Discapacitats i sexualitat

Quan es confonen desitjos i drets les controvèrsies i els embolics estan garantits. Potser encara més quan aquesta confusió afecta col.lectius més vulnerables, com ara el de les persones amb discapacitats (o amb "funcionalitats diferents", tal com sembla que ara se n'ha de dir).

Un exemple d'aquesta confusió és quan algunes persones d'aquest col.lectiu, junt amb d'altres que els donen suport, defensen que el seu desig de poder tenir relacions sexuals és també un dret, i que com a tal els ha de ser garantit.

La confusió d'aquestes persones està en el fet que el seu desig, del tot natural i respectable, és obvi que no ha de ser "impedit" (aquesta obvietat potser no ho és per a tothom, però si més no ho hauria de ser). En canvi, no té per què ser "garantit". És a dir, la societat no s'hi pot oposar (la família, etc.), però de cap manera ha de tenir l'obligació que aquests desitjos d'aquestes persones hagin de poder de ser satisfets. 

En aquest sentit, la vida és "molt injusta". Perquè hi ha persones que poden satisfer sense problemes els seus desitjos sexuals, mentre que a altres els és molt difícil, o impossible. Les segones en general se senten frustrades, de vegades "durant tota la vida", a causa d'aquesta impossibilitat de satisfer aquests desitjos. D'altra banda, és clar, això no els passa només a persones amb discapacitats, sinó a tota mena de persones, de diferents edats i condicions, sigui per uns motius o per uns altres. Li passa a molta gent.

Ara bé, aquesta insatisfacció sexual, de qui sigui, sovint de mal gestionar, l'únic dret que genera, tal com ja he dit, és el "del no impediment". Aquest sí. Però un cop no impedit, el que llavors pugui aconseguir cadascú ja és una altra història. De vegades molt frustrant. És així, què hi farem, perquè tal com també ja he dit, la vida és injusta (o més que injusta, ni justa ni injusta: "és").

Quan naixem, el repartiment de capacitats no és uniforme, és una loteria. I hem convingut que algunes de les desigualtats que s'originen, com a societat hem de mirar de compensar-les. Per això hi ha polítiques adreçades a què, per exemple, de l'accés a la sanitat, a l'alimentació, a l'habitatge, a l'educació, a la cultura, ningú en quedi marginat. 

Però no hi ha cap consens sobre que els desitjos sexuals siguin un dret fonamental que ha de poder ser satisfet. Perquè aquests desitjos corresponen a necessitats "d'una altra categoria". No hi ha consens, el que hi ha són discrepàncies. 

Resulta que hi ha qui, pel que fa a aquest tema, no es conforma amb la seva situació d'exclusió de la participació en "intercanvis sexuals". No es conforma amb el fet que potser ningú està disposat a mantenir relacions sexuals amb ell, de manera desinteressada, perquè el seu cos no és sexualment atractiu per als altres. I llavors, algunes d'aquestes persones insatisfetes reivindiquen el seu dret a l'accés al sexe de pagament (de vegades, amb l'afegit, si són econòmicament insolvents, que el cost d'aquest sexe comprat hauria de ser assumit, "solidàriament", per la societat).

El resultat és que, segons aquest plantejament, hi ha d'haver unes persones dedicades professionalment a la prostitució disposades a oferir aquests serveis sexuals a aquest tipus de clients.

Les persones "discapacitades" demandants d'aquests tipus de serveis, si els reben, esdevenen usuàries de prostitució. Exactament igual que tots els altres usuaris de prostitució sense l'etiqueta de discapacitats. Ho remarco: el fet de la seva discapacitat no modifica en absolut la seva condició de clients o consumidors de prostitució (faig servir en general el masculí perquè majoritàriament aquestes "persones demandants" són homes i, en conseqüència, les "persones professionals al servei dels seus desitjos" són dones; en definitiva, el mateix esquema de la prostitució en general).

D'altra banda, si "comprem" l'argument d'aquestes persones, el coherent llavors seria estendre aquesta "comprensió de necessitats" a totes les persones també insatisfetes sexualment. Per exemple, persones grans (o joves), potser amb problemes mentals (o no), o empresonades (o no), o que pel motiu que sigui, se senten frustrades sexualment. 

És a dir, si es compra l'argument, llavors caldria un veritable exèrcit de prostitutes. Ja que, si no, seria impossible satisfer tota la demanda.

Més que un escenari possible o desitjable, sembla més aviat l'argument d'una pel.lícula, no sé si còmica, esperpèntica o de por.

Torno al tema inicial, a la reivindicació "del dret a la pròpia sexualitat", satisfet per una persona pagada (una prostituta), que reivindiquen algunes persones amb alguna discapacitat o diversitat funcional. 

Si intervens en un debat sobre aquest tema organitzat per "persones partidàries" d'aquest suposat dret, i dius coses semblants a les que he exposat, és fàcil, de fet ho tens garantit, que llavors et titllin de retrògrad, insensible, i de tot el que convingui que no sigui amable. Mala sort.

Prostitució i drets laborals

Una persona es pot autoqualificar com a treballadora sexual (o pot ser considerada com a tal per altres persones), i llavors, com a treballadora, pot reclamar els drets laborals reconeguts a les persones treballadores.

Ho pot fer, o reivindicar, sobretot perquè tots els drets són invencions. I si una majoria social considera que aquesta categoria laboral (la de prostituta), i els drets que se'n deriven, han de formar part de les normes socials o invencions vigents, llavors, legalment, mentre la invenció elevada a legalitat sigui aquesta, no s'hi poden fer objeccions. Moralment sí, segons la moral de cadascú, però legalment no.

¿És un encert, un progrés, que a aquestes persones, majoritàriament dones, se'ls reconeguin drets laborals, tal com hi ha qui reivindica? No només algunes prostitutes, sinó també, entre altres, entitats tan prestigioses com Amnistia Internacional, ja que quan es refereixen a les persones que exerceixen la prostitució les anomena "treballadores sexuals". 

Treballadores: bé, si es vol que siguin considerades així (per exemple, amb el propòsit benintencionat que no estiguin tan desprotegides), el normal és que, llavors, alhora, el seu treball de puta hagi de ser també normalitzat, en tots els sentits. És a dir, valorat, respectat, potser fins i tot afavorit o estimulat. Ja que, en cas contrari, sembla que seria una contradicció.

Tenint en compte que tots els estudis i estadístiques coincideixen en el fet que la immensa majoria de prostitutes són persones sota diferents graus de coercions i esclavituds, ¿la seva "regularització laboral" és una forma de protegir-les a elles, o de protegir i consolidar el negoci basat en l'esclavatge de les dones prostituïdes?

És clar, com que tot són invencions, i l'esclavitud és una de les invencions més antigues, és normal que les diferents formes d'esclavitud hagin tingut, i segueixin tenint en alguns casos, els seus defensors. Ja fossin, per exemple, temps enrere, els propietaris d'esclaus romans, els propietaris d'esclaus dels països sudistes nord-americans, els propietaris d'indústries alemanyes que utilitzaven mà d'obra esclava provinent de deportacions, o tants altres propietaris o utilitzadors d'esclaus al llarg de la història. 

També, abans i ara, els proxenetes o propietaris de prostíbuls, en aquest cas sempre amb el suport incondicional dels seus clients, els puters, els quals, per la seva banda, és clar, reclamen el seu dret a poder follar a canvi de diners.

Per tant: ¿és un avanç, atorgar drets laborals a les persones esclavitzades, o és més urgent reconèixer, a aquestes persones, "els seus drets humans fonamentals", un dels quals, segons la Declaració Universal dels Drets Humans (també una "invenció", val a dir que amb un elevat grau d'acceptació social), és el de no ser sotmeses a esclavitud?

És veritat que hi ha una petita part de dones (la prostitució masculina és només una minsa part del total de la prostitució), que afirmen que es dediquen a la prostitució de manera totalment lliure. D'acord, acceptem l'existència (o no entrem ara en més detalls), d'aquesta part residual que s'hi dedica lliurement. Ara bé, fins i tot en aquests casos, les seves "activitats" han de ser considerades "un treball"?

O dit d'una altra manera: tota activitat exercida lliurement i que es fa a canvi de diners, ¿ha de ser considerada un treball i, per tant, les persones que s'hi dediquen han de ser considerades treballadores i, com a tals, tenir dret als seus drets laborals?

Per exemple: un narcotraficant, un sicari, un proxeneta, un venedor de nadons robats, un intermediari d'òrgans humans obtinguts de gent miserable i desesperada (o de persones segrestades), un esclavista, el coordinador d'una xarxa de ventres de lloguer, etc., ¿són tots "treballadors" i, com a tals, han de poder tenir els seus drets laborals garantits, i alhora la seva feina ha de ser respectada?

És a dir, allò amb què comercien aquestes persones (els proxenetes, els esclavistes, els narcotraficants...), ha de tenir alguna rellevància? Laboralment parlant, ha de ser indiferent, que allò amb què es comercia siguin per exemple pomes, o siguin persones? 

En resum: tot s'ha de poder comprar i vendre? O s'ha d'establir algun límit, "en la llibertat de comerç"? Per quin model "d'invenció social" ens hem de decantar?

Més tema trans

A causa de la meva periòdica insistència, suposo que hi ha qui pot pensar que estic obsessionat amb el tema de la transsexualitat. Però de fet la meva veritable obsessió, si la qualifiquem així, no és ben bé aquesta, sinó una altra de més general: l'actual confusió, des del meu punt de vista, entre desitjos i drets, cosa que origina i contamina polèmiques i debats.

El cas és que, si en general parlo més de la transsexualitat, és sobretot perquè és un tema del qual en tinc referències més properes, fins i tot quotidianes, en comparació amb altres temes també complicats i generadors de controvèrsies. 

És a dir, suposo que si aquesta proximitat meva fos, per exemple, amb casos de persones que reclamen el seu dret a la maternitat o la paternitat a través de la utilització de ventres de lloguer, o de casos de persones discapacitades que reivindiquen el seu dret a satisfer els seus desitjos sexuals mitjançant els serveis de "treballadores del sexe", doncs seria d'aquests casos, dels que parlaria amb més assiduïtat. Perquè algunes de les argumentacions i reivindicacions que els caracteritzen em generen una perplexitat semblant  a la que em genera el tema trans.

D'altra banda, pel que fa a la transsexualitat, a més de la proximitat amb casos concrets (tant de persones "transitadores" com de persones opinadores sobre del tema), hi ha alhora la capacitat d'aquest col.lectiu de fer-se visible i exercir pressions: la seva dimensió mediàtica. Molt més gran que la dels als altres dos col.lectius que he esmentat. I aquesta presència pública seva, de vegades omnipresència, crec que contribueix al fet que a mi, de tant en tant, se m'activi l'impuls de comentari o rèplica. Com qui es rasca quan li pica un mosquit.

És una reactivitat que ignoro si és una virtut, o un defecte, o només una característica. No ho sé i, pel que fa a l'opinió dels altres sobre aquest punt, suposo que la resposta sobretot deu tenir relació amb si, a qui llegeix el que escric, allò que escric el molesta, el complau, o li és indiferent. 

Déu és "Elle", i les campanyes del Ministeri d'Igualtat

Sortia la notícia a diferents mitjans de comunicació: a l'Església Anglicana hi ha un sector que reivindica que Déu ha de ser tractat "de manera no binària", mentre que un altre sector diu que la forma masculina com a gènere neutre no pressuposa que Déu sigui masculí, ja que tractant-se de Déu no té sentit parlar de sexes, i que, per tant, no cal complicar els conceptes, la teología ni l'idioma.

El cas és que, de mica en mica, aquesta mena d'ocurrència o acudit de la ideologia queer va fent forat, i ara es veu que la contaminació ha arribat fins i tot als teòlegs, en aquest cas els de l'Església Anglicana. Dintre de la qual, segons sembla, n'hi ha que no volen passar per retrògrads, per reaccionaris, i amb aquesta por o inseguretat, davant d'un "desafiament" com aquest, ara es volen fer els moderns: progressistes, oberts de mires, etc.

Vist des de fora, com a ocurrència sembla més aviat una ocurrència bastant ridícula. Però és obvi que és una ocurrència que afavoreix l'estratègia "dels activistes queer", que ara deuen fregar-se les mans de satisfacció, amb aquest nou impacte, amb aquesta nova visibilitat. 

Aquí, fa poc, l'actual Ministeri d'Igualtat impulsava una campanya contra els estereotips basats en la suposada dona de cos ideal, a causa dels quals, d'aquest tipus d'estereotips i ideals, moltes dones se senten esclavitzades i desgraciades (1). La campanya, amb bon criteri, promou, pretén, que tothom es pugui sentir a gust amb el cos que té, sigui el que sigui: un cos gras, prim, alt, baix, amb pits o cul grans o petits, amb un nas així o aixà, etc. El missatge o resum de la campanya seria aquest: 

"El problema no ets tu, el teu cos, sinó com et judiques, i com t'afecta la mirada judicadora, eventualment discriminadora, dels altres. Per tant, més que aspirar a canviar el teu cos, d'una banda has d'aspirar a acceptar-te com ets. I al mateix temps, col.lectivament, tots hem d'aspirar a una societat no discriminadora ni carregada de prejudicis pel que fa al cos de cadascú." 

El curiós és que, alhora, fonamentant-se en l'argument contrari, el mateix Ministeri d'Igualtat impulsa també tot l'embolic del tema trans. És a dir, el dret de tothom "a poder tenir el cos que creu o sent que li correspon", que hauria de tenir i potser no té. I en aquest cas no hi ha cap reflexió sobre la necessitat d'autoacceptació, sinó que es diu, de forma categòrica, rotunda, fins i tot desafiant, que quan una persona té un sentiment d'aquest tipus, "de tenir un cos equivocat", és tan dolorós que, a causa d'aquest dolor i frustració, a aquesta persona no només se li ha de permetre "la seva transformació corporal", sinó que també se li han de facilitar totes les ajudes y mitjans per tal que la pugui dur a terme.

És a dir, que aquí no hi ha només el dret (o presumpte dret) a aquesta transformació, sinó també l'obligació de la societat de finançar-la. I, és clar, a finançar-la indefinidament, de per vida, perquè un cos així "transformat", biològicament violentat de manera tan profunda, de fet es transforma "en un cos malalt". Ho subratllo: malalt. Ja que, de manera permanent, aquest cos haurà de rebre atencions mèdiques, per tal de mantenir la seva precària "transformació organico-biològica contranatura".

És tota una paradoxa, aquesta novetat històrica: un col.lectiu de persones sanes que, en nom de la llibertat, reivindiquen enèrgicament ser tractades quirúrgicament i mèdicament, tot i saber que la conseqüència d'aquests tractaments mèdics és la seva transformació, de per vida, en persones malaltes.

En aquest cas no hi ha pedagogia de l'autoacceptació, sinó apologia de la transformació. I tot des del mateix ministeri.

--
(1) "400.000 intervenciones de cirugía estética al año. 'Soy real, soy auténtica', la campaña de Igualdad. La ministra Montero quiere acabar con la 'violencia estética' que crece por las redes y los filtros". Patricia Martín, El Periódico, 9/1/2023

Normal

Si tu ets normal
i jo sóc normal
i som diferents,
això potser vol dir
que ser diferents 
també és normal.
I que, per tant,
dir que tu, o jo,
o nosaltres o vosaltres,
som normals,
serveix de poc:
no vol dir res.

(Excepte si dius diferent 
volent dir anormal, de manera 
desqualificadora, despectiva.
Aquest és un altre tema).

Tunejats

Un travesti és un tunejat tèxtil. Un transsexual és un tunejat orgànic.

Tot i el tunejat, tant l'un com l'altre, el segon exactament igual, segueixen tenint els cromosomes XX o XY que tenien quan van néixer i, per tant, sota el tunejat, segueixen sent mascle i femella.

Que és un tunejat superficial es fa evident quan el travesti es desvesteix, i també quan el transsexual "es desvesteix" de tots els tractaments medicofarmacològics que ha de fer, de manera permanent, per tal de conservar en bon estat el seu tunejat.

Fins aquí no és una opinió, sinó l'exposició d'uns fets.

Ja com a opinió, es pot dir que cadascú ha de poder fer, "amb ell mateix", el que li doni la gana. I aquesta llibertat inclou la de poder inventar-se les teories que es vulguin per tal de justificar la pròpia opció personal. En aquest cas, a favor de les autotransformacions.

Alhora, amb la mateixa llibertat, els altres no tenen cap obligació d'acceptar que les despeses requerides per al tunejat anatòmic d'algú, siguin assumides per la col.lectivitat. 

Per descomptat, el col.lectiu defensor del dret al tunejat anatòmic té tot el dret del món a qualificar de la manera que vulgui les persones que no veuen les coses com ells les veuen.

I les altres, a la vegada, tenen el mateix dret del món a que, aquest tipus de desqualificacions (i d'eventuals insults), els entrin per una orella i els surtin, sense dificultats, per l'altra.

I vet-ho aquí, tots entretinguts, entretingudes i entretingudis...

Sobre pits i llet

Tinc una amiga que, les dues vegades que va ser mare, ja fa anys, al seu marit, com que a ella li sobrava llet, li preparava cafès amb llet dels seus pits. Recordo que, quan llavors m'ho va explicar, em va fer molta gràcia. I fins i tot em vaig delir. Ara bé, malgrat que em va convidar a assaborir algun d'aquells cafès amb llet tan originals, no vaig poder aprofitar la seva invitació, perquè ella vivia molt lluny (per carta manteníem el contacte, i a mi viatjar em feia molta mandra).

Una altra història de pits i llet. Tinc un bon grapat de germans i germanes i, alhora, també una germana de llet. La meva tia va parir més o menys alhora que la meva mare, i com que la meva mare es veu que tenia poca llet, i, en canvi, la meva tia en tenia abundant, de sobres, jo de tant en tant també xarrupava de la teta de la meva tia (això era possible perquè, a l'estiu, les dues famílies vivien juntes).

Les històries de pits i llets són infinites, si vas sumant les històries de dides professionals, les preocupacions de les dones de classe alta perquè, al parir, no se'ls deformessin els pits, la tristesa o desesperació d'altres dones a causa de la manca de llet dels seus pits...

A aquest extens catàleg o aparador d'històries de pits i llets, ara s'hi ha incorporat una novetat, ben curiosa. M'acabo d'assabentar d'aquesta notícia: una dona té un fill i, la seva parella, també dona, resulta que també vol alletar el fill, "per tal que la maternitat sigui més compartida". De manera que fa un tractament per tal que els seus pits produeixin llet i, així, poder satisfer el seu desig d'alletar.

Com que el món no para de progressar, suposo que aviat algun pare potser també tindrà el mateix desig que aquesta dona. I llavors, presumiblement, gràcies "als avanços de la ciència", amb les ajudes mèdiques necessàries, aquests homes també aconseguiran que els seus pits facin llet i que, a través dels seus mugrons, els seus fills puguin mamar. O potser se n'hauria de dir 'papar'...? Caldria aclarir-ho, fer la pertinent consulta a l'institut d'Estudis Catalans.

Aquí passen aquestes coses (i les que passaran): invertim recursos mèdics i econòmics d'aquesta manera, i algunes persones ho troben del tot normal, fins i tot admirable: "Si és el seu desig, qui té dret a qüestionar-lo? Tots els desitjos són sagrats!"

Mentre aquí funcionem així, a altres llocs (ho sabem molt bé, perfectament), resulta que hi ha pits, molts pits, eixuts perquè les seves propietàries ni mengen ni beuen el que els caldria, per tal de poder tenir llet. I els seus fills, és clar, deshidratats i desnodrits, van morint de manera inaturable.

Sí, les històries de pits i llets són infinites i, de vegades, també infinitament vergonyoses...