàries perquè les prostitutes en actiu que vulguin deixar-ho puguin fer-ho.
Finalment, hi ha el sector, potser majoritari, que ja sigui per mandra o fins i tot per principis és contrari tant a la seva legalització com a la seva prohibició. Segons els casos, els motius exposats són diferents.
La pregunta pertinent davant un dilema d'aquestes característiques sempre és la mateixa: des del punt de vista dels drets i valors recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, quin és la postura més coherent? Quina relació existeix, o com s'ha d'encaixar, la llibertat personal recollida en el primer article de la Declaració Universal, i la prohibició de l'esclavitud recollida en l'article 4, en la mesura que amplis sectors de la societat consideren la prostitució una forma d'esclavitud?
Segurament el tema de la prostitució és un d'aquests temes en què és impossible arribar a un consens general. I és probable que sempre sigui així. De manera que segurament ens haurem d'acostumar a conviure amb aquesta incomoditat, amb opcions legals (canviants, ara unes, ara unes altres) que, siguin les que siguin, no seran mai del gust de tothom. (2)
--
(1) Igual que l'anterior, aquest escrit també és de fa anys, de la mateixa època. Traducció i adaptació de l'original en castellà del 25/11/2009.
(2) La revista El Temps (10/07/2018) ha publicat "Putes o treballadores sexuals", amb un escrit general (Violeta Tena)acompanyat de de dues entrevites, una a Helga F. Moreno, contrària a la normalització "del treball sexual", i una altra a Miel Guernica, defensora de la seva normalització.
Les postures que adopten les diferents societats davant el fenomen de la prostitució no són les mateixes. I fins i tot dins de les societats més progressistes no hi ha consens. De fet, sovint és en aquestes societats on es manifesten les postures més extremes i contraposades: la dels qui defensen el dret a exercir la prostitució i que l'exercici d'aquest dret sigui considerat un treball més, com un altre qualsevol, fins a la dels qui defensen la seva prohibició absoluta (penalitzant, quan és el cas, les prostitutes, o els clients, a tots dos).
Des d'opcions contraposades només s'acostuma a coincidir en la necessitat de perseguir l'activitat dels traficants de dones i dels proxenetes.
Dins del col.lectiu de dones que exerceixen la prostitució existeix una minoria molt activa que exigeix la legalització de la prostitució i la protecció de l'activitat laboral de les treballadores del sexe, tal com s'autodenominen elles mateixes.
Alguns sectors socials, inclosos alguns dirigents polítics, aproven aquest tipus de mesures. Diuen que l'exercici de la prostitució ha de ser considerat un treball més, i que s'han de concedir a les prostitutes tots els drets laborals, amb els seus corresponents deures, inclosa la seva cotització a la Seguretat Social. Argumenten que el contrari és un exercici d'hipocresia, ja que la prostitució no és erradicable (sostenen que mentre hi hagi demanda hi haurà oferta, sigui en les condicions que sigui), i que a més la seva ocultació només contribueix a mantenir la situació d'indefensió de les dones que exerceixen la prostitució.
Després hi ha un sector de població més ampli, integrat de forma majoritària per dones (però no exclusivament), que s'oposa rotundament a la legalització de la prostitució i reclama la seva prohibició. Una prohibició que, insisteixen, ha d'anar acompanyada de tot un paquet de mesures: l'educació adequada de tots els sectors de la societat (i al llarg de les diferents franges d'edats), la planificació de les mesures socials perquè les dones en risc de caure en la prostitució tinguin altres alternatives, i les mesures necessàries perquè les prostitutes en actiu que vulguin deixar-ho puguin fer-ho.
Finalment, hi ha el sector, potser majoritari, que ja sigui per mandra o fins i tot per principis és contrari tant a la seva legalització com a la seva prohibició. Segons els casos, els motius exposats són diferents.
La pregunta pertinent davant un dilema d'aquestes característiques sempre és la mateixa: des del punt de vista dels drets i valors recollits en la Declaració Universal dels Drets Humans, quin és la postura més coherent? Quina relació existeix, o com s'ha d'encaixar, la llibertat personal recollida en el primer article de la Declaració Universal, i la prohibició de l'esclavitud recollida en l'article 4, en la mesura que amplis sectors de la societat consideren la prostitució una forma d'esclavitud?
Segurament el tema de la prostitució és un d'aquests temes en què és impossible arribar a un consens general. I és probable que sempre sigui així. De manera que segurament ens haurem d'acostumar a conviure amb aquesta incomoditat, amb opcions legals (canviants, ara unes, ara unes altres) que, siguin les que siguin, no seran mai del gust de tothom. (2)
--
(1) Igual que l'anterior, aquest escrit també és de fa anys, de la mateixa època. Traducció i adaptació de l'original en castellà del 25/11/2009.
(2) La revista El Temps (10/07/2018) ha publicat "Putes o treballadores sexuals", amb un escrit general (Violeta Tena)acompanyat de de dues entrevites, una a Helga F. Moreno, contrària a la normalització "del treball sexual", i una altra a Miel Guernica, defensora de la seva normalització.
17 de jul. 2018
Treballadores sexuals
Fa uns mesos vaig veure anunciada una jornada organitzada per Amnistia Internacional sobre "els drets de les treballadores sexuals". Sempre que veig que es fa referència a aquesta activitat, la prostitució, tractant-la de treball, hi ha una cosa que em grinyola. I no perquè consideri que no siguin un motiu de preocupació els drets de les persones que es dediquen a aquesta activitat (sovint en situacions de gran vulnerabilitat), sinó pel fet de la utilització de la paraula "treballadores". (1)
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
Reprodueixo a continuació, amb petites correccions, un escrit de fa ja uns quants anys sobre aquest tema. (2)
--
Si l'exercici de la prostitució fos un treball com qualsevol altre, el coherent seria que fos tractat en tots els àmbits d'aquesta manera, prenent si fos necessari les mesures oportunes per tal d'aconseguir tant la seva normalització social com la formació adequada de les persones interessades en exercir aquest ofici. Per exemple:
-A casa i a l'escola s'hauria d'explicar a les nenes i als nens, des de la més tendra infància, de forma natural i amb claredat, que l'exercici de la prostitució és un treball tan digne com qualsevol altre treball.
-Les nenes i els nens haurien d'interioritzar que exercir de prostituta, o contractar els seus serveis, són activitats del tot normals. Tan normals com qualsevol altre ofici, per exemple fer de lampista, o encarregar-li una reparació a un lampista. Fer de taxista o agafar un taxi, fer de peixater o ser client d'una peixateria, fer de metge o anar a l'ambulatori, etc.
-Com que seria un treball com qualsevol altre, s'hauria d'incloure en els plans de formació professional, i per tant s'haurien d'organitzar els diferents cursets de grau elemental i superior, amb les seves preceptives hores de pràctiques en els centres associats col.laboradors.
-Els i les mestres, en estreta col.laboració amb les famílies, hauria de donar en tot moment l'exemple apropiat, de manera personal i pràctica, per tal que l'alumnat no rebés missatges contraposats, cosa que dificultaria l'assimilació de les matèries incloses en el currículum.
-Els pares i mares als quals una filla els comuniqués que té vocació de prostituta no intentarien descoratjar-la, al contrari, recolzarien amb fermesa la seva decisió i l'ajudarien en tot el possible, amb la finalitat que arribés a ser una treballadora competent i respectada i es pogués guanyar la vida dignament amb la seva professió. (3)
-Els pares i mares d'una noia que hagués pres aquesta decisió, per reforçar la seva autoestima reivindicarien públicament la dignitat de l'ofici escollit per la filla: "La nostra filla és prostituta, i estem orgullosíssims que ho sigui!"
-En funció de la demanda social existent, si les vocacions espontànies no fossin suficients s'haurien de fer campanyes públiques de sensibilització, amb la finalitat d'augmentar el nombre d'estudiants i assegurar la incorporació al mercat laboral de la quantitat de prostitutes requerides.
-Etc.
Normalitzar la prostitució considerant-la un treball més és l'alternativa que defensen algunes persones. Com que no tothom hi està d'acord, potser d'entrada el que caldria seria poder consensuar què es considera "treball". Però com que aquesta és una pregunta que no és tan fàcil de respondre com sembla, de moment ho deixem aquí, si de cas ja hi tornarem alguna altra estona. (3)
--
(1) Que l'organitzadora de la jornada fos precisament Amnistia Internacional, un referent mundial en la defensa dels drets humans, encara fa que sigui més desafortunada l'adopció d'aquesta denominació. En aquest sentit, em sembla molt més lúcid, per exemple, el posicionament (entre molts altres) de Towanda Rebels (Zua Méndez i Teresa Lozano) que fa poc a El Periódico (15/07/2018) deien: "A fi de justificar el concepte de treball sexual, estàs legitimant els puters. (...) La prostitució i el porno no són feines. Les dones no estem en venda, no som mercaderies. El sexe no pot ser una feina."
(2) La prostitució: esclavitud o dret? III, 28/11/2009 (publicat llavors en castellà, dins d'una sèrie d'escrits sobre el tema).
(3) La referència majoritària a la prostitució femenina no implica la ignorància de l'existència de la prostitució masculina, amb independència que sigui proporcionalment minoritària i presenti alguns trets específics.
11 de jul. 2018
Sexe i gènere
És curiosa la facilitat amb què persones que fan una bona explicació sobre la diferència entre sexe i gènere, després de l'explicació, quan comencen a fer l'exposició que segons el cas s'escaigui (temes educatius, feministes, LGTBI...) de vegades es fan un embolic i utilitzen les dues paraules com si fossin sinònimes.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
En aquests casos, passa que de vegades parlen de gènere i es refereixen "al cos sexuat" (masculí o femení), o algunes vegades parlen de sexe i es refereixen als rols, comportaments, expectatives, etc. Vaja, que quan llegeixes has d'estar atent, fent de tant en tant "una traducció simultània" de significats, per tal de no fer-te embolics (quan el risc d'aquests eventuals embolics hauria sigut molt fàcil evitar-lo amb un ús més acurat d'aquestes dues paraules).
L'última constatació d'aquest tipus l'he tingut llegint "La tiranía del cuerpo" (Rosa Mª Raich i altres, Siglantana, 2017): l'ús inapropiat de les dues paraules apareix en diferents pàgines, tot i que en aquest cas abans també s'han definit bé els significats de les dues paraules.
Sigui dit de passada, i ja que l'he esmentat: a banda d'aquestes peculiaritats, el llibre (centrat en els problemes relacionats amb la imatge corporal, l'anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, etc.), està força bé, amb algunes idees per a mi noves. Sempre és estimulant, poder sortir de les repeticions expositives i trobar persones que, sobre un tema que t'interessa, t'obra noves finestres, com en aquest cas.
12 de juny 2018
Teoria King Kong
"Me parece formidable que haya también mujeres a las que les guste seducir, que sepan seducir, y otras que sepan casarse, que haya mujeres que huelan a sexo y otras que huelan a merienda de niños que salen del colegio. Formidable que las haya muy dulces, otras contentas en su feminidad, que las haya jóvenes, muy guapas, otras coquetas y radiantes. Francamente, me alegro por todas a las que les convienen las cosas tal como son. Lo digo sin la menor ironía."
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
Virginie Despentes diu això a l'inici de "Teoría King Kong" (1), i després, al llarg del llibre, tot sovint es dedica a mensprear, ridiculitzar, insultar, etc. les dones que descriu en el fragment anterior.
"El feminismo es una aventura colectiva, para las mujeres pero también para los hombres y para todos los demás. Una revolución que ya ha comenzado. Una visión del mundo, una opción. No se trata de oponer las pequeñas ventajas de las mujeres a los pequeños derechos adquiridos de los hombres, sino de dinamitarlo todo."
Això ho diu al final del llibre, amb un to messiànic i després d'haver anat exposant el que ella entén per "feminisme", sense fer abans una reflexió sobre que la idea que ella en té (del feminisme) a tot estirar és tan sols una més "de les diferents idees" que les persones poden tenir quan en parlen.
És possible, això sí, que la seva interpretació sigui de les més originals, com quan parla dels homes, donant per fet que tots tenen desitjos homosexuals, que només pensen obsessivament en follar-se altres homes (ho escric així perquè és el tipus de llenguatge que ella utilitza tota l'estona), i que quan follen amb dones de fet tenen la fantasia que s'estan tirant un home.
Una altra cosa curiosa de les seves idees és la seva obsessió per suposar, fiscalitzar i judicar els pensaments dels altres, els dels homes, els de les dones, en definitiva "els de tothom" que no combregui amb les seves idees i la seva forma de vida. Sobre aquest tema no fa reflexions ètiques (cosa que podria tenir el seu interès), sinó judicis morals, i a més absolutament radicals.
Fa judicis sobre fets que només pot "imaginar" (perquè pot conèixer alguns casos, però en cap moment esmenta cap estudi que avali les seves divagacions sobre aquest tema). Però el més sorprenent no és que argumenti a partir de suposicions, sinó el fet que ella considera que els pensaments de les persones són moralment rellevants. És a dir, fa exactament el mateix que les doctrines religioses, de les que presumptament ella se'n sent a milers de galàxies de distància (ve a dir-nos el mateix que el meu catecisme de quan jo era petit, que entre la llista de pecats incloïa "el de pensament").
Una altra cosa seria que ella digués que hi ha pensaments desadaptatius, generadors de malestars, tòxics, etc., i per tant desaconsellables en la mesura que no afavoreixen el benestar "de qui els pensa". Però això no és el que ella fa, ella "moralitza", com un capellà des de la trona. I ho fa de manera furiosa, agressiva, grollera, farcida d'insults, etc.
Virginie Despentes diu que aquells que la critiquen ho fan només perquè ella és una dona que s'atreveix a parlar d'aquests temes. I té una part de raó, si fos un home les seves arbitrarietats, grolleries, sortides de to, etc. serien tractades "en part" d'una altra manera. És a dir, és veritat que hi ha una misogínia que aprofita per mossegar quan algú com ella escriu el que escriu (i de la manera que ho escriu). Però el món no s'acaba aquí. En absolut, encara que ella no ho sàpiga veure (o faci veure que no ho veu). Aquesta és una altra característica "transversal" del llibre, el sistemàtic ús de les generalitzacions.
Diu també que està tipa que la gent es refereixi a si és guapa o lletja, i que això només li passa perquè és una dona. Però des del principi del llibre ella treu el tema, exposa de manera clara la seva auto-opinió (i la reitera posteriorment diferents vegades), tal com fa a continuació del paràgraf citat al començament:
"Seguramente yo no escribiría lo que escribo si fuera guapa, tan guapa como para cambiar la actitud de todos los hombres con los que me cruzo."
I una mica més endavant: "Siempre me he sentido fea..."
Ella introdueix la seva opinió sobre ella mateixa (subjectiva com totes les opinions) i després es queixa que (de manera també subjectiva) algú altre s'hi refereixi. Cosa que fa pensar que o bé és poc espavilada, o que és llesta, i que la referència a la seva autopercepció té un objectiu concret: el de provocar aquest tipus de reaccions "que la molesten", ja que així ella a continuació pot reaccionar, indignar-se, enfurismar-se, etc.
Del llibre també hi ha algunes parts que m'han agradat, que m'han semblat molt oportunes. Sobretot, el capítol dedicat a la violació: trobo que la valentia d'exposar aquesta experiència personal és digna del més gran respecte. Respecte i reconeixement, perquè és necessari que es donin aquest tipus de testimonis.
Però d'aquest capítol també hi ha una cosa que m'ha decebut. I és el menyspreu amb què tracta les dones que després d'haver patit una violació se senten acovardides, traumatitzades, amb vides encongides. Diu que ella després d'haver patit la violació "no es va acovardir", va seguir (ha seguit) exposant-se a situacions de risc. En presumeix, i ho explica menyspreant de manera explícita la por de les altres. Ho fa amb una actitud que per a mi és poc compassiva cap a les altres dones també violades però més fràgils que ella (o segons com menys esbojarrades).
En resum: una dona curiosa, un llibre curiós, un conjunt d'idees curioses, tot amanit amb bastant desmesura i agressivitat. I entremig, algunes coses interessants.
No coneixia Virginie Despentes. Fa unes setmanes vaig trobar un article sobre ella, en el qual s'esmentava aquest llibre. Després, de casualitat, el vaig veure a l'expositor de novetats de la biblioteca, i l'he acabat llegint. M'ha agradat fer-ho, i alhora sé que no serà un dels llibres que rellegeixi.
--
(1) Literatura Random House, 2018.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)