La cosa trans i l'esport de competició

De tant en tant torna la polèmica al voltant d'una esportista trans, de la qual les seves contrincants es queixen que hi hagin de competir, perquè diuen que, a causa del seu cos genèticament masculí, té avantatge. 

Llavors, automàticament, els col.lectius trans denuncien la presumpta discriminació que pateix aquesta esportista trans, i potser fins i tot titllen de transfòbiques les esportistes que es queixen, que no volen que competeixi amb elles.

D'aquests casos, el curiós és que sempre són "dones trans", les protagonistes d'aquestes notícies: persones "genèticament homes" que es consideren dones. En canvi, no tinc present cap cas invers, és a dir, de "dona genètica" que es considera home, "home trans", que competeixi amb homes i que, llavors, els homes es queixin que ell/ella té algun tipus d'avantatge. 

Això sembla que indica alguna cosa. Que sembla que sí, que les dones trans tenen realment avantatge, en la majoria de competicions esportives.

Malgrat això que sembla inqüestionable, les dones trans esportistes segueixen reivindicant el seu dret a competir amb les dones no trans, cosa que es pot interpretar de dues maneres diferents, no incompatibles entre elles.

La primera, que com que són militants de la cosa trans, aprofiten aquests escenaris esportius per fer les seves reivindicacions "d'igualtat", encara que sigui a partir d'una desigualtat òbvia que les afavoreix a elles i perjudica les dones no trans.

I la segona, a banda del tema de la militància, és que part d'aquestes esportistes trans, abans, com a homes, eren esportistes mediocres, i "gràcies a la transició" llavors de vegades poden aspirar a aconseguir unes victòries que abans els eren inabastables.

És a dir, que al final és un tema de doble protagonisme, d'una banda com a militants i propagandistes trans i, d'una altra banda, com a "persones" desitjoses d'aconseguir victòries esportives, unes victòries impossibles si competissin "amb persones amb el seu mateix sexe genètic".

Tot això es pot dissimular, disfressar o relativitzar de moltes maneres, i les esportistes trans i els col.lectius trans són hàbils, a l'hora d'embolicar el que en realitat és força clar. Són tan hàbils que fins i tot que gent no militant de res, despistada, sense poca reflexió sobre el tema, els "compra" els seus arguments, i els dona suport. 

Mentrestant, en l'àmbit estrictament esportiu, les víctimes d'aquesta confusió són les dones no trans que competeixen amb dones trans, cosa que han de fer, ja ho hem dit, en inferioritat de condicions (alhora que, si es queixen, a sobre són tractades de transfòbiques).

Quina seria la solució? La més fàcil seria que les dones trans, conscients del seu avantatge fruit de la genètica, dels seus cromosomes masculins, renunciessin a utilitzar el món de l'esport competitiu (cal subratllar això de competitiu, perquè la pràctica de l'esport no té per què ser forçosament competitiva), com a plataforma reivindicativa "del seu sentiment identitari", a la vista dels evidents "greuges a terceres" que això comporta.

L'altra seria, si no volen renunciar a la competició, i ja que dins del món LGTBIQ+ de vegades es diu "que els gèneres i els sexes són infinits", que demanessin una categoria específica per a dones trans, ja que així ningú "no trans" no es podria queixar.

Ara, de moment, el que hi ha és el que s'ha dit al principi, un degotall de queixes d'esportistes dones, practicants de diferents esports, que se senten en inferioritat de condicions quan han de competir amb dones trans.

És un misteri, cap a on evolucionarà tot això. Perquè sovint, la falta de sentit comú (amb els orgulls corresponents, les ànsies de protagonisme, els desitjos de victòries, les militàncies, els fonamentalismes, etc.), pot acabar assolint unes grans dimensions.

Orgulls i banderes

A la paret del carrer de l'entrada d'una escola hi ha penjats uns cartellets plastificats. Una de les coses que es diu als cartells és que les persones trans, no binàries, bisexuals, asexuals, etc., han d'estar orgulloses de ser-ho, i ho han de manifestar, a diferència de les persones "cis" (o "binàries normals"). La justificació de l'orgull i la seva manifestació en un cas, i la no necessitat en l'altre, es diu que és pel fet de pertànyer les primeres a un grup minoritari. 

Per tal de poder manifestar aquest orgull de manera adequada, als cartells s'hi inclouen les "banderes" identificatives de cada un d'aquests col.lectius minoritaris. 

Fomentar la idea que pertànyer a una minoria és un motiu d'orgull sembla que és una invitació a desplegar la imaginació inventiva (perquè, si el sentiment d'orgull s'associa amb la pertinença a una minoria, com més minoritària sigui la minoria, més gran podrà ser l'orgull). Sembla, per tant, que si ara als cartells hi ha les banderes que hi ha, en futures edicions les banderes podran ser unes quantes més. Cal tenir en compte que hi ha qui diu (a partir d'aquesta filosofia o religió de l'orgull de les diferències "de gènere"), que "les identitats LGTBIQ-etc. són infinites", i que només es tracta de no tenir por de descobrir la teva (i si cal, inventar-te-la, P.B. Preciado dixit).

Es cartells els ha elaborat una "comissió" de marespares de l'escola, i és obvi que compta amb el vistiplau de la direcció del centre, ja que es mantenen penjats durant setmanes al costat de l'entrada de l'escola (fins que s'acaba el curs). Per tal que els alumnes i les famílies els vagin veient i es vagin conscienciant.

A banda de la cosa de les banderes i els orgulls, als cartells s'hi diu també el que és habitual per part dels militants d'aquestes ideologies o creences. Per exemple, que al néixer "t'assignen un gènere", quan el que es fa és "identificar un sexe" (els malabarismes i jocs de mans, segons el moment i la conveniència, amb les paraules gènere i sexe són habituals, en els textos dels col.lectius LGTBIQ, sobretot en el cas dels trans...).

No sé quants alumnes hi ha a l'escola, ni tampoc sé si dins de l'escola, d'aquest tema se'n parla d'aquesta manera. Però m'imagino que a algunes famílies no els deu agradar, que als seus fills els adoctrinin així (no cal fer escarafalls, tota educació ho és, adoctrinadora, la diferència és "en quin sentit"). Potser fins i tot hi ha algú que s'ha queixat (i llavors segurament no li han fet cas). O potser no s'ha queixat ningú, malgrat l'eventual desacord; potser no s'ha queixat ningú a causa de la incomoditat de fer-ho, perquè la gent potser pensa que, en un ambient "pro tot això", l'únic que aconseguiria seria veure's criticat, tractat d'intolerant, de transfòbic, etc.  Moltes vegades passa això, que hi ha gent que calla, per por, mandra o cansament.

Mentrestant, als nens, nenes i "nenis" d'aquesta escola es van preparant, "empoderant", de cara a poder-se inventar "la seva identitat". Una identitat com més minoritària millor, per tal de poder tenir una bandera ben exclusiva i el nivell més gran d'orgull possible. Alguns adolescents, o nens, probablement els més insegurs, amb l'autoestima més baixa, és probable que se sentin atrets per aquesta opció creativa, "diferent i original". 

Aquesta explicació que he fet no és cap negació de qualsevol possible variació del binarisme dominant. En absolut. Aquest plantejament només és una denúncia dels extrems absurds, esperpèntics i perillosos, a què es pot arribar quan es confon la necessitat de respectar les persones diferents, amb l'exaltació "de la creativitat de gènere". 

Abans, la intolerància cap a les persones que es desviaven del patró de gènere dominant feia que hi hagués moltes víctimes, moltes persones que s'ho passaven molt malament a causa dels intolerants de torn. Avui, la promoció d'identitats diferents, aquesta mena de festival creatiu, amb les seves banderes i orgulls, amb l'exaltació de la capacitat d'invenció del propi gènere ("a la carta"), podria ser que acabés generant un sofriment encara més gran.

Però molta gent té por. I malauradament, alguns dels que no en tenen no són precisament companyies recomanables, perquè són els hereus dels fanàtics i violents d'abans, dels que apallissaven impunement homosexuals i travestis. 

En resum, un embolic.

(l'escola és l'escola pública Josep Maria Jujol de Barcelona, durant les últimes setmanes del curs 2023-2024)

La Carlota i les seves identitats

(HTZ)

La Carlota havia sigut sempre una nena insegura, inestable, li costava relacionar-se amb els altres nens. Quan tenia quinze anys va pensar que potser era lesbiana, i que si ho acceptava, segurament la seva vida no seria tan difícil.

Va començar a socialitzar-se com a lesbiana, però els seus malestars i les seves inseguretats no van minvar. Més aviat van augmentar, en part pel mateix fet d'estar en l'edat adolescent, que ja ho fa tot més difícil. A partir de llavors va viure deu anys com a lesbiana, amb les seves oscil.lacions emocionals, amb les seves inseguretats a l'hora de relacionar-se amb altres persones, amb la gent en general.

Quan tenia vint-i-cinc anys va pensar que potser era transsexual, i d'aquest pensament, acompanyada d'un nou entorn de persones que ho eren, va passar al convenciment que ella també ho era. I va començar a viure segons aquesta nova identitat. Però les seves inseguretats i malestars aquesta vegada tampoc no van minvar, malgrat el suport que tenia tant de la seva família com del nou entorn en què es movia.

La seva família sempre li havia donat tot el suport. Els seus pares i germans (igual que quan la Carlota va pensar que era lesbiana), estaven esperançats que, amb aquella última "descoberta", amb aquella nova identitat, potser s'acabarien d'una vegada tots els seus patiments.

Com que no va ser així, al cap de tres anys la Carlota va decidir amputar-se els pits, perquè va pensar que era això, el que li impedia sentir-se a gust com a home trans. Aquesta vegada no només no va servir de res, l'amputació, sinó que el resultat va ser que el malestar i la sensació d'estranyesa encara es van incrementar.

Des de petita, un dels problemes que havia tingut era que moltes vegades se sentia observada, que no se sentia ben mirada per la gent del seu voltant. Aquesta incomoditat no va desaparèixer, ni a partir dels quinze anys com a lesbiana (tot i que feia una vida molt discreta), ni a partir del vint-i-cinc, com a trans. Al contrari, llavors va augmentar, perquè aleshores sí que era més mirada, o mirat, a causa del seu nou aspecte.

La història de la Carlota me l'explica un dia la Rosalia, cosina seva. La Rosalia, igual que els pares i germans de la Carlota, sempre ha donat suport a les decisions de la Carlota.

La Rosalia em diu que, al llarg dels anys, la Carlota, o Carles, havia anat a la consulta d'alguns psiquiatres i psicòlegs, i que des de feia uns sis anys els professionals coincidien que tenia un trastorn límit de la personalitat (TLP). També em diu que, després de la transició, ha deixat aquells professionals. Que ara ha optat per una psicòloga "que no és trànsfoba". Li pregunto si sap, a banda de no ser trànsfoba, quina mena de psicoteràpia fa, aquesta psicòloga, i em diu que no ho sap, però que l'important és que l'ha triat la Carlota (també li pregunto si els anteriors professionals havien demostrat algun principi de suposada transfòbia, i em diu que tampoc ho sap).

Llavors li dic que la història de la Carlota és bastant complicada (i trista, dolorosa), i que també és ben complicat el tema de la transsexualitat. Li dic que, sense qüestionar en absolut els sentiments de ningú (cadascú sent el que sent), ni el que decideix fer amb la seva vida, vist des de fora es podria pensar que, "potser" (i aquest potser el reitero, el subratllo), el tema de la transsexualitat de la Carlota, com abans el del seu lesbianisme, potser no era, no és, una qüestió d'una "identitat oculta que calia descobrir i acceptar", sinó potser (potser, potser, potser...), un miratge més, o il.lusió, fantasia, de les que poden tenir les persones afectades per un TLP.

Li dic això i li explico que, en aquest tipus de persones, és bastant habitual (és una de les característiques del TLP), que pensin que "canviant alguna cosa" els canviarà la vida: canviant de nom, d'escola, de pentinat, de pares... o d'identitat de gènere. Igual que també tenen tendència a pensar, per exemple, que tenint alguna cosa que no tenen (un conill, un gos, un vestit, un telèfon nou...) solucionaran els seus problemes existencials.

I que és clar, no és així, perquè els seus profunds malestars (indiscutibles), les seves oscil.lacions emocionals (obvies), les seves desesperacions i sofriments (absolutament reals), el que necessiten probablement "és una altra cosa".

Li ho repeteixo: que m'estic referint a les persones com la Carlota. A les persones que, a més dels conflictes d'identitat de gènere, sembla que també reuneixen les característiques d'un TLP. O dit al revés: a les persones que, "a causa del seu TLP", poden tenir aquestes inseguretats en relació amb la seva identitat de gènere.

Li explico això de la millor manera que sé, però tinc la sensació que la Rosalia és tan lleial a la Carlota que és com si sentís obligada "a no escoltar". Com si escoltar fos perillós (ho subratllo, escoltar, només això). Com si qualsevol cosa que algú digués que pogués insinuar el més petit dubte en relació amb el sentiment i el procés de transició de la Carlota, impliqués que se l'estigués desqualificant. Que s'estigués qüestionant la seva llibertat i lucidesa... Com si només pel fet de plantejar això que jo li he plantejat, ho repeteixo, "només plantejar-ho", com una possibilitat, qui ho plantegi entrés automàticament en la categoria de "persona transfòbica" (segons la terminologia del col.lectiu trans).

Tinc aquesta sensació, quan parlo amb la Rosalia. La mateixa que quan alguna vegada he plantejat aquest mateix tema a algú pertanyent o simpatitzant del col.lectiu trans. Persones per a les quals, de vegades, sembla que és més important la militància, la doctrina, el fonamentalisme vinculat a aquests sentiments i a aquesta ideologia trans, que "la persona concreta" i els seus eventuals malestars i sofriments. Uns malestars i sofriments per als quals sembla que són incapaços de veure-hi cap altra causa que "la transfòbia social existent".

Ho diré d'una altra manera: a mi, que aquesta cosina de la Rosalia sigui trans o no ho sigui, que es digui Carlota o Carles, m'importa poc. Però si "una Carlota", o "un Carles", és una persona emocionalment inestable i insegura, i a causa d'aquestes fragilitats té una vida difícil, això ja és una altra cosa. No pel fet que aquesta persona sigui trans o no, sinó a causa del seu malestar i inestabilitat. 

Crec que, en aquests casos, rebutjar "la possibilitat" que l'opció de la transició hagi contribuït a ocultar un malestar de fons (i que a causa d'aquesta ocultació, el malestar segueix "viu" i condicionant la vida de la persona afectada, faci el que faci), és molt trist.

I crec que, per part de l'entorn "transamic" d'aquesta persona, és una falta bastant greu. De sensibilitat i empatia, i també una falta de lucidesa, d'intel.ligència. Perquè si es diu que es respecta i s'estima aquesta persona, el full de ruta no hauria de ser el contingut en cap ideologia (i, per tant, tampoc el de la "teologia dogmàtica trans"), sinó l'enfocat "al benestar més gran possible" de la persona afectada.

Si no hi ha aquest ordre de prioritats, llavors el que hi ha és fonamentalisme. Fonamentalisme i les seves conseqüències, de vegades, concretades en vides "encara més difícils" del que ja ho eren abans. 

El cas de la Carlota o Carles (tant se val) n'és un bon exemple.