L'embolic trans / 3

Si un negre vol ser blanc (o "sent que ho és"), se l'ha de despigmentar, si així ho vol?

Si un albí vol ser negre, rosat o groc, se l'ha de pigmentar amb el color que desitja? (perquè "sent" que aquest color desitjat "és el veritablement seu", aquell amb el qual s'identifica).

Si un baixet se sent acomplexat (o interiorment "sent que la seva naturalesa és alta"), se l'ha d'estirar?

I si algú és molt alt i se sent incòmode amb tanta alçada, se l'ha d'escurçar?

Si algú té els llavis prims i els vol gruixuts, o el cul caigut i el vol alçat, o els pits petits i els vol grans (o els té grans i els vol petits), o el nas llarg i el vol curt... cal que se li facilitin aquestes transformacions?

Si algú amb un cos d'home sent que és una dona, ha de poder transformar el seu cos? I si ho vol fer, quin ha de ser el paper de la societat? La societat en aquest cas té alguna responsabilitat? O aquesta falta d'identificació només és una qüestió privada d'aquest algú?

Hem d'assumir la facilitació de les transformacions, de diferents tipus, que les persones puguin "sentir" que els són imprescindibles? O dit d'una altra manera: els desitjos i sentiments (per exemple els d'aquest tipus) generen drets d'obligada satisfacció per part de la societat?

O pel que fa a aquest tema també és una opció fer pedagogia de l'acceptació? Cadascú, en relació amb el cos que li ha tocat...

No es tracta de respondre ara aquestes preguntes; de moment, només es tracta de deixar-les sobre la taula.

L'embolic trans / 2

"Ara estem sotmesos al perill de passar d'una societat que situava la ficció en els somnis i els desitjos, el que ens agradaria que passés, a una altra en què els desitjos són la base de la realitat." Joan Julibert (1)

Les teràpies de conversió, que pretenen "curar" l'homosexualitat, s'han utilitzat durant dècades. Les han patit tant menors d'edat, com persones adultes, sovint emprant contra elles procediments semblants a formes de tortura (física o psicològica). De manera que la denúncia d'aquestes pràctiques cruels i absurdes, "presumptament terapèutiques", així com la voluntat de la seva erradicació, estan del tot justificades.

Ara bé, entre la gent que denuncia la seva existència i reivindica la seva erradicació, hi ha un el col.lectiu que en part sobta, que s'hi sumi. Em refereixo al col.lectiu queer. A veure si ho explico. Resulta que des d'aquest col.lectiu es reivindica el dret a fer amb el propi cos i amb els propis esquemes mentals i sentiments "el que es vulgui". Sense límits, perquè qualsevol límit extern es considera una imposició inacceptable: "la pròpia voluntat i el propi desig són sagrats".

Però tenint en compte aquest plantejament, llavors passa que també es pot fer (com a mínim té coherència fer) aquesta altra pregunta: si es reivindica aquesta llibertat sense límits, ¿per què alhora es critica que algú, eventualment, la vulgui fer servir amb un altre propòsit? És a dir: si cadascú té dret a fer "el que vulgui amb ell mateix", ¿per què una persona homosexual, si així ho vol, no ha de tenir el dret "a ser diferent" de com és, en aquest cas a deixar de ser homosexual? I si ho vol així, ¿per què no hauria de poder recórrer a les "teràpies de conversió", si la seva fos una decisió presa lliurement? O és que només estan legitimades "unes determinades opcions de canvi", uns determinats "desitjos"?

Una possible explicació: potser, el problema del col.lectiu queer, en general, i més en aquest cas concret, és que de fet és un col.lectiu amb una base "religiosa", emotiva, irracional, i com a tal (com tots els heterogenis col.lectius en aquesta situació), està convençut de la seva veritat absoluta. Una veritat absoluta basada en una "teologia dogmàtica", acompanyada, de manera inevitable, de la "certesa" que els "creients d'altres religions" (entre ells, també els "ateus" pel que fa al tema queer), han de ser "convertits". Aquesta seria la seva "creuada". I com que el seu plantejament és religiós (només compta "la fe i el dogma"), la raó queda marginada.

Per això, a causa d'aquest fons religiós (i per contradiccions com l'esmentada a l'inici), cal anar amb compte amb les reivindicacions d'aquest col.lectiu, sobretot quan aquestes reivindicacions resulta que es "vesteixen" amb actituds i argumentacions "presumptament progressistes"...

Per descomptat, alhora, cal no despistar-se i no deixar de denunciar qualsevol vestigi de vigència de les anomenades "teràpies de conversió". Sobretot, quan les persones afectades són menors, o persones majors d'edat però especialment vulnerables. Perquè no ho hem d'oblidar: en una societat amb graus o sectors homofòbics importants (en una societat "com la nostra", no ens enganyem), d'entrada una persona homosexual, "per definició", és especialment vulnerable. Tant, que de vegades, en alguns casos, pot ser necessari protegir-la. No només dels homòfobs... sinó també d'altres riscos, com ara dels discursos dels "predicadors queer". 

--
(1) El poder de la mentida. Edicions Saldonar, 2018 (p. 108)

L'embolic trans

Sento que sóc hermafrodita i, com que em sento així, desitjo que el meu cos s'adigui amb aquest sentiment. Alhora, com que tic aquest sentiment, també desitjo que les meves possibilitats reproductores siguin hermafrodites. 

Cadascú sent el que sent i desitja el que desitja. I no ve a tomb cap judici moral: només les religions (religioses o laiques) fiscalitzen els sentiments, pensaments i desitjos. En un món secularitzat aquesta fiscalització "d'allò que només passa a dins d'un mateix", no té cap sentit.

Però quan sortim de nosaltres, quan a partir del nostre sentiment i desig formulen una demanda "als altres", el terreny de joc deixa de ser el que era, deixa de ser privat i passa a ser públic, col.lectiu. I quan aquesta demanda es converteix en exigència, pot aparèixer el conflicte.

Venim dels micos, i tots els drets són inventats. I en general hem convingut que de drets n'hi ha de dos tipus: aquells la satisfacció dels quals ha d'estar garantida, i aquells la satisfacció dels quals no ha de ser impedida. La diferència és important, i no tenir-la en compte multiplica els conflictes.

Dit potser d'una altra manera: pel fet de ser diferent tothom ha de ser respectat, però no tothom té perquè ser satisfet. Una altra cosa, és clar, són les discrepàncies a l'hora de les concrecions (ja he dit que tot era un invent).

Per exemple: hi ha qui defensa, de manera lloable, el dret a la sexualitat de les persones amb diferents tipus o graus de discapacitat. I també hi ha qui considera que aquest dret, que en principi entraria en la categoria "de no oposició", hauria de ser un dret "de satisfacció garantida". I des d'aquesta postura promou que s'ofereixin "serveis sexuals" a aquestes persones. En canvi, altres persones no hi estan d'acord.

És un bon exemple de les discrepàncies que hi poden haver, en relació amb un dret o presumpte dret concret, sobre la seva consideració com a dret que no ha de ser impedit, o com a dret que ha de ser garantit (bé, encara hi ha qui defensa que les persones discapacitades "no tenen dret a la sexualitat", de cap mena, però aquesta ja és una altra història).

Estirem una mica més el fil. Des de la postura dels defensors "del dret a la satisfacció", sembla coherent suposar que aquest dret sexual s'hauria "d'universalitzar". Per tal de no cometre discriminacions. Per tant, seguint el raonament, sembla coherent que també s'hauria de fer extensiu a totes les persones (de l'edat i condició que sigui), "en situació de no satisfacció sexual". Per exemple, la gent gran que viu sola, o la que viu acompanyada però sense aquesta satisfacció. I és clar, ja posats, també tot el jovent  en una situació semblant d'insatisfacció sexual. En definitiva, tothom qui, per la raó que sigui, se sent exclosa de les possibilitats de sexe compartit. 

Continuant amb aquesta coherència, i amb la idea "de dret la satisfacció del qual s'ha de garantir", s'hauria de demanar a l'Estat que establís una gran xarxa de prostíbuls, i de serveis sexuals a domicili, per tal que aquest dret a la sexualitat, en el cas de no estar satisfet, pogués ser satisfet per tothom. I que així, no es seguís produint aquesta "discriminadora i escandalosa violació de drets" actual. És una broma? Doncs no, només cal seguir els debats que alguns col.lectius mantenen sobre aquest tema.

Torno a l'individu inicial, amb sentiment hermafrodita. La societat per descomptat hauria de respectar el seu sentiment. Però, ¿li hauria de satisfer les seves demandes de transformació física, i les seves demandes de capacitació reproductora? Si aquesta persona ho demanés, ¿se l'hauria d'ajudar, per exemple, per tal que pogués tenir un fill a partir de només el seu cos i els seus gens? I alhora, ¿la societat s'hauria de sentir malament, si decidís no satisfer aquesta petició?

És un tema interessant. I complicat. Perquè tal com ja he dit, no hi hauria d'haver cap objecció, ni hauria de produir-se cap discriminació, pel fet que algú senti que és "de la manera que sigui". I pel fet que "vulgui ser com sent que és". Pel motiu que sigui, és igual, per exemple, si és el cas, també "per la seva voluntat d'experimentació" (tal com es defensa, sobretot, des del col.lectiu queer, tant pel que fa a la transformació del cos, com pel que fa a la transformació dels desitjos i sentiments). Vivim en la societat de consum, i aquesta és una altra possibilitat de consumisme. 

Per això he titulat aquest escrit "L'embolic trans"...

--
PD: En el debat actual al voltant del projecte de l'anomenada nova llei trans, en general entenc i comparteixo molt més els arguments de les feministes que s'hi oposen que els de les persones i col.lectius que la defensen. A banda del que he dit més amunt, afegeixo uns altres punts que en els quals també caldria posar l'accent (exposar-ho amb més detall ara em sobrepassa, potser en un altre moment ho faré):
a) La utilització indiscriminada, per part dels defensors de la llei, de la paraula sexe i gènere segons la conveniència del moment (o senzillament sense que s'endevini el motiu d'una o l'altra paraula en un moment concret).
b) La utilització de l'expressió "sexe assignat" en el moment de néixer, quan la realitat és que en aquest cas es tracta "del sexe observat" (en la immensa majoria de casos, del tot clar; els dubtes o la intersexualitat òbvia són estadísticament mínims).
c) La lleugeresa amb què es celebra "la despatologització" dels processos de "trànsit", ignorant la fragilitat i vulnerabilitat de les persones afectades per alguns trastorns mentals ("alguns", no faig cap generalització), i que amb la nova llei quedarien encara més desprotegides davant "de les seves volubilitats i inseguretats", de vegades de caràcter marcadament patològiques.

Hans Killian i l'Anni

Fullejo "A vida o muerte. Las dramáticas confesiones de un cirujano", de Hans Killian (1892-1982), publicat per Planeta el 1982 (i per primer cop en alemany el 1973).

Només el fullejo, perquè el trobo de lectura feixuga. D'una banda perquè l'autor és bastant cregut, té un narcisisme desmesurat present en totes les pàgines, i això cansa. I d'una altra, perquè tot i exposar temes prou interessants, té el mal costum de no concretar les dates en què s'ubiquen els fets (per exemple, parla de la introducció dels antibiòtics, i dels avanços en anestesiologia, sense especificar quan es van anar fent els diferents progressos, de manera que el text queda absurdament coix).

Hi ha un capítol, però, que l'he llegit sencer, i amb molta atenció. El segon, titulat "Anni". M'he quedat absolutament esgarrifat.

Explica el cas d'una dona jove, rossa i bonica, que va a la consulta del metge perquè té pèls als braços i a la cara; se'ls ha de treure regularment, i vol saber si es pot fer alguna altra cosa per eliminar-los de manera més definitiva. És l'única preocupació que exposa. A partir d'aquí, comença l'espant.

Li fan un reconeixement, i Hans Killian arriba a la conclusió que no és una dona, sinó un home. Però a ella ningú no li diu res, només que pel tema de la molèstia dels pèls li faran "unes intervencions". I així, amb una prepotència desmesurada, li comencen a fer diferents operacions:

"Anni fue preparada para la intervención pues, aunque desconocía propiamente lo que estaba en juego, dio su consentimiento para la corrección operatoria, con la esperanza, naturalmente, de que en adelante no tendría necesidad de afeitarse." (p. 26)

A Hans Killian ni se li passa pel cap, que la noia, sigui "biològicament" el que sigui, mascle o femella (o intersexual), potser ja està bé com està (hi ha munts de dones que es depilen). I que per tant potser és millor no fer res. Però és clar, si no es fa res, ¿quin protagonisme té "el gran cirurgià", que com aquell qui diu ja s'ha començat a posar la bata i els guants, "il.lusionat" amb el repte professional que té al davant?

En definitiva, tracta la noia com si fos "una cosa", en lloc d'una persona (la tracta "com una propietat mèdica seva"). Des del seu punt de vista, considerada ella així, quin sentit té facilitar-li explicacions, si ells són els que saben, els experts?

Després d'algunes operacions, ella al final se n'atipa, i diu que no vol seguir. I s'escapa. Però desvalguda i espantada (i amb ferides obertes), acaba tornant a l'hospital. I llavors segueixen les intervencions programades. Naturalment, tot ho fan "amb la millor intenció del món", perquè "és el millor per a ella", etc.

Al final de tot li ho diuen. De mala manera; no ho fa el mateix Hans Killian, sinó que encarreguen l'explicació al metge més incompetent de la plantilla, tant, que al primer intent ni tan sols és capaç de dir-li-ho.

Llavors, quan li ho diuen i han acabat les operacions, s'adonen "que tenen un nou problema". I molt urgent: les operacions les hi han fet en el sector de dones de l'hospital, però ara és un home. "És un escàndol que un home estigui en el sector de les dones!" I per tant cal fer el trasllat, de manera immediata, al sector dels homes.

Tot aquest desgavell i prepotència, el savi i presumit Hans Killian el presenta com un dels seus grans èxits de diagnòstic i d'intervenció com a cirurgià. Per això li dedica un capítol del seu llibre. No fa cap autocrítica, ni la més mínima, només s'autoelogia, i de forma ben generosa.

La llàstima és que d'aquest cas tampoc no en diu la data, seria també una informació interessant (en qualsevol cas, anterior a 1973, any de la publicació del llibre). (1)

No diu tampoc res de què va passar després amb aquesta noia: diu que ell va telefonar a l'alcalde del poble de la noia perquè estigués al corrent del cas, que la noia va anar cap al poble, que al poble es va saber la seva història, i que va haver de marxar-ne. Punt i final.

Què va passar després? Bé, és obvi que per a Hans Killian això ja no és important. L'important és "ell", el seu diagnòstic i les seves habilitats amb el bisturí. I el seu llibre, amb la recopilació de les seves gestes.

--
(1) Cal tenir en compte que el coneixement d'aquests temes avui és molt més gran que a mitjans del segle passat. El coneixement i la sensibilitat que requereixen. Però pel damunt de "les circumstàncies històriques", la lliçó hauria de ser que en qualsevol actuació mèdica o psicològica la desinformació i la prepotència per part dels professionals, i el menyspreu del criteri de les persones afectades, no s'hauria de justificar mai.

Queer: assaig de definició personal

El punt de partida: una cosa és reivindicar el nostre dret a fer (o "intentar fer") el que ens doni la gana, i una altra reivindicar el dret a què el món sigui com "nosaltres" pensem que ha de ser i volem que sigui.

Tal com jo ho veig: el moviment queer consisteix en una exaltació de la creativitat del desig sexual i del transformisme corporal vehiculada, reivindicada i radicalitzada principalment a través de manifestacions artístiques. Sense la dimensió artística, costa imaginar l'activisme queer.

Amb la bona i legítima intenció de reivindicar els drets d'una minoria, les teòriques i activistes queer (aquelles persones que s'identifiquen amb les teories queer, només una part del col.lectiu LGTBI), acaben negant l'evidència de la normalitat i comoditat de la majoria de la societat que s'identifica com a mascles o femelles, amb independència que, després, "aquesta realitat sexual" la vesteixin o associïn "amb uns rols de gènere" de diferents tipus.

Hi ha feministes que critiquen l'activisme queer en la mesura que consideren que, amb la seva postura insistent i intolerant en contra del que anomenen (les persones activistes queer), "l'indesitjable binarisme de sexe", contribueix a afeblir la lluita de les dones pels seus drets. També és criticat per alguns sectors del moviment LGTBI, per motius semblants als de les feministes (per exemple, quan consideren que no afavoreix les reivindicacions específiques dels homosexuals).

La voluntat de l'activisme queer de permanent "performance" i els seus aires de superioritat amb relació a qualsevol altra concepció de la diversitat humana que no sigui la seva el converteix en escenificador de contínues piruetes artistico-filosòfiques, de vegades sorprenents i enginyoses, però amb molt poca vinculació i incidència pel que fa a les reivindicacions dels col.lectius discriminats (el ventall LGTBI) als quals presumptament pretenen protegir. Dit d'una altra manera: "Molta fressa i poca endreça".

Com a autores de "performances", les persones activistes queer m'atrauen poc, i com a transformadores socials, em semblen, tal com he dit, que la seva incidència és molt marginal o nul.la. En part per sort, atesa la naturalesa estrafolària d'algunes de les seves reivindicacions. Tanmateix, com a fet diferencial, i com a acoloridor de les agendes artístiques, cal reconèixer que té la seva cosa, i també el seu públic.

El principal problema de la ideologia queer és el seu fonamentalisme, d'altra banda tan semblant a casos semblants: per denunciar el que es considera un fonamentalisme ideològic, es construeix un altre fonamentalisme... sovint igual o encara més fonamentalista.

D'altra banda, suposo que la poca simpatia que li tinc també està condicionada per la poca atracció que sento, en general, cap a la majoria de propostes artístiques, del tipus que sigui, quan estan fetes a partir d'una autovaloració (tant de la proposta com de qui la fa) marcadament narcisista, desmesuradament inflada, bastida a partir d'egos massa "hormonats", d'actituds desproveïdes d'autocrítiques, etc.

En resum, tal com he dit al títol, aquest text és només un assaig de definició, "personal i intransferible", des del meu subjectiu punt de vista, sobre l'activisme queer. Unes consideracions que òbviament tinc ben assumit que a les persones simpatitzants de les idees queer els semblaran del tot infundades, desinformades, o fins i tot estúpides.

Segona part. Uns dies després d'haver escrit el text anterior, llegeixo "Simone de Beauvoir, del sexo al género", de Cristina Sánchez Muñoz (Batiscafo SL, 2016), i hi trobo el que adjunto a continuació, i que crec que il.lustra bé una part del que he exposat:

"El activismo 'queer' proclama la autodesignación de la identidad sexual. (...) Se trata de desestabilizar las normas habituales de género. Su instrumento principal (...) es la 'parodia de género', la teatralización (...) Comienzan así a aparecer en la escena pública, sobre todo en la escena pública artística, distintas parodias de la femenino y lo masculino. (...) Uno de los terrenos en los que más se ha afianzado el pensamiento 'queer' es en los colectivos artísticos. Disponemos de una amplia gama de representaciones artísticas de la 'queer' (...)" (p. 120, 122)

Queridísima Lolín

https://passavolant.blogspot.com/2019/01/queridisima-lolin.html

La ipsación

"Existe una diversidad de términos para designar el autoerotismo. El primero que los escritores utilizaron fue "onanismo", por referencia a Onan, personaje bíblico (...) Pero este término corresponde a lo que se denomina "coitus interruptus". Otro término muy utilizado hasta ahora és el de "masturbación", derivado del latin "manu" y "strupare", mancharse con la mano. Hoy se propugna el término "ipsación", que proviene del pronombre latino "ipse", que quiere decir "el mismo". Esta palabra indica la acción de uno mismo sobre sí. La ipsación es un tipo de actividad sexual por la que el sujeto llega al orgasmo mediante la manipulación, mecánica a veces, y acompañada casi siempre de fantasías eróticas, de sus órganos genitales."

Ho explica Joaquín Latorre a "Los españoles y el VI madamiento" (Ediciones 29, 1971).

Em crida l'atenció la paraula, que desconeixia (i que que no trobo que tingui equivalen en català). Desconec també per què l'autor diu "hoy se propugna el término ipsación": Qui ho propugnava? Per quin motiu? No agradava la paraula "masturbació"? (p. 143)

Els següents apartats del capítol "La ipsación" duen aquests titolets:

-Los bebés también se masturban
-La ipsación no mata a nadie
-Ipsación, educación y sentimiento de culpabilidad
-La ipsación, como válvula compensadora
-Un caso de ipasación compensadora
-Pero... la ipsación tiene su riesgo
-Ipsación y religión
-Cifras sobre la ipsación

Després de desqualificar opinions històriques (algunes encara vigent quan ell escrivia) sobre els presumptes efectes destructius de la masturbació, al subapartat "Pero... la ipsación tiene su riesgo" sembla que vulgui compensar el que ha estat dient:

"Los individuos que se satisfacen sobre todo mediante ipsación, por no haber adquirido la capacidad de ponerse en relación con compañeros reales, se perjudican a si mismos, ya que habituándose a una sexualidad solitaria detienen la búsqueda de contactos exteriores. No cabe duda que esto contribuye a reducir el ámbito vital. En cuanto a los que van adquiriendo una relativa capacidad para establecer relaciones, pero otorgan sexualmente preferencia a la ipsación, han retocedido de una forma de vida más elevada a otra inferior. De este modo, la ipsación contribuye a empobrecer psíquicamente al sujeto, al que arrastra a una efectiva desintegración personal y sexual." (p. 151, 152).

En qualsevol cas, és un llibre curiós, i si es pensa que va ser publicat el 1971, raonablement valent.