Hans Killian i l'Anni

Fullejo "A vida o muerte. Las dramáticas confesiones de un cirujano", de Hans Killian (1892-1982), publicat per Planeta el 1982 (i per primer cop en alemany el 1973).

Només el fullejo, perquè el trobo de lectura feixuga. D'una banda perquè l'autor és bastant cregut, té un narcisisme desmesurat present en totes les pàgines, i això cansa. I d'una altra, perquè tot i exposar temes prou interessants, té el mal costum de no concretar les dates en què s'ubiquen els fets (per exemple, parla de la introducció dels antibiòtics, i dels avanços en anestesiologia, sense especificar quan es van anar fent els diferents progressos, de manera que el text queda absurdament coix).

Hi ha un capítol, però, que l'he llegit sencer, i amb molta atenció. El segon, titulat "Anni". M'he quedat absolutament esgarrifat.

Explica el cas d'una dona jove, rossa i bonica, que va a la consulta del metge perquè té pèls als braços i a la cara; se'ls ha de treure regularment, i vol saber si es pot fer alguna altra cosa per eliminar-los de manera més definitiva. És l'única preocupació que exposa. A partir d'aquí, comença l'espant.

Li fan un reconeixement, i Hans Killian arriba a la conclusió que no és una dona, sinó un home. Però a ella ningú no li diu res, només que pel tema de la molèstia dels pèls li faran "unes intervencions". I així, amb una prepotència desmesurada, li comencen a fer diferents operacions:

"Anni fue preparada para la intervención pues, aunque desconocía propiamente lo que estaba en juego, dio su consentimiento para la corrección operatoria, con la esperanza, naturalmente, de que en adelante no tendría necesidad de afeitarse." (p. 26)

A Hans Killian ni se li passa pel cap, que la noia, sigui "biològicament" el que sigui, mascle o femella (o intersexual), potser ja està bé com està (hi ha munts de dones que es depilen). I que per tant potser és millor no fer res. Però és clar, si no es fa res, ¿quin protagonisme té "el gran cirurgià", que com aquell qui diu ja s'ha començat a posar la bata i els guants, "il.lusionat" amb el repte professional que té al davant?

En definitiva, tracta la noia com si fos "una cosa", en lloc d'una persona (la tracta "com una propietat mèdica seva"). Des del seu punt de vista, considerada ella així, quin sentit té facilitar-li explicacions, si ells són els que saben, els experts?

Després d'algunes operacions, ella al final se n'atipa, i diu que no vol seguir. I s'escapa. Però desvalguda i espantada (i amb ferides obertes), acaba tornant a l'hospital. I llavors segueixen les intervencions programades. Naturalment, tot ho fan "amb la millor intenció del món", perquè "és el millor per a ella", etc.

Al final de tot li ho diuen. De mala manera; no ho fa el mateix Hans Killian, sinó que encarreguen l'explicació al metge més incompetent de la plantilla, tant, que al primer intent ni tan sols és capaç de dir-li-ho.

Llavors, quan li ho diuen i han acabat les operacions, s'adonen "que tenen un nou problema". I molt urgent: les operacions les hi han fet en el sector de dones de l'hospital, però ara és un home. "És un escàndol que un home estigui en el sector de les dones!" I per tant cal fer el trasllat, de manera immediata, al sector dels homes.

Tot aquest desgavell i prepotència, el savi i presumit Hans Killian el presenta com un dels seus grans èxits de diagnòstic i d'intervenció com a cirurgià. Per això li dedica un capítol del seu llibre. No fa cap autocrítica, ni la més mínima, només s'autoelogia, i de forma ben generosa.

La llàstima és que d'aquest cas tampoc no en diu la data, seria també una informació interessant (en qualsevol cas, anterior a 1973, any de la publicació del llibre). (1)

No diu tampoc res de què va passar després amb aquesta noia: diu que ell va telefonar a l'alcalde del poble de la noia perquè estigués al corrent del cas, que la noia va anar cap al poble, que al poble es va saber la seva història, i que va haver de marxar-ne. Punt i final.

Què va passar després? Bé, és obvi que per a Hans Killian això ja no és important. L'important és "ell", el seu diagnòstic i les seves habilitats amb el bisturí. I el seu llibre, amb la recopilació de les seves gestes.

--
(1) Cal tenir en compte que el coneixement d'aquests temes avui és molt més gran que a mitjans del segle passat. El coneixement i la sensibilitat que requereixen. Però pel damunt de "les circumstàncies històriques", la lliçó hauria de ser que en qualsevol actuació mèdica o psicològica la desinformació i la prepotència per part dels professionals, i el menyspreu del criteri de les persones afectades, no s'hauria de justificar mai.

Queer: assaig de definició personal

El punt de partida: una cosa és reivindicar el nostre dret a fer (o "intentar fer") el que ens doni la gana, i una altra reivindicar el dret a què el món sigui com "nosaltres" pensem que ha de ser i volem que sigui.

Tal com jo ho veig: el moviment queer consisteix en una exaltació de la creativitat del desig sexual i del transformisme corporal vehiculada, reivindicada i radicalitzada principalment a través de manifestacions artístiques. Sense la dimensió artística, costa imaginar l'activisme queer.

Amb la bona i legítima intenció de reivindicar els drets d'una minoria, les teòriques i activistes queer (aquelles persones que s'identifiquen amb les teories queer, només una part del col.lectiu LGTBI), acaben negant l'evidència de la normalitat i comoditat de la majoria de la societat que s'identifica com a mascles o femelles, amb independència que, després, "aquesta realitat sexual" la vesteixin o associïn "amb uns rols de gènere" de diferents tipus.

Hi ha feministes que critiquen l'activisme queer en la mesura que consideren que, amb la seva postura insistent i intolerant en contra del que anomenen (les persones activistes queer), "l'indesitjable binarisme de sexe", contribueix a afeblir la lluita de les dones pels seus drets. També és criticat per alguns sectors del moviment LGTBI, per motius semblants als de les feministes (per exemple, quan consideren que no afavoreix les reivindicacions específiques dels homosexuals).

La voluntat de l'activisme queer de permanent "performance" i els seus aires de superioritat amb relació a qualsevol altra concepció de la diversitat humana que no sigui la seva el converteix en escenificador de contínues piruetes artistico-filosòfiques, de vegades sorprenents i enginyoses, però amb molt poca vinculació i incidència pel que fa a les reivindicacions dels col.lectius discriminats (el ventall LGTBI) als quals presumptament pretenen protegir. Dit d'una altra manera: "Molta fressa i poca endreça".

Com a autores de "performances", les persones activistes queer m'atrauen poc, i com a transformadores socials, em semblen, tal com he dit, que la seva incidència és molt marginal o nul.la. En part per sort, atesa la naturalesa estrafolària d'algunes de les seves reivindicacions. Tanmateix, com a fet diferencial, i com a acoloridor de les agendes artístiques, cal reconèixer que té la seva cosa, i també el seu públic.

El principal problema de la ideologia queer és el seu fonamentalisme, d'altra banda tan semblant a casos semblants: per denunciar el que es considera un fonamentalisme ideològic, es construeix un altre fonamentalisme... sovint igual o encara més fonamentalista.

D'altra banda, suposo que la poca simpatia que li tinc també està condicionada per la poca atracció que sento, en general, cap a la majoria de propostes artístiques, del tipus que sigui, quan estan fetes a partir d'una autovaloració (tant de la proposta com de qui la fa) marcadament narcisista, desmesuradament inflada, bastida a partir d'egos massa "hormonats", d'actituds desproveïdes d'autocrítiques, etc.

En resum, tal com he dit al títol, aquest text és només un assaig de definició, "personal i intransferible", des del meu subjectiu punt de vista, sobre l'activisme queer. Unes consideracions que òbviament tinc ben assumit que a les persones simpatitzants de les idees queer els semblaran del tot infundades, desinformades, o fins i tot estúpides.

Segona part. Uns dies després d'haver escrit el text anterior, llegeixo "Simone de Beauvoir, del sexo al género", de Cristina Sánchez Muñoz (Batiscafo SL, 2016), i hi trobo el que adjunto a continuació, i que crec que il.lustra bé una part del que he exposat:

"El activismo 'queer' proclama la autodesignación de la identidad sexual. (...) Se trata de desestabilizar las normas habituales de género. Su instrumento principal (...) es la 'parodia de género', la teatralización (...) Comienzan así a aparecer en la escena pública, sobre todo en la escena pública artística, distintas parodias de la femenino y lo masculino. (...) Uno de los terrenos en los que más se ha afianzado el pensamiento 'queer' es en los colectivos artísticos. Disponemos de una amplia gama de representaciones artísticas de la 'queer' (...)" (p. 120, 122)

Queridísima Lolín

https://passavolant.blogspot.com/2019/01/queridisima-lolin.html

La ipsación

"Existe una diversidad de términos para designar el autoerotismo. El primero que los escritores utilizaron fue "onanismo", por referencia a Onan, personaje bíblico (...) Pero este término corresponde a lo que se denomina "coitus interruptus". Otro término muy utilizado hasta ahora és el de "masturbación", derivado del latin "manu" y "strupare", mancharse con la mano. Hoy se propugna el término "ipsación", que proviene del pronombre latino "ipse", que quiere decir "el mismo". Esta palabra indica la acción de uno mismo sobre sí. La ipsación es un tipo de actividad sexual por la que el sujeto llega al orgasmo mediante la manipulación, mecánica a veces, y acompañada casi siempre de fantasías eróticas, de sus órganos genitales."

Ho explica Joaquín Latorre a "Los españoles y el VI madamiento" (Ediciones 29, 1971).

Em crida l'atenció la paraula, que desconeixia (i que que no trobo que tingui equivalen en català). Desconec també per què l'autor diu "hoy se propugna el término ipsación": Qui ho propugnava? Per quin motiu? No agradava la paraula "masturbació"? (p. 143)

Els següents apartats del capítol "La ipsación" duen aquests titolets:

-Los bebés también se masturban
-La ipsación no mata a nadie
-Ipsación, educación y sentimiento de culpabilidad
-La ipsación, como válvula compensadora
-Un caso de ipasación compensadora
-Pero... la ipsación tiene su riesgo
-Ipsación y religión
-Cifras sobre la ipsación

Després de desqualificar opinions històriques (algunes encara vigent quan ell escrivia) sobre els presumptes efectes destructius de la masturbació, al subapartat "Pero... la ipsación tiene su riesgo" sembla que vulgui compensar el que ha estat dient:

"Los individuos que se satisfacen sobre todo mediante ipsación, por no haber adquirido la capacidad de ponerse en relación con compañeros reales, se perjudican a si mismos, ya que habituándose a una sexualidad solitaria detienen la búsqueda de contactos exteriores. No cabe duda que esto contribuye a reducir el ámbito vital. En cuanto a los que van adquiriendo una relativa capacidad para establecer relaciones, pero otorgan sexualmente preferencia a la ipsación, han retocedido de una forma de vida más elevada a otra inferior. De este modo, la ipsación contribuye a empobrecer psíquicamente al sujeto, al que arrastra a una efectiva desintegración personal y sexual." (p. 151, 152).

En qualsevol cas, és un llibre curiós, i si es pensa que va ser publicat el 1971, raonablement valent.

Sodomitas. Mauricio Carlavilla

"Sodomitas" és un llibre de Mauricio Carlavilla, publicat per l'Editorial NOS (creada per ell mateix), el 1956. Segons sembla, el llibre es va reeditar diferents vegades, l'última, la 12a edició, el 1973. Segons l'autor, els comunistes, amb l'ajuda dels jueus i els maçons, es volien apoderar d'Espanya. ¿Y què els passava als comunistes, als jueus i als maçons, per què eren tan perversos? Doncs perquè la majoria eren homosexuals. (1) (2)

"Las razones para la consustancialidad entre homosexualismo y comunismo son varias. La primera es el ateísmo. Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y ético. Con la desaparición en la conciencia del Juez-Testigo inengañable e incegable, bastará con que se crea el tentado por vicio sodomítico a salvo de la curiosidad ajena para entregarse a la depravación. Al señalar al ateísmo como causa primera del homosexualismo, ya se ha demostrado y se demostrará, debe también ser acusado el satanismo consustancial con la sodomía; pero es argumento de tipo metafísico, y dado el 'estado' de la mentalidad actual, no será tomado por muchos en cuenta. Más, con el necesario denuedo, diremos que, por su antiateísmo, también el Comunismo es satánico; y, por lo tanto, afirmamos que el satanismo es el gozne que articula Comunismo y homosexualismo." (p. 66)

"Y preguntamos, ¿dónde y cuándo podrá saciar mejor su odio a la Sociedad el Sodomita si no es por medio de una Revolución?... y la más feroz es la comunista. Sin duda, el odio sodomita entra como poderoso factor en la Revolución, y, en gran parte, podrá explicar ese alto porcentaje de sodomitas entre los revolucionarios y entre los espías al servicio del Comunismo." (p. 67)

Aquest és el discurs del llibre, el qual s'inicia amb un avís adreçat als pares:

"Este libro fue proyectado para mostrar el peligro que es el sodomita para la Patria. Pero también lo es tan tremendo y más para la sociedad y, sobre todo, para la familia. Por ello, me permito dirigir a los padres este previo grito de alarma.

"Si tú, madre, o tú, padre, habitaseis rodeados por la selva tropical, plagada de fieras feroces y pérfidos reptiles, en acecho día y noche para devorar o estrangular a vuestros hijos, estarías en desvelo y alarma día y noche; vuestras advertencias contra esos peligros serían continuas, y no permitiríais de ningún modo que salieran los mayores sin ir armados y a los pequeñuelos no les permitiríais abandonar la casa sin ir acompañados de quien pudiera defenderlos. Todo antes que hallar sus sangrientos despojos en cualquier espesura, encontrar su cuerpo yerto, hecho un trapo, después de haber sido estrangulado por los viscosos anillos de un reptil, o exánime, envenenado por la mordedura de una cobra.

(...)

"Y un día estallará el escándalo; las amistades huirán del pervertido señalándolo, hasta que, por fin, la espantosa verdad llegue a vuestros oídos de padres.

"Desde luego, rechazaréis airados la "vil calumnia", pero el áspid de la duda morderá en vuestras entrañas paternales; recordaréis detalles, actitudes, cosas inexplicables delatoras... hasta que lo fatal os llegue y la última duda se disipe ante la realidad irrefutable.

"¡Mejor muerto!... gritaréis desesperados.

"Sí; mejor muerto vuestro hijo... Mejor devorado por cualquier alimaña. Mejor para él, para vosotros y para Dios: Ningún tormento mayor para él y para vosotros, ni mayor abominación para Dios.

Aquest "millor mort que ser homosexual", l'Eduard, un amic una mica més gran que jo, homosexual, havia sentit com el seu pare li ho deia. Devia ser a finals dels anys 50. Ves a saber, potser el seu pare havia llegit el llibre de Mauricio Carlavilla...

No sabia res d'aquest Mauricio Carlavilla (1896-1982), i es veu que va ser tot un personatge. Policia durant la dictadura de Primo de Rivera, durant la República va ser expulsat del cos, i uns anys després s'hi va reincorporar com a policia franquista. En paral.lel a la seva feina de policia, va desenvolupar sempre una gran activitat com a escriptor i editor de publicacions anticomunistes (i antimaçòniques, antijueves i antihomosexuals). (3)

--
(1) Les cites estan tretes de l'edició digital:
https://www.scribd.com/document/90526476/Mauricio-Carlavilla-Del-Barrio-Sodomitas
(els números corresponen a les pàgines en paper, no a les del document digital)
(2) De les diferents edicions en parla la Viquipèdia:
https://es.wikipedia.org/wiki/Mauricio_Carlavilla
(3) El llibre l'he descobert perquè primer em vaig trobar (en un punt de reciclatge) el seu llibre "Antiespaña 1959", també de l'Editorial NOS. El tema d'"Antiespaña 1959" és semblant, 450 pàgines de de samfaina sobre les relacions entre comunisme, maçoneria i jueus (el "contubernio" del que parlava el Franco), amb l'aparició de tant en tant de l'homosexualitat. Em va picar la curiositat, i llavors vaig descobrir "Sodomitas".

Intersexualitat, acceptació, rebuig

-Què fas?
-Et cuido.
-No em podràs cuidar sempre.
-Fins que puguis escollir.
-Què?
-El que vulguis.

Les preguntes les fa Álex al seu pare, després que uns nois l'hagin agredit i n'hagin abusat. Álex és intersexual, té quinze anys; és el/la protagonista de la pel.lícula "XXY" (Lucía Puenzo, 2007).

El que m'ha agradat més de la pel.lícula és la relació entre Álex i el seu pare.

Quan va néixer Álex els seus pares van decidir que no passés per cap intervenció quirúrgica, van descartar assignar-li una identitat sexual des de la infantesa, van optar per esperar a que fos prou gran i que llavors, quan se sentís capaç de decidir, ho fes ell/ella.

L'assignació d'un sexe des de la infantesa en casos d'intersexualitat és una pràctica que té defensors i detractors. Davant del dilema, els pares pot ser que s'equivoquin "tant si decideixen fer com si decideixen no fer"; l'encert o desencert només el podran constatar amb els anys. Hi ha casos d'assignació infantil que quan arriben a grans decideixen invertir el procés (com un dels personatges que surten a la pel.lícula). És un tema complicat.

A la pel.lícula, el pare té molt clar que Álex és qui ha de decidir. El diàleg reproduït resumeix perfectament l'actitud del pare. De moment protegir Álex, mentre espera que arribi el dia que es vegi capaç d'escollir. El del pare és un compromís assumit des d'un amor i una acceptació incondicionals. Igual que la mare, malgrat els seus dubtes sobre el que seria millor fer: ella també accepta i estima Álex sense cap mena de reserva.

En contrasta amb Álex i els seus pares, surten Alejandro i els seus pares: aquest matrimoni i el seu fill han vingut de visita, han estat invitats perquè ella és amiga de la mare d'Álex i ell és un cirurgià plàstic interessat "en el cas d'Álex". Són uns pares, sobretot ell, que no accepten el seu fill, Alejandro, ni el valoren ni hi confien. I Alejandro, des de la seva gran solitud, ara a sobre ha d'afrontar els seus problemes d'identitat sexual, la seva evident homosexualitat, sabent que això implica el violent rebuig del seu pare.

M'emociona la mirada plena d'empatia i tendresa amb què l'actor Ricardo Darín (el pare d'Álex) mira l'actriu Inés Efron (Álex) durant l'escena del diàleg. Només per aquesta escena ja val la pena veure la pel.lícula.

--
(1) Sobre el mateix tema de la intersexualitat i de l'actitud dels pares envers els fills, una altra peli esplèndida és "El último verano de la boyita" (Julia Solomonoff, 2009), també Argentina. Cap de les dues pel.lícules és gens morbosa, les dues estan fetes amb una gran delicadesa i sensibilitat. A la primera l'actitud del pare d'Álex entendreix, mentre que el pare d'Alejandro en el fons fa llàstima, veient-lo tan cregut i alhora tan desgraciat, en la mesura que no és capaç d'estimar el seu fill. Però encara es pot ser pitjor pare, com en el cas del pare de Mario, el protagonista de "El último verano de la boyita": el poc que surt és suficient per a deixar un perfil de pare brutal, capaç d'odiar i maltractar el seu fill només perquè té el cos que té.

Dones esportistes

De tant en tant apareix als mitjans de comunicació la denúncia de la discriminació que pateixen les dones esportistes a causa de la poca atenció mediàtica que reben i de la seva insuficient remuneració econòmica, en els dos casos fent la comparació amb la mateixa disciplina esportiva practicada per homes. Fa poc aquesta queixa va aparèixer vinculada al futbol femení, i la recordo en altres moments relacionada amb el bàsquet i el tenis, i potser també amb més esports.

Des del meu punt de vista en aquest tipus de protesta o reivindicació hi ha un error, i és que s'oblida que l'esport professional, masculí o femení, és fonamentalment, o únicament, un espectacle: existeix perquè hi ha espectadors, i resulta que els espectadors (i les espectadores) busquen "espectacle", "espectacularitat".

Dit això, afirmar que el futbol masculí és més espectacular que el femení no és una qüestió de presumpta misogínia o discriminació de les dones, sinó una obvietat (i el que passa amb el futbol passa amb molts esports, sobretot quan la força, la resistència i l'agressivitat són característiques d'aquests esports).

Potser és més fàcil entendre-ho si la comparació es fa, "des d'aquest punt de vista de l'espectacle", dins del futbol masculí: és obvi que un partit de tercera regional (o d'una lligueta escolar) no desperta el mateix interès que un de primera divisió entre els millors equips de la Lliga i amb els millors jugadors. I òbviament, també en aquest cas, no és una qüestió "de discriminació" (entre la tercera i la primera divisió), sinó de capacitat objectiva d'atracció, de qualitat del joc, de l'espectacle resultant.

Atribuir discriminació en la menor atenció dedicada al futbol femení potser és una actitud igualitarista benintencionada, però alhora poc consistent. De fet, quan les dones ofereixen "espectacles espectaculars" no els falta públic, ni compensació econòmica. Només cal pensar, deixant ara els esports i anant al món de l'art, en les cantants, les escriptores, les actrius, etc.

Que les dones avui dia estan discriminades de moltes maneres és innegable, però precisament perquè és així cal apuntar bé quan es fan reivindicacions, i no gastar pólvora en batalles que no són la veritable batalla.

Una altra cosa és que alhora es puguin potenciar esports en què les condicions físiques requerides no afavoreixin al sexe masculí, esports que permetin un lluïment més gran de les dones (en comparació a les prestacions dels homes). Però això en qualsevol cas és una feina a llarg termini, perquè els gustos socials no és tan fàcil modificar-los.

A banda que, òbviament, sense futbol, basquet o qualsevol altre esport (masculí o femení) es pot viure perfectament. De fet, podríem viure la mar de bé, potser fins i tot molt millor, sobretot sense esport professional. Però aquesta ja és una altra història.