"En la adolescencia el onanismo obra como causa predisponente de neurosis cardiacas y de tuberculosis. (...) El tratamiento deberá ser profiláctico y curativo. (...) Cuando el onanismo esté ya declarado, se impedirá su repetición vigilando al enfermo y si es conveniente aislándole y aun recluyéndole. (...) Como medicación puede ensayarse, ya la sedante como los bromuros y el alcanfor, ya la tónica como la valeriana y el hierro." 'Onanismo', Enciclopedia Espasa, volum 39, p. 1246. (1)
És habitual que els diccionaris parlin d'onanisme com a sinònim de masturbació, i és una llàstima, perquè tenint dues paraules estaria bé diferenciar els seus significats, si més no en l'accepció principal: l'autoexcitació sexual solitària (masturbació) i la interrupció del coit per tal que s'ejaculi fora de la vagina i així evitar embarassos (onanisme, pels seus orígens històrics, "el pecat bíblic d'Onan"). Però ara això deixem-ho estar, el cas és que avui el tema no és el pecat bíblic sinó l'autoexcitació, sigui quina sigui la paraula que es faci servir per referir-s'hi.
A principis del segle XX (quan la idea que la masturbació provocava malalties ja estava molt desacreditada), segons els responsables de la espanyola Enciclopedia Espasa les coses encara estaven així, com dos segles enrere i d'acord amb la "permanent" doctrina de l'Església. (2)
Deixo estar ara les malalties. Em quedo només amb els pecats i acabo amb el punt 2352 de l'actual Catecisme de l'Església:
"Por masturbación se ha de entender la excitación voluntaria de los órganos genitales a fin de obtener un placer venéreo. 'Tanto el Magisterio de la Iglesia, de acuerdo con una tradición constante, como el sentido moral de los fieles, han afirmado sin ninguna duda que la masturbación es un acto intrínseca y gravemente desordenado'. 'El uso deliberado de la facultad sexual fuera de las relaciones conyugales normales contradice a su finalidad, sea cual fuere el motivo que lo determine'. Así, el goce sexual es buscado aquí al margen de 'la relación sexual requerida por el orden moral; aquella relación que realiza el sentido íntegro de la mutua entrega y de la procreación humana en el contexto de un amor verdadero' (Congregación para la Doctrina de la Fe, Decl. Persona humana, 9)." (3)
Res a dir, avui dia ja no és obligatori ser catòlic, de manera que qui se'n fa (o qui no se'n desfà) és perquè vol.
--
(1) Suposo que aquest volum, el 39, té un error, perquè apareix com a data de primera edició el 1964, quan el volum anterior i el posterior són de 1919. El consulto en una reedició de 1995. De la versió de l'Enciclopedia Espasa en 70 volums no se'n revisen els textos, el que fan els editors és anar afegint suplements, de manera que podria ser el cas (no ho sé) que en algun dels molts suplements digués alguna cosa sobre l'onanisme poc o molt diferent del que diu al volum 39.
(2) Al mateix article sobre l'onanisme, el subapartat de teologia moral comença així: "Este horrendo pecado contra el derecho natural (...)".
(3) www.vatican.va/archive/catechism_sp/p3s2c2a6_sp.html
14 de maig 2018
13 de maig 2018
Sobre la masturbació
Tots els excessos són dolents. Si et passes tot el dia bebent vi acabaràs alcoholitzat. O inflat com un globus si te'l passes menjant barres de pa sense parar. I si des del matí fins al vespre no pares de masturbar-te, acabaràs sec a causa de tantes pol.lucions.
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
En canvi, una copeta de vi de tant en tant (si t'agrada) no fa mal a ningú. Ni unes llesques de pa amb oli.
Amb la masturbació passa el mateix. A més, si et masturbes no et tornes oligofrènic, ni tuberculós, ni se't deteriora la vista, ni pateixes neurastènies, ni gota, ni reumatisme, ni cap d'aquestes calamitats que a partir del segle XVIII es va dir que podia provocar la masturbació.
Aquesta nova perspectiva "epidemiològica" sobre la masturbació la va inaugurar, sobretot, el metge suís Samuel-Auguste Tissot, autor de "L'onanisme" (1760). No actuava mogut per motius religiosos, sinó amarat de les idees il.lustrades, amb la voluntat de millorar la societat i convençut que les seves idees eren regeneradores.
Unes idees que òbviament estaven equivocades, però dir-ho ara és molt fàcil. De manera que no tindria sentit actualment fer acudits amb les idees i el llibre de Tissot. Però en canvi, sí que en pot tenir fer-los en relació a les persones o grups que, avui, defensen idees com aquelles o semblants.
Fins aleshores (el segle XVIII) la pràctica de la masturbació era només "un pecat", inventat pel cristianisme, ja que abans (del cristianisme) no existia la condemna moral de la masturbació (a l'Antic Testament tampoc). Si de cas, només un avís sobre els perills dels seus excessos. I un altre avís, per part dels estoics, sobre el fet de ser un acte fruit d'una pulsió, i per tant contrari al control de les passions que perseguien aquests filòsofs.
El cristianisme es va inventar el pecat, i divuit segles més tard, gràcies a Tissot i els seus seguidors, es va inventar la malaltia. Una invenció a la qual, sigui dit de passada, s'hi van apuntar persones tan rellevants, i en general intel.ligents, com Voltaire o Kant.
Aquesta creença (la de la malaltia) va començar a trontollar cap a finals del segle XIX, ja que era evident que no hi havia cap prova empírica que justifiqués el que s'havia estat dient. De tota manera, malgrat aquesta absència de fonaments, com sempre, van quedar (segueixen quedant) reductes de persones defensores d'aquestes idees anacròniques.
De fet, per comprovar la vigència avui de les idees de Tissot, només cal fer un tomb per Internet, sobretot pels sectors religiosos, a alguns dels quals els va de primera mantenir aquestes idees per tal de justificar millor les seves morals.
Suposo que Fernando Savater devia pensar en coses com aquestes quan a "Ética para Amador" va escriure això:
"Por otro lado están quienes sólo disfrutan no dejando disfrutar. (...) A los calumniadores profesionales del placer se les llama 'puritanos'. (...) Por supuesto, los puritanos se consideran la gente más 'moral' del mundo y además guardianes de la moralidad de sus vecinos." (1)
---
(1) El llibre es va publicar el 1991, el consulto en una edició posterior (Editorial Ariel, 2017, p. 104, 105)
7 de maig 2018
Cites, Dean Burnett
"Cuando escribí una defensa de las personas transgénero como consecuencia de cierto artículo especialmente virulento contra ellas (que no escribí yo, me apresuro a aclarar), fui acusado de formar parte de una conspiración contra las personas transgénero (porque no las había defendido con la suficiente garra) y de una conspiración pro personas transgénero (porque las había defendido). Así que no solo estoy implicado en múltiples conspiraciones, sino que, de paso, también me opongo activamente a mi propia actividad conspirativa."
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
Dean Burnet, El cerebro idiota, Temas de Hoy, 2016 (p. 102)
6 de maig 2018
Religió queer
Totes les religions tenen la seva teologia, els seus dogmes, la convicció que la seva és la veritat única i absoluta. També tenen vocació messiànica, és a dir, la necessitat (l'obligació) de fer apostolat, per tal de donar a conèixer "per tot el món" la seva bona nova, i així eradicar allò que consideren ignorància, idolatries i falses creences.
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
La teoria queer considero que reuneix els requisits que he esmentat. De manera que crec que se la pot considerar una nova religió. El deu d'aquesta religió sembla que és la sexualitat "creativa", com més original millor, manifestada a través de les formes menys convencionals possibles. Aquesta, de fet, segurament és la seva gran "aportació" a la modernitat, aquesta exaltació de la capacitat d'invenció o necessitat de diferenciació (relacionada amb la sexualitat física, mental, del tipus que sigui). (1)
Mentre que el col.lectiu LGTBI el que reivindica és ser respectat "sent com és", el col.lectiu queer sembla que el que reivindica és "inventar-se com vulgui". Tot és legítim, però cal veure que són dues coses diferents. No sé si això que dic és una simplificació, però crec que la principal diferència va per aquí. A més, si no fos així, quina necessitat hi hauria de les reivindicacions queer?
Ja he remarcat que òbviament cadascú és ben lliure de fer (o intentar fer) el que vulgui amb el seu cos, els seus sentiments, les seves pulsions, les seves conductes, etc. El món de la vida personal de cadascú és lliure, i la llibertat d'expressió és un dret fonamental.
El problema és quan els activistes queer, com a bons apòstols de la seva religió, ens volen convèncer amb els seus arguments (o "muntatges artístics"). Aquesta és una altra història.
Com a bon descregut (i incrèdul polemista els dies que no em sento cansat) la religió queer em sembla tan mereixedora de ser despullada dels seus ornaments argumentals (presumptament argumentats) amb què es vesteix com qualsevol altra religió. Sigui històrica o acabada de sortir del forn.
Bé, com que tot plegat aquest tema és complicat i alhora susceptible de ser manipulat amb facilitat (potser jo també ho estic fent ara sense adonar-me'n), si de cas ja hi tornaré una altra estona. (2) (3)
--
(1) Tant o més important que l'exaltació de la invenció, l'exaltació del desig. Podria ser-ne representatiu el que diu la transsexual Amanda Lepore: "Hauríem de viure sempre al màxim i no negar-nos res a nosaltres mateixos", una idea que és com una mena de retorn a l'estat prehomínid, previ a la capacitat adquirida posteriorment de reflexió ètica. Però aquest tema també el deixaré per un altre dia (Amanda Lepore surt al documental "I hate New York", de Gustavo Sánchez; recullo la citada a l'article "Heroínas del underground", Julián García, El Periódico, 04/05/2018)
(2) Em vaig posar a escriure això quan fa poc vaig veure un capítol de "Follo ergo sum" (BTV), que incidia bastant en la dimensió "artística" del moviment queer. El programa recollia un conjunt d'opinions i tesis contràries a les que he exposat. No dono la referència exacta del programa perquè la desconec, el vaig veure ja començat (i no he sigut capaç de localitzar-lo després a internet per tal de poder-lo veure sencer).
(3) Una altra motivació per escriure aquest text va ser la participació fa poc en una reunió de persones interessada en l'elaboració i divulgació de materials didàctics sobre la discriminació de les dones. Durant aquesta reunió una de les persones va sortir amb l'argument aquest "del sistema binari obsolet herència del patriarcat", i que per tant calia buscar uns altres conceptes, un altre vocabulari, etc. Per sort, estava en minoria i no va poder destorbar massa el desenvolupament de la reunió (sigui dit de passada: de vegades el tema d'aquestes reunions són els drets de les persones LGTBI).
5 de maig 2018
Divagacions queer
La paraula queer al llarg dels anys ha sigut utilitzada amb diferents propòsits i significats. Actualment també passa el mateix. Per exemple, de vegades es fa servir per parlar "de tot": a banda dels temes relacionats amb la identitat i la llibertat sexual, també es fa servir per parlar de feminisme, capitalisme, colonialisme, racisme, xenofòbia, animalisme, veganisme... Òbviament, en aquests casos de multisignificat, costa de veure quin sentit té fer servir aquesta paraula, perquè a més, diferents persones que fan servir "el punt de referència queer", en relació a cada "isme" concret és fàcil que no es posin d'acord.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
En aquest escrit, em refereixo al significat que considero més visible actualment (el que es percep a través de les referències sobre el tema als mitjans de comunicació, xarxes socials, etc., un significat sovint vinculat a algun tipus de manifestació artística).
Dit això, començo a exposar el que de fet volia dir.
Essencialment som animals. Per exemple, com els gats, els gossos, les vaques o els conills. O més ben dit, i segons el respectiu sexe: com els gats o les gates, els gossos o les gosses, les vaques o els toros, les conilles o els conills, etc.
La humanització va ser un pas posterior en l'evolució, una construcció feta damunt de l'animal que tots som. Som humans però seguim sent animals, i igual que els altres animals (si més no els més semblants a nosaltres, els mamífers en general i en particular els simis), el "normal" és que els mascles se sentin atrets per les femelles i vulguin copular amb elles, i les femelles atretes pels mascles i vulguin copular amb ells. No per motius morals, sinó per "imperatius biològics": a banda dels òrgans sexuals corresponents, tenim (uns i altres, mascles i femelles) un cervell amb un cablejat diferent, ens dominen unes o unes altres hormones, etc.
Normal és una paraula maleïda per a algunes persones, quan de fet l'únic que indica (en aquest context) és un valor estadístic, una tendència dominant.
Després hi ha totes les variacions, les minories o "anormalitats estadístiques", tan dignes de respecte com les normalitats o majories. Perquè el respecte no es mereix pel fet de pertànyer a una majoria, sinó pel fet de pertànyer a la humanitat. O si més no estaria bé que fos així (al capdavall, els valors i els drets són invencions humanes). (1)
Al costat de les majories estadístiques, dintre de la humanitat hi ha la realitat de tot el ventall LGTBI, amb totes les seves peculiaritats, i les seves reivindicacions de respecte. Perquè entre persones majors d'edat i amb el consentiment mutu, cadascú, si vol, ha de poder copular amb qui vulgui i de la manera que vulgui, ja sigui d'acord amb els seus pensaments, els seus sentiments, les seves pulsions o les seves invencions.
Copular i el que sigui: cadascú ha de poder vestir-se com vulgui, maquillar-se (o no) com vulgui, moure's com vulgui, donar la mà o fer petons a qui vulgui, etc. Ningú n'ha de fer res.
És una reivindicació que avui encara és del tot necessària, perquè fins i tot en les societats més avançades encara queda molt camí per fer. En les avançades, després també hi ha (encara) les societats, moltes, que segueixen empresonant, torturant i assassinant els "desviats".
Torno a la cosa aquesta de la "normalitat". Dins del col.lectiu LGTBI el normal és ser homosexual (gai o lesbiana), ja que la majoria de persones d'aquest col.lectiu és el que són. Després, dins del col.lectiu LGTBI, hi ha també les "anormalitats" (les minories estadístiques), per exemple les persones intersexuals o transgènere.
Insisteixo: al parlar d'aquests temes, la referència a la normalitat o anormalitat és (o hauria de ser sempre), només una referència a un valor estadístic.
Amb l'exposat fins ara no s'esgota la diversitat. Dins o al costat del col.lectiu LGTBI hi ha els teòrics queer. El seu és un col.lectiu més recent i que de fet a mi em despista una mica, fins al punt que no m'acaba de quedar clar en quina mesura les seves reivindicacions afavoreixen o no les reivindicacions dels sectors "clàssics" LGTBI.
De vegades les reivindicacions dels teòrics queer el que sembla (a mi em sembla) que busquen no és una reivindicació, sinó una provocació. De vegades sembla que sobretot el que es plantegen és: "què podem fer per deixar bocabadat el personal?" Per això al principi he parlat de la dimensió "artística" d'aquest moviment.
Per exemple, diuen:
"Els éssers humans no naixem mascles o femelles (nens o nenes en llenguatge més planer), sinó "indefinits". Aquesta categoria "binària" nen-nena és un invent de la societat patriarcal i capitalista." (2)
És una gran frase, però no un gran argument. Tanmateix, l'exposen amb tota la seriositat del món. De manera que cal recordar el que he dit al principi, sobre els conills i les conilles, la biologia, les atraccions sexuals i les majories estadístiques.
O quan diuen que quan neix una persona "se li assigna un sexe", fent de l'excepció (els casos d'intersexualitat) una generalització. Doncs no, en la majoria dels casos, quan neix una criatura "se li identifica el sexe", "se li reconeix". Mascle o femella gairebé sempre, sense cap mena de dubte, perquè segons l'OMS els casos d'intersexualitat estan al voltant de només l'1%. (3)
Una altra cosa són els rols de gènere, aquesta és una altra història. Però el que està ben clar és que primer de tot hi ha el sexe, i els impulsos sexuals "majoritaris en cada sexe" (i les indefinicions i minories "sexuals" que facin al cas). Només després és quan apareix "la construcció del gènere", amb tots els debats i desacords a l'hora de fer-ne interpretacions o de postular models (però això si de cas quedarà per a un altre dia). (4)
--
(1) Exposat de manera més ambiciosa i generosa, podríem dir que el respecte s'hauria de merèixer "pel fet de pertànyer al col.lectiu d'éssers vius capaços d'experimentar sofriment", però per no fer-ho ara tot massa complicat deixem de moment de banda els animals no humans.
(2) O de vegades, com havia dit abans la societat que es critica (a més de patriarcal i capitalista) també es qualifica com a racista, carnívora... (els adjectius no me'ls invento, sinó que surten en alguns dels seus discursos).
(3) Aquesta idea "de l'assignació" la fa servir també la filòsofa Judit Butler. En van parlar els mitjans de comunicació quan fa poc va passar per Barcelona i al CCCB va fer una conferència dirigida a adolescents (el cas és que al CCCB fan moltes activitats relacionades amb les teories queer, i al MACBA també).
(4) El curiós és que des de les teories queer es vol incidir i afinar molt en la distinció entre sexe i gènere, i alhora (de vegades), amb una estranya falta de rigor, es fan embolics quan utilitzen aquestes paraules.
18 de març 2018
Nazario
Torno al llibre autobiogràfic del Nazario "La vida cotidiana del dibujante underground".
El llibre m'atrau perquè parla d'un món per a mi força desconegut, i a més ho fa d'una manera a la qual no hi estic acostumat. Sortir del context "dels propis costums" i "dels propis llenguatges", si estàs despert, sempre és estimulant, perquè t'obliga o et convida a reflexionar.
Per exemple, en relació a aquests estils i mons que em són estranys, del llibre em sobten les referències explícites i continuades que hi ha a la "polla" immensa de l'Alejandro, la parella del Nazario (i en altres moments a altres titoles):
"Aquella tarde, en la casita de la Malleni en la calle Cuna, en cuanto oí que hablaban del tamaño de la polla de un chico comparándola con un vaso de gintónic que tenían en la mano, evidentemente 'ardí en deseos' de conocer la polla de aquel chico, y cuando me lo presentaron hice todo lo posible por comprobar que las dimensiones de las que hablaban aquellas locas eran reales. (...) Porque aquel chico con aquella polla o aquella polla con aquel chico habían de ser míos." (p. 184)
Són unes referències que d'una banda em cansen una mica (per la reiteració), i que alhora segurament són necessàries per tal de poder-te fer una idea del món mental de l'autor, dividit entre la feina de dibuixant, les borratxeres (fins que va deixar l'alcohol) i les quotidianes activitats fornicadores amb el nòvio oficial i els amants passavolants. (1)
El llibre em permet una immersió en aquell ambient dels anys 70 i principis dels 80 de l'Ocaña i companyia, d'homosexuals desacomplexats, de travestis exhibicionistes, de borratxeres descomunals, de cocaïna i heroïna, de tota mena de promiscuïtats, de l'aparició de la sida, en aquell entorn de Les Rambles:
"Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la Plaza Real y el Paseo Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por el Arco del Teatro, la calles San Pablo o la calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, macarras, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulernta." (p. 42)
Llegir el llibre per a mi és com fer un viatge a un país exòtic, un país al qual "hi arribo" encuriosit, pels personatges que hi viuen, pels seus costums, els seus ambients, les seves olors (sovint intenses, sovint de degradació, brutícia, vòmits), etc. Un barri i una gent que no tenia res a veure amb el barri on jo vaig néixer i créixer, la part alta de la ciutat, en una família en la qual hauria sigut del tot impensable que, per exemple, a algú de la família se li hagués acudit dir, durant un dinar o un sopar, la paraula "polla".
D'altra banda, hi ha una altra coincidència. El 1972 (el mateix any que el Nazario va arribar a Barcelona), als vespres jo de vegades anava a passejar pel Barri Xino, quan en teoria hauria d'estar estudiant a una acadèmia nocturna. Hi anava amb la mateixa curiositat que un parell d'anys més tard vaig fer les primeres visites a un manicomi, o amb la mateixa curiositat d'antropòleg tafaner amb què ara llegeixo aquest llibre del Nazario.
Torno al llibre. Una de les coses que també m'agrada del llibre és que de tant en tant el Nazario hi va intercalant reflexions molt afinades, com aquesta:
"El tiempo es algo que Alejandro pierde alegremente, con despreocupación, con la indiferencia de todos aquellos para los que, como los niños o los orientales, su dimensión y su medida son otras que para los occidentales. Ellos no pierden nada, soy yo el que me preocupo por la pérdida de algo inexistente para ellos." (p. 199)
En podria dir més coses, però paro. D'altra banda, per a mi un defecte del llibre és el desordre general de tot el text (de vegades no et queda clar de què o quan parla). En conjunt, el llibre trobo que hauria pogut ser millor més curt, sobretot més ordenat i, ja posats, amb algunes "pollas" menys. (2)
De tota manera, em sembla fantàstic que el Nazario l'hagi escrit i publicat. (3)
--
(1) És un text que segurament està escrit a parts iguals amb valentia i amb voluntat d'exhibicionisme. D'altra banda, malgrat les moltes descripcions de titoles i copul.lacions el text no em sembla pornogràfic, i de fet ni tan sols eròtic, de tant "naturalista" com és. Un adjectiu adequat podria ser "etnogràfic".
(2) Tinc la sensació que és un text poc revisat, i també tinc la sensació que de vegades se li colen alguns errors. Per exemple, en un moment donat (ara no recordo la pàgina) crec que s'equivoca de deu anys quan es refereix a la seva edat en relació a un episodi.
(3) Un altre estímul per llegir el llibre (en el meu cas) és que hi surt alguna persona, sobretot una, que conec molt, de la qual coneixia poc aquesta part de la seva vida vinculada "a la Barcelona canalla, promiscua i maricona" d'aquells anys. El dia que em vingui a tomb li diré si en vol parlar, d'aquells anys i d'aquells ambients, i de si se sent a gust de la manera com surt al llibre.
El llibre m'atrau perquè parla d'un món per a mi força desconegut, i a més ho fa d'una manera a la qual no hi estic acostumat. Sortir del context "dels propis costums" i "dels propis llenguatges", si estàs despert, sempre és estimulant, perquè t'obliga o et convida a reflexionar.
Per exemple, en relació a aquests estils i mons que em són estranys, del llibre em sobten les referències explícites i continuades que hi ha a la "polla" immensa de l'Alejandro, la parella del Nazario (i en altres moments a altres titoles):
"Aquella tarde, en la casita de la Malleni en la calle Cuna, en cuanto oí que hablaban del tamaño de la polla de un chico comparándola con un vaso de gintónic que tenían en la mano, evidentemente 'ardí en deseos' de conocer la polla de aquel chico, y cuando me lo presentaron hice todo lo posible por comprobar que las dimensiones de las que hablaban aquellas locas eran reales. (...) Porque aquel chico con aquella polla o aquella polla con aquel chico habían de ser míos." (p. 184)
Són unes referències que d'una banda em cansen una mica (per la reiteració), i que alhora segurament són necessàries per tal de poder-te fer una idea del món mental de l'autor, dividit entre la feina de dibuixant, les borratxeres (fins que va deixar l'alcohol) i les quotidianes activitats fornicadores amb el nòvio oficial i els amants passavolants. (1)
El llibre em permet una immersió en aquell ambient dels anys 70 i principis dels 80 de l'Ocaña i companyia, d'homosexuals desacomplexats, de travestis exhibicionistes, de borratxeres descomunals, de cocaïna i heroïna, de tota mena de promiscuïtats, de l'aparició de la sida, en aquell entorn de Les Rambles:
"Desde que conocí la ciudad, la zona comprendida entre la Plaza Real y el Paseo Colón, a este lado de las Ramblas, tenía un regusto a caldo gallego, miseria y mariconeo ciudadano, mientras que, al otro lado de las Ramblas, entrando por el Arco del Teatro, la calles San Pablo o la calle Hospital, hasta el Paralelo, un tufo a puterío, enemas, macarras, delincuentes, marineros, travestis, maricones genetianos y absenta daba a las callejuelas y bares una sordidez espesa y turbulernta." (p. 42)
Llegir el llibre per a mi és com fer un viatge a un país exòtic, un país al qual "hi arribo" encuriosit, pels personatges que hi viuen, pels seus costums, els seus ambients, les seves olors (sovint intenses, sovint de degradació, brutícia, vòmits), etc. Un barri i una gent que no tenia res a veure amb el barri on jo vaig néixer i créixer, la part alta de la ciutat, en una família en la qual hauria sigut del tot impensable que, per exemple, a algú de la família se li hagués acudit dir, durant un dinar o un sopar, la paraula "polla".
D'altra banda, hi ha una altra coincidència. El 1972 (el mateix any que el Nazario va arribar a Barcelona), als vespres jo de vegades anava a passejar pel Barri Xino, quan en teoria hauria d'estar estudiant a una acadèmia nocturna. Hi anava amb la mateixa curiositat que un parell d'anys més tard vaig fer les primeres visites a un manicomi, o amb la mateixa curiositat d'antropòleg tafaner amb què ara llegeixo aquest llibre del Nazario.
Torno al llibre. Una de les coses que també m'agrada del llibre és que de tant en tant el Nazario hi va intercalant reflexions molt afinades, com aquesta:
"El tiempo es algo que Alejandro pierde alegremente, con despreocupación, con la indiferencia de todos aquellos para los que, como los niños o los orientales, su dimensión y su medida son otras que para los occidentales. Ellos no pierden nada, soy yo el que me preocupo por la pérdida de algo inexistente para ellos." (p. 199)
En podria dir més coses, però paro. D'altra banda, per a mi un defecte del llibre és el desordre general de tot el text (de vegades no et queda clar de què o quan parla). En conjunt, el llibre trobo que hauria pogut ser millor més curt, sobretot més ordenat i, ja posats, amb algunes "pollas" menys. (2)
De tota manera, em sembla fantàstic que el Nazario l'hagi escrit i publicat. (3)
--
(1) És un text que segurament està escrit a parts iguals amb valentia i amb voluntat d'exhibicionisme. D'altra banda, malgrat les moltes descripcions de titoles i copul.lacions el text no em sembla pornogràfic, i de fet ni tan sols eròtic, de tant "naturalista" com és. Un adjectiu adequat podria ser "etnogràfic".
(2) Tinc la sensació que és un text poc revisat, i també tinc la sensació que de vegades se li colen alguns errors. Per exemple, en un moment donat (ara no recordo la pàgina) crec que s'equivoca de deu anys quan es refereix a la seva edat en relació a un episodi.
(3) Un altre estímul per llegir el llibre (en el meu cas) és que hi surt alguna persona, sobretot una, que conec molt, de la qual coneixia poc aquesta part de la seva vida vinculada "a la Barcelona canalla, promiscua i maricona" d'aquells anys. El dia que em vingui a tomb li diré si en vol parlar, d'aquells anys i d'aquells ambients, i de si se sent a gust de la manera com surt al llibre.
17 de març 2018
Homosexualitat, transvestisme i policia
"La detención del travesti Ocaña, ocurrida el pasado martes en la verbena de San Jaime, originó una serie de incidentes que se prolongaron durante gran parte de la noche (...) Fue detenido por la policía cuando efectuaba un show de travestismo en las Ramblas. En varias ocasiones había ofrecido el mismo espectáculo sin que intervinieran los guardias urbanos." El País, 26/07/1978
Nazario, a "La vida cotidiana del dibujante underground" (Anagrama, 2016, p. 178, 179, 180) ho explica així:
"Todo comenzó la tarde de la verbena de San Miguel (...) Ocaña y yo, del brazo, decidimos darnos una vuelta por las Ramblas. (1)
(...)
"Uno de los disfraces que más le gustaban -de su ropero repleto de fantásticos modelazos- era un sencillo traje negro de lunaritos blancos
(...)
"Ataviados de esta forma, nos dirigimos al Café de la Ópera, cuya terraza estaba como siempre desbordante de artistas, intelectuales y maricones en general. Llegamos, saludamos a todos y Ocaña se dispuso a amenizar aquel ambiente de intelectuales aburridas.
(...)
"'¡Nena, ahí están los guardias! me dice de pronto presionando mi brazo y mirando hacia atrás con el rabillo del ojo.
"Un municipal se me acerca por detrás y me coge del brazo diciéndome que lo acompañe al coche que tenían aparcado en los alrededores. Ocaña se puso a gritar como una loca diciendo que a ella no la detenían, que eran unos fachas y que no estaban haciendo nada malo, y echó a correr perseguido por los municipales restantes. Tropezó, cayó y fue arrastrado hasta el coche celular, mientras se resistía, pataleaba i chillaba. El público no daba crédito a este otro espectáculo que estaba contemplando y quedó paralizado por la sorpresa, pero rápidamente comenzó a reaccionar increpando a los guardias, pidiendo que nos soltaran, insultándolos y comenzando a tirarles botellas, sillas y mesas al ver que nos metían en el coche.
(...)
"Mi visión de estos hechos fue fugaz, porque ya nos llevaban a toda prisa a Ocaña (esposado) y a mí a la comisaría del Buen Suceso, donde nos encerraron en una celda.
(...)
"Poco después la puerta se abrió y entraron unos cuantos guardias enfurecidos, con las manos enguantadas, y comenzaron a ensañarse con todos los que estábamos allí encerrados, que terminamos tirados por el suelo intentando protegernos de los puñetazos y las patadas indiscriminadas. Ocaña aún estaba esposado.
"Sus insultos fluctuaban entre 'maricones' e 'hijos de puta', convirtiendo a Ocaña en su víctima favorita como se pudo comprobar días más tarde en los derrames, señales de botas y hematomas que lucía por toda la espalda.
(...)
"Los policías, que en estos casos siempre alegan defensa propia, arguyeron que habían tenido que intervenir al ser atacados por nosotros."
--
L'incident de les Rambles va passar el 24 de juliol de 1978. L'Ocaña era un personatge molt conegut, i de l'incident en van parlar tots els diaris. Després dels llargs anys de dictadura i homofòbia oficial, les coses començaven a canviar una mica. (2)
Durant dècades, la majoria d'homosexuals, si eren detinguts arbitràriament i apallissats (com l'Ocaña i el Nazario aquell dia), no tenien la possibilitat de fer-ho saber. Els abusos que patien quedaven totalment ocults i impunes (bé, el 1978, els de l'Ocaña i el Nazario també van quedar impunes).
El 1954 els homosexuals havien sigut inclosos en la "Ley de vagos y malentes" (la llei era del 1933). El 1970 aquesta llei es va substituir per la "Ley de peligrosidad y rehabilitación social", que també penalitzava l'homosexualitat. L'homosexualitat no va deixar de ser considerada un delicte fins el 1978.
Dels fragments citats del llibre del Nazario l'última frase potser és la millor. I segueix vigent.
D'ençà de l'incident de Les Rambles han passat quaranta anys, i encara massa vegades, la policia, quan s'extralimita (en l'escenari que sigui, una detenció improcedent, una manifestació, etc.), en lloc de després reconèixer els seus errors, en general segueix argumentant "que va actuar en defensa pròpia perquè havia sigut agredida". (3)
--
(1) No sé si el 24 de juliol és la vigília de sant Miquel, o és el Nazario que es confon de sant. Em fa mandra revisar el santoral.
(2) La revista Interviu també en va parlar: "Días después la revista Interviu sacó un ámplio reportaje con la espalda y el culo de Ocaña aún lleno de cardenales." (Nazario, p. 178).
(3) Totes les policies, municipals, autonòmiques i estatals; quan es passen de la ratlla la primera reacció sempre és la negació i l'actitud corporativa. El reconeixement només arriba "arrancat" a la força, sigui via judicial o constatació documental incontestable.
Nazario, a "La vida cotidiana del dibujante underground" (Anagrama, 2016, p. 178, 179, 180) ho explica així:
"Todo comenzó la tarde de la verbena de San Miguel (...) Ocaña y yo, del brazo, decidimos darnos una vuelta por las Ramblas. (1)
(...)
"Uno de los disfraces que más le gustaban -de su ropero repleto de fantásticos modelazos- era un sencillo traje negro de lunaritos blancos
(...)
"Ataviados de esta forma, nos dirigimos al Café de la Ópera, cuya terraza estaba como siempre desbordante de artistas, intelectuales y maricones en general. Llegamos, saludamos a todos y Ocaña se dispuso a amenizar aquel ambiente de intelectuales aburridas.
(...)
"'¡Nena, ahí están los guardias! me dice de pronto presionando mi brazo y mirando hacia atrás con el rabillo del ojo.
"Un municipal se me acerca por detrás y me coge del brazo diciéndome que lo acompañe al coche que tenían aparcado en los alrededores. Ocaña se puso a gritar como una loca diciendo que a ella no la detenían, que eran unos fachas y que no estaban haciendo nada malo, y echó a correr perseguido por los municipales restantes. Tropezó, cayó y fue arrastrado hasta el coche celular, mientras se resistía, pataleaba i chillaba. El público no daba crédito a este otro espectáculo que estaba contemplando y quedó paralizado por la sorpresa, pero rápidamente comenzó a reaccionar increpando a los guardias, pidiendo que nos soltaran, insultándolos y comenzando a tirarles botellas, sillas y mesas al ver que nos metían en el coche.
(...)
"Mi visión de estos hechos fue fugaz, porque ya nos llevaban a toda prisa a Ocaña (esposado) y a mí a la comisaría del Buen Suceso, donde nos encerraron en una celda.
(...)
"Poco después la puerta se abrió y entraron unos cuantos guardias enfurecidos, con las manos enguantadas, y comenzaron a ensañarse con todos los que estábamos allí encerrados, que terminamos tirados por el suelo intentando protegernos de los puñetazos y las patadas indiscriminadas. Ocaña aún estaba esposado.
"Sus insultos fluctuaban entre 'maricones' e 'hijos de puta', convirtiendo a Ocaña en su víctima favorita como se pudo comprobar días más tarde en los derrames, señales de botas y hematomas que lucía por toda la espalda.
(...)
"Los policías, que en estos casos siempre alegan defensa propia, arguyeron que habían tenido que intervenir al ser atacados por nosotros."
--
L'incident de les Rambles va passar el 24 de juliol de 1978. L'Ocaña era un personatge molt conegut, i de l'incident en van parlar tots els diaris. Després dels llargs anys de dictadura i homofòbia oficial, les coses començaven a canviar una mica. (2)
Durant dècades, la majoria d'homosexuals, si eren detinguts arbitràriament i apallissats (com l'Ocaña i el Nazario aquell dia), no tenien la possibilitat de fer-ho saber. Els abusos que patien quedaven totalment ocults i impunes (bé, el 1978, els de l'Ocaña i el Nazario també van quedar impunes).
El 1954 els homosexuals havien sigut inclosos en la "Ley de vagos y malentes" (la llei era del 1933). El 1970 aquesta llei es va substituir per la "Ley de peligrosidad y rehabilitación social", que també penalitzava l'homosexualitat. L'homosexualitat no va deixar de ser considerada un delicte fins el 1978.
Dels fragments citats del llibre del Nazario l'última frase potser és la millor. I segueix vigent.
D'ençà de l'incident de Les Rambles han passat quaranta anys, i encara massa vegades, la policia, quan s'extralimita (en l'escenari que sigui, una detenció improcedent, una manifestació, etc.), en lloc de després reconèixer els seus errors, en general segueix argumentant "que va actuar en defensa pròpia perquè havia sigut agredida". (3)
--
(1) No sé si el 24 de juliol és la vigília de sant Miquel, o és el Nazario que es confon de sant. Em fa mandra revisar el santoral.
(2) La revista Interviu també en va parlar: "Días después la revista Interviu sacó un ámplio reportaje con la espalda y el culo de Ocaña aún lleno de cardenales." (Nazario, p. 178).
(3) Totes les policies, municipals, autonòmiques i estatals; quan es passen de la ratlla la primera reacció sempre és la negació i l'actitud corporativa. El reconeixement només arriba "arrancat" a la força, sigui via judicial o constatació documental incontestable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)