La cosa trans i l'esport de competició

De tant en tant torna la polèmica al voltant d'una esportista trans, de la qual les seves contrincants es queixen que hi hagin de competir, perquè diuen que, a causa del seu cos genèticament masculí, té avantatge. 

Llavors, automàticament, els col.lectius trans denuncien la presumpta discriminació que pateix aquesta esportista trans, i potser fins i tot titllen de transfòbiques les esportistes que es queixen, que no volen que competeixi amb elles.

D'aquests casos, el curiós és que sempre són "dones trans", les protagonistes d'aquestes notícies: persones "genèticament homes" que es consideren dones. En canvi, no tinc present cap cas invers, és a dir, de "dona genètica" que es considera home, "home trans", que competeixi amb homes i que, llavors, els homes es queixin que ell/ella té algun tipus d'avantatge. 

Això sembla que indica alguna cosa. Que sembla que sí, que les dones trans tenen realment avantatge, en la majoria de competicions esportives.

Malgrat això que sembla inqüestionable, les dones trans esportistes segueixen reivindicant el seu dret a competir amb les dones no trans, cosa que es pot interpretar de dues maneres diferents, no incompatibles entre elles.

La primera, que com que són militants de la cosa trans, aprofiten aquests escenaris esportius per fer les seves reivindicacions "d'igualtat", encara que sigui a partir d'una desigualtat òbvia que les afavoreix a elles i perjudica les dones no trans.

I la segona, a banda del tema de la militància, és que part d'aquestes esportistes trans, abans, com a homes, eren esportistes mediocres, i "gràcies a la transició" llavors de vegades poden aspirar a aconseguir unes victòries que abans els eren inabastables.

És a dir, que al final és un tema de doble protagonisme, d'una banda com a militants i propagandistes trans i, d'una altra banda, com a "persones" desitjoses d'aconseguir victòries esportives, unes victòries impossibles si competissin "amb persones amb el seu mateix sexe genètic".

Tot això es pot dissimular, disfressar o relativitzar de moltes maneres, i les esportistes trans i els col.lectius trans són hàbils, a l'hora d'embolicar el que en realitat és força clar. Són tan hàbils que fins i tot que gent no militant de res, despistada, sense poca reflexió sobre el tema, els "compra" els seus arguments, i els dona suport. 

Mentrestant, en l'àmbit estrictament esportiu, les víctimes d'aquesta confusió són les dones no trans que competeixen amb dones trans, cosa que han de fer, ja ho hem dit, en inferioritat de condicions (alhora que, si es queixen, a sobre són tractades de transfòbiques).

Quina seria la solució? La més fàcil seria que les dones trans, conscients del seu avantatge fruit de la genètica, dels seus cromosomes masculins, renunciessin a utilitzar el món de l'esport competitiu (cal subratllar això de competitiu, perquè la pràctica de l'esport no té per què ser forçosament competitiva), com a plataforma reivindicativa "del seu sentiment identitari", a la vista dels evidents "greuges a terceres" que això comporta.

L'altra seria, si no volen renunciar a la competició, i ja que dins del món LGTBIQ+ de vegades es diu "que els gèneres i els sexes són infinits", que demanessin una categoria específica per a dones trans, ja que així ningú "no trans" no es podria queixar.

Ara, de moment, el que hi ha és el que s'ha dit al principi, un degotall de queixes d'esportistes dones, practicants de diferents esports, que se senten en inferioritat de condicions quan han de competir amb dones trans.

És un misteri, cap a on evolucionarà tot això. Perquè sovint, la falta de sentit comú (amb els orgulls corresponents, les ànsies de protagonisme, els desitjos de victòries, les militàncies, els fonamentalismes, etc.), pot acabar assolint unes grans dimensions.

Orgulls i banderes

A la paret del carrer de l'entrada d'una escola hi ha penjats uns cartellets plastificats. Una de les coses que es diu als cartells és que les persones trans, no binàries, bisexuals, asexuals, etc., han d'estar orgulloses de ser-ho, i ho han de manifestar, a diferència de les persones "cis" (o "binàries normals"). La justificació de l'orgull i la seva manifestació en un cas, i la no necessitat en l'altre, es diu que és pel fet de pertànyer les primeres a un grup minoritari. 

Per tal de poder manifestar aquest orgull de manera adequada, als cartells s'hi inclouen les "banderes" identificatives de cada un d'aquests col.lectius minoritaris. 

Fomentar la idea que pertànyer a una minoria és un motiu d'orgull sembla que és una invitació a desplegar la imaginació inventiva (perquè, si el sentiment d'orgull s'associa amb la pertinença a una minoria, com més minoritària sigui la minoria, més gran podrà ser l'orgull). Sembla, per tant, que si ara als cartells hi ha les banderes que hi ha, en futures edicions les banderes podran ser unes quantes més. Cal tenir en compte que hi ha qui diu (a partir d'aquesta filosofia o religió de l'orgull de les diferències "de gènere"), que "les identitats LGTBIQ-etc. són infinites", i que només es tracta de no tenir por de descobrir la teva (i si cal, inventar-te-la, P.B. Preciado dixit).

Es cartells els ha elaborat una "comissió" de marespares de l'escola, i és obvi que compta amb el vistiplau de la direcció del centre, ja que es mantenen penjats durant setmanes al costat de l'entrada de l'escola (fins que s'acaba el curs). Per tal que els alumnes i les famílies els vagin veient i es vagin conscienciant.

A banda de la cosa de les banderes i els orgulls, als cartells s'hi diu també el que és habitual per part dels militants d'aquestes ideologies o creences. Per exemple, que al néixer "t'assignen un gènere", quan el que es fa és "identificar un sexe" (els malabarismes i jocs de mans, segons el moment i la conveniència, amb les paraules gènere i sexe són habituals, en els textos dels col.lectius LGTBIQ, sobretot en el cas dels trans...).

No sé quants alumnes hi ha a l'escola, ni tampoc sé si dins de l'escola, d'aquest tema se'n parla d'aquesta manera. Però m'imagino que a algunes famílies no els deu agradar, que als seus fills els adoctrinin així (no cal fer escarafalls, tota educació ho és, adoctrinadora, la diferència és "en quin sentit"). Potser fins i tot hi ha algú que s'ha queixat (i llavors segurament no li han fet cas). O potser no s'ha queixat ningú, malgrat l'eventual desacord; potser no s'ha queixat ningú a causa de la incomoditat de fer-ho, perquè la gent potser pensa que, en un ambient "pro tot això", l'únic que aconseguiria seria veure's criticat, tractat d'intolerant, de transfòbic, etc.  Moltes vegades passa això, que hi ha gent que calla, per por, mandra o cansament.

Mentrestant, als nens, nenes i "nenis" d'aquesta escola es van preparant, "empoderant", de cara a poder-se inventar "la seva identitat". Una identitat com més minoritària millor, per tal de poder tenir una bandera ben exclusiva i el nivell més gran d'orgull possible. Alguns adolescents, o nens, probablement els més insegurs, amb l'autoestima més baixa, és probable que se sentin atrets per aquesta opció creativa, "diferent i original". 

Aquesta explicació que he fet no és cap negació de qualsevol possible variació del binarisme dominant. En absolut. Aquest plantejament només és una denúncia dels extrems absurds, esperpèntics i perillosos, a què es pot arribar quan es confon la necessitat de respectar les persones diferents, amb l'exaltació "de la creativitat de gènere". 

Abans, la intolerància cap a les persones que es desviaven del patró de gènere dominant feia que hi hagués moltes víctimes, moltes persones que s'ho passaven molt malament a causa dels intolerants de torn. Avui, la promoció d'identitats diferents, aquesta mena de festival creatiu, amb les seves banderes i orgulls, amb l'exaltació de la capacitat d'invenció del propi gènere ("a la carta"), podria ser que acabés generant un sofriment encara més gran.

Però molta gent té por. I malauradament, alguns dels que no en tenen no són precisament companyies recomanables, perquè són els hereus dels fanàtics i violents d'abans, dels que apallissaven impunement homosexuals i travestis. 

En resum, un embolic.

(l'escola és l'escola pública Josep Maria Jujol de Barcelona, durant les últimes setmanes del curs 2023-2024)